26 d’agost 2010

"La insurrección que viene" (Comité Invisible, 2007)

El novembre del 2008 la policia francesa va detenir en una espectacular operació els nou de Tarnac, un grup de pressumptes sabotejadors anarquistes. Se'ls imputà haver inutilitzat uns 160 trens, causant així una cascada de retards a la xarxa ferroviària francesa. Foren acusats d'"associació criminal amb l'objectiu de fer actes terroristes", i part de l'evidència que contra els imputats recull el sumari és el text que avui comento, del qual la policia els considerà autors (més en concretament centrà aquesta acusació en un d'ells, Julien Coupat; ell nega aquest fet). El text, publicat originalment a França l'any 2007 i signat per un desconegut "comitè invisible", certament podria ser un element d'imputació, donada la seva defensa sistemàtica del trencament amb la legalitat i l'enfrontament contra l'estat. Tot seguit el comentaré sense fer cap judici sobre si els nou de Tarnac són culpables dels sabotatges o si Julien Coupat és l'autor del llibre; dues qüestions que ni sé, ni m'importen.

Ens trobem davant d'un pamflet comunista que ha esdevingut bastant popular, probablement per l'impacte mediàtic dels fets esmentats. Se'n va fer una lectura pública per lliure a locals comercials de Nova York (vull creure que no completa) que causà un cert rebombori. Enguany és habitual trobar una petita pila d'exemplars de l'edició espanyola a la secció de "moviments alternatius" de les llibreries, les mateixes on és difícil veure junts més d'un o dos llibres de Guy Debord; fins i tot, a diferència del que passa amb alguns textos que he comentat recentment, aquest no serà l'únic comentari en català que es pugui trobar sobre el llibre. L'atenció que ha desvetllat es deu, així doncs, més al context que no a un text que per si mateix no la mereixeria.

El llibre està dividit en una primera part d'atac contra el sistema actual, se suposa que organitzada en petits capítols (anomenats, no sé per què, "cercles") que carreguen contra diferents conceptes: el jo, la família, el treball, etc.; i una segona part en què s'apunta molt desordenadament quina forma podria tenir aquesta insurrecció "que ve".

Penso que discurs (el text sembla sovint la transcripció d'una improvisació oral) conté esbossos d'algunes idees interessants, perduts enmig d'una successió bastant indigesta de paraules confuses, simplistes o directament absurdes. Interessants no vol dir, però, originals: la "crítica" (aquí rebuig frontal) del treball i l'economia, així com de la divisió capitalista entre el món econòmic i el "medi ambient", estan millor desenvolupades en altres textos, i sobretot serveixen de poc quan quan queden submergides en una lletania que ho rebutja tot, incloses totes les "organitzacions", els horts comunitaris i els partidaris del decreixement.

De fet la decepció que provoca la lectura del llibre és en bona part deguda a les seves greus mancances metodològiques. Es declara que es vol descriure la forma de vida actual al món capitalista de forma que, amb la simple exposició de l'"evidència", quedi clara la necessitat de rebutjar-lo globalment; però l'actitud de "llest de la classe" revolucionària, que mostra indiferència quan no rebuig cap a altres recerques de vies alternatives, junt amb l'absència d'arguments sòlids, converteix la lectura en bàsicament inútil.

La complicitat amb pràcticament qualsevol acció il·lícita i l'èmfasi en l'oposició a la policia resulten particularment irritants. En aquesta línia, un detall especialment significatiu és el concepte de terrorisme, que tres de quatre vegades que apareix al text ho fa entre cometes. Per molt que el terrorisme no pugui ser definit de manera absoluta, i que hagi estat utilitzat, a Rússia i vés a saber on més, des de l'estat com a eina en la lluita pel poder, això no justifica un relativisme o una negació del concepte en la seva totalitat.

Quan un text té la poca vergonya d'afirmar coses com "Además del RMI, existen los subsidios, las bajas por enfermedad, las bolsas de estudios acumuladas, las primas obtenidas por los partos ficticios, los tráficos y muchos otros medios que nacen de cada cambio del control", només pot ser útil per a qui vulgui estar al marge del sistema, però xuclant il·lícitament de les seves mamelles. No sembla una estratègia gaire sòlida. Sens dubte, pot servir a petita escala: molt sovint les cases okupes punxen l'electricitat; però globalment viure parasitant el sistema no és una alternativa a ell.

Que alguns hagin qualificat aquest text de "postsituacionista" demostra que no han entès res, o bé que tenen en ben poca estima els situacionistes. Si en alguna cosa les seves teories són aplicables a aquest text és, en opinió meva, per rebutjar-lo. Quan sota una aparença que vol ser atractiva, és a dir, tenir valor de canvi, hi ha un contingut buit o fals, parlem d'imatge, la forma avançada de la mercaderia l'acumulació de la qual mediatitza les relacions socials donant lloc a la societat de l'espectacle. Mal que pesi als qui donarien per bo qualsevol crit de ràbia contra aquesta societat, la mitja veu distanciada i monòtona del present text s'enquadra perfectament en l'espectacle de la revolució, més que no en l'arrel de la revolució mateixa. Si aquests són els enemics del capitalisme, els seus guardians poden dormir tranquils.

___

Altres fonts: