Ves al contingut principal

Somorrostro



El 17 de juliol vam anar al Centre de la Platja, a la Platja del Somorrostro. Aquesta platja, que abans era una part de la Platja de la Barceloneta, es va batejar amb el seu nom actual per recordar el desaparegut barri de barraques del Somorrostro, que s'ubicà allà.

El motiu de la nostra visita va ser la inauguració d'una exposició de fotografies sobre l'antic barri, així com un llibre amb les mateixes fotografies, anomenat "Somorrostro: Crònica visual d'un barri oblidat", de Manel Gausa (Edicions Líniazero i Ajuntament de Barcelona, 2013; fotografies del 1958). Un col·loqui amb Mercè Tatjer, historiadora, i Agustí Mataró, antic resident del barri, va inaugurar l'exposició.

En un moment del col·loqui una noia del públic va preguntar com era la convivència al barri. L'Agustí va respondre: "Molt bona. No teníem res i ens ajudàvem els uns als altres".

Costa d'imaginar que on ara hi ha turistes banyant-se i prenent el sol (en realitat uns metres més endins, ja que s'ha guanyat terreny al mar) hi havia persones vivint a la mateixa platja, amb bon temps o pluja, i que la població del barri, al seu pic dels anys cinquanta del segle passat, va arribar a ser d'unes deu mil persones.

Però així va ser, i les imatges d'aquesta Barcelona desapareguda ens transporten a un temps ja passat. Un carrer més o menys paral·lel al començament de la platja marcava un eix principal. L'ampliació del barri en direcció mar era més desordenada. Ningú no va dissenyar un plànol del Somorrostro, és clar; les barraques anaven creixent de nit en nit (no estava permès construir-ne, però sí mantenir les ja construïdes, i per això si s'acabaven les noves barraques en una nit sense que ningú ho impedís ja passaven a ser barraques existents) aixoplugades per un turó artificial fet de runa abocada arran de mar per les indústries properes. El final del barri va arribar també quan es va decidir aturar els abocaments, i així el mar es va anar menjant el turó i recuperant l'espai de platja que se li havia arrabassat.

Nens jugant als carrers i patis improvisats, homes i dones treballadors, gent del Somorrostro. Els rostres vius d'un temps del qual només resta la memòria.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…