Anava a parlar de la independència però m'han vingut records al cap i mira, ha nascut un article diferent.
Ahir (campanyes)
Potser guardeu algun diari de fa quinze o vint anys: el del vostre divuitè aniversari, el dia en què us vau casar o el Sabadell va pujar a primera. Busqueu-lo. Mireu les infraestructures de què s'estava parlant en aquell moment, els debats que hi havia. Molt probablement hi sortiran el Quart Cinturó, el Tren d'Alta Velocitat (TAV), això que ara tothom en diu AVE; l'ampliació de l'aeroport i del port i, atenció, la mítica línia 9 de metro.
Ara no recordo quin any era que jo mateix vaig anar a una reunió celebrada en un poble gironí, i que va convertir una protesta que es volia muntar a diverses comarques de la zona contra el TAV, en una campanya a nivell de tot Catalunya. De fet, jo era l'únic que venia de fora de les comarques gironines. En aquells temps, ho confesso, era membre d'Els Verds (CEC); independentista, però membre d'Els Verds. Una associació anomenada L'Esbornac havia fet diversos informes: un sobre l'impacte ambiental del TAV, i un altre, tan complet com al meu entendre d'ara inútil, que afirmava que el TAV no era rendible; es basava en explotacions franceses i espanyoles, penso. El motiu pel qual no es volia el TAV (no era qüestió de traçats: no es volia per enlloc) era d'impacte ambiental, però a algú se li havia acudit que l'argument financer tindria encara més èxit. En fi.
A la reunió hi va venir també l'enyorat Francesc Ferrer i Gironès, per ERC (l'actual Esquerra). No estava entre els impulsors directes dels treballs, però la qüestió el tocava de prop i hi estava interessat. Vaig seure al seu costat. Em va dir: "Jo el que no entenc és per què li diuen AVE: Alta Velocidad Española. Que ets espanyol, tu?" i li vaig respondre: "No, no."
Com he dit, jo era l'únic de fora de les comarques de Girona. Venia de part de la meva secció local. Vaig prendre nota de tot i ho vaig comentar el dia següent o l'altre al meu cap de secció local, qui ho va dir a El 9 Nou, i vam ser notícia de portada a l'edició del Vallès Occidental. No ens va costar gens convèncer amb molta facilitat el partit (quatre gats) per donar suport a nivell nacional a la campanya que estàvem a punt de muntar (i que hauríem fet de totes maneres com a secció local). Ens vam reunir amb entitats ecologistes i seccions locals d'ERC i IC del dos vallesos, a Mollet del Vallès. Encara no sabíem res de les posicions a nivell nacional. Al cap d'unes setmanes i per telèfon ens van confirmar que els dos partits també estaven a favor de la campanya per una alternativa al TAV.
Es pretenia que s'utilitzessin trens Talgo basculants, que tenien el gran avantatge de no fer necessari l'ús de vies específiques per a alta velocitat; les quals degut als requeriments en pendent, radi de curvatura i marge de seguretat tenien un impacte ambiental més gran.
La campanya no tenia cap possibilitat d'èxit, perquè el TAV ja estava planificat amb l'acord de tots els governs implicats. Cap partit no se la va prendre seriosament la . No cal dir que els pocs que la muntàvem vam cometre els errors sistemàtics, pertinaços, de totes aquestes campanyes:
- simplificar el missatge fins a extrems ridículs, especialment ignorant o menystenint els avantatges de l'opció contra la qual s'està fent campanya;
- menyspreu o simple ignorància pel que fa a l'ús d'internet com a mitjà de comunicació;
- centrar-nos exclusivament en assolir l'atenció dels mitjans de comunicació de masses (fer espectacle mediàtic és una veritable obsessió per a moltes entitats ecologistes);
- i sobretot, ignorar completament els poders democràtics, els mecanismes de representació, les competències de cadascú i la validesa de les decisions adoptades a les cambres democràtiques.
Tornant als errors de la campanya, jo n'era conscient almenys en part, però malgrat tot en aquella època em semblava que es podia fer política d'una altra manera i intentar arreglar les coses. Amb el temps vaig anar aprofundint el meu nivell d'anàlisi política, la qual cosa em va allunyar irremeiablement dels partits polítics i encara més de les entitats ecologistes.
L'AVE es va acabar fent; millor dit, algun dia s'acabarà de fer. Amb aquest nom, totalment dependent d'Espanya, i amb l'impacte ambiental intacte, tot i que amb un bon grapat d'anys de retard.
