Ves al contingut principal

"Ulls de bruixa" (Joan Solana, 2004)




Hem pogut veure l'obra Ulls de bruixa durant unes setmanes d'aquest estiu a l'agradable (i calorós) Teatre Gaudí Barcelona; una sala a pocs centenars de metres de distància de la Sagrada Família, i que no havia trepitjat mai fins ara. Però el text de Joan Solana ja té una edat: va rebre el Premi Octubre del 2003 en la modalitat de teatre. El text és interessant, ja que partint d'un argument potser una mica massa enrevessat (una ficció amb diversos salts temporals i de punt de vista sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, la seva marxa a Nàpols i el que veu del seu futur una bruixa) aconsegueix parlar-nos amb prou convicció d'aspectes importants de la naturalesa humana. Ho diu el díptic, però ho repeteixo perquè hi estic d'acord.

La sala del Gaudí no és tan petita com la de l'Espai Brossa, que em té el cor robat, o la del Malic; però tampoc no és tan gran com la de teatres més massius. Això li permet fer distribucions com l'escollida per a aquesta obra, rectangular, amb l'escenari al centre de la sala, com el rovell d'un hipotètic ou poligonal, envoltat per públic per totes bandes. La cosa té avantatges i inconvenients: la sensació de proximitat i de ser quasi un element més del paisatge, entre els primers; que alguns monòlegs et toca veure'ls d'esquenes, entre els segons.

Recomano, ja inútilment (perquè ja no és en cartell), que es vagi a veure l'espectacle. Per aquest passat sempre suggeridor, malgrat la seva brutalitat, de bruixes, bandolers i senyors. Pel contrast entre la manera de ser i de viure dels humils honestos, com la pròpies bruixes, i la dels poderosos que les persegueixen per pures dinàmiques d'imposició. Pel fosc, dubitatiu i a vegades desorientat Perot. Per la polifacètica i vibrant actriu Roser de Castro, que encarna amb convicció diversos personatges canviant ràpidament de registre. Per aquest fantàstic cor que ens interroga constantment sobre si és un somni allò que se'ns mostra. Per la pròpia i complicada narració, que requereix l'atenció de l'espectador o un segon visionat que ja no serà possible en aquesta ocasió. Perquè sense ser perfecta, l'obra té moments en què sembla captar l'essència dels conflictes ètics i pràctics de l'època. I també (last but not least) per la Clàudia que ens ofereix Aina Calpe.

L'Aina és una jove actriu de Sóller, inquieta, apassionada pel teatre (pel que es veu a les entrevistes: Sa Veu, Diario de Mallorca), que ja va rebre el premi de la Crítica Teatral de Barcelona (glups) com a Actriu Revelació per Sabates de taló alt. Només ha fet una pel·lícula, d'autor: La línea recta de José María de Orbe. Diu que li fa "oi" la majoria del cinema que es fa a Espanya, i que no vol fer sèries de televisió, perquè és un mitjà massa efímer. No seré jo qui li faci de crític, i més quan "la crítica" ja ha parlat, però a Ulls de bruixa em va transmetre amb molta vivesa la força, la saviesa i la desesperació del seu personatge. Té la flama de la interpretació a dins, càlida, intensa, incontenible. Aina, no deixis que s'apagui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…