Ves al contingut principal

Sitges 2009 (2): "Ullal"

Avui reprenc la sèrie de Sitges amb una segona entrega sobre una pel·lícula que compleix plenament amb un d'aquells elements que esperem trobar en qualsevol edició de Sitges: la peli rara. Què haurien estat edicions anteriors del festival sense Innocence, The Sky Crawlers, Mind Game o Twilight of the Ice Nymphs? Què hauria estat Sitges 2009 sense Kynodontas?

 
Kynodontas (Ullal; Giorgios Lanthimos, 2009)

Un matrimoni d'edat mitjana (interpretat per Michelle Valley i Christos Stergioglou) té una particular visió de l'educació que han de donar als seus tres fills, dues noies i un noi sense nom (Aggeliki Papoulia, Mary Tsoni i Christos Passalis). Els mantenen confinats dins les quatre parets de la seva casa (amb jardí i piscina, això sí) i els donen (sempre de primera mà: naturalment els fills no tenen accés al telèfon ni a internet) tota la informació que necessiten. La necessitat, és clar, és aquí un concepte relatiu, ja que si els joves no surten mai del seu domicili, no necessiten ni tan sols saber què significa el llum vermell d'un semàfor.

La relació entre educació, llenguatge i formació del propi pensament és el més interessant d'una pel·lícula que no es pot dir que plantegi cap dilema ètic, donat que allò que fan els pares és inequívocament rebutjable (a part d'il·legal). L'actitud dels pares, que es comporten com si visquessin en el pseudomón que han creat només quan parlen amb els fills i no pas quan es comuniquen entre ells (o, òbviament amb la resta del món), desperta en l'espectador un fàstic profund. En contrast amb això, la formació d'una microcultura pròpia per part dels tres fills dóna lloc a situacions absurdes, divertides i també morboses (els joves ja estan crescudets i les seves hormones, ben despertes).

Un cert lletgisme en l'estètica (que per sort no va incloure el càsting d'actors) i la "unitat de temps, espai i acció" que tant agradava a alguns clàssics caracteritza la pel·lícula. Una acció minimalista, individual, fa de punt de ruptura. Amb això n'hi ha prou: Kynodontas es val per si mateixa, i entre el conflicte ètic i la fascinació que ens generen aquestes vides perdudes, desorientades, estranyes, val més la pena. Segurament hauria pogut ser més narrativa, més espectacular, però pel meu gust ja està bé com està: equilibrada, incisiva com l'ullal del títol (si em permeteu l'obvietat; i com que estic al meu blog, sí que me la permeteu), incòmoda, i molt, molt estranyament fascinant.

La pel·lícula faria una excel·lent sessió doble sobre la formació de la personalitat amb Innocence de Lucile Hadzihalilovic, per exemple. Però ja no es fan sessions dobles. Sigui com sigui, ha estat la més interessant de les cinc pel·lícules que he vist aquest any a la vila blanca.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…