Ves al contingut principal

Sitges 2009 (i 4): "Splice"


Vicenzo Natali s'havia apartat del ramat amb un mapa del terror abstracte (Cube, 1997) i una elevació al cub del thriller fantàstic (Cypher, 2002); això, sorprenentment, no va ser suficient perquè es distribuissin a les nostres sales els seu tercer i quart llargmetratges, Nothing (2003) i Getting Gilliam (2004). El seu cinquè llarg, que probablement sí que s'estrenarà, va arribar a Sitges 2009.

Splice (Vicenzo Natali, 2009)

Splice (que només se m'acut traduir per "matxambrat") no és tan rara com Cube y Cypher. Adrien Brody i Sarah Polley són dos científics joves i ambiciosos; volen explorar totes les possibilitats de l'experimentació amb ADN. Brillants i aplicats, arriben a resultats que d'altres només somiarien com a fruït d'un treball de dècades. Els interrogants comencen a sorgir, però la realitat els supera...

Les parts més atractives de Splice vindran a continuació, però no seran comentades aquí.

Splice planteja coses interessants i, malgrat el ritme imparable, té temps d'insinuar algunes respostes. Inquietant (els científics tenen més perill que MacGyver a una ferreteria) i emocionant, no diu res que no puguem imaginar, però ho fa amb gràcia.

Els intèrprets tenen un aire una mica hollywoodià. Sarah Polley només m'entusiasma quan la dirigeix Atom Egoyan. Adrien Brody de científic sembla primer Adrien Brody, en segon lloc científic, i només en tercer lloc persona de carn i ossos. De fet Natali mai no ha destacat en la direcció d'actors, però ho ha compensat mantenint un bon nivell d'interès en les històries que explica.

Al final una pel·lícula per recordar amb bon sabor de boca aquesta recent edició del Festival, una cita destacada de la tardor cinèfila, que amb una selecció notable compensa el baix nivell que tenen durant tot l'any les estrenes a les sales convencionals.

Comentaris

AFOVISP ha dit…
Estava esperant aquesta crítica! ja que és l'única peli de sitges de la qual puc opinar... Estic d'acord amb la teva valoració dels actors. Ara bé, la Sarah Polley a la Vida secreta de las palabras no t'agrada? o no l'has vist perquè no t'agrada la Coixet? A mi allà em va encantar.
I després de veure Splice vaig recuperar Cube, que potser l'havia vista feia molt de temps però no la recordava, i em va decebre una mica...
Però d'Splice en tinc també un bon record, especialment pels efectes (i afectes) especials
Alba
Daniel Daranas ha dit…
Hola Alba! Doncs no, no he vist "La vida secreta de las palabras", com t'he dit :) És perquè la Coixet no em convenç i em salto algunes pel·lícules d'ella. Potser em vaig saltar la bona.

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…