Jo vaig créixer políticament fins arribar a la situació actual, en què no estic d'acord amb ningú. Els anys van passant i amb ells arriba la nostàlgia d'un temps en què somiava canviar radicalment el món. M'agrada escriure aquestes coses, per si de cas acabessin caient en l'oblit; qui he canviat molt, i espero que a millor, he estat jo, però al cap i a la fi he seguit un camí i he procurat aprendre'n alguna cosa.
Avui (reflexions)
Ja traslladats al moment actual, voldria fer un parell de reflexions relacionades amb el tema.
La xarxa de trens al conjunt de Catalunya és simplement penosa, i la de rodalies de Barcelona està en un estat de vergonya aliena. Les inversions que haurien d'haver estat prioritàries mai no es van fer, i s'ha deixat caure tot plegat fins a un nivell indigne de l'Europa moderna.
En l'actual crisi de les infraestructures es posa l'ènfasi en el dèficit d'inversió, en la quantitat total que inverteix l'Estat a Catalunya. Però per a mi les prioritats són també importants. Trist país aquest que aprova un Estatut dient quin percentatge invertirà l'Estat en infraestructures al territori i les dues parts el signen sense estar d'acord, ni de lluny, en com es calculen el numerador i el denominador d'aquell percentatge; és a dir, en què es computa com a infraestructures i què no. Ja m'hi estendré en un altre article, si convé, però els capítols de l'Estatut referents al finançament són potser els que més en evidència deixen que som una colla de pringats, disposats a acceptar (70 i no sé quant per cent de sís al referèndum) qualsevol engruna que ens llencin a la gàbia.
I a part d'això jo diria ens estem oblidant, potser per l'incompetents que som, de les prioritats d'inversió. Un assumpte absolutament clau. Aquí qui decideix en què és prioritari gastar? I quina resposta dóna el qui ho decideix? Perquè ara resulta que Espanya té com a Ministre d'Indústria el qui ens va col·locar l'engany del Fòrum; el Fòrum com a acte suprem d'idiotesa, vull dir. El Fòrum com a esplanada per fer concerts és excel·lent, tot i que, com en quasi tot, abusar-ne és dolent. Però els actes en si van ser una despesa completament ridícula i a més quan s'acaben les esplanades comença una zona guanyada al mar més aviat dubtosa i on si no m'equivoco hi anirà un nou zoo marí, que ja m'explicaràs. Aquesta és una. Pocs centenars de metres més amunt, ja al terme municipal de Badalona, hi ha un nou port esportiu, que ja em diràs, amb quatre embarcadors i uns quants iots amarrats. I jo em pregunto: això també són infraestructures? Perquè és clar, el projecte socialista espanyol i català sembla que consisteix en que els trens per anar a Vilanova no funcionen, però et pots anar a prendre unes tapetes al flamant nou port de Badalona.
Per últim dir que el que més nefast em sembla de tot aquest tema és que s'està fomentant la cultura de la queixa: els catalans votem a les espanyoles a qui ens governarà (passant de nosaltres) en molts aspectes importants, i a les catalanes, decidim qui es queixarà per com van de malament les coses (i també votem als socialistes; no tan massivament, però ja s'encarrega Esquerra d'acabar d'adobar-ho).
Això és un desastre perquè elimina de la lògica política catalana allò tan essencial en qualsevol país normal, com és el debat sobre les prioritats d'actuació, d'inversió, de regulació... pensades en positiu i per al bé comú. És clar, com que gairebé res no depèn de la nostra decisió directa, ens hem acostumat a no debatre els plans d'actuació, les grans polítiques. Ordenació de la costa? Ah, la primera línia depèn de l'Estat. És més prioritari el TAV o millorar Rodalies? Què importa, les dues coses vénen decidides de Madrid. Aquí només hi ha el debat de curta distància, el de per exemple fer un zoo marí. I, a sobre, decidim fer-lo.
La tesi d'aquest article no és pas, doncs, defensar la bestiesa de que "els espanyols no saben gestionar" i que si les decisions les prenguéssim aquí serien millors. Ans al contrari, estem tan poc acostumats a prendre responsabilitats que els primers anys ens posaríem de peus a la galleda més d'una vegada i més de dues. El que milloraria, això sí, són els recursos financers disponibles per encertar-la o equivocar-nos. Però sobretot, sobretot, milloraria la nostra quota de responsabilitat: ja no seria hora de queixar-nos, sinó de prendre per nosaltres mateixos les decisions difícils. És una de les meves raons preferides per a la independència; veus, n'hem acabat parlant.
Actualització (27/9/2006): Claudico davant les normes del DIEC, i canvio infrastructures per infraestructures.
0 comentaris:
Publica un comentari