19 de novembre 2008

Sitges 2008 (i 5): Let the right one in

Ha acabat el festival. Tinc el cotxe aparcat a l'extrem nord del poble; al meu costat, un camí s'endinsa per camps completament foscos a aquestes hores; més enllà, unes urbanitzacions espectrals s'enfilen pels primers turons del Garraf.

Em quedo un moment dret, contemplant la foscor. Un aire fred ve d'ella cap a mi. Només els estels ens vigilen. Quin llenguatge podem parlar a la frontera entre la llum i la fosca?

És hora de tornar.

Una estona abans, Let the right one in. Sens dubte, el millor final possible.

Let the right one in (Låt den rätte komma in, Tomas Alfredson, 2008)

Si dic que Let the right one in serà un clàssic, una pel·lícula de referència per a les futures generacions d'amants del cinema fantàstic, no estaré exagerant. Però si afegeixo que Let the right one in trascendeix els límits del gènere i és una obra significativa del cinema europeu del nostre temps, no serà menys cert. Si a més dic que una gran part del mèrit cal atorgar-lo a la novel·la en què està basada, de John Ajvide Lindkvist, no seré pas massa agosarat.

Per tant, ho diré.

Let the right one in serà un clàssic, una pel·lícula de referència per a les futures generacions d'amants del cinema fantàstic. Trascendeix els límits del gènere i és una obra significativa del cinema europeu del nostre temps. Una gran part del mèrit cal atorgar-lo a la novel·la en què està basada, de John Ajvide Lindkvist.

Què tal? Bé, no?

Amb aquesta darrera observació el lector no ha d'inferir que la pel·lícula no aporta cap valor propi, ans al contrari, n'és plena. Ja per començar el guió és del propi Lindkvist. I per continuar, resulta que la novel·la en qüestió ha estat un èxit massiu a Suècia, i sembla que de forma plenament justificada. Ja que no puc llegir suec, les primeres pàgines de l'edició espanyola em donen aquesta sensació.

A més del guió de Lindkvist i la direcció, depurada, naturalista, d'Alfredson, cal destacar el disseny de producció d'Eva Noren i la fantàstica cinematografia de Hoyte van Hoytema. I també, és clar, les interpretacions excepcionals de Kare Hedebrant i Lina Leandersson.

No vull dir gaire cosa més sobre la pel·lícula. Primera perquè cada cop m'agrada menys això de que les crítiques de cinema expliquin, a vegades, fins al 75% de la pel·lícula; algunes, com a deferència, diuen que "no comentaran" l'escena dels dos minuts finals, com si això arreglés el desastre d'haver explicat massa elements de la narració. Segona perquè tampoc no sé ben bé què dir-ne. A mi em va encantar, però si al lector d'aquest blog no li agrada, tal dia farà un any.

D'altres crítiques

Us recomano que no llegiu cap crítica ni reportatge de la pel·lícula abans de veure-la. Per compensar una mica el dejú informatiu dels qui segueixin el meu consell, acabo aquest comentari amb alguns fragments, molt triats, d'algunes crítiques que es poden trobar a la xarxa. No les llegeixis (no segueixis els enllaços) abans de veure la pel·lícula. He avisat.

"(...) please be sure to keep an eyeball out for this one, horror fans. Let the Right One In is very smart, very sweet, very sick, and very special indeed." és la conclusió de Scott Weinberg a Cinematical.

"Otherworldly child actors Hedebrant and Leandersson perfectly embody their roles. Their opposite looks are used as elements of production design by Eva Noren, who brilliantly contrasts darkness and light." diu encertadament Alyssa Simon a Festival Central (powered by Variety).

"The title of the spectrally beautiful Swedish [...] movie "Let the Right One In" comes from a song by Morrissey, a romantic fatalist who would surely appreciate this darkly perverse love story. Let the right one in, he sings in "Let the Right One Slip In." I'd say you were within your rights to bite/The right one and say, 'What kept you so long?'", ens il·lustra Manohla Dargis a The New York Times.

04 de novembre 2008

Sitges 2008 (4): The Sky Crawlers



Les cares B de Flying Saucer Attack. Les remescles de Protection. Els contes d'El llano en llamas. Els pensaments de l'ase amic de Philémon. Les primeres pel·lícules de Hal Hartley. Consulta a Ripseu. Els concerts d'Anari. Els primers discs de Sr. Chinarro. Les butaques de darrera del Retiro. La Cala Morisca. La noia que et quedes mirant perquè sembla diferent.

I The Sky Crawlers.

The Sky Crawlers (スカイ・クロラ Sukai Kurora; Mamoru Oshii, 2008)

Veient The Sky Crawlers des de la virginitat informativa, i sense conèixer Mamoru Oshii, podria pensar-se que és una obra trencadora amb què un jove agosarat pretén fer-se un lloc dins el concorregut món del cinema japonès d'animació. Una senzilla consulta a IMDB, però, ens aclarirà que Oshii ha signat ja més d'una vintena de pel·lícules, entre les quals les sagues de Ghost in the Shell i Urusei Yatsura; a part de la interessant Avalon.

The Sky Crawlers (スカイ・クロラ) és una sèrie de novel·les japoneses de Hiroshi Mori, publicada inicialment el 2001. Segueix les aventures d'un grup de joves pilots que lliuren batalles aèries en un període d'ucronia.

Fins aquí, tot normal. No he llegit les novel·les de Mori, però estic segur que ja inclouen els elements dramàtics, poètics i filosòfics que sintetitza Oshii en aquesta fantàstica pel·lícula. La pròpia identitat, el pas del temps, l'absurditat de l'ordre i la solitud de l'individu enmig de la Història es retraten amb un to mesurat i un ritme lent, assolint un resultat ben curiós. Lluny d'enlluernar, la pel·lícula gairebé sembla que vulgui passar sense fer soroll per davant dels ulls de l'espectador. Però entre les tonalitats i l'estil senzill del seu dibuix, una música encertada com poques vegades he vist al cinema i uns personatges completament fora del que és comú, aconsegueix assolir moments de gran bellesa i intensitat emocional. La contenció formal acaba generant un contrast amb l'emoció interior que és fàcil que es traslladi a l'espectador; si més no, això és el que em va passar.

El vespre d'un dilluns laborable d'octubre a Sitges, ja deixat enrera un cap de setmana brillant (Freedom, Evangelion 1.0 You Are Not Alone), sense ningú amb qui fer cap cervesa, The Sky Crawlers va trobar un lloc que resumeix la seva mateixa raó de ser: La d'oferir una experiència original i diferent, una de les més especials que he viscut al Festival de Sitges en qualsevol de les seves edicions. Una obra que sorgeix d'un moment únic en un artista, i que t'arriba a tu en un altre moment que aconsegueix de fer també únic: Què més es pot demanar?

Ah, i els qui van marxar abans que acabessin els títols de crèdit es van perdre una escena que altera el final.