Horitzons inesperats

Manuel Fraga i el soroll pur

2012-01-16T22:28:00.000+01:00

Ha mort Manuel Fraga Iribarne i internet ("les xarxes socials", que diuen ara) s'ha omplert de comentaris. Al costat dels respectuos i equilibrats n'he vist un bon número, massa, de fora de to, incloent-hi bromes de mal gust, burles i insults directes. Donat que intento filtrar la imbecil·litat (a Twitter segueixo pocs usuaris, i no gaires són del país), dedueixo que la cosa ha estat en realitat molt més greu.

Els nous "demòcrates" consideren que es poden burlar de la mort d'algú pel seu passat franquista, obviant que també en el seu historial polític va ser escollit democràticament pels gallecs com a president autonòmic. Però, què importen els vots d'uns quants milers de gallecs, quan del que es tracta és de denigrar algú que ha col·laborat amb l'anterior règim? Democràcia? Els demòcrates no la necessiten.

En la lògica d'una part de la població haver col·laborat amb el règim franquista és un pecat capital, convenientment singularitzat en els ministres i alts càrrecs d'aquell règim. És molt superior a qualsevol altre pecat i anul·la qualsevol acció política o de qualsevol altra mena posterior; res no és comparable a haver tingut una connexió amb el franquisme.

Naturalment que el règim franquista va ser autoritari i va causar un número important de víctimes, entre assassinats, ferits, perseguits, torturats i empresonats. Però ara sembla que es dibuixa un retrat del passat en el qual, míticament, la pràctica totalitat de la població era antifranquista i vivia a la clandestinitat. No hi havia ni un sol alcalde, ni un sol periodista, ningú, que col·laborés o donés suport a Franco... Franco estava completament sol, ell i els seus pocs ministres. Tothom, pràcticament, era antifranquista!

Que fàcils que són les coses al 2012! Amb un tweet de 140 caràcters es pot fer justícia universal, conyeta sobre la mort d'una persona, o una mica de tot a la vegada. No calen explicacions; total, tampoc no hi cabrien. No cal justificar res! Segurament per a més d'un l'ideal hauria estat que els Estats Units bombardegessin Espanya, fent fora el tirà del poder. Tot és blanc o negre! Tot és fàcil!

I per la seva popularitat i longevitat, i també pel seu paper durant molts anys destacat en la política espanyola i gallega (això darrer perquè així ho van voler una majoria de gallecs), Fraga és el franquista per excel·lència; aquell a qui la societat de l'espectacle espanyola ha concedit el títol de vedette en vida del franquisme, fins a aquests darrers dies. Gent de la nostra autonomia s'escandalitza de Fraga, però aquí el xenòfob Josep Anglada, de Plataforma per Catalunya, va estar a punt d'entrar al Parlament a les eleccions del 2010, després d'una trajectòria com a militant dels partits franquistes Fuerza Nueva i Frente Nacional. I La Vanguardia és un dels diaris més venuts a Catalunya, malgrat haver dedicat durant dècades portades elogioses al "gloriós" dictador. Però en aquests exemples i d'altres, el passat és molt més fàcil d'oblidar; Fraga is different.

Els "demòcrates" d'avui es fiquen indistintament amb el Rei, Fraga i Franco, i amb l'exèrcit i la Constitució quan els convé. Mentrestant els seus déus, els déus del nostre temps, són intocables: el mercat, el diner, el treball, el capital. Admiren la "productivitat" de la Xina (!!), país "modern" on s'hi pot fer turisme i negocis sense cap problema, igual que Qatar i tants d'altres. Frisen amb els seus iPhone i pontifiquen, extasiats en el seu error, sobre la pròxima desaparició del "llibre de paper". Presumeixen de ser "2.0", addictes a les "xarxes socials" i no sé quantes coses més. Es queden satisfets amb els seus "trending topics" contra la llei Sinde o de qualsevol altra campanya simple i fàcil de seguir. Tot molt políticament correcte...

No han llegit Guy Debord, i si ho fessin tampoc no entendrien que les seves simplificacions, la seva pèrdua del llenguatge i el seu consumisme estan al servei de la màxima expressió de la mercaderia en el capitalisme modern, que és l'espectacle. Que en el seu país de les meravelles digital, pur i demòcrata, han assolit la realització massiva, tecnocràtica i buida del soroll més "pur", o del més pur soroll.

Eleccions generals 2011: 15 opcions el 20-N

2011-11-15T01:31:00.001+01:00

El proper diumenge 20 de novembre, els espanyols majors d'edat que no estiguin incapacitats legalment i que figurin al cens electoral de la circumscripció de Barcelona tindran un total de 15 possibilitats, si limitem l'anàlisi a les eleccions al Congrés dels Diputats.

D'aquestes, una (l'abstenció) implica no participar en el procés electoral. Les altres 14 suposen una participació en aquest procés, és a dir, la introducció a l'urna electoral d'una butlleta de vot.

D'aquestes 14 opcions, una (el vot nul) implica la no emissió d'un vot vàlid. Un vot nul pot ser qualsevol cosa menys un vot vàlid, i de fet aquesta opció es defineix per eliminació. Com que un vot vàlid és un sobre de vot amb o bé una papereta d'una candidatura a dins o bé cap (en el cas del vot en blanc), un vot nul és qualsevol altra possibilitat: introduir al sobre una fulla d'enciam, una foto de l'Aina Clotet, un paper on s'hagin escrit a mà les pròpies propostes d'acció de govern o qualsevol altra cosa; i també combinacions que incloguin butlletes de vot que siguin invalidades, per exemple pel fet de posar-me més d'una de diferents candidatures, o de ratllar-ne algun dels noms, alterant així el contingut original de la butlleta.

El vot nul es compta estadísticament dins de la participació electoral; és a dir, una persona que realitza un vot nul no és una persona que s'hagi abstingut, i per tant haurà contribuït a augmentar la dada de participació electoral. Aquest, tanmateix, és un efecte purament estadístic, sense cap conseqüència pràctica concreta (ja que la legislació espanyola no estableix cap mínim de participació electoral a partir de la qual els resultats siguin vàlids; ho són sempre).

Les altres 13 opcions corresponen al que s'anomena vot vàlid. Aquest és un concepte important. El vot vàlid és el conjunt format per tots els vots a candidatures més els vots en blanc.

El vot en blanc és definit per la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) com la introducció a l'urna d'un sobre de vot sense cap butlleta electoral ni cap altre contingut en el seu interior.

La LOREG estableix un mínim del 3% de vots sobre el vot vàlid, com a percentatge a partir del qual una candidatura es té en compte en el repartiment d'escons. És a dir, que si es supera aquesta proporció de vots, la candidatura passarà a entrar en el joc de càlculs que poden donar lloc a un o més escons; si no el supera, quedarà ja automàticament descartada en aquesta circumscripció. [1]

El lector haurà pogut deduir que les 12 opcions restants de vot vàlid (igual de vàlid que la del vot en blanc) corresponen al vot a una candidatura. Els vots a candidatures són l'opció majoritària entre aquells qui van a votar, ja que de fet l'objectiu de la votació és repartir uns diputats entre unes candidatures. Les 12 candidatures proclamades per la Junta Electoral Central per a Barcelona es poden consultar a la pàgina dedicada a les eleccions generals del Ministeri de l'Interior, apartat de Llistes al Congrés per Barcelona. (També es poden trobar en aquesta pàgina les llistes al Senat, que són obertes.) La diferenciació més gran que podem fer entre elles és que cinc corresponen a forces polítiques que ja ténen diputats per Barcelona obtinguts en la darrera convocatòria electoral, i que ara acaben el seu mandat democràtic (PSC, CiU, PP, ERC i ICV, per ordre de més a menys representació actual); i les set restants són de forces que no estan representades actualment al Congrés dels Diputats (no les enumero perquè, en no fer-ho, m'estalvio de reproduir les sigles d'alguna que em produeix un fàstic profund).

L'exercici d'obtenir informació sobre les propostes i programes d'acció de cadascuna de les candidatures queda a mans de cada ciutadà en particular. Val a dir que malgrat la immensa atenció que es posa en els mitjans de comunicació de masses per part de les masses, aquests no són necessaris per conèixer les candidatures i llurs característiques. Una simple consulta a la web oficial del Ministeri de l'Interior permet saber quines són les candidatures proclamades. Utilitzant qualsevol pàgina de cerca per internet es poden trobar els seus llocs web, i allà informar-se de les seves propostes.

Dit això, un ús crític dels mitjans de comunicació pot ajudar a discernir arguments a favor i en contra, ja que conèixer arguments d'altres, si es fa amb criteri propi, pot ajudar a enriquir els d'un mateix. A més, la bona memòria també ajudarà a recordar informacions sobre l'actuació al Congrés d'uns i altres al llarg de tota la legislatura, i per a això els mitjans informatius professionals poden ser una ajuda i un recolzament rellevant. Però mai no s'han de confiar les decisions completament a fonts d'informació elaborades dins el cercle de la producció i consum de mercaderies, com són al cap i a la fi els diaris, televisions i ràdios. Així, és sempre aconsellable consultar les fonts d'informació originals.

Es faci el que es faci, cal recordar sempre que el procés electoral és lliure i democràtic i serveix per atorgar un poder a uns representants, els diputats, en funció del caràcter més o menys majoritari del suport que rebin en forma de vot. Unes eleccions no canviaran mai la societat de forma immediata, ja que el seu resultat depèn precisament de les característiques actuals d'aquesta. En unes eleccions no s'acaba el món, ni s'arregla. Tampoc no es pot pretendre trobar la candidatura perfecta; som humans, que actuem individualment i ens organitzem, amb uns fins o uns altres, i enlloc no hi ha una garantia que allò que fem surti bé o tingui un bon resultat, per a nosaltres mateixos o per al conjunt de la col·lectivitat.

Acabo citant un article de Manuel Cáceres escrit fa un any, en una altra campanya electoral (en aquest cas al Parlament de Catalunya): Partits, persones i participació. És un article senzill, però penso que tot i així brillant, en recordar-nos la naturalesa humana de la política (els partits no han caigut del cel... ni han pujat de l'infern!) i la nostra capacitat per, si així ho volem, participar i canviar les coses; millorar-les.

Diu en Manuel:

"Qui es consideri capaç de fer les coses millor del que s'estan fent, crec que té no només el dret, sinó l'obligació, de donar un pas endavant, i posar-se a treballar. Potser quan ho provi veurà que les coses no són tan senzilles, que cadascú tenim una manera de veure la vida única i diferent de la resta, que per molt que les coincidències siguin grans, mai són absolutes, que sovint cal cedir per tal d'arribar a un acord, que de vegades el camí més curt no és la línia recta i que això no significa abdicar de les conviccions. Però, si més no, podrà posar el seu granet de sorra per tal que les coses siguin més com li agradarien."

_____

[1] Aquest és l'únic punt en què el vot en blanc pot influir en el repartiment d'escons; no pas en cap altre. Com que hi ha molts mites falsos estesos sobre aquest punt (en especial l'absurd "votar en blanc afavoreix els partits majoritaris"), no està de més que ens aturem un moment a explicar-lo amb més detall.

