08 de juny 2011

"Esa mala fama..." (Guy Debord, 1993)

"Esa mala fama...", Guy Debord, Editions Gallimard 1993; edició en espanyol, Pepitas de Calabaza, 2011.

Com tots els que parlen de les idees de Guy Debord, aquest és un text d'actualitat.

L'editorial Pepitas de Calabaza, de Logronyo, La Rioja, es consolida títol rera títol com a la més interessant que hi ha actualment al nostre país. Enguany han tingut la bona idea d'editar en espanyol el darrer text publicat per Guy Debord, "Cette mauvaise réputation...".

Per molt que la paraula "espectacle" donés lloc massa sovint a interpretacions errònies, Debord no va situar mai la crítica als continguts dels mitjans de comunicació de masses en el centre de la seva teoria. Aquest lloc l'ocupaven les relacions socials entre les persones mediatitzades per les imatges, forma presa per les mercaderies en la seva espiral d'acumulació dins una economia capitalista avaçada.

Nogensmenys, Debord es divertia molt carregant contra els mitjans de comunicació professionals. Potser perquè en aquest cas el menyspreu que mereixia l'objecte de crítica era particularment evident, Debord sovint utilitzava la premsa com a sac de boxa. La premsa és un habitant particularment feble dels mass media, perquè les mentides escrites queden impregnades sobre un full de paper, mentre que les dites en mitjans audiovisuals es dissolen en un remolí inabastable i efímer.

En tres llibres practica l'art de carregar contra la premsa: In girum imus nocte et consumimur igni (1978-1999), on darrera d'un dels seus millors textos (el guió d'una pel·lícula del mateix nom) recull un seguit de "crítiques" fetes per assalariats; Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici (1985), en què respon els deliris de la premsa que el relacionaven amb la mort d'un amic seu; i l'aquí comentat "Esa mala fama..." (1993). Aquest últim és, però, el que més autonomia té dels textos que comenta. A "In girum..." Debord considera que la simple reproducció com a annex de les crítiques era suficient perquè el lector entengués en què s'equivocaven (eren altres temps). A "Consideraciones..." la gravetat de les insinuacions, acusacions i mentides és tan gran que el factor de defensa personal tenia un paper preponderant; defensa d'ell, del seu amic i de l'amistat que els unia, així com de contraatac a uns autèntics professionals de la difamació. A "Esa mala fama...", Debord està més interessat en clarificar dubtes sobre les seves principals teories, i evitar-ne males interpretacions.

Debord es va treure la vida el 30 de novembre del 1994. En vida no va publicar res després d'"Esa mala fama...". Això dóna una especial rellevància a aquest text, i en especial a les seves darreres pàgines. En elles explica la motivació que el va dur a escriure La societat de l'espectacle (1967). Considera que aquest llibre acomplia dos requisits indispensables per atacar el centre mateix del món actual: ser essencialment cert, és a dir, no poder ser desmentit pels fets; i en segon lloc, ser totalment inacceptable en el marc de la societat actual.

En les pàgines anteriors ha fet tot un repàs de les opinions emeses a la premsa entre 1988 i 1992 sobre ell mateix, els seus llibres, i la Internacional Situacionista. Les seves respostes estan molt en sintonia amb la resta de la seva obra, per exemple amb l'imprescindible Panégyrique (1989-1997) que es va publicar en la seva totalitat pòstumament.

La vida de Debord s'assemblava a les seves obres, com ell mateix va escriure; i en aquests textos dels darrers anys ell en descriu algunes parts que ens ajuden a comprendre aquesta semblança. Hi trobem un Debord que ha estat un exemple viu de que portar a la pràctica la seva teoria de la revolució era no només possible, sinó que estava a l'abast de la mà, tant el 1968 com aquí i ara.

Immersos en la societat del treball i el consum de mercaderies, és bo que sapiguem què pensava i com va viure un dels seus principals enemics durant el segle XX.

___
  
Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.