30 de novembre 2009

"El planeta enfermo" (Guy Debord, 1966-1971)

Guy Debord: Le planète malade, Éditions Gallimard, París, 2004. Edició en espanyol: El planeta enfermo, Anagrama, 2006.

Avui fa quinze anys, el dia 30 de novembre del 1994, Guy Debord va posar fi voluntàriament a la seva vida disparant-se un tret al cor a la seva residència de Bellevue-la-Montagne, a l'Haute Loire.

Porto unes setmanes preparant aquest comentari, i si bé encara podria donar-li millor forma, escullo el dia de publicar-lo, ni que sigui per fer una lleu esquerda (amb tota seguretat l'única en català, i probablement una de les poques al món) en el silenci que envolta aquesta data.

I tanmateix convindria tenir ben present Debord. Perquè l'anàlisi que ell, en companyia d'uns pocs més, va fer als anys cinquanta i seixanta del segle passat no ha fet més que convertir-se en més precís i exacte a mesura que passa el temps.

Al llarg del seu llibre Debord, Anselm Jappe explica els mecanismes de submissió de la vida a l'economia i l'espectacle, per via del domini de la mercaderia-imatge; idees que Guy Debord va desenvolupar i difondre durant tota la seva vida. Aquestes són també les idees centrals, i d'una manera especialment diàfana, en els textos que avui comento.

El planeta enfermo és en realitat una recopilació de tres textos independents: La decadencia y caída de la economía espectacular-mercantil (Le Déclin et la chute de l'économie spectaculaire-marchande), del 1966, aparegut originalment al número 10 de la revista Internationale Situationniste; El punto de explosión de la ideología en China (Le Point d'explosion de l'idéologie en Chine), del 1967, aparegut al número 11 de la mateixa revista; i El planeta enfermo (Le planète malade), text del 1971 que no havia estat publicat fins a l'edició francesa d'aquest llibre.

Malgrat ser textos originalment independents, respectaré el criteri d'Alice Debord de reeditar-los de forma conjunta, acompanyant-los tot just d'una breu i exemplar nota preliminar que els situa en el seu context i els interrelaciona pel seu nexe comú: que parlen de l'espectacle, en totes les seves formes.

El nostre recorregut començarà a ben a prop: a Watts, el 1965.

La decadencia y caída de la economía espectacular-mercantil

L'interès i la influència de la Internacional Situacionista per la revolta obrera no van començar ni acabar amb el maig del 1968. Els situacionistes tenien l'ull posat en totes les situacions de revolta que es produïen al món, especialment aquelles que volien subvertir les arrels de l'ordre vigent i que per tant podien ser qualificades de revolucionàries. Per a la I.S., només podia tenir una actuació revolucionària el proletariat mateix, sense caps ni intermediaris, organitzat en consells que mai no assolien un estatus superior al de la pròpia classe obrera en la seva totalitat.

No és estrany, doncs, que la revolta de Watts del 1965 els interessés.

Watts és un barri de Los Angeles, California, on la majoria de la població és de raça negra. La situació de forta discriminació que patia la gent d'aquesta raça en aquell temps donava lloc a tot tipus d'abusos per part de les autoritats, en particular de la policia. A partir d'un incident menor (la detenció d'un conductor per alcoholisme) es van desencadenar protestes que van portar el caos (saquejos de comerços, incendis provocats, enfrontaments entre policia i grups nombrosos de gent de raça negra) al barri durant dies, i que van causar 34 morts (la majoria negres) i 1.032 ferits.

El fet que es tractés d'una revolta salvatge i sense dirigents va deixar els revoltats sense cap mena de "suport" (que tampoc no reclamaven, d'altra banda) d'organitzacions oficials de defensa dels drets dels negres. El cap de la policia, William Parker, va dir amb encert que no es podia negociar amb ningú perquè "els amotinats no tenen caps". Tota una garantia de desordres i destrucció, i música a les oïdes de la I.S.

La I.S. dóna suport a la revolta, i Guy Debord es queda a gust donant una teoria a la pràctica, per facilitar que ambdues es trobin, com li agradava dir a la I.S. Diu Debord:

"La revuelta de Los Ángeles es una revuelta contra la mercancía, contra el mundo de la mercancía y del trabajador-consumidor jerárquicamente sometido a las medidas de la mercancía. (...) El hombre que destruye las mercancías demuestra su superioridad humana frente a las mercancías. No permanecerá prisionero de las formas arbitrarias de las que se ha revestido la imagen de su necesidad. (...) Y el saqueo, por el cual se desmorona inmediatamente la mercancía en cuanto tal, muestra también la ultima ratio de la mercancía: el ejército, la policía y demás cuerpos especializados que ostentan en el Estado el monopolio de la violencia armada. ¿Qué es un policía? Es el servidor activo de la mercancía (...)"

