Ves al contingut principal

"Luna caliente" (Vicente Aranda, 2009)


La curiositat no és una virtut del nostre temps. Observar sense prejudicis allò que ens envolta per formar-se'n una idea el més genuïna possible i interactuar-hi des de la pròpia llibertat és gairebé una actitud revolucionària. El que es porta és el posicionament, sense necessitat de comprensió prèvia: a favor o en contra, m'agrada o no m'agrada, bo o dolent. I la posició es pren en base a uns conceptes previs, als quals es mira des del respecte. Abans de formar possiblement un criteri propi, es tendeix a absorbir aquell que ve donat. S'assoleix una pretensió d'objectivitat quan es valora una obra des del punt de vista quantitatiu: L'home que camina de Giacometti ha batut un rècord de preu de venda (sent així, ja a ningú no li importa cap a on camina), i les pel·lícules d'èxit baten rècords d'espectadors o col·leccionen estatuetes.

No és doncs Luna caliente una obra que hagi de tenir gaire acceptació. Requereix una actitud curiosa i d'absència de vocació judicial per part del qui mira. No permet el posicionament còmode, a no ser que sigui en contra. No és gaire fidel als avorrits cànons formals que solen ser la mesura d'un cinema amb pedigrí. Parla de persones que caminen al marge. No crec que guanyi gaires premis. I es comença a projectar un divendres a la nit al Verdi Park amb jo completament sol a la sala (al cap d'uns instants va aparèixer una parella, i tot seguit una quarta persona). Tothom estava veient La cinta blanca (que estic segur ja sense veure-la que "retrata amb fidelitat el naixement de l'horror nazi").

I tanmateix Luna caliente m'ha agradat molt (que és allò que diuen que mai no has de dir en una crítica; però en aquest blog no s'hi publiquen crítiques de cinema). Sobretot perquè el judici de l'autor s'enretira per deixar lloc als seus personatges defectuosos, animals, plens de forats. Deien The Jesus and Mary Chain: "We were never afraid of light / but the shadows that it throws / are digging deep inside of us / and I guess we're full of holes". Luna caliente existeix precisament per aquests personatges, Juan (un fantàstic Eduard Fernández) i Ramona (Thaïs Blume, sensacional), que s'aparten del recte camí de l'Espanya del 1970, del Burgos de l'infame procés.

La pel·lícula recorda als millors Chabrol en l'ús de fets desencadenants (la transgressió d'un incita i "justifica" l'actuació posterior de l'altre) i en el contrast entre l'actuació individual i les normes de la societat. No es tracta, però, d'un buit "cant a la llibertat" on simplement es celebri l'actuació lliure de dues persones; la cosa és molt més fosca, ja que alguns fets ens revolten com a injustificables que són. Però aquesta és l'hora en què el monstre es desperta, l'altre costat ens sedueix d'una forma estranya i incòmoda. El mal i el desequilibri, allò prohibit, el desig salvatge; aquest és el llenguatge primitiu i lliure, brutal i arriscat, de Luna Caliente.

La decisió de mirar és teva.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…