Imaginem que falta mig minut pel tancament de les meses electorals i tothom a la teva circumscripció ja ha votat. Són, en total, 101.000 persones les que han exercit el seu dret de vot. Malgrat que en aquest moment encara no s'ha fet l'escrutini, per fer una ficció anem a suposar que tenim raigs X a distància i podem saber exactament què han votat aquestes 101.000 persones. Resulta que 1.000 han votat nul. Així doncs, hi ha exactament 100.000 vots vàlids. D'entre ells, 3.000 són per a la candidatura ABC (l'Assemblea per unes Barbacoes Casolanes). Aquesta candidatura té, doncs, 3.000/100.000 = 3% del vot vàlid. Entra en el repartiment d'escons. Però, ah!, hem suposat que falta mig minut i tu encara no has emès el teu vot; ets l'últim ciutadà que ho farà. En aquest cas, es poden donar les següents situacions:

Votes a la candidatura ABC. Aquesta passa a tenir 3.001/100.001 vots = 3,00969% dels vots. Continuarà entrant en el repartiment d'escons; és lògic, si ja ho feia abans que tu la votessis, el teu vot a favor d'ells no fa més que millorar la seva situació.
Votes a una altra candidatura, XYZ. La candidatura ABC passa a tenir 3.000/100.001 vots = 2,999970%. Com que estava just a la barrera del 3%, l'aparició d'un nou vot vàlid (el teu) que no és per a ells fa augmentar el denominador de la divisió, sense que augmenti el numerador, i en conseqüència es queden per sota del 3% i no podran entrar en el repartiment d'escons.
Votes en blanc. A efectes de l'entrada al repartiment d'escons o no per part de la candidatura ABC, l'efecte és el mateix que en l'anterior punt, donat que el teu vot blanc és un vot vàlid. La candidatura ABC passa a tenir 3.000/100.001 vots = 2,999970%, i es queda fora del repartiment d'escons.
Votes nul. El teu no és un vot vàlid. La candidatura ABC segueix tenint 3.000/100.000 = 3% del vot vàlid i pot entrar al repartiment d'escons.
T'abstens; és a dir, al darrer moment; en lloc d'avançar cap a l'urna i omplir-la amb un contingut, gires cua i te'n vas del col·legi electoral. L'efecte és idèntic a que haguessis emès un vot nul; no hi ha cap diferència pràctica. La candidatura ABC segueix tenint 3.000/100.000 = 3% del vot vàlid i pot entrar al repartiment d'escons.

Fukushima: Vuit mesos d'accident nuclear

2011-11-04T23:25:00.003+01:00

Mapa d'àrees contaminades al voltant de la planta (22 de març - 3 d'abril). Font: Wikipedia.

Gairebé vuit mesos després del fatídic 11 de març, continua la intensa feina per resoldre l'accident nuclear de Fukushima.

Els plans de l'operadora TEPCO són d'arribar a la situació d'"aturada en fred" el gener del 2012. L'aturada en fred es defineix per part de TEPCO i l'agencia d'emergències nuclears com:

Baixar la temperatura de l'aigua de refrigeració a menys de 100 graus Celsius, mentre es redueix la pressió dins del vas del reactor a la mateixa que la pressió de l'aire exterior, és a dir 1 atmosfera (atm), i
Posar sota control l'alliberament de materials radioactius de vas de contenció primària, i reduir l'exposició pública a la radiació deguda a l'alliberament addicional de materials radioactius (l'objectiu és que no excedeixi d'1 mSv / any en els límits de la planta).

La IAEA (Agència Internacional de l'Energia Atòmica) va publicar el seu primer informe sobre les causes al mes de juny. És destacable la part de les seves conclusions que diu: "El perill de tsunami per a diversos llocs es va subestimar. ... La defensa en profunditat, els requisits de separació física, la diversitat i la redundància s'han d'aplicar per als esdeveniments extrems externs, en particular aquelles que tenen repercussions en mode comú, com ara inundacions extremes." "Mode comú" (diu el MIT NSE sobre aquestes conclusions) "es refereix al fet que un incident (per exemple, el tsunami) pot desactivar molts sistemes de seguretat a la vegada. Les centrals nuclears hauran de ser reanalitzades per assegurar que, dins del que és raonable, un sol incident o una cadena d'esdeveniments no puguin desactivar prou sistemes de seguretat com per causar una disfunció greu."

La IAEA continua fent actualitzacions sobre l'accident malgrat que amb una certa discontinuïtat. En els darrers dies la notícia d'una fissió nuclear detectada al reactor 2 ha arribat als mitjans de comunicació de masses internacionals. La IAEA en dóna la següent informació tècnica (vegeu també l'informe en PDF) a dia 2 de novembre: "L'1 de novembre, TEPCO detectà la possible presència de xenó-133 i xenó-135 en mostres dels gasos de l'interior del vas de contenció primària (PCV) de Fukushima Daiichi Unitat 2. La presència d'aquests radionúclids de curta vida indica que alguna de fissió nuclear pot haver ocorregut recentment. TEPCO informa que no hi ha augments en els nivells de radiació han estat observats. D'acord amb TEPCO "encara que una reacció de fissió es suposa que és en curs, la seva escala és molt petita i el reactor es troba en una condició estable en el seu conjunt." Dos dies més tard, però, les autoritats japoneses conclouen que no hi ha hagut fissió per criticalitat, sinó fissió espontània, una forma de caiguda radioactiva característica dels isòtops més pesats, que es produeix a tots els reactors, i que no implica reaccions en cadena.

Una altra font interessant d'informació és el NIRS (Nuclear Informacion and Resource Service), un grup nord-americà molt crític amb la nuclearització del món. El 29 de setembre informaven: "Queda algun temps abans de la parada freda dels reactors pugui ser proclamada. I mentrestant, les emissions de radiació continuen, encara que es s'informa que suposen una petita fracció del que eren abans. Ara estan en l'ordre d'un milió de Bq / hora (a diferència d'un milió de milions / hora fa uns mesos, i milers de vegades més al març). Tot i així, cal fer un advertiment: (...) Tepco ha admès que no sap realment la quantitat de radiació que s'emet - tan sols n'està fent una estimació."

El JAIF (Japan Atomic Industrial Forum) és un altre organisme, en aquest cas pronuclear igual que la IAEA, que ve publicant informes actualitzats (i una secció especial dedicada a l'accident de Fukushima i a la situació de la resta de centrals nuclears després del tsunami). La quantitat d'informació és difícil de digerir. Tant d'aquesta font com de diverses altres ens arriben notícies de deteccions preocupants de materials contaminats radioactivament; per exemple, la notícia reproduïda tot seguit planteja dubtes sobre l'efectivitat dels controls que s'estan fent per evitar una contaminació radioactiva addicional del medi.

"Aigües residuals abocades a la badia de Tòquio a partir d'una planta de ciment s'ha trobat que contenen cesi radioactiu en nivells molt més alts que el límit establert pel govern per ser abocat. La planta a la prefectura de Chiba, a l'est de Tòquio, utilitza la cendra dels incineradors en la prefectura per produir ciment. El govern de Chiba, diu l'operador de la planta, ha comprovat abocament d'aigües residuals de la planta en la Badia de Tòquio, una vegada al setembre i una altra a l'octubre. Es va trobar el cesi radioactiu en nivells de 1.103 becquerelios per quilogram, i 1054 bequerelis per quilogram, respectivament. Els nivells són de 14 a 15 vegades més grans que el límit establert per la Comissió de Seguretat Nuclear del país. L'aigua s'havia utilitzat per netejar els filtres que eliminen els materials tòxics de les cendres. L'operador va aturar la descàrrega de les aigües residuals de dimecres. El govern de la prefectura ha llançat una indevestigació de l'aigua de mar de la badia de Tòquio, prop de la planta. Dimecres, novembre 2, 2011 22:08 0900 (JST)"

Relativament més fàcil d'abastar és la informació acumulativa, i aquest és el cas del resum que el JAIF ha fet de les principals conseqüències ambientals de l'accident fins ara. Inclou explicacions força detallades de l'impacte acumulat al llarg del temps, així com gràfiques explicatives a les pàgines 4 i 5. A Wikipedia s'està fent un valuós treball col·lectiu sobre aquest mateix tema.

Cal destacar, d'entre totes les conseqüències, l'evaquació de la població. A part del radi d'evaquació total de 20 quilòmetres al voltant de la central, s'ha definit una anomenada "zona d'evaquació deliberada" en direcció nord-oest que arriba fins a uns 40 quilòmetres, incloent la vila d'Iitate. Els 6.858 habitants d'Iitate la van abandonar a petició del govern, excepte uns 120 majoritàriament ancians que quedaven a l'agost. És aviat per saber la zona detallada que quedarà deserta per sempre, però estem parlant d'una àmplia regió que ha passat de ser habitable a inhabitable durant un molt llarg període.

També segons el JAIF, "TEPCO ha estat examinant l'exposició a la radiació d'al voltant de 14.800 treballadors que treballaven en la Central Nuclear de Fukushima Dai-ichi. El resultat parcial d'aquest examen a 30 de setembre és el següent. 99 treballadors van rebre més de 100mSv. (100-150mSv: 77 treballadors; 150-200mSv: 14 treballadors; 200-250mSv: 2 treballadors; Més de 250mSv: 6 treballadors). Les dosis d'exposició definitiva dels 6 treballadors que van rebre més de 250mSv (el límit establert per a aquesta situació d'emergència) van de 309 a 678mSv. Es considera que per sobre de 250 mSv rebuts en un dia, els símptomes causats per la radiació rebuda són ja observables.

Si bé hi ha hagut morts indirectament causades per l'accident nuclear (principalment persones que tenien una salut feble i lamentablement van resultar mortes durant l'evaquació urgent d'hospitals de la zona, la qual fou motivada per l'emergència nuclear), no s'ha produït cap mort per radiació ni per l'accident nuclear en si mateix (s'ha determinat que dos treballadors van morir per l'impacte del tsunami, no per l'accident nuclear desencadenat a conseqüència d'aquest).

Els experts no es posen d'acord en les seves estimacions de víctimes futures per malalties causades per l'exposició a la radiació, les quals oscil·len entre que no hi hagi evidència estadísticament detectable, 100, o 1.000 (sobre això vegeu la secció Accident rating de l'article de Wikipedia).

Com a conclusió, l'accident està en la seva fase de control, amb la previsió que la seva fase crítica pugui ser tancada a principis del 2012; una zona encara per confirmar restarà totalment inhabitable; i és aviat per quantificar l'efecte de l'accident en el medi natural i en la salut de les persones.

El greu accident no ha arribat a tenir conseqüències tan catastròfiques com podria haver passat si qualsevol impediment greu hagués fet impossibles les àrdues (i costosíssimes) tasques de control i futura extinció de l'accident.

Actualització (5 de novembre del 2011): Els informes del NIRS són un compendi de dades entre preocupants i un punt surrealistes. El del dia 5 de novembre informa que s'ha detectat contaminació radioactiva en mostres d'orina de 104 nens de Fukushima (d'entre 1.500 analitzades); que s'han servit bolets contaminats amb cesi radioactiu a 800 persones, entre març i octubre (els bolets van ser cultivats a Yokohama, a 250 quilòmetres de Fukushima, i es creu que l'origen de la contaminació radiactiva és probablement l'accident nuclear); i que Japó ha ofert cooperació tècnica en la construcció d'una planta nuclear a Turquia, basada en les lliçons apreses de l'accident nuclear de Fukushima.

"La nuclearización del mundo" (Jaime Semprun, 1980)

2011-10-17T00:11:00.002+02:00

Prova nuclear francesa a l'Oceà Pacífic. Publicada per James Vaughan a Flickr.

"Como las dos o tres catástrofes que todavía faltan al texto para cobrar pleno sentido son evidentemente tan "imposibles" como las precedentes, es de temer que sus méritos sean demostrados de una forma tan aplastante que después de la demostración no quede nadie para reconocerlos."

Jaime Semprun, pròleg a la reedició de 1986 per a Edicions Gérard Lebovici de La nucléarisation du monde.

El 3 d'agost del 2010 va morir Jaime Semprun, escriptor, assagista, traductor i editor francès (nascut a París el 1947), i fill del cèlebre escriptor espanyol Jorge Semprún. Amb ell es perdia una de les veus més inquietes i inconformistes de les darreres dècades. Es podria inscriure en el grup dels postsituacionistes, si entenem aquests com els escriptors posteriors a la dissolució de la Internacional Situacionista (el 1972) que havien sabut de la seva existència i se l'havien presa seriosament, com a un referent en la seva crítica a la mercaderia, a la ideologia i a la societat de l'espectacle.

