08 d’agost 2011

Símptomes de recessió global

"Un dels conceptes-fetitx fonamentals [del capitalisme], el creixement econòmic, és vist com una necessitat absoluta, indiscutible, com si la seva raó fos objectiva, com si d'un principi físic es tractés (...) Tots els partits polítics (...) prometen la recuperació del creixement del PIB com aquell elixir màgic que ens curarà tots els mals." (http://horitzons.blogspot.com/2010/10/steady-state-economics-herman-e-daly.html)

"Al culte al mercat que s'instaurà durant el segle XX s'hi ha afegit l'exigència que els estats ajudin aquest mercat, és a dir, que en facin de lubricant per afavorir-ne un creixement més ràpid. És considerat un mal governant aquell qui no actua d'aquesta manera." (http://horitzons.blogspot.com/2010/03/el-absurdo-mercado-de-los-hombres-sin.html)

Si alguna cosa es pot concloure amb el pas dels mesos dins l'actual etapa de frenada en el creixement de l'activitat econòmica agregada, és que el fetitxisme de la mercaderia, i amb ell el dogma de la necessitat del creixement econòmic, l'estan sobrevivint amb una solidesa sorprenent. Les ombres que alguns crítics aconseguien colar sobre la sostenibilitat del creixement en èpoques passades han desaparegut de les contraportades i de les columnes d'opinió. Avui el consens és total: cal recuperar el creixement. I qüestionar això és possiblement la manera més ràpida que qualsevol candidat polític tindria de perdre automàticament les eleccions.

I tanmateix jo mantinc la tesi, amb Anselm Jappe, que el capitalisme conté la llavor de la seva pròpia crisi, sistèmica i global. En aquest blog quan s'utilitza la paraula crisi és amb aquest sentit; la crisi no comença l'agost del 2008, sinó que és l'esgotament del model capitalista de producció i consum de mercaderies, generat per la combinació del creixement de la producció agregada, l'augment de la productivitat i la banalització inherent a l'acumulació de la mercaderia, factors que fan entrar en fallida el fetitxisme de la mercaderia, és a dir, el domini del valor de canvi respecte el valor d'ús.

El Periódico titulava diumenge (7 d'agost del 2011) en portada: "Símptomes de recessió global." La notícia associada (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/rebaixa-del-rating-dels-estats-units-tanca-una-setmana-panic-1108951) deia: "L'economia mundial i el projecte europeu es troben en un estat de màxima emergència després de viure la setmana més negra des de l'inici de la crisi financera. Dissabte a la matinada, l'agència de qualificació Standard & Poor's va clavar l'estocada final a una economia global que ranqueja. Va rebaixar la qualificació dels Estats Units, que per primera vegada en la seva història perd la triple A." (...) "Als EUA li sortirà més car finançar-se, precisament en un moment en què comença a oferir símptomes de recessió i acumula un deute públic de 14 bilions de dòlars (el 102% del seu PIB). Des de començament d'any, el país ha crescut de mitjana per sota de l'1% del PIB, mentre que el consum, que representa el 70% de la seva activitat econòmica, es va estancar al juny." (...)

Les bones notícies serien, per tant, que creixin el consum i el PIB. Com sempre. Com si aquesta fos la recepta màgica per resoldre tots els problemes. Un ingredient important de veritat té aquesta consideració: amb les millores de productivitat, no n'hi ha prou amb mantenir l'activitat econòmica de l'any anterior per mantenir la mateixa necessitat de llocs de treball. Ans al contrari, si no es creix significativament, sobren treballadors. No és aquest un argument prou important per donar fiabilitat a aquesta gran veritat dels nostres temps? Els beneficis de la borsa són cosa dels capitalistes, però, ah, la classe treballadora! Si el pastís econòmic no creix, ells es queden sense la seva font d'ingressos: la venda del seu temps de treball.

Això a qualsevol li hauria de fer plantejar-se molt més seriosament les coses. Cal realment produir encara més per mantenir l'actual nivell d'ocupació? "Sí", és la resposta gairebé unànime. No n'hi ha prou amb totes les tonteries que ara s'estan produïnt, cal produir-ne encara més, perquè si no ens queda gent desocupada. La pròpia classe treballadora, que és qui al final ha d'acabar consumint la majoria de les mercaderies, té indirectament l'obligació d'ocupar-se a si mateixa, mantenint el seu consumisme; i de forma molt més directa la necessitat d'estalviar, no només per racionar els seus diners, sinó també per no veure's embolicada en una absurda cursa buida de consum pel consum, d'il·lusió de felicitat espectacular-mercantil sense fi.

