Ves al contingut principal

Sitges 2009 (3): "Grace", "Ingrid"

"Grace" (Paul Solet, 2009)

No adjuntaré cap dels horribles cartells de la pel·lícula, ni cap de les seves imatges, a aquest comentari. La sensació de déjà vu ja és prou forta sense necessitat de reforçar-la amb imatges.

Res no salva la definitivament absurda Grace de caure en la monotonia: ni l'obsessió per filmar aliments en els primers minuts, ni el part frustrat, ni res del que ve després. Cap escena, cap intèrpret (d'on han tret Jordan Ladd?), cap gir de guió, res no aixeca el nivell d'aquesta pel·lícula insulsa, banal, buida.

I és que Grace ni tan sols no et deixa la carta de ser una pel·lícula terrible, irritant, provocadora per dolenta, com algunes coses que diuen que fa Von Trier. Es queda a mig camí de tot, massa avorrida per ser comercial, massa mesurada i previsible per ser "independent". I a sobre no pot ser un telefilm de sobretaula del diumenge perquè sí que té massa escenes desagradables. Però no les compensa ni amb atreviment (com almenys intentaven fer l'any passat, sense èxit, Dead Girl i Martyrs), ni amb cap espurna de talent. I així es queda, a mig coure, a mig oblidar. Deixem-la, doncs, dormir el son dels justos.

"Ingrid" (Eduard Cortés, 2009)

No hi ha dubte que Ingrid ha estat feta amb moltes ganes. I és una llàstima, perquè el resultat em sembla un desastre.

Ja era preocupant sentir el seu director presentar-la dient que ha estat investigant les coses que "es mouen a la xarxa" (en realitat, que estan quietes a MySpace). D'allà ha escollit uns quants músics i "artistes visuals" i ha lligat les seves "obres" amb la història de la protagonista, una artista de performances de qui l'única cosa que treurem en clar és que toca més quarts que hores.

La Ingrid i els seus amics ens ofereixen una successió de desfilades de models, números d'escapisme i sado en els ambients fashion de Barcelona. Se suposa que són "trencadors", però a mi em semblen manifestacions burdes del més pur espectacle. No sé què es podria "transgredir" mitjançant l'ús acrític del llenguatge dominant: la pura aparença, l'"impacte" fàcil, l'emissió pensada per al consum sense resposta; en definitiva, l'espectacle.

Pel que fa a la història personal, penso que Cortés ha volgut parlar de gent fora del comú, però amb poca fortuna a l'hora de concretar què volia dir. Ni em crec gens ni mica la desconcertant Ingrid, ni comparteixo la fascinació per ella que caracteritza, de forma gairebé exclusiva, el personatge del seu nou veí.

Ingrid és com el visitant que no sap on va i prem tots els botons de l'interfon amb l'esperança que algú obri la porta. Jo em sento com un veí que agafa l'aparell i, en preguntar qui hi ha, no rep cap resposta.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…