El llibre que aquí comento, i que arriba a les nostres llibreries gràcies a l'Editorial Pepitas de Calabaza, és una crítica demolidora a l'energia nuclear i al totalitarisme democràtic.

Sens dubte el seu tret més característic és l'ús de la sàtira disfressada d'apologia; tot el llibre sencer és un fals al·legat a favor de l'energia nuclear escrit des del suposat punt de vista d'un periodista, no expert en la matèria, que després de documentar-se sobre els avantatges d'aquesta tecnologia, es dedica a predicar la "bona nova" de la nuclearització del món. Així Semprun dedica la meitat del llibre a desacreditar els detractors de la nuclearització, i l'altra meitat a elogiar-la, a la tecnologia en si mateixa i també i sobretot a les èlits del govern tecnològic de la societat, que són capaces de determinar allò que és el millor per a ella sense que a aquesta li quedi cap més opció "racional" que assentir-hi cegament.

Com a mostra de la fina línia que separa el sarcasme de Semprun del discurs oficial n'hi ha prou amb la primera frase del text:

"El debate democrático que hoy por hoy se pretende suscitar desde las más altas esferas del Estado entre una opinión reticente tiende a recoger fielmente la aquiescencia de la población, a través de sus calificados representantes, a las decisiones tomadas en materia de energía nuclear."

La caiguda progressiva de la capacitat lectora mitjana de la població pot donar lloc a que passin desaparcebudes algunes de les barbaritats que utilitza Semprun esperant generar una reacció crítica en qui les llegeix. Certament, començar un llibre afirmant que les "més altes esferes de l'Estat" pretenen "suscitar" un "debat democràtic" sobre l'energia nuclear és tota una declaració d'intencions.

Aquest to sarcàstic pot arribar a resultar pesat i fins i tot irritant en alguns moments, però en d'altres dóna lloc a grans mostres d'humor negre, com la de la cita del pròleg que he reproduït a dalt. En conjunt l'opció estil·lística és útil per posar més l'èmfasi en la dominació tecnocràtica de les masses ignorants i passives que no pas en els detalls tècnics pels quals l'energia nuclear pugui ser millor o pitjor que d'altres, que quasi seria el de menys.

Quasi, si no fos per les enormes, desproporcionades, implicacions en quant a riscos, en el temps (en l'escala de milers d'anys) i en l'espai (a nivell planetari), que suposa aquesta energia. Quasi, si no fos perquè aquests riscos s'introdueixen en una societat ja dominada per uns esquemes d'inseguretat i de "seguretat en el poder", de por, incertesa i util·lització inflamatòria de l'odi i el recel cap a l'altre. Quasi, si no fos impossible respondre a preguntes com què seria de la combinació d'accident nuclear i catàstrofe natural, epidèmia sanitària, enfrontament militar o ofensiva del terrorisme en una regió afectada. Com a il·lustració d'aquests riscos potencials, l'accident nuclear de Fukushima Daiichi (encara en curs) és un exemple que es queda massa curt.

La traducció espanyola és a càrrec de Miguel Amorós, i inclou algunes notes a peu de pàgina que deixen en evidència alguns dels responsables de la nuclearització a Espanya, tot citant-ne algunes declaracions entre xulesques i prepotents (malgrat que no fa referència a la flagrant ocultació de dades i engany deliberat a la població que es va perpetrar després de l'Accident nuclear de Madrid del 1970, i que mai no ha estat oficialment corregit; ni tan sols després de la "lliçó" que hauria d'haver suposat Vandellòs I).

La lectura de La nuclearización del mundo és especialment recomanable als qui sostenen encara els plantejaments ecologistes ingenus i benintencionats, segons els quals simplement cal que "posem" (nosaltres? qui?) en una balança els avantatges i els inconvenients de diferents alternatives tecnològiques, perquè "la societat", "el públic" o "l'opinió pública" es decantin a favor de les menys dolentes. A aquest discurs sempre li ha faltat el component crític de qui s'adona que mentre uns estan elaborant power points per "enriquir el debat", altres estan ja prenent les decisions, simplement perquè poden. I no serveix de res convèncer "tothom" de la bondat d'una idea sense incidir en els mecanismes del poder polític i la presa real de decisions. Una tasca difícil, però necessària.

"Una carta a Momo" (Hiroyuki Okiura, 2011)

2011-10-16T21:26:00.000+02:00

Set anys i el treball de centenars de persones han estat necessaris per fer realitat Una carta a Momo / A Letter to Momo (ももへの手紙, Momo e no Tegami [1]), la pel·lícula d'animació d'Hiroyuki Okiura que vam tenir la sort de poder gaudir dimecres al Festival de Sitges.

Veiem moltes pel·lícules, però només algunes es guanyen aquell lloc especial en el nostre record i en els nostres cors. Una carta a Momo està cridada a ser una d'aquestes poques escollides.

Es tracta d'una obra d'animació artesanal, per a la qual no s'han utilitzat programes d'animació en 3d. Els moviments dels personatges s'han generat a mà, aconseguint un efecte menys matemàtic i exacte que els de l'animació 3d per ordinador, però molt més humà i pròxim. L'animació japonesa és sens dubte la millor que s'ha fet mai i que es fa avui al món, i és interessant veure que aquest lideratge no es basa en la tecnologia d'última generació.

Però allò que situa en concret Una carta a Momo per damunt d'altres produccions japoneses recents és la vocació d'explicar una història inoblidable sobre sentiments humans, i la màxima cura i talent que s'han posat al servei d'aquesta idea. És inevitable, i també just, reconèixer en Una carta a Momo els deutes, homenatges gairebé, que ret als grans clàssics de Studio Ghibli, obres mestres com El meu veí Totoro o El viatge màgic de Chihiro. Però Una carta a Momo sap ser clàssica i original al mateix temps, sap enquadrar-se sense complexos en una de les tradicions més brillants del cinema de tots els temps i també ser ella mateixa, tenir una personalitat pròpia com a obra i uns mèrits per brillar amb llum pròpia al firmament dels nostres somnis.

Una pel·lícula pot tenir una bona història però si els seus "grans moments" no troben el to just, no encerten de ple, es quedarà a mig camí d'alguna cosa meravellosa, i ja només quedarà lamentar el que hauria pogut ser. Però els moments de clímax argumental i emocional d'Una carta a Momo són fantàstics, perfectes, sensacionals. Riem i plorem amb la Momo, l'estimem i l'acompanyem en aquest viatge, sentim amb ella el dolor, la preocupació, el dubte, el penediment, la calma, la diversió, l'alegria... i en aquest viatge retrobem el nen que vam ser i veiem l'adult que som amb uns altres ulls, amb una mirada més noble i neta. Entre els problemes quotidians, els mals rotllos, les preocupacions innecessàries i Una carta a Momo, té raó Una carta a Momo. Entre Momo i l'apatia, entre Momo i el cinisme, entre Momo i la covardia, entre Momo i la desesperança... Momo, a ulls clucs i per sempre Momo.

___

[1] ももへの手紙, Momo e no Tegami: もも és el nom propi de noia "Momo" escrit en el sil·labari hiragana, repetint la síl·laba も (mo). へ (e) és l'equivalent al català "a"; introdueix el complement indirecte, en aquest cas la destinatària de la carta (Momo). En japonès la partícula sempre introdueix el sintagma que la precedeix, és a dir, les partícules es situen al final del seu sintagma. Com que el títol sencer és de fet un sintagma nominal, "Una carta a Momo", no hi ha verb, i per això, per poder convertir el que seria un complement del verb (en frases com "escriure a Momo" o "parlar a Momo") en un complement del nom, s'afegeix la partícula の (no). Així, el sintagma ももへの és un complement que adjectiva un nom. El nom és la paraula 手紙 (tegami), carta. Aquí hi trobem els dos únics caràcters kanji que apareixen en aquest títol; la resta són síl·labes de l'alfabet sil·làbic hiragana. 手 (te) és "mà", i 紙 (kami; aquí sonoritzat a "gami" per composició amb el kanji anterior) és "paper". El kanji de carta, molt intuïtivament, és format per "mà" i "paper", ja que una carta és un escrit fet a mà sobre un paper.

"Llum de guàrdia" (Sergi Pompermayer i Julio Manrique)

2011-09-20T21:33:00.005+02:00

Llum de guàrdia. AUTORS: Sergi Pompermayer i Julio Manrique. DIRECCIÓ: Julio Manrique. INTÈRPRETS: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet. ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa. VESTUARI: María Armengol. IL·LUMINACIÓ: Jaume Ventura. ESPAI SONOR: Damien Bazin. AUDIOVISUAL: Marc Lleixà. MOVIMENT ESCÈNIC: Ferran Carvajal. CARACTERITZACIÓ: Núria Llunell. PRODUCCIÓ: Teatre Romea. Teatre Romea, del 6 de setembre al 9 d'octubre del 2011..

In girum imus nocte et consumimur igni. Julio Manrique ho sap, i li agrada explorar aquestes nits en què donem voltes sense rumb, a la recerca d'un foc on consumir-nos o un oceà que ens engoleixi. No direction home. N'hem parlat moltes vegades però és que no ens en cansem, les ombres són casa nostra. And I thank you for bringing me here...

No llegeixo mai les sinopsis senceres de les obres que veuré, i gràcies a això no sabia res del que passava a Llum de guàrdia. Sí, en llegeixo un mínim d'informacions i a vegades una sinopsi molt abreujada, ja que altrament no tindria elements per escollir quines obres veig. En aquest cas la direcció de Julio Manrique era un argument suficient, però també he de dir que el cartell despertava en mi una gran atracció. Recomano, com ja he dit altres vegades, fer el mateix: no llegir el resum llarg que publica el teatre ni gaire crítiques (i millor si es llegeixen en diagonal), i anar a deixar-se sorprendre per una obra fresca i força estimulant.

L'obra està plantejada d'una forma semblant a la d'aquelles pel·lícules corals on s'entrecreuen capriciosament les vides de diversos personatges. En aquest cas estan units per un fet concret, succeït set anys abans; un fet que va marcar les seves vides d'una manera o una altra, com anirem comprovant en conèixer-los en el present.

L'humor que hi ha en algunes escenes voreja el límit de ser massa comercial per al meu gust, però afortunadament la cosa queda equilibrada amb escreix per altres moments més seriosos i on s'esbossen les insatisfaccions dels protagonistes, els compromisos i tensions amb què viuen en el món d'avui.

I són aquests personatges els qui ens acaben enganxant: el fan que retrobem com a locutor de ràdio, l'autor teatral en crisi, el taxista, el director solitari... i sobretot l'actriu silenciosa, una presència embruixadora que no acabarà d'abandonar mai la funció des de la seva primera aparició. Són les peces d'un mosaic improbable, totes en mans de grans intèrprets i movent-se enmig d'una escenografia i una il·luminació perfectes.

Les fronteres entre realitat i ficció, entre allò natural i allò sobrenatural, es difuminen entre la boira, mentre la tempesta s'acosta. Mai no es queda del tot buit, ni del tot fosc, el teatre; s'hi queden a viure els fantasmes dels somnis trencats, hi ressonen línies de guió mai dites, hi cremen els focs fatus de les esperances. I tot això ens crida, en un murmuri, aquí dins on ningú no ho sent. I el murmuri diu: "Busca la llum de guàrdia. És rera el teló. Si la veus, acosta-hi les mans sense por; ja no importa el que hagis deixat a l'altra banda; només existeixen l'aquí i l'ara, i tota la resta és teatre."

