16 de gener 2010

"Avatar" (James Cameron, 2009)

La crítica especialitzada de cinema ja s'ha encarregat de destrossar Avatar amb l'artilleria més òbvia, sobre la qual no fa falta estendre's massa; es pot resumir en què Avatar no és Paranoid Park.

No faré aquí una crítica de cinema d'Avatar. Ja se n'han fet moltes. Només en faré un parell de comentaris. Per una vegada entraré en una mica més de detall que en altres escrits, i per això recomano als qui no han vist la pel·lícula i pensin fer-ho que no llegeixin aquest escrit.

El conte en 3D


He llegit a més d'un lloc que l'argument d'Avatar és simple. En part és cert. Però penso que aquesta valoració ve motivada per les expectatives insaciables d'un públic que cada vegada accepta menys la senzillesa, acostumat a que se li ofereixi un torrent inacabable de sorpreses. S'han fet pel·lícules fantàstiques amb arguments complexos i sorprenents, sí; però no tots els grans films han de ser com Mulholland Drive.

S'ha dit, també correctament, que l'estructura principal d'Avatar s'assembla a la de Ballant amb els llops, La selva maragda o El nou món. Jo recordo també La princesa Mononoke, de Hayao Miyazaki. Però cal evitar caure en la trampa de desqualificar les obres que tinguin les referències més clares, quan al llarg de la història la cultura s'ha anat generant a partir d'elles. Llegendes de temps passats es copien, s'emmirallen o es responen les unes a les altres, reciclant elements, transformant-los i així fent-los perviure; i és en aquesta tradició on s'insereix Avatar. Seria ridícul pensar que cada obra de creació artística ha de ser un ens desconnectat dels altres, que ens ha d'obrir la porta d'un món de sensacions completament noves, mai no imaginades abans. Tot i així algun element d'això veig en noves generacions d'espectadors acostumades als girs i els finals sorpresa i que entren a un cinema com qui puja a una muntanya russa.

Avatar no és una pel·lícula més del 2009; és un nou conte de la història, una anella més en la cadena d'històries, llegendes i tradicions que formen la nostra cultura.

El planeta de l'espectacle

Hi ha una certa paradoxa en Avatar. Per una banda la pel·lícula és el producte d'un projecte econòmic [1]: amb un pressupost molt ambiciós i amb una campanya publicitària demencial que pretén presentar-la com la iniciadora d'una nova etapa en el cinema, definida per la tecnologia 3D. Per una altra, amaga en el seu si una crítica a l'economia i a la societat espectacular-mercantil per ella dominada.

Avatar parla als espectadors del nostre món en el seu llenguatge: amb un argument fàcil d'entendre, avanços tecnològics, emoció, acció, personatges atractius. Però què els diu a aquests espectadors? Els pinta un cel que gairebé poden tocar. Un altre món d'una immensa bellesa, interior i exterior; una vida diferent, la vida de l'altre. Avatar inicia un viatge sense tornada des dels ulls de l'espectador fins a una utopia que és l'antítesi del seu món: Pandora, la terra dels Na'vi.

I com és aquest món? Què és el que més el diferencia del nostre? Principalment, el fet que no està dominat per la mercaderia i per la persecució individual del benefici econòmic. Al contrari, els seus habitants hi viuen racionalment en comunitat. En comunitat, perquè no deixen que les lluites individualistes els destrueixin; racionalment, perquè tot allò en què creuen és cert. No tenen fe cega en res: creuen en allò que han descobert que existeix.

I els humans? Són una força d'ocupació a Pandora. Per què estan allà? Estan envoltats d'una civilització al·lucinant, però ells només hi són per extreure un mineral. I per què té tant d'interès aquest mineral? No en tenim ni idea. Només sabem que és una mercaderia molt valuosa a la Terra. Només en coneixem el valor de canvi, i no el seu valor d'ús. Tota l'activitat que realitzen els humans a la lluna de Pandora ve dominada pel valor de canvi. Vet aquí el fetitxisme de la mercaderia i, en la seva monopolització del discurs de l'abundància, en la seva aspiració realitzada a determinar tota l'activitat humana, la societat de l'espectacle (la manifestació més tècnicament avançada del capitalisme). [2]

El mineral podria, hipotèticament, tenir un valor d'ús molt clar (curar malalties només amb ser tocat, per exemple). Però l'important és que aquest valor d'ús no s'esmenta a la pel·lícula. Els personatges actuen empesos pel valor de canvi.

Des de l'avatar (la segona pell) els humans accedeixen a pensar i sentir com a Na'vi i així es fan conscients d'aquesta altra realitat, de la possibilitat de canviar de pell i per tant de vida de forma radical. Per a l'home del segle XXI, nascut i educat en l'espectacle, la simple possibilitat de veure i viure una alternativa és ja una aportació a pensar que hi pot haver vida més enllà de la societat espectacular-mercantil; de fet, que d'ella se'n pot sortir. I no només això, sinó que la mateixa supervivència depèn de la capacitat de fer-ho.

[1] Aquesta obvietat queda confirmada pel lamentable anunci de James Cameron, posterior a aquest escrit (18/1/2010) que Avatar serà una trilogia. Diu Cameron:
"He tenido en mente la trama desde el principio y hay escenas que dejé porque apuntan hacia una secuela. Además, desde el punto de vista comercial, Avatar solo tiene sentido como dos o tres películas". En altres paraules, s'ha invertit massa en crear un escenari i uns personatges i generar uns "fans" com per desperdiciar la inversió feta; cal amortitzar-la i a partir de la segona entrega, els costos fixos perdran pes. Pandora ja existeix als ordinadors, i tornar-hi és barat.

[2] Sobre la societat de l'espectacle vegeu La société du spectacle, Guy Debord, Buchet/Castel, París, 1967; ed. La Marca, Buenos Aires, 1995.

1 comentari:

Piapi ha dit...

Hola,
M'atreveixo a posar cullerada en aquest post per confessar que a m'ho vaig passar molt bé veient Avatar. A vegades no cal anar més enllà oi? Els diàlegs no passaran a la història ni seràn apareixeran citats en altres obres en els futurs anys però si que vaticino que veurem éssers blaus per tot arreu i en totes les pantalles.
Sobre les influencies recolzo la sensació de "deja vu" amb La Princesa Mononoke, prova més del pes de la obra Miyazaki-sama. Hi afegeixo Pocahontas, perque el protagonista em fa pensar en un John Smith del segle... XXII?
El cinema és un art i un negoci. Segurament Avatar s'acosta més a això segon, no vull entrar al debat. En tot cas la nova de Cameron ja es una nova entrada a la història del cinema.