Ves al contingut principal

"Avatar" (James Cameron, 2009)

La crítica especialitzada de cinema ja s'ha encarregat de destrossar Avatar amb l'artilleria més òbvia, sobre la qual no fa falta estendre's massa; es pot resumir en què Avatar no és Paranoid Park.

No faré aquí una crítica de cinema d'Avatar. Ja se n'han fet moltes. Només en faré un parell de comentaris. Per una vegada entraré en una mica més de detall que en altres escrits, i per això recomano als qui no han vist la pel·lícula i pensin fer-ho que no llegeixin aquest escrit.

El conte en 3D


He llegit a més d'un lloc que l'argument d'Avatar és simple. En part és cert. Però penso que aquesta valoració ve motivada per les expectatives insaciables d'un públic que cada vegada accepta menys la senzillesa, acostumat a que se li ofereixi un torrent inacabable de sorpreses. S'han fet pel·lícules fantàstiques amb arguments complexos i sorprenents, sí; però no tots els grans films han de ser com Mulholland Drive.

S'ha dit, també correctament, que l'estructura principal d'Avatar s'assembla a la de Ballant amb els llops, La selva maragda o El nou món. Jo recordo també La princesa Mononoke, de Hayao Miyazaki. Però cal evitar caure en la trampa de desqualificar les obres que tinguin les referències més clares, quan al llarg de la història la cultura s'ha anat generant a partir d'elles. Llegendes de temps passats es copien, s'emmirallen o es responen les unes a les altres, reciclant elements, transformant-los i així fent-los perviure; i és en aquesta tradició on s'insereix Avatar. Seria ridícul pensar que cada obra de creació artística ha de ser un ens desconnectat dels altres, que ens ha d'obrir la porta d'un món de sensacions completament noves, mai no imaginades abans. Tot i així algun element d'això veig en noves generacions d'espectadors acostumades als girs i els finals sorpresa i que entren a un cinema com qui puja a una muntanya russa.

Avatar no és una pel·lícula més del 2009; és un nou conte de la història, una anella més en la cadena d'històries, llegendes i tradicions que formen la nostra cultura.

El planeta de l'espectacle

Hi ha una certa paradoxa en Avatar. Per una banda la pel·lícula és el producte d'un projecte econòmic [1]: amb un pressupost molt ambiciós i amb una campanya publicitària demencial que pretén presentar-la com la iniciadora d'una nova etapa en el cinema, definida per la tecnologia 3D. Per una altra, amaga en el seu si una crítica a l'economia i a la societat espectacular-mercantil per ella dominada.

Avatar parla als espectadors del nostre món en el seu llenguatge: amb un argument fàcil d'entendre, avanços tecnològics, emoció, acció, personatges atractius. Però què els diu a aquests espectadors? Els pinta un cel que gairebé poden tocar. Un altre món d'una immensa bellesa, interior i exterior; una vida diferent, la vida de l'altre. Avatar inicia un viatge sense tornada des dels ulls de l'espectador fins a una utopia que és l'antítesi del seu món: Pandora, la terra dels Na'vi.

I com és aquest món? Què és el que més el diferencia del nostre? Principalment, el fet que no està dominat per la mercaderia i per la persecució individual del benefici econòmic. Al contrari, els seus habitants hi viuen racionalment en comunitat. En comunitat, perquè no deixen que les lluites individualistes els destrueixin; racionalment, perquè tot allò en què creuen és cert. No tenen fe cega en res: creuen en allò que han descobert que existeix.

I els humans? Són una força d'ocupació a Pandora. Per què estan allà? Estan envoltats d'una civilització al·lucinant, però ells només hi són per extreure un mineral. I per què té tant d'interès aquest mineral? No en tenim ni idea. Només sabem que és una mercaderia molt valuosa a la Terra. Només en coneixem el valor de canvi, i no el seu valor d'ús. Tota l'activitat que realitzen els humans a la lluna de Pandora ve dominada pel valor de canvi. Vet aquí el fetitxisme de la mercaderia i, en la seva monopolització del discurs de l'abundància, en la seva aspiració realitzada a determinar tota l'activitat humana, la societat de l'espectacle (la manifestació més tècnicament avançada del capitalisme). [2]

El mineral podria, hipotèticament, tenir un valor d'ús molt clar (curar malalties només amb ser tocat, per exemple). Però l'important és que aquest valor d'ús no s'esmenta a la pel·lícula. Els personatges actuen empesos pel valor de canvi.

Des de l'avatar (la segona pell) els humans accedeixen a pensar i sentir com a Na'vi i així es fan conscients d'aquesta altra realitat, de la possibilitat de canviar de pell i per tant de vida de forma radical. Per a l'home del segle XXI, nascut i educat en l'espectacle, la simple possibilitat de veure i viure una alternativa és ja una aportació a pensar que hi pot haver vida més enllà de la societat espectacular-mercantil; de fet, que d'ella se'n pot sortir. I no només això, sinó que la mateixa supervivència depèn de la capacitat de fer-ho.

[1] Aquesta obvietat queda confirmada pel lamentable anunci de James Cameron, posterior a aquest escrit (18/1/2010) que Avatar serà una trilogia. Diu Cameron:
"He tenido en mente la trama desde el principio y hay escenas que dejé porque apuntan hacia una secuela. Además, desde el punto de vista comercial, Avatar solo tiene sentido como dos o tres películas". En altres paraules, s'ha invertit massa en crear un escenari i uns personatges i generar uns "fans" com per desperdiciar la inversió feta; cal amortitzar-la i a partir de la segona entrega, els costos fixos perdran pes. Pandora ja existeix als ordinadors, i tornar-hi és barat.

[2] Sobre la societat de l'espectacle vegeu La société du spectacle, Guy Debord, Buchet/Castel, París, 1967; ed. La Marca, Buenos Aires, 1995.

Comentaris

Piapi ha dit…
Hola,
M'atreveixo a posar cullerada en aquest post per confessar que a m'ho vaig passar molt bé veient Avatar. A vegades no cal anar més enllà oi? Els diàlegs no passaran a la història ni seràn apareixeran citats en altres obres en els futurs anys però si que vaticino que veurem éssers blaus per tot arreu i en totes les pantalles.
Sobre les influencies recolzo la sensació de "deja vu" amb La Princesa Mononoke, prova més del pes de la obra Miyazaki-sama. Hi afegeixo Pocahontas, perque el protagonista em fa pensar en un John Smith del segle... XXII?
El cinema és un art i un negoci. Segurament Avatar s'acosta més a això segon, no vull entrar al debat. En tot cas la nova de Cameron ja es una nova entrada a la història del cinema.

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…