Reforma de la Constitució

2011-08-24T12:17:00.010+02:00

La reforma de la Constitució que han acordat PSOE i PP per incloure-hi un límit al dèficit i el deute públics és una notícia rellevant. La Constitució espanyola només s'havia reformat en una ocasió anterior, el 1992, per fixar el dret de sufragi passiu dels ciutadans comunitaris, satisfent així les exigències del Tractat de Maastricht signat aquell mateix any.

Em sembla una bona notícia. La recent crisi del deute ha demostrat a la pràctica el que tots els llibres de text d'economia i el sentit comú deien: que un deute excessiu és un gran risc per a les finances de qualsevol estat. Una vegada desfermat el cercle viciós de l'encariment del deute i els dubtes sobre la capacitat de pagament, s'entra en una zona vermella del sistema capitalista que resulta pràcticament impossible de controlar des de l'estat. Tots, la immensa majoria de poders públics (govern central, governs autonòmics, ajuntaments, etc.), inclosos alguns que criticaran ara aquesta reforma, han col·laborat de forma irresponsable engruixir el deute públic i per tant, als costos afegits n'han estat la conseqüència. Ara, no tenen legitimitat per qüestionar una mesura que el limiti (malgrat que evidentment, sí que tenen dret a dir el que vulguin).

És cert que és criticable que només s'hagi actuat així després que el problema fos més que evident, i que les pressions internacionals hi han tingut influència. És cert que hauria estat millor ser previsors i prendre aquesta mesura d'una forma raonada, fa uns anys; en especial durant els anys en què més s'ha engruixit el llast del deute (vegeu gràfics). Però no per tardana la mesura deixa de ser, des del meu punt de vista, positiva.

Voldria comentar algunes coses relacionades amb aquesta mesura, més enllà del seu contingut específic, i amb les primeres reaccions que he observat que desperta.

1. Es trenca el mite de la reforma de la Constitució "quasi impossible". Nombroses persones han contribuït a escampar el mite de que la reforma de la Constitució per millorar-ne qualsevol aspecte era una qüestió pràcticament impossible. Amb la reforma, bàsicament tècnica, del 1992, i amb la previsible reforma que s'aprovarà enguany, s'ha demostrat el contrari, que és el que jo venia sostenint contra l'opinió de tanta gent. Un acord entre els dos partits principals permet dur a terme aquesta reforma amb relativa facilitat; la majoria necessària és de tres cinquenes parts del Congrés i el Senat, que és una majoria qualificada perfectament assumible. Com a la majoria d'estats democràtics, la majoria és necessàriament qualificada per una raó òbvia: prevenir l'abús d'aquesta via, de caràcter extraordinari, per part d'un partit que tingui majoria absoluta.

2. Simplificacions i falsos debats esquerra/dreta i centralisme/nacionalisme. Per alguna raó, els partits que es situen a l'esquerra de l'espectre polític sempre han recel·lat de la limitació per llei del dèficit i el deute. Això és degut a una confusió lamentable entre el quant i el què a l'hora de dissenyar els pressupostos, i és comparable al simplisme que s'ha utilitzat en la campanya, que a la llarga serà contraproduent, de "no a les retallades". Cal dir alt i clar que quan els ingressos són significativament inferiors a les despeses, és una necessitat objectiva augmentar els primers o bé disminuir les segones, o ambdues coses, per tal d'equilibrar el pressupost i no caure en l'espiral viciosa del cost del deute. L'augment d'ingressos sempre té uns límits, és clar, perquè l'estat no es pot inventar diners els diners que estan en mans dels seus ciutadans. La disminució de les despeses sol ser, per tant, una mesura imprescindible, i ho és a l'Espanya d'avui i també, per descomptat, a Catalunya. Què es retalla hauria de ser el veritable debat. La simplificació dels eslògans de "no a les retallades", igual que el simplisme en rebutjar la reforma avui comentada, no ajuden gens l'esquerra a guanyar la credibilitat que va perdre quan estava al govern autonòmic. El PSOE, en aquest sentit, s'està posant més les piles. Cadascú sabrà què fa i quines conseqüències té.

3. La reacció de "la xarxa". Ai, la xarxa, aquest ens abstracte, quasi tant com els "mercats". La xarxa és realment aquest blog, el de José Rodríguez [1], el de Manuel Cáceres i tants d'altres blogs, pàgines web, mitjans de comunicació professionals, xarxes socials, etc.; però quan als mitjans es parla de la "xarxa" sol significar bàsicament Twitter. Aquesta xarxa de micromissatges s'ha guanyat una fama completament per sobre del justificat objectivament pels seus continguts. Això mereixeria un post específic, però en resum diré que Twitter és una bona eina per difondre tres o quatre tipus de coses: enllaços a informacions recents (jo mateix la vaig utilitzar bastant per seguir l'accident nuclear de Fukushima, que per cert encara no ha acabat completament), xorrades, pensaments quotidians, i eslògans. No és gens bona, en canvi, per difondre, ni molt menys contrastar, arguments. A Twitter una llei de fa uns mesos que preveia tancar pàgines que enllacin sistemàticament a continguts piratejats va ser tractada quasi d'atac a la llibertat d'expressió, i el simplisme dels lemes va arribar fins al ridícul de demanar que no es votés els partits que recolzaven aquesta llei en particular ("no les votes"). Per sort els ciutadans han continuat votant a qui han volgut en funció d'un conjunt de temes, no només d'una llei en particular que a més no està tan clar com alguns volen veure que sigui equivocada.

Mesos després, la "xarxa" comença a bullir, indignada, demanant un referèndum per aprovar aquesta reforma. En aquest cas la proposta em sembla influenciada pel mite, alimentat també en les propostes dels anomenats "indignats", però al meu parer fals, de que els ciutadans estan desitjant apassionadament participar de forma directa en totes les decisions polítiques.

Voleu un exemple de que Twitter no és un bon lloc per argumentar? "#yoquierovotar. No quiero argumentarlo más porque no hace falta. Vivimos en democracia. Democracia es decidir.", diu un tweet fet fa uns minuts, del qual només he corregit una falta d'ortografia. No vol argumentar res perquè "no fa falta". En fi...

Resulta que un referèndum no és necessari en aquest cas. Sí, es pot demanar, és clar, com es pot demanar qualsevol altra cosa; però tan legítim serà que els diputats facin cas d'aquestes peticions com que no en facin. Jo per exemple els demano que aprovin la reforma sense convocar cap referèndum, ja que no em sembla necessari; em semblen correctes els mecanismes de reforma previstos a la mateixa Constitució. Ningú no té més raó pel fet de cridar més, i un eslògan no és més cert pel fet de ser més viral, com una mentida no es converteix en veritat pel fet de ser repetida mil vegades.

____

[1] En el dia següent a la publicació d'aquest article i després d'haver-se documentat bastant bé, el José discrepa de forma contundent de les formes i el possible contingut d'aquesta reforma: Las dos propuestas medio cafres de Zapatero en tema fiscal II: el techo de endeudamiento.

Símptomes de recessió global

2011-08-08T16:39:00.005+02:00

"Un dels conceptes-fetitx fonamentals [del capitalisme], el creixement econòmic, és vist com una necessitat absoluta, indiscutible, com si la seva raó fos objectiva, com si d'un principi físic es tractés (...) Tots els partits polítics (...) prometen la recuperació del creixement del PIB com aquell elixir màgic que ens curarà tots els mals." (http://horitzons.blogspot.com/2010/10/steady-state-economics-herman-e-daly.html)

"Al culte al mercat que s'instaurà durant el segle XX s'hi ha afegit l'exigència que els estats ajudin aquest mercat, és a dir, que en facin de lubricant per afavorir-ne un creixement més ràpid. És considerat un mal governant aquell qui no actua d'aquesta manera." (http://horitzons.blogspot.com/2010/03/el-absurdo-mercado-de-los-hombres-sin.html)

Si alguna cosa es pot concloure amb el pas dels mesos dins l'actual etapa de frenada en el creixement de l'activitat econòmica agregada, és que el fetitxisme de la mercaderia, i amb ell el dogma de la necessitat del creixement econòmic, l'estan sobrevivint amb una solidesa sorprenent. Les ombres que alguns crítics aconseguien colar sobre la sostenibilitat del creixement en èpoques passades han desaparegut de les contraportades i de les columnes d'opinió. Avui el consens és total: cal recuperar el creixement. I qüestionar això és possiblement la manera més ràpida que qualsevol candidat polític tindria de perdre automàticament les eleccions.

I tanmateix jo mantinc la tesi, amb Anselm Jappe, que el capitalisme conté la llavor de la seva pròpia crisi, sistèmica i global. En aquest blog quan s'utilitza la paraula crisi és amb aquest sentit; la crisi no comença l'agost del 2008, sinó que és l'esgotament del model capitalista de producció i consum de mercaderies, generat per la combinació del creixement de la producció agregada, l'augment de la productivitat i la banalització inherent a l'acumulació de la mercaderia, factors que fan entrar en fallida el fetitxisme de la mercaderia, és a dir, el domini del valor de canvi respecte el valor d'ús.

El Periódico titulava diumenge (7 d'agost del 2011) en portada: "Símptomes de recessió global." La notícia associada (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/rebaixa-del-rating-dels-estats-units-tanca-una-setmana-panic-1108951) deia: "L'economia mundial i el projecte europeu es troben en un estat de màxima emergència després de viure la setmana més negra des de l'inici de la crisi financera. Dissabte a la matinada, l'agència de qualificació Standard & Poor's va clavar l'estocada final a una economia global que ranqueja. Va rebaixar la qualificació dels Estats Units, que per primera vegada en la seva història perd la triple A." (...) "Als EUA li sortirà més car finançar-se, precisament en un moment en què comença a oferir símptomes de recessió i acumula un deute públic de 14 bilions de dòlars (el 102% del seu PIB). Des de començament d'any, el país ha crescut de mitjana per sota de l'1% del PIB, mentre que el consum, que representa el 70% de la seva activitat econòmica, es va estancar al juny." (...)

Les bones notícies serien, per tant, que creixin el consum i el PIB. Com sempre. Com si aquesta fos la recepta màgica per resoldre tots els problemes. Un ingredient important de veritat té aquesta consideració: amb les millores de productivitat, no n'hi ha prou amb mantenir l'activitat econòmica de l'any anterior per mantenir la mateixa necessitat de llocs de treball. Ans al contrari, si no es creix significativament, sobren treballadors. No és aquest un argument prou important per donar fiabilitat a aquesta gran veritat dels nostres temps? Els beneficis de la borsa són cosa dels capitalistes, però, ah, la classe treballadora! Si el pastís econòmic no creix, ells es queden sense la seva font d'ingressos: la venda del seu temps de treball.

Això a qualsevol li hauria de fer plantejar-se molt més seriosament les coses. Cal realment produir encara més per mantenir l'actual nivell d'ocupació? "Sí", és la resposta gairebé unànime. No n'hi ha prou amb totes les tonteries que ara s'estan produïnt, cal produir-ne encara més, perquè si no ens queda gent desocupada. La pròpia classe treballadora, que és qui al final ha d'acabar consumint la majoria de les mercaderies, té indirectament l'obligació d'ocupar-se a si mateixa, mantenint el seu consumisme; i de forma molt més directa la necessitat d'estalviar, no només per racionar els seus diners, sinó també per no veure's embolicada en una absurda cursa buida de consum pel consum, d'il·lusió de felicitat espectacular-mercantil sense fi.

Aquestes dues cares de la moneda costen molt de veure; només se li sol donar pes al costat de la producció. Treball! Formació! Esperit emprenedor, és el que cal per "sortir de la crisi". L'heroi és aquell qui té la idea de crear una nova empresa de ràfting en un riu que encara no estava explotat; qui conquereix una nova part de la naturalesa, del món, cap als dominis de l'economia. Marketing, vendes, nous jaciments de productes: oci per a singles, estètica, relaxació... Tot són bones oportunitats per estendre el domini del mercat fins als terrenys més indòmits, fins als últims racons de la vida.