Aquestes dues cares de la moneda costen molt de veure; només se li sol donar pes al costat de la producció. Treball! Formació! Esperit emprenedor, és el que cal per "sortir de la crisi". L'heroi és aquell qui té la idea de crear una nova empresa de ràfting en un riu que encara no estava explotat; qui conquereix una nova part de la naturalesa, del món, cap als dominis de l'economia. Marketing, vendes, nous jaciments de productes: oci per a singles, estètica, relaxació... Tot són bones oportunitats per estendre el domini del mercat fins als terrenys més indòmits, fins als últims racons de la vida.

L'altra cara, però, hauria de ser molt evident. Tothom sap que si em prenc 100 cerveses aquest any, el vinent no tinc per què prendre-me'n 103 per considerar que hagi estat un any bo. Les mateixes 100, o fins i tot 97, podrien ser igualment una bona xifra. Quan descendim al terreny del concret, no cal créixer: ni fer més viatges, ni més sopars, ni comprar més verdures, ni més roba... Per què, en canvi, quan es pensa agregadament el creixement és un imperatiu?

La societat és esclava de la lògica del mercat, fins al punt de no qüestionar-se res. Els Jocs Olímpics d'Hivern poden portar "un nou impuls" a Barcelona, així que els beneeix tothom (excepte, sent justos, ICV, d'entre els grups polítics representats a l'Ajuntament). Les televisions públiques compren drets televisius del futbol, que fan que la roda segueixi girant. De fet la desgràcia dels qui més pateixen les retallades (sanitat, ensenyament) és que curar o ensenyar no tenen aquest atractiu d'impulsar la producció-consum de mercaderies a curt termini. Un tuit d'un candidat a l'alcaldia de Barcelona deia fa temps: "Totes les inversions que no contribueixin a fer créixer el PIB són innecessàries". Ara aquest candidat és alcalde.

Convé fer el pas contrari i passar de pensar la recessió en abstracte a fer-ho en concret. Prendre's una cervesa al camí de ronda de Calella de Palafrugell l'any passat, i només una també aquest any, és recessió. Trigar a canviar-se el cotxe, perquè no es té prou disponibilitat de diners per fer-ho, és recessió. No viatjar a un país exòtic, sinó en canvi dedicar els diners no gastats a l'estalvi, és recessió. Menjar menys sovint fora, és recessió. Conscienciar-se per no gastar 70 euros en una nit de festa, prenent menys copes, és recessió.

En definitiva, pràcticament tot el que faig és i contribueix a aquesta recessió. I tanmateix trobo que és el que més em convé. Qui està equivocat, jo, o la lògica consumista?

Sense mantenir la lògica consumista no es pot mantenir el dogma del creixement econòmic il·limitat, per la senzilla raó que el 20 o el 30% de la nostra despesa és ja en mercaderies fàcilment prescindibles. Aleshores, què fem? Quants anys més s'aguantarà aquesta pantomima?

L'espectacle ha de continuar, diuen. Sí, segons la seva pròpia lògica. El que està per veure és si pot continuar amb la mateixa aparença d'èxit que ha donat durant unes dècades a les societats on més ha avançat el mode de producció capitalista. Jo penso que no, i que la societat es troba davant d'un gran repte històric que encara no ha acabat d'assumir: la insostenibilitat del capitalisme i en conseqüència la crisi final de la societat del treball i la mercaderia.

3 comentaris:

P-CFACSBC2V ha dit...

Malgrat els temps que corren, no acabo de veure el final d'aquest món capitalista. Si mai sortim d'aquesta crisi, produint més però sobretot ocupant més gent, la classe treballadora també gastarà més en veure menys limitats els recursos econòmics. Tu potser no, però encara hi ha molta gent que no dubtarà a fer més viatges, més sopars, comprar més roba…

Ara, si no ens en sortim, potser sí que caldrà començar de zero i obrir noves vies.

gripaublau ha dit...

Molt bo, sí senyor, has fet una reflexió molt clara i certera. M'ha agradat molt la imatge de que prendre les mateixes cerveses que l'any passat és recessió. És molt gràfica. La faré servir quan parli amb amics.

Daniel Daranas ha dit...

Gràcies com sempre pels comentaris, fidels lectors!

P-CFACSBC2V, Anselm Jappe lliga aquesta crisi terminal amb el fet que el diner s'origina treballant i la productivitat no deixa d'augmentar, fent així innecessària bona part del treball. En conjunt hi ha una pèrdua de la necessitat econòmica real que jusfitiqui molt de temps de treball, i per tant, indirectament, molt diner; és el que passa quan ja no treballem per produir roba, aliments i coses importants sinó mercaderies innecessàries. Com evolucionarà això? No n'estic segur.

gripaublau, en efecte, em sembla que el pas de l'abstracció a la concreció ajuda a entendre millor les coses. S'ha perdut un lloc de treball! Uf! Què feia?... Estava amb patins al Centre Comercial de Les Glòries repartint propaganda d'una empresa de telefonia mòbil... En abstracte la pèrdua del lloc de treball es considera una mala notícia; en concret, ho és?...