24 d’agost 2011

Dèficit, deute públic i reforma de la Constitució

La reforma de la Constitució que han acordat PSOE i PP per incloure-hi un límit al dèficit i el deute públics és una notícia rellevant. La Constitució espanyola només s'havia reformat en una ocasió anterior, el 1992, per fixar el dret de sufragi passiu dels ciutadans comunitaris, satisfent així les exigències del Tractat de Maastricht signat aquell mateix any.

Em sembla una bona notícia. La recent crisi del deute ha demostrat a la pràctica el que tots els llibres de text d'economia i el sentit comú deien: que un deute excessiu és un gran risc per a les finances de qualsevol estat. Una vegada desfermat el cercle viciós de l'encariment del deute i els dubtes sobre la capacitat de pagament, s'entra en una zona vermella del sistema capitalista que resulta pràcticament impossible de controlar des de l'estat. Tots, la immensa majoria de poders públics (govern central, governs autonòmics, ajuntaments, etc.), inclosos alguns que criticaran ara aquesta reforma, han col·laborat de forma irresponsable engruixir el deute públic i per tant, als costos afegits n'han estat la conseqüència. Ara, no tenen legitimitat per qüestionar una mesura que el limiti (malgrat que evidentment, sí que tenen dret a dir el que vulguin).

És cert que és criticable que només s'hagi actuat així després que el problema fos més que evident, i que les pressions internacionals hi han tingut influència. És cert que hauria estat millor ser previsors i prendre aquesta mesura d'una forma raonada, fa uns anys; en especial durant els anys en què més s'ha engruixit el llast del deute (vegeu gràfics). Però no per tardana la mesura deixa de ser, des del meu punt de vista, positiva.

Voldria comentar algunes coses relacionades amb aquesta mesura, més enllà del seu contingut específic, i amb les primeres reaccions que he observat que desperta.

1. Es trenca el mite de la reforma de la Constitució "quasi impossible". Nombroses persones han contribuït a escampar el mite de que la reforma de la Constitució per millorar-ne qualsevol aspecte era una qüestió pràcticament impossible. Amb la reforma, bàsicament tècnica, del 1992, i amb la previsible reforma que s'aprovarà enguany, s'ha demostrat el contrari, que és el que jo venia sostenint contra l'opinió de tanta gent. Un acord entre els dos partits principals permet dur a terme aquesta reforma amb relativa facilitat; la majoria necessària és de tres cinquenes parts del Congrés i el Senat, que és una majoria qualificada perfectament assumible. Com a la majoria d'estats democràtics, la majoria és necessàriament qualificada per una raó òbvia: prevenir l'abús d'aquesta via, de caràcter extraordinari, per part d'un partit que tingui majoria absoluta.

2. Simplificacions i falsos debats esquerra/dreta i centralisme/nacionalisme. Per alguna raó, els partits que es situen a l'esquerra de l'espectre polític sempre han recel·lat de la limitació per llei del dèficit i el deute. Això és degut a una confusió lamentable entre el quant i el què a l'hora de dissenyar els pressupostos, i és comparable al simplisme que s'ha utilitzat en la campanya, que a la llarga serà contraproduent, de "no a les retallades". Cal dir alt i clar que quan els ingressos són significativament inferiors a les despeses, és una necessitat objectiva augmentar els primers o bé disminuir les segones, o ambdues coses, per tal d'equilibrar el pressupost i no caure en l'espiral viciosa del cost del deute. L'augment d'ingressos sempre té uns límits, és clar, perquè l'estat no es pot inventar diners els diners que estan en mans dels seus ciutadans. La disminució de les despeses sol ser, per tant, una mesura imprescindible, i ho és a l'Espanya d'avui i també, per descomptat, a Catalunya. Què es retalla hauria de ser el veritable debat. La simplificació dels eslògans de "no a les retallades", igual que el simplisme en rebutjar la reforma avui comentada, no ajuden gens l'esquerra a guanyar la credibilitat que va perdre quan estava al govern autonòmic. El PSOE, en aquest sentit, s'està posant més les piles. Cadascú sabrà què fa i quines conseqüències té.

3. La reacció de "la xarxa". Ai, la xarxa, aquest ens abstracte, quasi tant com els "mercats". La xarxa és realment aquest blog, el de Manuel Cáceres i tants d'altres blogs, pàgines web, mitjans de comunicació professionals, xarxes socials, etc.; però quan als mitjans es parla de la "xarxa" sol significar bàsicament Twitter. Aquesta xarxa de micromissatges s'ha guanyat una fama completament per sobre del justificat objectivament pels seus continguts. Això mereixeria un post específic, però en resum diré que Twitter és una bona eina per difondre tres o quatre tipus de coses: enllaços a informacions recents (jo mateix la vaig utilitzar bastant per seguir l'accident nuclear de Fukushima, que per cert encara no ha acabat completament), xorrades, pensaments quotidians, i eslògans. No és gens bona, en canvi, per difondre, ni molt menys contrastar, arguments. A Twitter una llei de fa uns mesos que preveia tancar pàgines que enllacin sistemàticament a continguts piratejats va ser tractada quasi d'atac a la llibertat d'expressió, i el simplisme dels lemes va arribar fins al ridícul de demanar que no es votés els partits que recolzaven aquesta llei en particular ("no les votes"). Per sort els ciutadans han continuat votant a qui han volgut en funció d'un conjunt de temes, no només d'una llei en particular que a més no està tan clar com alguns volen veure que sigui equivocada.