L'altra cara, però, hauria de ser molt evident. Tothom sap que si em prenc 100 cerveses aquest any, el vinent no tinc per què prendre-me'n 103 per considerar que hagi estat un any bo. Les mateixes 100, o fins i tot 97, podrien ser igualment una bona xifra. Quan descendim al terreny del concret, no cal créixer: ni fer més viatges, ni més sopars, ni comprar més verdures, ni més roba... Per què, en canvi, quan es pensa agregadament el creixement és un imperatiu?

La societat és esclava de la lògica del mercat, fins al punt de no qüestionar-se res. Els Jocs Olímpics d'Hivern poden portar "un nou impuls" a Barcelona, així que els beneeix tothom (excepte, sent justos, ICV, d'entre els grups polítics representats a l'Ajuntament). Les televisions públiques compren drets televisius del futbol, que fan que la roda segueixi girant. De fet la desgràcia dels qui més pateixen les retallades (sanitat, ensenyament) és que curar o ensenyar no tenen aquest atractiu d'impulsar la producció-consum de mercaderies a curt termini. Un tuit d'un candidat a l'alcaldia de Barcelona deia fa temps: "Totes les inversions que no contribueixin a fer créixer el PIB són innecessàries". Ara aquest candidat és alcalde.

Convé fer el pas contrari i passar de pensar la recessió en abstracte a fer-ho en concret. Prendre's una cervesa al camí de ronda de Calella de Palafrugell l'any passat, i només una també aquest any, és recessió. Trigar a canviar-se el cotxe, perquè no es té prou disponibilitat de diners per fer-ho, és recessió. No viatjar a un país exòtic, sinó en canvi dedicar els diners no gastats a l'estalvi, és recessió. Menjar menys sovint fora, és recessió. Conscienciar-se per no gastar 70 euros en una nit de festa, prenent menys copes, és recessió.

En definitiva, pràcticament tot el que faig és i contribueix a aquesta recessió. I tanmateix trobo que és el que més em convé. Qui està equivocat, jo, o la lògica consumista?

Sense mantenir la lògica consumista no es pot mantenir el dogma del creixement econòmic il·limitat, per la senzilla raó que el 20 o el 30% de la nostra despesa és ja en mercaderies fàcilment prescindibles. Aleshores, què fem? Quants anys més s'aguantarà aquesta pantomima?

L'espectacle ha de continuar, diuen. Sí, segons la seva pròpia lògica. El que està per veure és si pot continuar amb la mateixa aparença d'èxit que ha donat durant unes dècades a les societats on més ha avançat el mode de producció capitalista. Jo penso que no, i que la societat es troba davant d'un gran repte històric que encara no ha acabat d'assumir: la insostenibilitat del capitalisme i en conseqüència la crisi final de la societat del treball i la mercaderia.

"Esa mala fama..." (Guy Debord, 1993)

2011-06-08T22:45:00.009+02:00

"Esa mala fama...", Guy Debord, Editions Gallimard 1993; edició en espanyol, Pepitas de Calabaza, 2011.

Com tots els que parlen de les idees de Guy Debord, aquest és un text d'actualitat.

L'editorial Pepitas de Calabaza, de Logronyo, La Rioja, es consolida títol rera títol com a la més interessant que hi ha actualment al nostre país. Enguany han tingut la bona idea d'editar en espanyol el darrer text publicat per Guy Debord, "Cette mauvaise réputation...".

Per molt que la paraula "espectacle" donés lloc massa sovint a interpretacions errònies, Debord no va situar mai la crítica als continguts dels mitjans de comunicació de masses en el centre de la seva teoria. Aquest lloc l'ocupaven les relacions socials entre les persones mediatitzades per les imatges, forma presa per les mercaderies en la seva espiral d'acumulació dins una economia capitalista avaçada.

Nogensmenys, Debord es divertia molt carregant contra els mitjans de comunicació professionals. Potser perquè en aquest cas el menyspreu que mereixia l'objecte de crítica era particularment evident, Debord sovint utilitzava la premsa com a sac de boxa. La premsa és un habitant particularment feble dels mass media, perquè les mentides escrites queden impregnades sobre un full de paper, mentre que les dites en mitjans audiovisuals es dissolen en un remolí inabastable i efímer.

En tres llibres practica l'art de carregar contra la premsa: In girum imus nocte et consumimur igni (1978-1999), on darrera d'un dels seus millors textos (el guió d'una pel·lícula del mateix nom) recull un seguit de "crítiques" fetes per assalariats; Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici (1985), en què respon els deliris de la premsa que el relacionaven amb la mort d'un amic seu; i l'aquí comentat "Esa mala fama..." (1993). Aquest últim és, però, el que més autonomia té dels textos que comenta. A "In girum..." Debord considera que la simple reproducció com a annex de les crítiques era suficient perquè el lector entengués en què s'equivocaven (eren altres temps). A "Consideraciones..." la gravetat de les insinuacions, acusacions i mentides és tan gran que el factor de defensa personal tenia un paper preponderant; defensa d'ell, del seu amic i de l'amistat que els unia, així com de contraatac a uns autèntics professionals de la difamació. A "Esa mala fama...", Debord està més interessat en clarificar dubtes sobre les seves principals teories, i evitar-ne males interpretacions.

Debord es va treure la vida el 30 de novembre del 1994. En vida no va publicar res després d'"Esa mala fama...". Això dóna una especial rellevància a aquest text, i en especial a les seves darreres pàgines. En elles explica la motivació que el va dur a escriure La societat de l'espectacle (1967). Considera que aquest llibre acomplia dos requisits indispensables per atacar el centre mateix del món actual: ser essencialment cert, és a dir, no poder ser desmentit pels fets; i en segon lloc, ser totalment inacceptable en el marc de la societat actual.

En les pàgines anteriors ha fet tot un repàs de les opinions emeses a la premsa entre 1988 i 1992 sobre ell mateix, els seus llibres, i la Internacional Situacionista. Les seves respostes estan molt en sintonia amb la resta de la seva obra, per exemple amb l'imprescindible Panégyrique (1989-1997) que es va publicar en la seva totalitat pòstumament.

La vida de Debord s'assemblava a les seves obres, com ell mateix va escriure; i en aquests textos dels darrers anys ell en descriu algunes parts que ens ajuden a comprendre aquesta semblança. Hi trobem un Debord que ha estat un exemple viu de que portar a la pràctica la seva teoria de la revolució era no només possible, sinó que estava a l'abast de la mà, tant el 1968 com aquí i ara.

Immersos en la societat del treball i el consum de mercaderies, és bo que sapiguem què pensava i com va viure un dels seus principals enemics durant el segle XX.

Oferta i demanda de xenofòbia

2011-05-19T01:17:00.008+02:00

El passat 12 de novembre del 2010, amb motiu d'una campanya particularment desastrosa del Partit Popular per a les eleccions al Parlament de Catalunya, vaig trametre la següent consulta a la web d'aquest partit.

"Buenos días.

Lo que sucede es lo siguiente. La candidata Alicia Sánchez Camacho ha obviado en varias ocasiones pronunciarse explícitamente sobre si los inmigrantes tienen privilegios especiales en Cataluña.

El mecanismo siempre es el mismo: una persona del público o de la calle hace esta afirmación, y Alicia Sánchez Camacho, de forma sistemática, se abstiene de confirmarla o negarla. Simplemente repite, como un robot: "Nosotros proponemos que los inmigrantes y los locales tengan los mismos derechos". Incluso ha afirmado que "se revisará" la normativa para garantizar esto.

Supongo que a día de hoy ya sois conscientes de que se os acusa de manipular sobre este tema para utilizarlo electoralmente. Parece lógico, ya que ante tan graves afirmaciones de personas de la calle, vuestra candidata ni dice que son ciertas ni que son falsas; se limita a repetir mecánicamente que revisará la normativa para garantizar que estos privilegios no se producen.

Este mensaje es una solicitud explícita para que me digais en qué casos concretos la normativa, efectivamente, privilegia a los inmigrantes respecto a los nacionales. Indicadme por favor el caso concreto, con el enlace al texto legal en cuestión.

Porque sería muy fácil pensar que no habeis realizado en absoluto este trabajo y que vuestra candidata repite ese mantra ("revisaremos la normativa...") sin haber hecho absolutamente ningún análisis, sin ningún dato en positivo, sin ningún tipo de evidencia que demuestre que, efectivamente, existe esta discriminación positiva en la legislación actual hacia los inmigrantes. Sería demasiado fácil y simplificador pensar que este discurso responde a un puro y simple cálculo electoral, basado en la combinación de ciertos tópicos con la ignorancia de un buen número de personas. No saco, por tanto, esta conclusión, sino que os pido que me deis esta información; que por otra parte no se encuentra en ningún punto de vuestro material electoral ni de vuestra página web, y que se contradice con absolutamente todos los datos que he podido reunir sobre este asunto.

Sin ningún otro particular, os saluda atentamente,

Daniel Daranas"

La meva petició no va rebre resposta. No és cap sorpresa. A vegades quan se'ls ataca per aquest discurs ells responen que són "valents" i "parlen clar"; pamplines, no diuen res clar, i quan se'ls demanen aclariments, proves, concreció... callen, conscients que no els convé explicar-se massa.

Arriben les eleccions municipals i la cosa ha empitjorat. La manipulació, la demagògia i la mentida de contingut xenòfob s'han convertit en una estratègia central del PP. L'objectiu és simple: guanyar un grapat de vots.

No tinc ganes d'analitzar amb més detall l'oferta electoral de xenofòbia, inclosos els dos o tres ridículs partits minoritaris que en fan bandera. Ja prou fàstic em fan. Qui no vegi evident que cal rebutjar aquest discurs no està llegint el blog correcte.

El més trist de tot això és que, després de la prova pilot de Badalona, el partit que és possible que governi Espanya a partir del 2012 ha conclòs que el missatge xenòfob és electoralment rendible. El PP no és un partit marginal, de quatre eixelebrats dirigits per un exfalangista, com succeeix amb Plataforma per Catalunya. El PP té en nòmina professionals del marketing polític que tenen pressupost i eines per saber si allò que fan els pot funcionar o no. I per això, precisament, és tan lamentable que aquest partit hagi decidit utilitzar electoralment el rebuig a les persones estrangeres. (Sobre l'abús de llenguatge que es comet sovint en parlar dels "immigrants" ja vaig parlar-ne en un text anterior, "Immigrants".)

En immigració el PP ha arribat a la conclusió que li convé electoralment abonar els rumors, mentides i tergiversacions de la realitat que una part de la població s'empassa i contribueix a expandir de forma més o menys conscient. L'oferta xenòfoba del PP respon a una certa demanda.

D'on surt, aquesta demanda? On posa les seves arrels?

Fa temps vaig coincidir en una trobada amb una persona que treballa en el sector del comerç, i viu i desenvolupa la seva activitat laboral a la bonica ciutat de Badalona. Aquesta persona em va "informar" (el motiu de les cometes es veurà de seguida) que als "immigrants" que porten comerços a aquesta ciutat, l'Ajuntament els eximeix del pagament de l'IAE durant els dos primers anys, com a "ajut". Passats aquests dos anys, "és molt habitual" que canviïn el negoci de nom, a un familiar, parella, etc., per així presentar-lo com un nou negoci que també pugui gaudir d'aquests dos anys d'excempció.

No sé quina és la reacció que històries com aquesta (en tinc més exemples; en un altre dels més típics, els immigrants tenen preferència en rebre "ajuts") desperten en el lector. Potser és pensar: "És escandalós". La meva és sempre com quan m'expliquen històries de fantasmes: "És fals".

