30 d’octubre 2009

Sitges 2009 (1): "Moon"

La tardor sempre arriba acompanyada d'una cita tan especial com el Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Només vaig veure cinc pel·lícules en l'edició 2009, i les aniré comentant en un total de quatre articles (agruparé les dues que no em van agradar en un de sol).

El viatge comença ben a prop d'aquí: a la Lluna.




"Moon" (Duncan Jones, 2009)

Entre el territori conegut del nostre planeta i els universos infinits que mai no podrem conèixer, la primera parada és la Lluna. De la mateixa manera, Moon és, si més no al principi, una de les primeres parades que trobem entre el cinema realista i la ciència-ficció.

Quan s'escull la Lluna com a escenari d'una pel·lícula sol ser per parlar de quelcom pròxim, d'una possible evolució de la nostra societat, en definitiva, de nosaltres mateixos; del nostre demà col·lectiu. Així era a la fantàstica minisèrie d'animació Freedom Project, que vam veure ara fa un any. I així passa també al primer llargmetratge de Duncan Jones.

Qui és aquest Duncan Jones, i quina és aquesta Lluna?

Duncan Jones fou conegut abans que res per ser el fill de David Bowie. Cinematogràficament, va debutar amb un curtmetratge, o migmetratge, de 28 minuts, Whistle (2002), també enquadrat en la ciència-ficció, i que no he vist. Sens dubte serà Moon, el seu primer llargmetratge, el que li donarà un reconeixement més ampli en el món del cinema.

La Lluna, on ens situa Moon, és l'únic satèl·lit natural de la Terra, i el cinquè més gran en mida del Sistema Solar. Gira al voltant de la Terra (fent una òrbita completa cada 27,3 dies) a una distància mitjana de 384.403 quilòmetres; unes trenta vegades el diàmetre de la Terra. Té un diàmetre de 3.474 quilòmetres. La seva superfícia total és de menys d'una desena part la del nostre planeta (equival a Rússia, Estats Units i Canadà junts), el seu volum és un 2% del de la Terra, i sobre la seva superfície la gravetat és d'un 17% de la que tenim aquí. La Lluna és l'únic cos celest sobre el qual l'home ha caminat, a part de la Terra; ho va fer el 20 de juliol del 1969, en la missió Apollo 11 de la NASA tripulada per Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins (no confondre amb el líder revolucionari irlandès del mateix nom).

Som en algun moment indefinit del Segle XXI. La humanitat ha començat a explotar els recursos naturals que té la Lluna. La companyia coreana Lunar Industries hi té una base d'extracció d'heli 3, font d'energia nuclear de fusió que s'utilitza, lògicament, per alimentar energèticament la Terra. La producció a la mina és altament mecanitzada, però tot i així hi cal la presència d'un operari. Aquest és Sam Bell (interpretat per Sam Rockwell), qui té per única companyia un ordinador dotat d'intel·ligència artificial i, encara millor, de la veu de Kevin Spacey. (Suposo que el seu sistema operatiu no és Windows 7, que en aquell moment ja haurà quedat obsolet.) La pel·lícula acaba de començar i, com és tradició en aquest blog, a partir d'aquí s'imposa el silenci.

Amb una estètica senzilla i suggeridora, uns paisatges llunars foscos i solitaris (a la Lluna mai no és de dia), un protagonista interessant molt ben interpretat per Rockwell, i la inestimable contribució de la veu de Spacey, Moon és té ja prou elements per ser una experiència molt recomanable. Però si és destacable és sobretot pel seu estil directe, despullat, sense la càrrega d'espectacle i sentimentalisme barat que tindria si fos made in Hollywood; i per ser capaç de, tot mantenint-se fidel al seu estil, construir no sols una trama d'acció atractiva, sinó també preguntar-se per l'evolució i els límits de la nostra economia, i de l'ús econòmic de la ciència.

Moon aconsegueix que ens preguntem primer què està passant i després, en certa manera, qui som, i si allò que estem veient reflectit és ciència ficció o més aviat el reflex futur de les ombres que ja estem projectant, com a societat, com a espècie, aquí i ara.

Hem caminat damunt la Lluna. I hi hem vist un desert que ens resulta familiar i pròxim.