Debord identifica el subjecte revolucionari en aquella classe treballadora que, pel fet d'estar vivint en circumstàncies adverses i pròxima a la riquesa extrema, adquireix la consciència que allò que l'espectacle promet li és negat en la vida real, i per tant, està més preparat per rebutjar la totalitat de les condicions de vida que li vénen imposades. Debord qualifica l'espectacle de "droga per a esclaus", i sosté que en revoltar-se contra ell la població negra busca trencar les seves cadenes i prendre el domini de la pròpia vida, com a experiència individual i col·lectiva.

El punto de explosión de la ideología en China

Quan l'escrit El punto de explosión de la ideologia en China fou publicat no hi havia el consens que hi ha avui sobre el fet que els "estats del bloc dit socialista" (com, encertadament, els anomenava la I.S.) eren societats de classes, en les quals persistia l'opressió que les seves "revolucions" proclamaven haver abol·lit. També en aquesta denúncia els situacionistes van ser pioners. Diu Debord:

"La descomposición acelerada de la ideología burocrática, tan palmaria en los países en que el estalinismo ha tomado el poder como en los otros, donde ha perdido toda esperanza de tomarlo, tenía que empezar naturalmente con el tema del internacionalismo; pero eso no es más que el comienzo de una disolución general que ya no tiene vuelta de hoja. La burocracia no podía hacer suyo el internacionalismo sino a modo de proclamación ilusoria al servicio de sus intereses reales, como una justificación ideológica entre otras, porque la sociedad burocrática es justamente el mundo invertido de la comunidad proletaria. La burocracia es esencialmente un poder basado sobre la propiedad estatal nacional, y finalmente tiene que obedecer a la lógica de su realidad, conforme a los intereses particulares que impone el nivel de desarrollo del país de su propiedad."

El text es centra en explicar els fets i apuntar les raons subjacents en la crisi del poder burocràtic viscuda a Xina des de la primavera del 1966. Debord qualifica aquesta crisi dins l'antic bloc burocràtic com la primera que es va produir des de la cúpula cap a baix, i que va dividir en dos la pròpia classe dirigent. La seva tesi principal és que és impossible entendre aquesta crisi sense observar l'ús de la ideologia com a discurs totalitari del poder espectacular concentrat. Amb gran profusió de dades comenta l'evolució d'una crisi que no comença a tancar-se fins que la classe dirigent no constata que han posat en risc la seva pròpia dominació de la societat. Cap engruna de veritat no roman en el suposat "socialisme" de la Xina, perquè allò que ells anomenen socialisme no és més que el vestit ideològic amb què s'encobreix una societat de classes. No cal dir que l'expressió "revolució cultural" és un acudit a ulls de Debord, com ho va ser sempre en realitat.

El text és una il·lustració més d'allò que el mateix any 1967 es podria llegir a la tesi 55 de La sociedad del espectáculo:

"Es la lucha de los poderes que se han constituido para la gestión del propio sistema socioeconómico la que se despliega como contradicción oficial, cuando corresponde de hecho a la unidad real; esto ocurre tanto a escala mundial como en el interior de cada nación." [1]

El planeta enfermo

Si la revolta de Watts i el maoisme poden resultar estranys al lector mitjà de l'any 2009, no és probable que això passi amb la crisi ecològica, el tema central del tercer text recopilat al llibre. En efecte, Le planète malade , un text del 1971, descriu les coses que passen al món al 2009 amb una exactitud sorprenent.

I és que avui dia encara són dogmes de fe el mercat, el creixement econòmic i la "generació de llocs de treball". El punt clau de l'anàlisi de Debord no és altre que l'absurditat del poder del valor de canvi de la mercaderia, un valor que avui es qüestiona menys que els antics valors religiosos i morals; un valor que és, en realitat, el veritable "déu" dels segles XX i XXI, desplaçant els antics déus, igualment irracionals però més allunyats de l'economia. Debord ha dit sempre que la qüestió no és si l'economia allibera els homes, sinó si els homes s'alliberen de l'economia; és a dir, de la mercaderia.

