"La pell freda" (Albert Sánchez Piñol, 2002)

A Venècia vaig llegir La pell freda. Mmm. Un best seller català, que ja té els drets de traducció venuts a 24 llengües. Primer, l'elecció del llibre; per què? Doncs feia temps que em captivava, m'agradava la seva portada, m'intrigava com un text podria tenir un impacte tan gran i al mateix temps rebre comentaris positius de gent que sap enllaçar tres frases.

Vaig entrar a la llibreria del Raval, vaig agafar un exemplar que hi tenia localitzat visualment de l'edició en espanyol de Transtorno, de Thomas Bernard, 1967, i que també volia llegir (de fet ara hi estic ficat), i per enèssima vegada vaig trobar-me amb la desafiadora portada de La pell freda. Finalment, em vaig decidir. Vaig escollir l'ordre entre els dos llibres per potenciar el contrast: venia de The Sea i ara volia ritme i acció, i el llibre que en prometia més va anar de dret a la maleta.

La història del meteoròleg destinat a una petita i inhòspita illa del Pacífic de seguida es va convertir en una companyia ideal per a les meves nits al Collego Armeno Moorat Rafael. Evidentment la prosa no té les ressonàncies i els reflexos de la de Banville, però aquí estem jugant en una lliga diferent. Es tracta de que la història se t'emporti cap a les seves latituds, et faci participar del perill, del terror, de la fascinació i finalment la descoberta. Ho aconsegueix. Sobretot per la gran força de la seva idea central, la contraposició entre el jo i l'altre. Realment allò més monstruós és, sovint, allò més desconegut. I Piñol, el murri, ho fa convergir a allò que ens atreu. No ens atreu quedar-nos al refugi i complir allò que se'ns ha encomanat; ens atreu la llibertat, per perilloses que siguin les situacions a què ens porti. D'aquí el títol de la novel·la, d'aquí el tema, i que per sobre d'allò que passa, el veritable interès estigui en com es diu allò que passa. No sé si heu notat que no m'agrada parlar dels arguments.

La pell freda no és, ni molt menys, una obra perfecta. Personalment, i això és molt personal però estàs llegint el meu blog, les explicacions sobre els antecedents del protagonista em van semblar en bona part sobreres i no me les vaig creure gaire. I el retrat d'algun personatge frega perillosament la caricatura, sens dubte de forma intencionada. Tampoc no és una obra trencadora, al contrari, em sembla orgullosa d'inscriure's a la llarga tradició del terror clàssic, el terror de l'altre. Penso que n'és una peça brillant.

L'oceà ignot, fent de les seves per segon llibre consecutiu. La immensitat desconeguda, amenaçadora. Qui sap què pot passar quan sures a remolc de les onades? A què hem de témer, si no sabem qui o què vindrà? "Quin oceà serà la fi del teu viatge? Quin oceà?"