Mesos després, la "xarxa" comença a bullir, indignada, demanant un referèndum per aprovar aquesta reforma. En aquest cas la proposta em sembla influenciada pel mite, alimentat també en les propostes dels anomenats "indignats", però al meu parer fals, de que els ciutadans estan desitjant apassionadament participar de forma directa en totes les decisions polítiques.

Voleu un exemple de que Twitter no és un bon lloc per argumentar? "#yoquierovotar. No quiero argumentarlo más porque no hace falta. Vivimos en democracia. Democracia es decidir.", diu un tweet fet fa uns minuts, del qual només he corregit una falta d'ortografia. No vol argumentar res perquè "no fa falta". En fi...

Resulta que un referèndum no és necessari en aquest cas. Sí, es pot demanar, és clar, com es pot demanar qualsevol altra cosa; però tan legítim serà que els diputats facin cas d'aquestes peticions com que no en facin. Jo per exemple els demano que aprovin la reforma sense convocar cap referèndum, ja que no em sembla necessari; em semblen correctes els mecanismes de reforma previstos a la mateixa Constitució. Ningú no té més raó pel fet de cridar més, i un eslògan no és més cert pel fet de ser més viral, com una mentida no es converteix en veritat pel fet de ser repetida mil vegades.

08 d’agost 2011

Símptomes de recessió global

"Un dels conceptes-fetitx fonamentals [del capitalisme], el creixement econòmic, és vist com una necessitat absoluta, indiscutible, com si la seva raó fos objectiva, com si d'un principi físic es tractés (...) Tots els partits polítics (...) prometen la recuperació del creixement del PIB com aquell elixir màgic que ens curarà tots els mals." (http://horitzons.blogspot.com/2010/10/steady-state-economics-herman-e-daly.html)

"Al culte al mercat que s'instaurà durant el segle XX s'hi ha afegit l'exigència que els estats ajudin aquest mercat, és a dir, que en facin de lubricant per afavorir-ne un creixement més ràpid. És considerat un mal governant aquell qui no actua d'aquesta manera." (http://horitzons.blogspot.com/2010/03/el-absurdo-mercado-de-los-hombres-sin.html)

Si alguna cosa es pot concloure amb el pas dels mesos dins l'actual etapa de frenada en el creixement de l'activitat econòmica agregada, és que el fetitxisme de la mercaderia, i amb ell el dogma de la necessitat del creixement econòmic, l'estan sobrevivint amb una solidesa sorprenent. Les ombres que alguns crítics aconseguien colar sobre la sostenibilitat del creixement en èpoques passades han desaparegut de les contraportades i de les columnes d'opinió. Avui el consens és total: cal recuperar el creixement. I qüestionar això és possiblement la manera més ràpida que qualsevol candidat polític tindria de perdre automàticament les eleccions.

I tanmateix jo mantinc la tesi, amb Anselm Jappe, que el capitalisme conté la llavor de la seva pròpia crisi, sistèmica i global. En aquest blog quan s'utilitza la paraula crisi és amb aquest sentit; la crisi no comença l'agost del 2008, sinó que és l'esgotament del model capitalista de producció i consum de mercaderies, generat per la combinació del creixement de la producció agregada, l'augment de la productivitat i la banalització inherent a l'acumulació de la mercaderia, factors que fan entrar en fallida el fetitxisme de la mercaderia, és a dir, el domini del valor de canvi respecte el valor d'ús.

El Periódico titulava diumenge (7 d'agost del 2011) en portada: "Símptomes de recessió global." La notícia associada (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/rebaixa-del-rating-dels-estats-units-tanca-una-setmana-panic-1108951) deia: "L'economia mundial i el projecte europeu es troben en un estat de màxima emergència després de viure la setmana més negra des de l'inici de la crisi financera. Dissabte a la matinada, l'agència de qualificació Standard & Poor's va clavar l'estocada final a una economia global que ranqueja. Va rebaixar la qualificació dels Estats Units, que per primera vegada en la seva història perd la triple A." (...) "Als EUA li sortirà més car finançar-se, precisament en un moment en què comença a oferir símptomes de recessió i acumula un deute públic de 14 bilions de dòlars (el 102% del seu PIB). Des de començament d'any, el país ha crescut de mitjana per sota de l'1% del PIB, mentre que el consum, que representa el 70% de la seva activitat econòmica, es va estancar al juny." (...)