Aquell dia la persona parlava amb tanta seguretat, d'una cosa que succeeix al seu sector professional i a la seva ciutat, que jo, que no sóc ni comerciant ni de Badalona, vaig arribar a concedir-li un mínim d'atenció a allò que explicava. Malgrat que per lògica la càrrega de la demostració recau en qui afirma que quelcom és cert, no en qui ho posa en dubte, com que jo no ho posava en dubte sinó que ho negava categòricament vaig decidir perdre una estona buscant per internet la informació sobre aquesta normativa tan peculiar. Vaig confirmar allò que pensava: es tracta d'una mentida, d'un rumor, sense cap correspondència amb la realitat. Els "fets" descrits són falsos. Per falsos, entenc que descriuen una realitat diferent de la que existeix realment.

No sé quin interès té alguna gent en mantenir com a certes al seu cap idees falses. Suposem que tu et creus que "a Catalunya ningú no parla castellà". Quin benefici t'aporta, aquesta dada falsa? Què hi guanyes, sostenint-la? Et penses que jo, com a català, sortiré perjudicat perquè tu, dins el teu cervell, emmagatzemis informació incorrecta? No pas. Me la bufa. Jo conec la realitat, i si tu no la coneixes i la vols conèixer, tens un problema a resoldre. Nogensmenys, ningú no t'obliga a conèixer totes les informacions. Pots viure pensant que a Austràlia la llengua més comú és el turc, que a l'Antàrtida s'hi cultiva blat o que a Badalona els estrangers que regenten comerços estan exempts de l'IAE. Ara, si condicionen l'acció política o adoben el terreny a discursos demagogs, la cosa ja és més seriosa.

Aquests rumors de què parlava, de tota manera, continuen circulant per Badalona i rodalies. N'hi ha d'altres, als quals no dedicaré temps ara. Diverses entitats han creat una plataforma anomenada Xarxa BCN Antirumors amb la noble intenció de combatre'ls amb dades reals, en aquest cas a la meva ciutat, Barcelona. La seva web no és perfecta, però és millor que res i ofereix algunes dades vàlides. (M'hi he posat en contacte amb la intenció de comentar un parell d'aspectes que penso que s'haurien de millorar, però encara no he rebut resposta.)

Cap rumor no és desinteressat. Tots tenen una intencionalitat que lliga amb un rebuig visceral a l'estranger. Aquest rebuig pot tenir diverses causes, des del seguiment dels dogmes capitalistes de l'oferta i la demanda (al sistema, naturalment, li sobren treballadors per tot arreu), fins a la pura desconfiança o disgust per la convivència amb persones d'aparença i cultura diferent. Bé, ningú no està obligat a ser amic de tothom. Però una vegada més, s'agrairia una mica més de rigor en l'exposició de dades, per ara bastant escàs per part d'alguns en aquest tema. Jo, per exemple, no faig cap judici col·lectiu a una determinada ètnia o grup d'un mateix origen cultural, sinó que em formo una opinió individual i única de cada persona que conec, opinió que conté elements objectius i subjectius i que anirà evolucionant a mesura que compartim més coses, si es dóna el cas. Temps difícils aquells en què cal escriure allò que és evident

Posaré un exemple. Consideraria un fracàs col·lectiu de Badalona un bon resultat del PP en les seves eleccions municipals, i em semblaria de vergonya aliena que el poble (sol o en companyia d'un altre grup municipal) decidís donar-los l'alcaldia. Ara bé, no per això jutjaré negativament a priori cap nou badaloní o badalonina que conegui.

Una última cosa. Es critica ocasionalment que s'atiï la "por al PP". Que quedi clar que per la meva banda, de por, cap ni una; de rebuig, carretades plenes.

____

Més informació: Manifest: Cap vot a la xenofòbia i a la fractura social de Catalunya. CCOO, UGT, 18 de maig del 2011.

Fukushima: nous Txernòbil, nous Prypiat

2011-05-11T00:03:00.012+02:00

Panoràmica de Prypiat (fotografia de Kamil Porembiński)

El passat dimarts 12 d'abril del 2011 va marcar una fita en la trista història de la nuclearització del món. L'Agència de Seguretat Nuclear i Industrial japonesa (原子力安全・保安院; NISA, en anglès; organisme oficial que depèn del Ministeri d'Economia, Comerç i Indústria) va canviar la qualificació provisional de l'accident nuclear de Fukushima I (que encara està en curs) al nivell 7, el màxim, en l'escala INES [1]; un nivell que només havia assolit abans l'accident nuclear de Txernòbil, Ucraïna, del 26 d'abril del 1986.

L'anunci no va suposar cap sorpresa per als qui havíem estat seguint diverses fonts d'informació sobre aquest accident. Coneixíem ja les estimacions de l'Institute of Science and Industrial Safety (ISIS) i un enginyer contractat per Greenpeace Alemanya que apuntaven en aquesta mateixa línia. Però no per previsible la confirmació oficial del nivell INES 7 deixa de tenir una importància especial: Txernòbil ja té companyia al capdamunt de l'escala de severitat dels accidents nuclears en la història.

Ironies del destí, potser algun reportatge fet amb massa antel·lació sobre el 25è aniversari d'aquella catàstrofe s'haurà hagut de corregir a última hora, en aquelles parts on es repetia el mantra oficial segons el qual "un accident així seria pràcticament impossible avui dia", perquè "ha canviat el disseny dels reactors" i "n'ha millorat molt la seguretat".

El discurs oficial sobre el risc nuclear no s'ha distingit mai per la seva riquesa de matisos. Un accident nuclear greu és, segons tots els experts i els llibres de text per ells redactats, "pràcticament impossible"; fins que passa. Un cop ha succeït s'identifiquen aquelles variables més escandalosament inadmissibles (l'extrema imprudència dels operaris i el disseny del reactor, per exemple, en Txernòbil; l'encadenament d'un fort terratrèmol i un tsunami, a Fukushima) per deixar clar que, igual com era quasi impossible que un accident així passés, és també quasi impossible que es torni a repetir. I qui dia passa any empeny.

En els primers dies de l'actual accident nuclear era fàcil llegir que donat el seu disseny, era impossible que Fukushima fos "un nou Txernòbil". Que si hi havia fissures al nucli, les fuites de material radioactiu quedarien hermèticament confinades a l'edifici de contenció. Només van ser necessàries unes hores perquè tot aquest argumentari de la crida a la calma i la reafirmació de la seguretat s'esfondrés com un castell de cartes. Però aquell era el discurs per defecte, el que es té preparat per a qualsevol crisi nuclear que hi pugui haver: en un primer moment absolutament res del que pugui passar no implica un "risc immediat per a la salut de la població". Així ha estat i serà sempre. Després ja hi haurà temps de revisar si els primers avisos eren correctes; ara ja sabem que fins i tot fora de la zona d'exclusió de 20 quilòmetres s'han detectat nivells de radioactivitat significatius i preocupants [2].

La impossibilitat oficial, per decret, d'un "nou Txernòbil" no pot ocultar, però, la realitat més que probable de que Fukushima comporti la creació d'un o més nous Prypiat. La zona d'exclusió inicial ha comportat una evaquació de la gens menyspreable xifra de 300.000 persones. Prypiat (Kiev Oblast, Ucraïna) tenia 50.000 habitants en el moment de l'accident. Poques imatges diuen tant de la realitat dels efectes del capitalisme industrialista i depredador com les d'aquesta ciutat fantasma. Prypiat és un producte i un residu de la nuclearització del món [3], com ho són totes les víctimes d'accidents en instal·lacions nuclears i industrials a gran escala. I cap ni un dels experts que asseguren que Fukushima no té "res a veure" amb Txernòbil no pot assegurar que la situació real i efectiva de la vida, o l'absència d'aquesta, al voltant de la central de Fukushima no s'assembli a la que hi ha al voltant de la central ucraïnesa. Nous Txernòbils, potser no, si això diuen els enginyers primmirats amb el disseny dels seus reactors nuclears de nova generació; nous Prypiats, jo afirmo avui que sí que els veurem, a la prefectura de Fukushima i a altres llocs d'aquest món.

Em pregunten per què escric sobre Fukushima. L'accident de Fukushima mostra d'una forma clara i diàfana els efectes més perversos d'aquesta nuclearització del món i en definitiva de les noves exigències de control social introduïdes pel desenvolupament avançat del sistema de producció de mercaderies a partir de l'explotació de la terra i el treball humà. El tema no és banal, sinó que ens diu molt de com estan organitzades l'activitat i el control social en el nostre temps i de les limitacions de l'ideal democràtic que alguns han pintat sobre el cel contaminat de les ciutats que habitem - o que deixem deshabitades.

___

[1] "The Rating of the International Nuclear and Radiological Event Scale-INES on the events in Fukushima Dai-ichi Nuclear Power Station [...] is temporarily assessed as Level 7. [...] the amount of discharged radioactive materials is approximately 10% of the Chernobyl accident [...]. As radioactive materials are being released to the environment, NISA will continuously gather and evaluate information." (http://www.nisa.meti.go.jp/english/files/en20110412-4.pdf); "The nuclear accident at Fukushima Daiichi is now rated as a level 7 Major Accident on INES. Level 7 is the most serious level on INES and is used to describe an event comprised of 'A major release of radioactive material with widespread health and environmental effects requiring implementation of planned and extended countermeasures'. Japanese authorities notified the IAEA in advance of the public announcement and the formal submission of the new provisional rating." (IAEA, http://www.iaea.org/newscenter/news/tsunamiupdate01.html).

[2] Vegeu per exemple http://en.wikipedia.org/wiki/Radiation_effects_from_Fukushima_I_nuclear_accidents i http://en.wikipedia.org/wiki/Comparison_of_Fukushima_and_Chernobyl_nuclear_accidents.

[3] Vegeu La nuclearización del mundo, Jaime Semprun, escrit el 1980; Editorial Pepitas de Calabaza, 2007.

Fukushima: flaixos del passat i el present

2011-04-07T21:35:00.005+02:00

"De Tokio comunican que ha estallado un incendio en el pueblo de Taira, provincia de Fukushima, quedando reducidas a cenizas seiscientas casas y pereciendo entre las llamas 37 personas." (La Vanguardia, 25 de febrer del 1906).

Aquesta breu notícia és la primera aparició de la prefectura japonesa de Fukushima a l'hemeroteca de La Vanguardia. La mateixa notícia, encara més abreujada i en anglès, pot ser trobada a l'hemeroteca del diari novazelandès Feilding Star del 26 de febrer del 1906.

El vast arxiu del diari barceloní ens brinda moltes oportunitats per explorar la visió que es donava d'un llarg període de la nostra història recent, des del 1881 fins avui. Paraules que havien quedat en l'oblit tornen per parlar-nos de fets passats, connectats amb el present pel nom d'una regió, Fukushima.

Les següents dues aparicions de Fukushima són també degudes a una situació de desastre. El 12 d'agost de 1924 s'informa: "De la catástrofe minera del japón. Tokio, 11.—Han sido retirados 56 cadáveres de la mina Iniana, provincia de Fukushima, en la que, como se sabe, se produjo una explosión el sábado por la noche. El número total de muertos se calcula en 72". I el 25 de maig del 1929: "Inundaciones en Japón (Exclusivo de «La Vanguardia».) Tokio, 24 (por cable).—A consecuencia de las frecuentes y copiosas lluvias que han caído en la región de Fukushima, se han producido grandes inundaciones, que han causado doce muertos y cuantiosos daños a la agricultura. Se han inundado cinco mil casas y han quedado inutilizados 38 puentes. La línea férrea se ha estropeado en distintos puntos. Las pérdidas materiales se evalúan en cinco millones de yens. Comunican que han desaparecido diecisiete embarcaciones de pesca."

