Ves al contingut principal

Sitges 2009 (1): "Moon"

La tardor sempre arriba acompanyada d'una cita tan especial com el Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Només vaig veure cinc pel·lícules en l'edició 2009, i les aniré comentant en un total de quatre articles (agruparé les dues que no em van agradar en un de sol).

El viatge comença ben a prop d'aquí: a la Lluna.




"Moon" (Duncan Jones, 2009)

Entre el territori conegut del nostre planeta i els universos infinits que mai no podrem conèixer, la primera parada és la Lluna. De la mateixa manera, Moon és, si més no al principi, una de les primeres parades que trobem entre el cinema realista i la ciència-ficció.

Quan s'escull la Lluna com a escenari d'una pel·lícula sol ser per parlar de quelcom pròxim, d'una possible evolució de la nostra societat, en definitiva, de nosaltres mateixos; del nostre demà col·lectiu. Així era a la fantàstica minisèrie d'animació Freedom Project, que vam veure ara fa un any. I així passa també al primer llargmetratge de Duncan Jones.

Qui és aquest Duncan Jones, i quina és aquesta Lluna?

Duncan Jones fou conegut abans que res per ser el fill de David Bowie. Cinematogràficament, va debutar amb un curtmetratge, o migmetratge, de 28 minuts, Whistle (2002), també enquadrat en la ciència-ficció, i que no he vist. Sens dubte serà Moon, el seu primer llargmetratge, el que li donarà un reconeixement més ampli en el món del cinema.

La Lluna, on ens situa Moon, és l'únic satèl·lit natural de la Terra, i el cinquè més gran en mida del Sistema Solar. Gira al voltant de la Terra (fent una òrbita completa cada 27,3 dies) a una distància mitjana de 384.403 quilòmetres; unes trenta vegades el diàmetre de la Terra. Té un diàmetre de 3.474 quilòmetres. La seva superfícia total és de menys d'una desena part la del nostre planeta (equival a Rússia, Estats Units i Canadà junts), el seu volum és un 2% del de la Terra, i sobre la seva superfície la gravetat és d'un 17% de la que tenim aquí. La Lluna és l'únic cos celest sobre el qual l'home ha caminat, a part de la Terra; ho va fer el 20 de juliol del 1969, en la missió Apollo 11 de la NASA tripulada per Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins (no confondre amb el líder revolucionari irlandès del mateix nom).

Som en algun moment indefinit del Segle XXI. La humanitat ha començat a explotar els recursos naturals que té la Lluna. La companyia coreana Lunar Industries hi té una base d'extracció d'heli 3, font d'energia nuclear de fusió que s'utilitza, lògicament, per alimentar energèticament la Terra. La producció a la mina és altament mecanitzada, però tot i així hi cal la presència d'un operari. Aquest és Sam Bell (interpretat per Sam Rockwell), qui té per única companyia un ordinador dotat d'intel·ligència artificial i, encara millor, de la veu de Kevin Spacey. (Suposo que el seu sistema operatiu no és Windows 7, que en aquell moment ja haurà quedat obsolet.) La pel·lícula acaba de començar i, com és tradició en aquest blog, a partir d'aquí s'imposa el silenci.

Amb una estètica senzilla i suggeridora, uns paisatges llunars foscos i solitaris (a la Lluna mai no és de dia), un protagonista interessant molt ben interpretat per Rockwell, i la inestimable contribució de la veu de Spacey, Moon és té ja prou elements per ser una experiència molt recomanable. Però si és destacable és sobretot pel seu estil directe, despullat, sense la càrrega d'espectacle i sentimentalisme barat que tindria si fos made in Hollywood; i per ser capaç de, tot mantenint-se fidel al seu estil, construir no sols una trama d'acció atractiva, sinó també preguntar-se per l'evolució i els límits de la nostra economia, i de l'ús econòmic de la ciència.

Moon aconsegueix que ens preguntem primer què està passant i després, en certa manera, qui som, i si allò que estem veient reflectit és ciència ficció o més aviat el reflex futur de les ombres que ja estem projectant, com a societat, com a espècie, aquí i ara.

Hem caminat damunt la Lluna. I hi hem vist un desert que ens resulta familiar i pròxim.

Comentaris

P-CFACSBC2V ha dit…
Vaja, ja he llegit uns quants comentaris d'aquesta pel·lícula, i sembla que agrada.

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…