Les bones notícies serien, per tant, que creixin el consum i el PIB. Com sempre. Com si aquesta fos la recepta màgica per resoldre tots els problemes. Un ingredient important de veritat té aquesta consideració: amb les millores de productivitat, no n'hi ha prou amb mantenir l'activitat econòmica de l'any anterior per mantenir la mateixa necessitat de llocs de treball. Ans al contrari, si no es creix significativament, sobren treballadors. No és aquest un argument prou important per donar fiabilitat a aquesta gran veritat dels nostres temps? Els beneficis de la borsa són cosa dels capitalistes, però, ah, la classe treballadora! Si el pastís econòmic no creix, ells es queden sense la seva font d'ingressos: la venda del seu temps de treball.

Això a qualsevol li hauria de fer plantejar-se molt més seriosament les coses. Cal realment produir encara més per mantenir l'actual nivell d'ocupació? "Sí", és la resposta gairebé unànime. No n'hi ha prou amb totes les tonteries que ara s'estan produïnt, cal produir-ne encara més, perquè si no ens queda gent desocupada. La pròpia classe treballadora, que és qui al final ha d'acabar consumint la majoria de les mercaderies, té indirectament l'obligació d'ocupar-se a si mateixa, mantenint el seu consumisme; i de forma molt més directa la necessitat d'estalviar, no només per racionar els seus diners, sinó també per no veure's embolicada en una absurda cursa buida de consum pel consum, d'il·lusió de felicitat espectacular-mercantil sense fi.

Aquestes dues cares de la moneda costen molt de veure; només se li sol donar pes al costat de la producció. Treball! Formació! Esperit emprenedor, és el que cal per "sortir de la crisi". L'heroi és aquell qui té la idea de crear una nova empresa de ràfting en un riu que encara no estava explotat; qui conquereix una nova part de la naturalesa, del món, cap als dominis de l'economia. Marketing, vendes, nous jaciments de productes: oci per a singles, estètica, relaxació... Tot són bones oportunitats per estendre el domini del mercat fins als terrenys més indòmits, fins als últims racons de la vida.

L'altra cara, però, hauria de ser molt evident. Tothom sap que si em prenc 100 cerveses aquest any, el vinent no tinc per què prendre-me'n 103 per considerar que hagi estat un any bo. Les mateixes 100, o fins i tot 97, podrien ser igualment una bona xifra. Quan descendim al terreny del concret, no cal créixer: ni fer més viatges, ni més sopars, ni comprar més verdures, ni més roba... Per què, en canvi, quan es pensa agregadament el creixement és un imperatiu?

La societat és esclava de la lògica del mercat, fins al punt de no qüestionar-se res. Els Jocs Olímpics d'Hivern poden portar "un nou impuls" a Barcelona, així que els beneeix tothom (excepte, sent justos, ICV, d'entre els grups polítics representats a l'Ajuntament). Les televisions públiques compren drets televisius del futbol, que fan que la roda segueixi girant. De fet la desgràcia dels qui més pateixen les retallades (sanitat, ensenyament) és que curar o ensenyar no tenen aquest atractiu d'impulsar la producció-consum de mercaderies a curt termini. Un tuit d'un candidat a l'alcaldia de Barcelona deia fa temps: "Totes les inversions que no contribueixin a fer créixer el PIB són innecessàries". Ara aquest candidat és alcalde.

Convé fer el pas contrari i passar de pensar la recessió en abstracte a fer-ho en concret. Prendre's una cervesa al camí de ronda de Calella de Palafrugell l'any passat, i només una també aquest any, és recessió. Trigar a canviar-se el cotxe, perquè no es té prou disponibilitat de diners per fer-ho, és recessió. No viatjar a un país exòtic, sinó en canvi dedicar els diners no gastats a l'estalvi, és recessió. Menjar menys sovint fora, és recessió. Conscienciar-se per no gastar 70 euros en una nit de festa, prenent menys copes, és recessió.

En definitiva, pràcticament tot el que faig és i contribueix a aquesta recessió. I tanmateix trobo que és el que més em convé. Qui està equivocat, jo, o la lògica consumista?

Sense mantenir la lògica consumista no es pot mantenir el dogma del creixement econòmic il·limitat, per la senzilla raó que el 20 o el 30% de la nostra despesa és ja en mercaderies fàcilment prescindibles. Aleshores, què fem? Quants anys més s'aguantarà aquesta pantomima?

L'espectacle ha de continuar, diuen. Sí, segons la seva pròpia lògica. El que està per veure és si pot continuar amb la mateixa aparença d'èxit que ha donat durant unes dècades a les societats on més ha avançat el mode de producció capitalista. Jo penso que no, i que la societat es troba davant d'un gran repte històric que encara no ha acabat d'assumir: la insostenibilitat del capitalisme i en conseqüència la crisi final de la societat del treball i la mercaderia.