Una mena de publireportatge de Toshiba és la primera aparició de la central nuclear de Fukushima a l'hemeroteca: "Toshiba ha creado la más grande Central atómica de Japón en Fukushima, con una capacidad de potencia de 1.100.000 KW, como la más potente de Japón y una de las más potentes del mundo." (La Vanguardia, 21 de maig del 1980). Tres centrals nuclears japoneses de construcció posterior van relegar Fukushima I a la quarta posició d'aquest rànquing. Ara, ja n'ha caigut per sempre.

La següent aparició de les centrals nuclears de Fukushima és una mica més inquietant. "Trabajadores de dos nucleares de Fukushima tienen cromosomas anormales", titula el diari nou anys més tard. El redactat és també breu: "Tokio. (Mp.) Según un estudio de la prefectura de Fukushima, los trabajadores de las centrales nucleares acusan un índice de anomalías cromosómicas dos veces superior al del resto de la población que trabaja en otros sectores. Según el estudio, de 93.505 muestras de linfocitos extraídas de 115 empleados de sexo masculino que trabajaban en dos centrales distintas, un 0,22 por ciento contenía cromosomas anormales." (La Vanguardia, 31 de gener del 1989).

Ha d'arribar el 2008 perquè es torni a esmentar Fukushima en un context nuclear. "Seis muertos en un terremoto de 7,2 grados. JAPÓN. Un terremoto de 7,2 grados en la escala de Richter sacudió ayer el norte de Japón y causó la muerte de al menos seis personas, la desaparición de otras once y más de 200 heridos. El seísmo se produjo a las 8.43 horas (1.43 hora peninsular española) y fue seguido de más de 160 réplicas de menor magnitud que afectaron a las zonas montañosas de las prefecturas de Miyagi, Akita e Iwate. Los corrimientos provocaron importantes daños materiales en carreteras y puentes, lo que dificulta en extremo el acceso a las zonas afectadas de las operaciones de rescate. Las empresas Tohoku Electric Power y Tokyo Electric Power informaron de que las centrales nucleares de Miyagi y Fukushima operan con normalidad. El terremoto tuvo su epicentro a unos 350 kilómetros al norte de Tokio y a 8 kilómetros de profundidad, según la Agencia Meteorológica de Japón. Las autoridades han movilizado los helicópteros y efectivos de los guardacostas y de las Fuerzas de Autodefensa (ejército) para rescatar a quienes han quedado aislados."

La següent aparició ja pertany als últimes 30 dies, amb motiu de l'actual accident.

És evident que la història de Fukushima (de la qual hi ha un brevíssim resum a Wikipedia) no es limita a aquesta col·lecció de desastres. Llegir sobre Fukushima a la premsa ens ajuda a conèixer millor tant Fukushima, com el punt de vista que adopta la premsa mateixa. Aquesta no té un afany enciclopèdic, i dóna més o menys rellevància a un fet en funció d'uns criteris bastant arbitraris, com l'espectacularitat, l'impacte, la difusió que d'ella n'han fet altres fonts... Donant-nos com a resultat una sèrie de flaixos de la realitat, que en el millor dels casos es corresponen amb uns certs fets. L'error, però, seria llegir la premsa sense ser conscient del seu paper, i pensant en canvi que és dipositària d'una veritat rigorosa, sistemàticament classificada i fiable com a font única per conèixer la realitat.

A Fukushima l'estiu del 1924 va esclatar la mina d'Iniana. Però això no ens ha de fer pensar que a en aquell lloc i en aquell moment hi va haver només una mina que esclatava, o que aquell accident va ser un fet fonamental que va condicionar tota la vida a la Fukushima de l'època. No. Igual que és cert que a certs punts del Poblenou hi ha activitats d'oci nocturn que produeixen problemes de convivència, pel soroll i la brutícia que generen, i això no vol dir que tot el Poblenou sigui un caos.

Un error igualment greu seria caure en la conclusió que degut a aquest punt de vista parcial (com ho són tots), no és possible conèixer res, que tota la realitat és un gran misteri impossible de desxifrar. Cal trobar l'equilibri entre el coneixement d'un fet i el seu ús indegut com a caracteritzador de la realitat, com si aquell fet per si sol fos suficient per explicar una realitat complexa; com si la seva aparició als mitjans informatius el situés en un pla superior de rellevància. La notícia succeeix en el marc de la vida quotidiana, i el seu paper com a anècdota o com a fet important en la història no pot ser determinat per la mida d'uns titulars.

Alguna cosa d'aquest equilibri entre contrast de diferents fonts, interpretació crítica de la informació i absència de paranoia els ha faltat als qui s'han dedicat a passar-se sobretot la primera setmana de l'accident (fixeu-vos que no dic "després de l'accident") criticant un suposat "alarmisme" sobre la gravetat de la crisi nuclear a Fukushima. No es poden agafar els tres o quatre titulars menys afortunats d'entre dotzenes de fonts i dir que hi ha alarmisme. No es pot confondre irresponsablement naps i cols, contraposant la tranquil·litat als carrers de Tòquio amb la gravetat, ben real i indiscutible, dels fets que estan encara ara desenvolupant-se a Fukushima I. No es pot creure estúpidament que tota la realitat, en tota la seva complexitat, la condensen les declaracions d'un govern que diu que "no hi ha perill immediat per a la seguretat i la salut de les persones"; tot això quan l'accident encara no ha acabat i quan encara no hi havia ni tan sols dades sistemàtiques de radioactivitat ambiental disponibles (les tres prefectures més pròximes a la central estaven, en els mapes de radioactivitat ambiental disponibles en aquell moment, "under survey" -"sota vigilància"-, en lloc de presentar dades numèriques com la resta de regions del país). Han anat passant els dies, i per sort la major part d'aquest soroll inútil ha cessat. Però per al que queda d'aquesta crisi, i per a crisis futures dins el món capitalista, farem bé de formar-nos una visió pròpia, complexa, serena i crítica d'allò que està passant.

La crisi nuclear greu iniciada el passat 11 de març a la central nuclear de Fukushima I continua oberta. Encara no és a prop de ser controlada, i per tant encara no es pot posar un límit superior al seu nivell de risc amb prou fiabilitat. Avui mateix diu l'Organització Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA, en anglès IAEA ): "En general, la situació a la planta de Fukushima Daiichi segueix sent molt greu encara que hi ha senyals primerenques de recuperació en algunes funcions, com l'energia elèctrica i instrumentació." L'ISIS per la seva banda estima que l'accident és de nivell INES 6, en una avaluació més actualitzada (1 d'abril) respecte l'esmentada en el meu anterior article.

Primeres consideracions sobre l'accident nuclear de Fukushima

2011-03-23T22:38:00.013+01:00

A hores d'ara ja no hi ha cap dubte que el terratrèmol i el tsunami succeïts a la regió de Tōhoku del Japó el passat dia 11 de març han causat un dels desastres més grans que ens ha tocat viure en les darreres dècades. El poble japonès no s'havia trobat en unes circumstàncies tan dures des de les bombes nuclears del 1945, i les està encarant amb una valentia i una responsabilitat admirables. Ells, els homes i dones que lluiten per superar una situació catastròfica, mereixen tota la nostra solidaritat i respecte.

L'accident nuclear de Fukushima ha estat conseqüència de la combinació del desastre natural amb l'existència de centrals nuclears a la zona afectada. La central nuclear de Fukushima és la 14a central nuclear de més potència total del món (la quarta del Japó), i la 27a central de producció d'energia elèctrica de qualsevol origen. Un accident que la involucri no és pas, doncs, un assumpte secundari.

Convé recordar que la naturalesa del risc radioactiu és diferent a la de tots els altres, per la pràctica impossibilitat d'acotar-lo en l'espai i en el temps. En el text inaugural de la sèrie sobre els accidents nuclears en la història, dedicat a Kyshtym, escrivia: "La contaminació radioactiva s'estén en el temps fins a moltes generacions enllà (els residus avui produïts seguirant actius durant milers d'anys), i en l'espai, podent contaminar continents sencers (l'àrea d'afectació potencial d'un accident és una regió de milers de quilòmetres)." Posava tot seguit com a exemple un article que parlava de l'impacte de l'accident de Txernòbil a casa nostra: "El butlletí de la International Atomic Energy Agency (IAEA) de la tardor d'aquell mateix any també reproduïa el pas del núvol per tot el sud-oest d'Europa i es veia com havia fregat Euskadi i part del litoral mediterrani català. El núvol contenia 50 milions de curies de radiació, equivalents a 500 bombes com la que els americans van llançar sobre Hiroshima."

No es pot escriure un text definitiu sobre l'accident fins que la situació de crisi no es tanqui. I això no se sap quan succeirà. L'avaluació oficial del Japó de que els esdeveniments fins ara constitueixen un accident nuclear de nivell INES 5, i les estimacions de l'agència nuclear francesa i de l'ISIS de que el nivell és com a mínim de 6 (un nivell només assolit fins ara per Kyshtym), i podria arribar a 7 (Txernòbil), són valoracions en tot cas provisionals. No pot ser d'una altra manera. La gravetat d'un accident nuclear només es pot valorar definitivament quan aquest ja no implica més riscos desconeguts; una situació que no és encara l'actual.

Els mitjans informatius han donat una visió dels fets bastant fidedigna. Tres són els diaris tradicionals que he seguit amb més atenció, en format electrònic i en paper: El País (i Eskup), El Periódico i La Vanguardia. Els tres han estat, en general, correctes. La televisió no l'he mirada tant, però quan l'he vista donava la típica visió resumida, espectacular, però tampoc falsa més enllà de la inherent simplificació del mitjà.

A internet he seguit les explicacions de l'IAEA, l'ISIS i nombroses altres fonts, entre les quals, naturalment, Wikipedia. A Twitter he seguit les informacions i enllaços d'usuaris ben informats sobre el tema com universnature, Greenpeace Espanya, retinesrebelles, ocarrasco1973, W7VOA i d'altres. Jo mateix (danidl), modestament, he informat a través d'aquesta xarxa a tot aquell qui vulgui escoltar, cosa a la qual ningú no hi està obligat.

Així, el mateix 11 de març ja vaig informar sobre l'alarma nuclear. Molt sàviament, aquell dia _MeliBea_ deia: "Creo que la gente no es realmente consciente de lo que supone que tres reactores nucleares de Fukushima tengan problemas de refrigeración...". L'endemà, el 12 de març vaig avançar: "Menos de nivel INES 4 no puede ser Fukushima porque la radioactividad fuera ya es 8 veces la normal", afegint més tard: "Todavía es posible que el accidente nuclear de Fukushima no sea catastrófico, pero cada vez es más preocupante lo que sucede". També vaig proporcionar la traducció d'un tweet de EisMCkwadraat que deia: "NHK informa que part del nucli s'està fonent. En l'escala INES és ara el nivell 6 sobre 7". Malgrat que la seva era una estimació, ja semblava molt més realista que el nivell INES 4 que en aquell moment reconeixien les autoritats japoneses. El mateix dia vaig dir: "Si evacúan una zona de 20 km supongo que son conscientes de que sirve de poco. Ya pueden ir pensando en evacuar 100 o 200 km.", i encara sobre el nivell INES: "Me cuesta creer que si el nivel INES declarado hoy en Fukushima es de 4, el nivel real no sea como mínimo de 5, con varias víctimas. (...) Además distribuirán yodo a la población para protegerse de las radiaciones. Esto es un nivel 5 como una casa. Mínimo.". I el dia 13: "És ridícul parlar d'INES Level 4 en un accident tan descontrolat com el de Fukushima. És molt aviat encara per classificar." Un dia en què vaig resumir la crisi amb aquesta reflexió: "Per saber el que succeirà demà en la crisi nuclear japonesa, només cal que et fixis en allò que avui diuen que és improbable o impossible.". [1]

Malgrat la rapidesa amb la qual van ser elaborades aquestes reflexions, puc afirmar que no n'he de rectificar ni una coma. Si bé és cert que en els mitjans i canals esmentats també es van difondre informacions inexactes (la majoria negant la importància del fenomen, però també algunes que el consideraven greu però sostenien afirmacions errònies), hem de començar a pensar que no hi ha alternativa a això: múltiples informacions que hem de sotmetre al nostre judici crític, contrastar i avaluar adequadament, sense cap garantia d'infal·libilitat. Utilitzant el sentit comú i la capacitat d'anàlisi crítica de les informacions rebudes, era possible destriar bé el gra de la palla. Penso que fins ara ho he aconseguit.

