08 de desembre 2009

Sitges 2009 (3): "Grace", "Ingrid"

"Grace" (Paul Solet, 2009)

No adjuntaré cap dels horribles cartells de la pel·lícula, ni cap de les seves imatges, a aquest comentari. La sensació de déjà vu ja és prou forta sense necessitat de reforçar-la amb imatges.

Res no salva la definitivament absurda Grace de caure en la monotonia: ni l'obsessió per filmar aliments en els primers minuts, ni el part frustrat, ni res del que ve després. Cap escena, cap intèrpret (d'on han tret Jordan Ladd?), cap gir de guió, res no aixeca el nivell d'aquesta pel·lícula insulsa, banal, buida.

I és que Grace ni tan sols no et deixa la carta de ser una pel·lícula terrible, irritant, provocadora per dolenta, com algunes coses que diuen que fa Von Trier. Es queda a mig camí de tot, massa avorrida per ser comercial, massa mesurada i previsible per ser "independent". I a sobre no pot ser un telefilm de sobretaula del diumenge perquè sí que té massa escenes desagradables. Però no les compensa ni amb atreviment (com almenys intentaven fer l'any passat, sense èxit, Dead Girl i Martyrs), ni amb cap espurna de talent. I així es queda, a mig coure, a mig oblidar. Deixem-la, doncs, dormir el son dels justos.

"Ingrid" (Eduard Cortés, 2009)

No hi ha dubte que Ingrid ha estat feta amb moltes ganes. I és una llàstima, perquè el resultat em sembla un desastre.

Ja era preocupant sentir el seu director presentar-la dient que ha estat investigant les coses que "es mouen a la xarxa" (en realitat, que estan quietes a MySpace). D'allà ha escollit uns quants músics i "artistes visuals" i ha lligat les seves "obres" amb la història de la protagonista, una artista de performances de qui l'única cosa que treurem en clar és que toca més quarts que hores.

La Ingrid i els seus amics ens ofereixen una successió de desfilades de models, números d'escapisme i sado en els ambients fashion de Barcelona. Se suposa que són "trencadors", però a mi em semblen manifestacions burdes del més pur espectacle. No sé què es podria "transgredir" mitjançant l'ús acrític del llenguatge dominant: la pura aparença, l'"impacte" fàcil, l'emissió pensada per al consum sense resposta; en definitiva, l'espectacle.

Pel que fa a la història personal, penso que Cortés ha volgut parlar de gent fora del comú, però amb poca fortuna a l'hora de concretar què volia dir. Ni em crec gens ni mica la desconcertant Ingrid, ni comparteixo la fascinació per ella que caracteritza, de forma gairebé exclusiva, el personatge del seu nou veí.

Ingrid és com el visitant que no sap on va i prem tots els botons de l'interfon amb l'esperança que algú obri la porta. Jo em sento com un veí que agafa l'aparell i, en preguntar qui hi ha, no rep cap resposta.