25 de novembre 2009

Sitges 2009 (2): "Ullal"

Avui reprenc la sèrie de Sitges amb una segona entrega sobre una pel·lícula que compleix plenament amb un d'aquells elements que esperem trobar en qualsevol edició de Sitges: la peli rara. Què haurien estat edicions anteriors del festival sense Innocence, The Sky Crawlers, Mind Game o Twilight of the Ice Nymphs? Què hauria estat Sitges 2009 sense Kynodontas?

 
Kynodontas (Ullal; Giorgios Lanthimos, 2009)

Un matrimoni d'edat mitjana (interpretat per Michelle Valley i Christos Stergioglou) té una particular visió de l'educació que han de donar als seus tres fills, dues noies i un noi sense nom (Aggeliki Papoulia, Mary Tsoni i Christos Passalis). Els mantenen confinats dins les quatre parets de la seva casa (amb jardí i piscina, això sí) i els donen (sempre de primera mà: naturalment els fills no tenen accés al telèfon ni a internet) tota la informació que necessiten. La necessitat, és clar, és aquí un concepte relatiu, ja que si els joves no surten mai del seu domicili, no necessiten ni tan sols saber què significa el llum vermell d'un semàfor.

La relació entre educació, llenguatge i formació del propi pensament és el més interessant d'una pel·lícula que no es pot dir que plantegi cap dilema ètic, donat que allò que fan els pares és inequívocament rebutjable (a part d'il·legal). L'actitud dels pares, que es comporten com si visquessin en el pseudomón que han creat només quan parlen amb els fills i no pas quan es comuniquen entre ells (o, òbviament amb la resta del món), desperta en l'espectador un fàstic profund. En contrast amb això, la formació d'una microcultura pròpia per part dels tres fills dóna lloc a situacions absurdes, divertides i també morboses (els joves ja estan crescudets i les seves hormones, ben despertes).

Un cert lletgisme en l'estètica (que per sort no va incloure el càsting d'actors) i la "unitat de temps, espai i acció" que tant agradava a alguns clàssics caracteritza la pel·lícula. Una acció minimalista, individual, fa de punt de ruptura. Amb això n'hi ha prou: Kynodontas es val per si mateixa, i entre el conflicte ètic i la fascinació que ens generen aquestes vides perdudes, desorientades, estranyes, val més la pena. Segurament hauria pogut ser més narrativa, més espectacular, però pel meu gust ja està bé com està: equilibrada, incisiva com l'ullal del títol (si em permeteu l'obvietat; i com que estic al meu blog, sí que me la permeteu), incòmoda, i molt, molt estranyament fascinant.

La pel·lícula faria una excel·lent sessió doble sobre la formació de la personalitat amb Innocence de Lucile Hadzihalilovic, per exemple. Però ja no es fan sessions dobles. Sigui com sigui, ha estat la més interessant de les cinc pel·lícules que he vist aquest any a la vila blanca.