Debord afirma que d'ençà que allò quantitatiu domina el pensament burgès (des de la fundació del capitalisme), aquesta variable de mesura ha tingut com a conseqüència lògica la submissió de la vida a allò que genera valor de canvi en el mercat. De la mateixa manera Debord associa al proletariat el paper de defensar i assumir com a propi allò qualitatiu: "Para el pensamiento dialéctico, por el contrario, y, por tanto, para la historia y para el proletariado, lo cualitativo es la dimensión más decisiva del desarrollo real. He aquí lo que el capitalismo y nosotros hemos acabado por demostrar."

Debord considera que els "amos de la societat" es veuen empesos a parlar de la contaminació per obligació, perquè amenaça la seva pròpia supervivència; però en fer-ho sense (òbviament) alterar les normes que permeten el seu propi domini, és a dir, la supremacia de la mercaderia, les reformes per ells impulsades estan abocades al fracàs.

"El desarrollo de la producción ha demostrado cabalmente, a estas alturas, su verdadera naturaleza como realización de la economía política: el desarrollo de la miseria, que ha invadido y arruinado el medio mismo de vida. La sociedad en la que los trabajadores se matan trabajando y sólo pueden contemplar el resultado [2], ahora los hace ver -y respirar- con toda franqueza el resultado general del trabajo alienado, que es resultado mortal."

Debord lliga finalment la revolució a l'ànsia de supervivència de l'home, buscant potser un últim ressort que pugui fer prendre consciència al subjecte revolucionari, el proletariat. 38 anys després de la publicació del text convindrem en afirmar que Debord no va aconseguir la reacció que tots i cadascun dels seus textos i de les seves accions perseguien; tot i així, ningú no ha elaborat, a dia d'avui, una anàlisi més precisa, ni una predicció més fiable.

Guy Debord va morir el 1994. Una pintada feta més tard sobre un mur d'alguna ciutat italiana deia: "Il mondo brucia, Guy Debord vive" ("El món crema, Guy Debord viu"). Avui, allà on miris, podràs contrastar la veritat concreta d'aquestes paraules amb la mentida universal de l'espectacle.

Referències

I. La decadencia y caída de la economía espectacular-mercantil


II. El punto de explosión de la ideología en China

Cultural Revolution
a Wikipedia
The Political Crisis in China
(George Novack)

III. El planeta enfermo

Text original de Guy Debord



Notes

[1] Per a cites de La societé du spectacle Utilitzo la traducció castellana de Maldeojo, disponible a internet. Comparteixo la seva opinió sobre que la traducció de José Luis Pardo per a l'editorial Pretextos (la que més habitualment es pot trobar a les llibreries) és defectuosa.

[2] Aquesta frase serveix de definició perfecta de la societat de l'espectacle.

25 de novembre 2009

Sitges 2009 (2): "Ullal"

Avui reprenc la sèrie de Sitges amb una segona entrega sobre una pel·lícula que compleix plenament amb un d'aquells elements que esperem trobar en qualsevol edició de Sitges: la peli rara. Què haurien estat edicions anteriors del festival sense Innocence, The Sky Crawlers, Mind Game o Twilight of the Ice Nymphs? Què hauria estat Sitges 2009 sense Kynodontas?

 
Kynodontas (Ullal; Giorgios Lanthimos, 2009)

Un matrimoni d'edat mitjana (interpretat per Michelle Valley i Christos Stergioglou) té una particular visió de l'educació que han de donar als seus tres fills, dues noies i un noi sense nom (Aggeliki Papoulia, Mary Tsoni i Christos Passalis). Els mantenen confinats dins les quatre parets de la seva casa (amb jardí i piscina, això sí) i els donen (sempre de primera mà: naturalment els fills no tenen accés al telèfon ni a internet) tota la informació que necessiten. La necessitat, és clar, és aquí un concepte relatiu, ja que si els joves no surten mai del seu domicili, no necessiten ni tan sols saber què significa el llum vermell d'un semàfor.

La relació entre educació, llenguatge i formació del propi pensament és el més interessant d'una pel·lícula que no es pot dir que plantegi cap dilema ètic, donat que allò que fan els pares és inequívocament rebutjable (a part d'il·legal). L'actitud dels pares, que es comporten com si visquessin en el pseudomón que han creat només quan parlen amb els fills i no pas quan es comuniquen entre ells (o, òbviament amb la resta del món), desperta en l'espectador un fàstic profund. En contrast amb això, la formació d'una microcultura pròpia per part dels tres fills dóna lloc a situacions absurdes, divertides i també morboses (els joves ja estan crescudets i les seves hormones, ben despertes).

