El títol de l'edició espanyola reprodueix el qualificatiu que el ministre de l'interior Nicolas Sarkozy va dedicar en unes declaracions a les persones de la condició social dels revoltats. Val a dir que Sarkozy va escopir les seves declaracions de xulo de barri dos dies abans de l'esclat, el 25 d'octubre, a Argenteuil (Val d'Oise): "Oi que estan farts d'aquesta xusma? Doncs els en lliurarem!".
Aquesta mena de revoltes (un altre exemple és la de Watts, Los Angeles, que Guy Debord comenta i defensa a La decadencia y caída de la economía espectacular-mercantil [1]) es poden enfocar de dues maneres. La més comú i la més acceptada socialment és aquella en què hi ha un ordre social, de pau i tranquil·litat, llei i ordre, que funciona correctament i que uns desaprensius han gosat trencar amb les seves accions incíviques i antisocials. On s'és vist, cremar propietats privades! Un punt de vista més inconformista i que pretengui anar més enllà es qüestionarà aquest quadre idíl·lic d'una societat moderna i avançada que es veu amenaçada per la follia d'uns grups marginals i destructius. Aquest segon és el punt de vista de Dell'Umbria.
Vagi per endavant que no se m'escapen les implicacions pràctiques de la revolta i les contradiccions que comporta. No pretenc vendre cap actitud revolucionària; jo utilitzo els caixers automàtics que d'altres cremen, i a vegades condueixo un cotxe que no m'agradaria gens que fos engolit per les flames. Tot i així. comprenc i comparteixo la valoració de Dell'Umbria:
"No es de sorprender que la agresividad sea la norma de conducta de los automovilistas: el tráfico rodado es una metáfora de la sociedad en la que vivimos, en la que al Otro no se le tolera más que a distancia. Pero por encima de todo, el coche, con la movilidad a la que incita, encarna el encierro cada vez mayor de los urbanitas en trayectorias solitarias: ofrece libertad de movimiento a cambio de aislamiento creciente, lo que vuelve ilusoria esa libertad. Mientras tanto, los coches arden: veinte mil en toda Francia en 2004, y veintiocho mil en los nueve primeros meses de 2005; todo eso sin contar el otoño caliente."
En definitiva, penso que la qüestió important no és estar "a favor" o "en contra" d'aquells que es revolten. En els nostres dies es porta molt això de posicionar-se en un bàndol: m'agrada! no m'agrada! a favor! en contra!, però la realitat complexa no ens demana el seu vot en un plebiscit, sinó més aviat ens convida, en primer lloc, a intentar comprendre-la millor; i tot seguit a decidir quin paper juguem en els esdeveniments.
Dell'Umbria contextualitza la revolta d'aquests joves en el caldo general de la societat espectacular-mercantil i ve a dir que no només hem de sotmetre a crítica aquells qui responen, sinó allò a què responen. I en aquest sentit és important assenyalar el paper completament submís a la societat espectacular-mercantil que es demana als joves en la societat d'avui dia.
"Para quienes crecen en el ambiente eternamente marchoso de los paraísos juveniles, siempre resulta doloroso recuperar el contacto con las realidades sociales, pues no cabe duda de que tras la máscara de la diversión se oculta el sistema disciplinario, y ante todo en su versión pura, la represión policial y penitenciaria. La maquinaria capitalista conlleva siempre la disciplina de los cuerpos y de las almas, que en la actualidad tienen permiso para desahogarse, pero de ningún modo para expandirse sin trabas. Y esta estimulación permanente que no desemboca en satisfacción real alguna acarrea, entre los más jóvenes, un estado de frustración que se ha convertido en una especie de segunda naturaleza. Al mismo tiempo, la rebelión y despreocupación real de la juventud se castigan con mucha más severidad que antes, incluso con la pena de muerte, declarada y ejecutada in situ por polis nerviosos o vecinos irascibles."
D'entre aquests joves, els que no siguin extremadament conformistes no poden tenir una altra cosa que insatisfacció per la manera com s'ha planificat que visquin. Se'ls ensenya que han d'ocupar el seu lloc teòric en un sistema que, a la pràctica, no els necessita més que per consumir. I allò que en els carrers de Saint Germain des Près, a la riba esquerra del Sena, portava els joves dels anys cinquanta i seixanta a les tavernes i més tard a muntar barricades, als carrers desolats dels suburbis no està previst que succeeixi; no hi ha espai públic, densitat urbana, història comú ni arrels on agafar-se. No cal lamentar la destrucció de res en un espai on res no hi havia, un espai que el capitalisme ha conquerit per allotjar-hi els seus obrers i mantenir-los dòcils.
"Los individuos engullidos por la espiral del salariado podían adaptarse muy bien a aquella marginación lejos de la ciudad. Sin embargo, cuando a partir de los años setenta el sistema fordista de pleno empleo empezó a dar las últimas bocanadas y numerosos jóvenes nacidos en su seno se encontraron 'oxidándose' (como decían los jóvenes de las Minguettes) delante de los portales de los inmuebles, se impuso una evidencia suplementaria: aquellas ciudades-dormitorio no habían sido diseñadas para otra cosa que el reposo del asalariado. Cualquier otra forma de vida -en contraste con el tejido complejo y variopinto que había caracterizado a la ciudad- era allí rigurosamente imposible."
"¿Chusma?" continua amb la crítica de l'estat policial, percebut per l'autor com la garantia de seguretat necessària perquè persisteixi el cercle de producció-consum; ja va dir Guy Debord al text a dalt esmentat: "Què és un policia? Un guardià de la mercaderia."
Els capítols posteriors analitzen les simplificacions sobre el lloc d'origen, l'ètnia i la religió que ajuden, amb els seus qualificatius arbitraris i inútils, a la consolidació d'una societat formada per una agregació d'individus atomitzats, aïllats i passius excepte per la seva contribució al funcionament del sistema.
La recuperació de la idea de comunitat, no limitada per conceptes espectaculars (bandera, religió, etc.), ans al contrari, recollint la riquesa i la complexitat de les col·lectivitats humanes, és la pedra fonamental perquè sigui possible, o senzillament pensable, un canvi en les societats modernes que superés la dinàmica capitalista.
0 comentaris:
Publica un comentari