Simplificació i pèrdua del valor dels conceptes en política

Voldria estendre'm una mica sobre un debat esbossat al bloc de'n Marcús. He escrit un comentari al seu article Més sobre la xarxa social INDEPENDÈNCIA i ell l'ha convertit, junt amb els comentaris d'altres usuaris, en un altre article: Dos debats sobiranistes oberts.

El meu comentari deia:

Daniel D.L. diu: massa i massa poc.
Cada vegada estic més convençut que el que falla en tot el debat polític
nacional són els continguts. Mira, estic cansat de navegar per dotzenes de webs,
noticiaris, fòrums, etc. i que el tema del dia sigui que "Puicercós alerta que
no hi ha espai fora d'Esquerra". Mira, això és una bajanada com un piano. Fins
que no entenguem tots que és una bajanada i passem d'ella no fotrem res. És que
el tema ja cansa: un dia és això, el dia següent tots pendents d'un altre
titular completament inútil. Puigcercós dient que cal renegociar el finançament
anant més enllà de l'Estatut, Carod diu que ara no toca; fins aquí més inanitat,
més perdre el temps, però anem nosaltres i miris on miris, llegeixis on
llegeixis tothom està pendent d'aquestes tonteries. Així no podem anar. Em donen
ganes de plegar, de fet he perdut ja pràcticament tota esperança, no de que
Catalunya pugui ser independent, no, això no és el que més em preocupa; sinó de
que algun dia puguem tenir un debat polític intel·ligent, articulat, estratègic,
participatiu, ple de contingut. És que ja em són igual 40 "blocaires d'Esquerra"
o 50 "blocaires de CiU", com si fossin 80 i 100, m'és igual si tots o diuen el
mateix o comenten titulars a veure si foten a l'altre, a veure si esgarrapen una
dècima d'intenció de vot, escolta que el Duran vol ser ministre, escolta que al
Puigcercós li fan penjar la bandera espanyola a la Conselleria. Mira, se me'n
refot.

Aquí, aquí a internet, aquí a l'univers no hi ha un debat
polític elaborat i per tant, per inclusió, no hi pot haver un debat polític
independentista elaborat. Això és qui dia passa any empeny. Podem penjar mil
webs, fer mil xarxes; pero fins el dia que no ens decidim a posar-nos a pensar,
parlar i construir sense dogmatismes, això no serà possible. (Ah, i ho sento, no
em puc apuntar a la CUP, no sóc "anticapitalista".)

Tot seguint l'actualitat política publicada sembla talment que els conceptes estan perdent ràpidament el seu sentit: independentisme, esquerra, ecologisme, etc. S'utilitzen per part de les forces polítiques més com a distintius de marca que no pas com a conceptes plens de contingut. Succeeix el mateix que amb els perfums: sempre es publiciten fent referència a unes idees (llibertat, sensualitat, seducció...) però quan compres el producte i obres la caixa, és un perfum. Cal saber-ne molt perquè l'olor que desprèn el perfum es correspongui amb el concepte que se n'ha promocionat. De forma anàloga, els partits polítics es publiciten per connectar amb el votant apel·lant a factors emocionals (el canvi, catalanistes com tu, d'esquerres i ecologistes de debò), i després de les eleccions el que queda són uns representants democràtics que es dediquen a fer de gestors i que es refereixen als conceptes emocionals que han utilitzat amb simples titulars de premsa, declaracions llançades sovint sense cap mena de conseqüència i que no se sap ben bé per què serveixen.

Què vol dir, per exemple, el que va dir el Conseller de la Vicepresidència Josep Lluís Carod-Rovira sobre que "cal despolititzar la llengua catalana"? Més enllà del dubtós interès que se li pugui trobar com a reflexió, en quin punt del marc legal referent a la llengua catalana s'han notat aquestes declaracions? En què es tradueixen? L'escàs talent d'alguns fa que les seves declaracions ni tan sols serveixin per construir un imaginari; però el trist és que els que sí que construeixen imaginari tampoc no el tradueixen a la realitat (en iniciatives parlamentàries, per exemple) d'una forma tangible.

Un exemple molt més recent el tenim en la proclama del mateix Carod sobre el referèndum d'autodeterminació que "potser" es farà el 2014, si una majoria del Parlament ho vol. Malgrat fer aquesta mena de constatacions i vaticinis, el partit pel qual ell va ser candidat, ERC/Esquerra, no incloïa al seu programa electoral el tema del referèndum, ni res semblant. De fet, d'entre els punts mínims per pactar amb altres forces que van presentar en la seva propaganda electoral, cap ni un no implicava un canvi en el marc legal i estatutari. Ans al contrari, s'admetia tàcitament que es participaria en la gestió i desplegament del decebedor nou Estatut. Canviarà això en properes convocatòries electorals? No veig per què hauria de ser així. Estic d'acord en la frase de Carod de que el referèndum es pot plantejar seriosament si una majoria de parlamentaris el vol; només que jo fins que no es demostri el contrari, compto els seus 23 en el costat de no fer-lo. Estem 0 a 135.

Catalunya és gestionada en tot i per a tot com una mera Comunitat Autònoma, però en canvi el discurs independentista es repeteix retòricament. Això no succeeix a d'altres nacions europees amb partits sobiranistes forts: al País Basc hi ha hagut una proposta sobiranista de nou Estatut tombada a les Corts Espanyoles, a Bèlgica en aquests dies hi ha una forta crisi per la no formació de govern deguda a la inexistència d'un projecte comú entre partits flamencs i valons, a Escòcia el debat sobre la independència ja té una traducció i un full de ruta esbossats, si bé amb moltes incògnites. Aquí ens mengem l'olla entre uns quants i llancem titulars més o menys cridaners, celebrant per exemple un partit de Futbol Sala contra un equip espanyol a Sibèria com si fos una gran fita, però en política estricta estem a anys llum de distància de les iniciatives sobiranistes empreses en territoris propers.

És per això que em sembla que estem començant a gastar la paraula independentisme, juntament amb tots els seus sinònims i eufemismes. Com que és un fet que la política parlamentària catalana (del Principat; de la resta de parts del país millor no en parlem per ara, però és clar que no milloren en res el panorama) dóna resultats propers al zero i estem repetint contínuament que "avança l'independentisme", penso que fàcilment es podria arribar a la conclusió que l'independentisme és inútil. Fins que no aconseguim alguna cosa rellevant potser seria millor que deixéssim de dir tots que som independentistes. Independentisme hauria de voler dir treballar de forma efectiva per tenir un estat propi. Per a la resta de temes i activitats seria millor que no utilitzéssim aquest qualificatiu.

La política esdevé espectacle quan la necessitat de simplificar el discurs es confón i esdevé finalment una pèrdua d'aquest contingut, de la força dels conceptes, i es converteix en un conjunt d'eslògans publicitaris.

Per això dic sí a la política pròpiament dita, a les democràcies constitucionals, parlamentàries i representatives. Sí al debat concret entre diferents punts de vista, i sí a les conclusions aprovades per una majoria. No a aquest simulacre de titulars i declaracions buides de contingut, de propaganda partidista i demoscòpia barata, que molts pretenen fer-nos empassar dia sí i dia també.