24 d’agost 2011

Dèficit, deute públic i reforma de la Constitució

La reforma de la Constitució que han acordat PSOE i PP per incloure-hi un límit al dèficit i el deute públics és una notícia rellevant. La Constitució espanyola només s'havia reformat en una ocasió anterior, el 1992, per fixar el dret de sufragi passiu dels ciutadans comunitaris, satisfent així les exigències del Tractat de Maastricht signat aquell mateix any.

Em sembla una bona notícia. La recent crisi del deute ha demostrat a la pràctica el que tots els llibres de text d'economia i el sentit comú deien: que un deute excessiu és un gran risc per a les finances de qualsevol estat. Una vegada desfermat el cercle viciós de l'encariment del deute i els dubtes sobre la capacitat de pagament, s'entra en una zona vermella del sistema capitalista que resulta pràcticament impossible de controlar des de l'estat. Tots, la immensa majoria de poders públics (govern central, governs autonòmics, ajuntaments, etc.), inclosos alguns que criticaran ara aquesta reforma, han col·laborat de forma irresponsable engruixir el deute públic i per tant, als costos afegits n'han estat la conseqüència. Ara, no tenen legitimitat per qüestionar una mesura que el limiti (malgrat que evidentment, sí que tenen dret a dir el que vulguin).

És cert que és criticable que només s'hagi actuat així després que el problema fos més que evident, i que les pressions internacionals hi han tingut influència. És cert que hauria estat millor ser previsors i prendre aquesta mesura d'una forma raonada, fa uns anys; en especial durant els anys en què més s'ha engruixit el llast del deute (vegeu gràfics). Però no per tardana la mesura deixa de ser, des del meu punt de vista, positiva.

Voldria comentar algunes coses relacionades amb aquesta mesura, més enllà del seu contingut específic, i amb les primeres reaccions que he observat que desperta.

1. Es trenca el mite de la reforma de la Constitució "quasi impossible". Nombroses persones han contribuït a escampar el mite de que la reforma de la Constitució per millorar-ne qualsevol aspecte era una qüestió pràcticament impossible. Amb la reforma, bàsicament tècnica, del 1992, i amb la previsible reforma que s'aprovarà enguany, s'ha demostrat el contrari, que és el que jo venia sostenint contra l'opinió de tanta gent. Un acord entre els dos partits principals permet dur a terme aquesta reforma amb relativa facilitat; la majoria necessària és de tres cinquenes parts del Congrés i el Senat, que és una majoria qualificada perfectament assumible. Com a la majoria d'estats democràtics, la majoria és necessàriament qualificada per una raó òbvia: prevenir l'abús d'aquesta via, de caràcter extraordinari, per part d'un partit que tingui majoria absoluta.

2. Simplificacions i falsos debats esquerra/dreta i centralisme/nacionalisme. Per alguna raó, els partits que es situen a l'esquerra de l'espectre polític sempre han recel·lat de la limitació per llei del dèficit i el deute. Això és degut a una confusió lamentable entre el quant i el què a l'hora de dissenyar els pressupostos, i és comparable al simplisme que s'ha utilitzat en la campanya, que a la llarga serà contraproduent, de "no a les retallades". Cal dir alt i clar que quan els ingressos són significativament inferiors a les despeses, és una necessitat objectiva augmentar els primers o bé disminuir les segones, o ambdues coses, per tal d'equilibrar el pressupost i no caure en l'espiral viciosa del cost del deute. L'augment d'ingressos sempre té uns límits, és clar, perquè l'estat no es pot inventar diners els diners que estan en mans dels seus ciutadans. La disminució de les despeses sol ser, per tant, una mesura imprescindible, i ho és a l'Espanya d'avui i també, per descomptat, a Catalunya. Què es retalla hauria de ser el veritable debat. La simplificació dels eslògans de "no a les retallades", igual que el simplisme en rebutjar la reforma avui comentada, no ajuden gens l'esquerra a guanyar la credibilitat que va perdre quan estava al govern autonòmic. El PSOE, en aquest sentit, s'està posant més les piles. Cadascú sabrà què fa i quines conseqüències té.

3. La reacció de "la xarxa". Ai, la xarxa, aquest ens abstracte, quasi tant com els "mercats". La xarxa és realment aquest blog, el de Manuel Cáceres i tants d'altres blogs, pàgines web, mitjans de comunicació professionals, xarxes socials, etc.; però quan als mitjans es parla de la "xarxa" sol significar bàsicament Twitter. Aquesta xarxa de micromissatges s'ha guanyat una fama completament per sobre del justificat objectivament pels seus continguts. Això mereixeria un post específic, però en resum diré que Twitter és una bona eina per difondre tres o quatre tipus de coses: enllaços a informacions recents (jo mateix la vaig utilitzar bastant per seguir l'accident nuclear de Fukushima, que per cert encara no ha acabat completament), xorrades, pensaments quotidians, i eslògans. No és gens bona, en canvi, per difondre, ni molt menys contrastar, arguments. A Twitter una llei de fa uns mesos que preveia tancar pàgines que enllacin sistemàticament a continguts piratejats va ser tractada quasi d'atac a la llibertat d'expressió, i el simplisme dels lemes va arribar fins al ridícul de demanar que no es votés els partits que recolzaven aquesta llei en particular ("no les votes"). Per sort els ciutadans han continuat votant a qui han volgut en funció d'un conjunt de temes, no només d'una llei en particular que a més no està tan clar com alguns volen veure que sigui equivocada.