Un cert lletgisme en l'estètica (que per sort no va incloure el càsting d'actors) i la "unitat de temps, espai i acció" que tant agradava a alguns clàssics caracteritza la pel·lícula. Una acció minimalista, individual, fa de punt de ruptura. Amb això n'hi ha prou: Kynodontas es val per si mateixa, i entre el conflicte ètic i la fascinació que ens generen aquestes vides perdudes, desorientades, estranyes, val més la pena. Segurament hauria pogut ser més narrativa, més espectacular, però pel meu gust ja està bé com està: equilibrada, incisiva com l'ullal del títol (si em permeteu l'obvietat; i com que estic al meu blog, sí que me la permeteu), incòmoda, i molt, molt estranyament fascinant.

La pel·lícula faria una excel·lent sessió doble sobre la formació de la personalitat amb Innocence de Lucile Hadzihalilovic, per exemple. Però ja no es fan sessions dobles. Sigui com sigui, ha estat la més interessant de les cinc pel·lícules que he vist aquest any a la vila blanca.

22 de novembre 2009

"El meu veí Totoro" (Hayao Miyazaki, 1988)


El 16 d'abril del 1988 s'estrenà a Japó El meu veí Totoro (となりのトトロ Tonari no Totoro). La pel·lícula no es va estrenar a un altre país fins al 1993, als Estats Units. L'estrena europea fou a França, l'any 1999. Finalment, a la tardor del 2009 ha arribat a les nostres pantalles. Tot i que naturalment ja es podia trobar en dvd, jo l'he descoberta als cinemes Icària.

La petita Mei i la seva germana gran Satsuki (els noms de les dues nenes signifiquen el mateix: maig) arriben amb el seu pare a una nova casa enmig del camp, on s'instal·laran. La casa és bonica, tot i que els nous inquilins de seguida observen que una reforma li aniria la mar de bé. La seva mare no pot ser amb tots ells per motius que sabrem més endavant. En aquest apacible entorn rural, les nenes no trigaran a trobar-se amb algunes sorpreses.

A qualsevol altra banda la sinopsi arribaria una mica més enllà, però aquí no ho farem. Aplico el criteri de no aixafar els bons moments de les pel·lícules, i aquesta és una successió contínua de bons moments, i per tant les primeres incògnites, per senzilles que siguin, ja val la pena de respectar-les.

Pensem-hi un moment, però: una imatge d'un pare amb dues nenes que arriben a una nova llar; i això en una pel·lícula infantil japonesa del 1988. L'absència de la mare, ressaltada pel fet que els protagonistes no l'esmentin (si no recordo malament) en les primeres seqüències, serà sens dubte percebuda pel públic, i la incògnita sobrevolarà uns minuts meravellosos que, en contrast amb això, són dels més alegres i desenfadats de l'obra.

Els personatges esmentats, junt amb d'altres com el noi veí, Kanta, o la senyora gran, són creacions inspirades i riques en matisos. La noblesa i bondat de cor de tots ells és combinada brillantment amb pinzellades d'orgull, timidesa, diversió, preocupació, serenor i valentia davant dels problemes.

Història d'infantesa i descoberta d'un món diferent, de gent bona i sentit del deure, d'aventura trobada al costat de casa, de valentia davant d'allò desconegut; El meu veí Totoro es totes aquestes coses i quelcom més. És un sorprenent viatge al fantàstic i també una cant a la natura i a tot allò pròxim; és per a nens i per a adults, fa riure i emociona, i sobretot ens fa observar allò essencial, la plenitud de cada moment.

A El meu veí Totoro cada decisió és encertada, cada seqüència un motiu d'admiració. D'entre totes, l'escena a la parada de l'autobús sota la pluja és, per la intensitat, per la indescriptible bellesa, de les que es queden gravades a la retina per sempre. Moments com aquest fan d'El meu veí Totoro una de les estrelles més brillants d'aquest cel cinematogràfic que han pintat amb traç ferm, amb el pinzell amarat de talent i màgia, uns pocs escollits, encantadors de somnis, genis com Hayao Miyazaki.

Avui hem conegut Totoro. I ha estat fantàstic.