09 d’agost 2009

"Ulls de bruixa" (Joan Solana, 2004)




Hem pogut veure l'obra Ulls de bruixa durant unes setmanes d'aquest estiu a l'agradable (i calorós) Teatre Gaudí Barcelona; una sala a pocs centenars de metres de distància de la Sagrada Família, i que no havia trepitjat mai fins ara. Però el text de Joan Solana ja té una edat: va rebre el Premi Octubre del 2003 en la modalitat de teatre. El text és interessant, ja que partint d'un argument potser una mica massa enrevessat (una ficció amb diversos salts temporals i de punt de vista sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, la seva marxa a Nàpols i el que veu del seu futur una bruixa) aconsegueix parlar-nos amb prou convicció d'aspectes importants de la naturalesa humana. Ho diu el díptic, però ho repeteixo perquè hi estic d'acord.

La sala del Gaudí no és tan petita com la de l'Espai Brossa, que em té el cor robat, o la del Malic; però tampoc no és tan gran com la de teatres més massius. Això li permet fer distribucions com l'escollida per a aquesta obra, rectangular, amb l'escenari al centre de la sala, com el rovell d'un hipotètic ou poligonal, envoltat per públic per totes bandes. La cosa té avantatges i inconvenients: la sensació de proximitat i de ser quasi un element més del paisatge, entre els primers; que alguns monòlegs et toca veure'ls d'esquenes, entre els segons.

Recomano, ja inútilment (perquè ja no és en cartell), que es vagi a veure l'espectacle. Per aquest passat sempre suggeridor, malgrat la seva brutalitat, de bruixes, bandolers i senyors. Pel contrast entre la manera de ser i de viure dels humils honestos, com la pròpies bruixes, i la dels poderosos que les persegueixen per pures dinàmiques d'imposició. Pel fosc, dubitatiu i a vegades desorientat Perot. Per la polifacètica i vibrant actriu Roser de Castro, que encarna amb convicció diversos personatges canviant ràpidament de registre. Per aquest fantàstic cor que ens interroga constantment sobre si és un somni allò que se'ns mostra. Per la pròpia i complicada narració, que requereix l'atenció de l'espectador o un segon visionat que ja no serà possible en aquesta ocasió. Perquè sense ser perfecta, l'obra té moments en què sembla captar l'essència dels conflictes ètics i pràctics de l'època. I també (last but not least) per la Clàudia que ens ofereix Aina Calpe.

L'Aina és una jove actriu de Sóller, inquieta, apassionada pel teatre (pel que es veu a les entrevistes: Sa Veu, Diario de Mallorca), que ja va rebre el premi de la Crítica Teatral de Barcelona (glups) com a Actriu Revelació per Sabates de taló alt. Només ha fet una pel·lícula, d'autor: La línea recta de José María de Orbe. Diu que li fa "oi" la majoria del cinema que es fa a Espanya, i que no vol fer sèries de televisió, perquè és un mitjà massa efímer. No seré jo qui li faci de crític, i més quan "la crítica" ja ha parlat, però a Ulls de bruixa em va transmetre amb molta vivesa la força, la saviesa i la desesperació del seu personatge. Té la flama de la interpretació a dins, càlida, intensa, incontenible. Aina, no deixis que s'apagui.