Mesos després, la "xarxa" comença a bullir, indignada, demanant un referèndum per aprovar aquesta reforma. En aquest cas la proposta em sembla influenciada pel mite, alimentat també en les propostes dels anomenats "indignats", però al meu parer fals, de que els ciutadans estan desitjant apassionadament participar de forma directa en totes les decisions polítiques.

Voleu un exemple de que Twitter no és un bon lloc per argumentar? "#yoquierovotar. No quiero argumentarlo más porque no hace falta. Vivimos en democracia. Democracia es decidir.", diu un tweet fet fa uns minuts, del qual només he corregit una falta d'ortografia. No vol argumentar res perquè "no fa falta". En fi...

Resulta que un referèndum no és necessari en aquest cas. Sí, es pot demanar, és clar, com es pot demanar qualsevol altra cosa; però tan legítim serà que els diputats facin cas d'aquestes peticions com que no en facin. Jo per exemple els demano que aprovin la reforma sense convocar cap referèndum, ja que no em sembla necessari; em semblen correctes els mecanismes de reforma previstos a la mateixa Constitució. Ningú no té més raó pel fet de cridar més, i un eslògan no és més cert pel fet de ser més viral, com una mentida no es converteix en veritat pel fet de ser repetida mil vegades.

6 comentaris:

Manuel ha dit...

Crec que és de pura lògica no caure en dèficits inasumibles (com el que CiU ha creat a Moià, 25 milions d'euros), però lligar les mans als govenants futurs no crec que sigui la solució. Diuen de limitar el sostre de despesa: a quin límit? El límit que ara pugui semblar coherent potser no ho sigui en circumstàncies diferents. Qui el fixa?. I, posats a fer, per què no garantir constitucionalment d'altres coses? Com ara despesa social mínima, etc.
No, jo no fixaria a la constitució ni una cosa ni l'altra, i qui governi que respongui del que faci, inclús per la via penal si s'escau.

AFOVISP ha dit...

Totalment d'acord amb tu Dani.
S'ha demostrat que quan volen, poden, pel que fa a reformar la constitució.
I jo tampoc vull que ara m'ho vinguin a preguntar a mi si em sembla bé (és a dir que organitzin un referendum amb el qual ens mantindrien distrets uns mesos marejant la perdiu i retardant l'aplicació de mesures, i a la vegada generant despeses innecessàries).
Per cert, algun dia m'hauràs d'explicar què és això del twitter!
Alba

alberto garcia ventura ha dit...

1. quan estigi aprovada la reforma serà millor que el Marroc no ens declari la guerra ja que no podrem gastar més que el pressupost marqui, així no mourem els avions i estarem vençuts, és una ironia de la vida.
2. Si no em pùc endeutar mai podré comprar-me un pis i l'estat mai podrà fer un canvi tecnològic del sistema energètic, per exemple. En certa manera ho fa si durant un any tanca els coles i envia a la policia a casa.
3. És curiós aquests polítics que no saben organitzar, ni gestionar, ni controlar i a així l'única via que troben és la eliminació. Si no se contralar l'endeutament me'l carrego, si no puc controlar el frau al PIRMI me'l carrego.
4. És fabulós el servei que està fent al capitalisme, els rics i els grans poders econòmics europeus i mundials. Ens ha despullat en plena nevada i a sobre diu que és allò necessari perque els mercats (als quals ell alimenta) es calmin.

Daniel Daranas ha dit...

Manuel, tens la teva raó... No hi ha blancs ni negres objectius, no sé si la Constitució ha de ser l'instrument. Però sí que calia posar-li fi a la bogeria de l'endeutament. Haurien d'entonar tots un "mea culpa" immens abans de despotricar tant contra aquesta mesura. Criticar l'endeutament il·limitat no té absolutament res a veure amb ser neoliberal, especulador, o "esclau dels mercats".

Daniel Daranas ha dit...

Alba (AFOVISP), l'espectacle que han donat PSOE i PP amb les formes, passant dels demés (en realitat hauríem de dir Zapatero i Rajoy, més que PSOE i PP)... ha estat lamentable. Així no es fan les coses. Haurien d'haver-ho debatut formalment entre tots els grups parlamentaris, no només en el ple que per això està sinó també en la preparació de la iniciativa. S'ha menystingut la resta de partits i això ha estat un error gravíssim. El referèndum no ho hagués arreglat; el que ha fallat són les formes prèvies, el referèndum no calia.

Daniel Daranas ha dit...

Alberto,

1. Segur que en temps de guerra hi ha una excepció, per això no cal patir.

2. L'estat ha vessat milions i milions històricament en energia nuclear, i en altres coses, dels pressupostos ordinaris; cada any hi ha molts diners disponibles, i es poden gastar en moltes coses. Les energies netes es podrien propulsar a més amb lleis que no costarien gaire diners a les arques públiques, de l'estil "vostè té una benzinera, doncs vostè en X anys ha de tenir obligatòriament servei de càrrega de tal i tal i tal altre combustible nets"...

3. Bé, ells han demostrat que, sense límit a l'endeutament, s'endeutaven sense límit. Jo no ho hauria fet si hagués estat escollit; però jo no em dedico a la política. El que no faré és votar els qui proposen seguir endeutant-se alegrement.

4. Limitar el deute és clau per no dependre dels mercats, i és un argument fal·laç i fals dir que limitar el deute és sotmetre's als mercats. Qui no deu, no està sotmès a res; qui deu, és esclau dels seus acreedors. Endeutar-se sense límit és jugar a una loteria dels diners i els interessos que no convé a la societat.

Salutacions i gràcies a tots pels vostres comentaris!