30 d’abril 2014

L'austeritat és necessària

Limitar el deute és clau per no dependre dels mercats, i és fals dir que limitar el deute és sotmetre's als mercats. Qui no deu, no està sotmès a res; qui deu, és esclau dels seus creditors. Endeutar-se sense límit és jugar a una loteria dels diners i els interessos que no convé a la societat.

Aquest paràgraf el vaig escriure l'agost de 2011 a l'article Dèficit, deute públic i reforma de la Constitució en aquest mateix blog, on també vaig dir:

La recent crisi del deute ha demostrat a la pràctica el que tots els llibres de text d'economia i el sentit comú deien: que un deute excessiu és un gran risc per a les finances de qualsevol estat. Una vegada desfermat el cercle viciós de l'encariment del deute i els dubtes sobre la capacitat de pagament, s'entra en una zona vermella del sistema capitalista que resulta pràcticament impossible de controlar des de l'estat. Tots, la immensa majoria de poders públics (...) han col·laborat de forma irresponsable engruixir el deute públic i per tant, als costos afegits n'han estat la conseqüència.
Per alguna raó, els partits que es situen a l'esquerra de l'espectre polític sempre han recel·lat de la limitació per llei del dèficit i el deute. Això és degut a una confusió lamentable entre el quant i el què a l'hora de dissenyar els pressupostos, i és comparable al simplisme que s'ha utilitzat en la campanya, que a la llarga serà contraproduent, de "no a les retallades". Cal dir alt i clar que quan els ingressos són significativament inferiors a les despeses, és una necessitat objectiva augmentar els primers o bé disminuir les segones, o ambdues coses, per tal d'equilibrar el pressupost i no caure en l'espiral viciosa del cost del deute. L'augment d'ingressos sempre té uns límits, és clar, perquè l'estat no es pot inventar els diners que estan en mans dels seus ciutadans. La disminució de les despeses sol ser, per tant, una mesura imprescindible, i ho és a l'Espanya d'avui i també, per descomptat, a Catalunya. Què es retalla hauria de ser el veritable debat. La simplificació dels eslògans de "no a les retallades", igual que el simplisme en rebutjar la reforma avui comentada, no ajuden gens l'esquerra a guanyar la credibilitat que va perdre quan estava al govern autonòmic.

Al text Crecimiento y sostenibilidad, el debate real, de març de 2013 al blog Surca la tierra, vaig escriure:

Martínez González-Tablas remarca también que la Unión Europea impone un límite al déficit y a la deuda totales, pero de ningún modo obliga en nada (mientras no haya rescate) a la estructura de los ingresos y los gastos. Es decir, añado a título de ejemplo: no obliga al gobierno español ni a las Comunidades Autónomas a recortar en hospitales o en el Disseny Hub Barcelona; en sueldos de profesores o en subvenciones a la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. Tampoco obliga a establecer unos mecanismos de ingresos concretos ni a un tamaño específico del Estado. La UE sólo limita la deuda y el déficit, pero no dicta políticas.
La austeridad como medida para limitar el déficit y la deuda es una necesidad, y si se olvida para "apostar por el crecimiento" se está cometiendo un doble error: desatender una necesidad real y jugar nuestro futuro a la ruleta de un crecimiento cuya insostenibilidad habrá que asumir más pronto que tarde con todas las consecuencias.

Aquest mateix mes de maig votarem en unes eleccions al Parlament Europeu, i els partits d'esquerres ja estan focalitzant els seus eslògans en la "lluita contra l'austeritat". Tots els que així ho fan queden automàticament descartats de les meves opcions de vot. No perquè no em caiguin bé o no m'agradin, sinó perquè penso que abandonar l'austeritat tot recuperant el creixement descontrolat de la despesa pública que hi havia a Espanya fins a l'any 2009 comportaria caure en una situació de greu risc de fallida.

Alguns treuen pit davant d'aquesta possibilitat i fins i tot parlen de que "no cal pagar el deute". He llegit que es crida com a lema en algunes manifestacions. També ho vaig sentir a dir a una persona, Teresa Forcades, que va anar de convidada al programa "Singulars" de TV3. És una de les impulsores del "moviment social" anomenat Procés Constituent. Va dir que no sé quin "expert" havia dit que no era necessari pagar el deute. Seguir gastant per després fer un sinpa amb el deute: aquesta és la trista recepta dels nostres mediàtics "revolucionaris".

Altres suggereixen que la despesa en realitat estimula l'economia i per tant els ingressos futurs. Aquest va ser el discurs de Rubalcaba, que per sort per a Espanya, no va guanyar les últimes eleccions. Han jugat ja uns quants anys a aquest casino financer, i els resultats no han confirmat precisament les seves tesis. Seguir gastant com qui compra fitxes al casino per apostar-les totes al creixement econòmic no em sembla defensable. El que no pot ser és que quan hi ha més ingressos les despeses creixin; i quan els ingressos baixen, les despeses segueixin creixent perquè suposadament generaran ingressos futurs. D'altra banda, i ampliant una mica el camp de visió, el creixement econòmic no és sostenible, provoca la destrucció de la natura i del propi sosteniment de la vida humana, i per tant no hauria de ser mai, de forma general, un objectiu general de cap govern.

Si per a una família no és bo omplir diverses targetes de crèdit, per a un estat (incloses les seves administracions regionals i locals) no és bo endeutar-se fins al punt en què el pagament d'interessos substreu una part significativa del pressupost anual. I aquesta és la situació actual d'Espanya i de la Generalitat de Catalunya. I la responsabilitat d'aquesta situació és d'aquells qui les han governades en les darreres dues dècades: PP, PSOE, CiU, PSC, ICV i ERC.

Això no vol dir que per contenir el deute calgui sacrificar les anomenades "polítiques socials". Senzillament, cal prioritzar. Potser hi ha diners per a sanitat, educació i suport a les persones dependents, però no per al Born, les ambaixades catalanes, quatre canals de televisió autonòmica o la reforma de les Glòries, per posar només alguns exemples. Sobre això caldria debatre, però abans partint de la premisa de que cal controlar el deute i fins i tot anar-lo fent minvar. I que si minven els ingressos totals, també han de minvar les despeses totals.

I això tampoc no vol dir que el dispendi innecessari, les inutilitats i les bajanades em semblin admissibles en temps de bonança. La despesa ha de ser sempre racional i mantenir-se en uns nivells conservadors, per evitar incórrer en hipoteques per al futur i perquè els diners de tots tenen un valor i per tant en cap cas no és correcte malbaratar-los.

És per aquests motius que ja fa temps que descarto de les meves opcions de vot els partits que es limiten a fer campanyes "contra les retallades" o "contra l'austeritat", però també els que considero que malbaraten diners de tots en despeses que no haurien de ser prioritàries o que fins i tot no haurien d'existir.