En contrast amb això, les queixes d'un reduït grup d'espanyols residents al Japó sobre un suposat "alarmisme dels mitjans" em semblen la nota més absurda i surrealista que he llegit en tota aquesta situació d'emergència nuclear real. Només he de dir als que pensin així que tenen tot el dret d'estar tranquils; que de fet, cap de les múltiples fonts d'informació que he consultat i contrastat durant aquests dies no ha informat de situacions de caos a Tòquio, ans al contrari, d'una realitat d'alarma nuclear a la central nuclear de Fukushima, que ells no tenen cap obligació de conèixer ni d'acceptar, si no és aquest el seu desig.

L'accident, malauradament, encara no ha acabat. Aquesta és la diferència més gran entre ell i els únics tres accidents amb què es pot comparar: Txernòbil, Kyshtym i Three Mile Island, per aquest ordre. És avui ja un fet segur que Fukushima desplaçarà d'aquest trist podi a Three Mile Island, i l'únic dubte és si superarà també Kyshtym i fins i tot Txernòbil. [2]

Només cal esperar que el fet no prengui proporcions encara més grans. A hores d'ara, res no és segur. Fukushima encara crema, resistint-se a tots els intents de control. No vull parlar de por ni difondre-la; la por és un sentiment que cadascú pot tenir o no davant d'una realitat amenaçadora. Però seria irresponsable negar el risc i la incertesa. Un risc i una incertesa que la indústria nuclear, i els estats que li han donat suport, ens han imposat a tots.

___

[1] Naturalment no es podrà assignar un nivell INES a l'accident nuclear de Fukushima fins que aquest no hagi acabat. De tota manera, en els dies posteriors a aquests primers tweets han aparegut dues estimacions sobre aquest nivell que considero bastant fiables. El 15 de març, un comunicat de l'ISIS -Institute for Science and International Security-, que vaig traduir al català aquell mateix dia, afirma: "Un incident de nivell 4 involucra conseqüències radiològiques només locals. Aquest esdeveniment és ara més a prop d'un nivell 6, i podria per desgràcia arribar a un nivell 7. El nivell 6 significa que les conseqüències són més àmplies i són necessàries contramesures per fer front a la contaminació radioactiva. El nivell 7 constituiria un alliberament més ampli de material radioactiu, i requeriria mesures més esteses." (Enllaç: http://www.isis-online.org/isis-reports/detail/isis-statement-on-events-at-fukushima-daiichi-nuclear-site-in-japan/, traducció http://www.twitlonger.com/show/9a1ru7). Més dades aporta un estudi del Dr Helmut Hirsch per a Greenpeace Alemanya, publicat el 24 de març, que sosté: "La quantitat total dels radionúclids de iode-131 i cesi-137 alliberats entre l'11 i 23 de març ha estat tan elevada que la crisi de Fukushima ja equival a tres incidents de nivell INES 7" (Enllaç: http://www.greenpeace.org/usa/en/media-center/reports/Fukushima--INES-scale-rating/).

[2] Per cert, un dels pocs errors que s'han difós aquests dies per massa mitjans de comunicació ha estat el fet de considerar Three Mile Island com el segon accident nuclear més greu de la història (abans de Fukushima); quan era el tercer, per sota de Txernòbil i Kyshtym. Aquest error l'ha comès la premsa generalista i l'han anat repetint algunes fonts més. A Wikipedia i a Horitzons inesperats es pot consultar la informació correcta.

Accidents nuclears en la història d'Espanya: Madrid, 7/11/1970

2011-02-22T00:34:00.009+01:00

Vista aèria del Centro Nacional de Energía Nuclear Juan Vigón, Madrid, 1965. Font: La Vanguardia, 26/1/1965 (original).

La sèrie d'entrades d'aquest blog sobre accidents nuclears en la història del món comprèn ja els de Kyshtym (Rússia), 29/9/1957; Windscale (Regne Unit), 10/10/1957; i Three Mile Island (Estats Units), 28/3/1979. Falten els d'Ontario (Canadà), 12/12/1952, i Txernòbil (Ucraïna), 26/4/1986, per completar la minisèrie amb els cinc accidents més greus dels quals es té constància.

Obriré un petit parèntesi per parlar dels accidents nuclears succeïts a Espanya. I començaré per un de relativament poc conegut i que nogensmenys es pot considerar el més greu. Va succeir al Centro de Energía Nuclear Juan Vigón, a Madrid, el 7 de novembre del 1970. Va causar una contaminació radioactiva de la conca del riu Tajo molt per sobre dels nivells permesos. L'accident fou ocultat pel govern de l'època i no se'n va tenir cap notícia fins que uns periodistes del diari El País van tenir accés als informes confidencials sobre el fet i en van informar vint-i-quatre anys més tard. Un halo de misteri continua envoltant aquest accident, que no ha estat reflectit en cap altre mitjà de comunicació tret de reproduccions de les notícies d'El País.

Prop de les tres de la tarda d'aquell fatídic dia de tardor, uns tècnics del Centro de Energía Nuclear Juan Vigón de Madrid van iniciar una operació de trasvasament de 700 litres de residus radioactius d'alta activitat, del tanc A-1 de la planta M-1 on hi havia un reactor nuclear, al dipòsit T-3 de la planta CIES, on es tractaven els residus. Alguna cosa va fallar i litres de líquid radioactiu, que contenia estronci-90, cessi-137 i partícules de plutoni, es van escolar fins al riu Manzanares. D'allà van passar al Jarama i el Tajo, regant hectàrees de conreus destinats al consum humà. En desenes de parcel·les es van mesurar nivells de contaminació molt superiors als permesos. Les autoritats portugueses van detectar la contaminació fins i tot a la desembocadura del Tajo.

Res d'això no es va fer públic de cap manera. Un informe confidencial fet dos mesos després, el 14 de gener del 1971, recomanava "Impedir el consum de vegetals que creixin a les parcel·les, (...) impedir el rec amb aigua dels canals i rius que continguin aigua o fangs contaminats". En aquell moment milers de verdures ja havien estat consumides.

José Ángel Azuara, qui fou director general del CIEMAT entre 1983 i 1992, afirma a El País: "Va ser un accident greu, important, probablement el més important que ha hagut a Espanya. Va afectar a molta superfície de terreny, rius i horts, i per això va tenir moltes conseqüències mediambientals. Però no puc dir que afectés la salut de les persones." Tampoc no pot dir el contrari, cal precisar, ja que "no es va fer un informe epidemiològic, però per les dades que recordo, una persona hauria d'haver consumit moltes hortalisses regades amb l'aigua d'aquests rius perquè la seva salut es veiés afectada per la radioactivitat".

Miguel Yuste, de la Confederació General del Treball (CGT) i membre de la secció sindical del Ciemat, treballava en el centre el dia que es va produir l'accident. Va explicar a El País: "Durant tots aquests anys hem estat en molts casos els treballadors els que hem recollit dades per saber el que va succeir. El dilluns següent al dissabte de la fugida vam anar a treballar i ningú ens va dir res. Som molts els que creiem que el dany va ser molt gran i que va afectar la salut de les persones."

La notícia A propósito de CIEMAT d'A las Barricadas recull més informacions sobre aquest accident, un altre vessament al mateix centre que es va produir el 1984, i les deficiències en seguretat, prevenció de riscos i informació als treballadors del CIEMAT.

Els redactors d'El País (i les declaracions que ells recullen, com les aquí resumides) són l'única font primària d'informació que he pogut trobar. Cap altre mitjà de comunicació n'ha parlat, tret d'algunes cites de les notícies d'El País. I per al propi diari l'accident, fora dels dies 24/10/1994 i 30/4/2006, no ha existit. Repto els qui diuen que a internet es troba informació sobre tot a que em corregeixin: només dues notícies, i les seves reproduccions parcials i comentaris a partir d'elles. Cap comentari oficial, cap document de cap ministeri o direcció general d'energia; això vol dir, per tant, que en la història oficial d'Espanya l'accident no ha succeït. Què pot fer un ciutadà que visqui a la zona afectada i vulgui saber el nivell passat i actual de contaminació? On són les dades de seguiment històric, per anys i en diferents punts, de la contaminació? On és la informació sobre el control que s'ha fet dels fangs contaminats que, segons declara un treballador present al moment de l'accident, foren traslladats a El Cabril (Córdoba)? Com va obtenir El País accés a un informe que ara sembla impossible consultar en la seva integritat? No tinc resposta a aquestes preguntes.

Fonts

"Los informes secretos del accidente nuclear de Madrid." El País, 24/10/1994. http://www.elpais.com/articulo/sociedad/informes/secretos/accidente/nuclear/Madrid/elpepisoc/19941024elpepisoc_23/Tes
"Alarma nuclear en secreto." El País, 30/4/2006. http://www.elpais.com/articulo/madrid/Alarma/nuclear/secreto/elpepiautmad/20060430elpmad_3/Tes
"A propósito de CIEMAT." A las Barricadas, 24/9/2009. http://www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/11595
"Lugares del saber: JEN/CIEMAT." Madridmasd.org. http://www.madrimasd.org/cienciaysociedad/patrimonio/lugaresdelsaber/jen_ciemat/default.asp. No esmenta l'accident.
Pàgina oficial del CIEMAT: http://www.ciemat.es/. Centre Moncloa: http://www.ciemat.es/portal.do?IDM=100&NM=3. No conté cap informació sobre l'accident.
L'hemeroteca de La Vanguardia conté diverses referències al Centro Nuclear Juan Vigón (cerca), tot i que cap d'elles fa cap referència a l'accident. La inauguració del centre es recull en l'edició del 28 de novembre del 1958; en portada: "Ofrecemos en esta página varios momentos de la inauguración del Centro Nacional de Energía Nuclear «Juan Vigón», instalado en la Moncloa, acto que fue presidido por S. E. el Jefe del Estado. En las instalaciones del centro funciona un reactor de tipo «piscina», de 3.000 k.s. de potencia térmica que emplea uranio como combustible". L'edició del 26 de gener del 1965 conté diverses pàgines a color informant sobre aquest centre i el programa nuclear a Espanya.

"Exit Through the Gift Shop" (Banksy, 2010)

2011-02-15T01:03:00.010+01:00

La cerimònia d'entrega dels 83ens premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units, que es celebrarà el proper 27 de febrer, comptarà amb alguns convidats poc habituals. Al costat de pel·lícules nominades tan poc inspiradores com Cigne Negre o La xarxa social hi haurà, en la categoria de parla no anglesa, la interessantíssima pel·lícula grega Ullal (Kynodontas); i en la categoria de documentals, la raresa signada per Banksy que avui comento. [1]

La pel·lícula ve molt marcada per la peculiar fama del seu director. Com tots els personatges que oculten la seva identitat i imatge als mitjans (serà interessant veure què fa amb la seva invitació per a la gal·la), Banksy sembla haver cobrat una fama molt més gran que si li haguéssim vist la cara des del primer moment. Autor de graffitis, murals, quadres i tota mena d'art visual, Banksy ha transgredit també les fronteres de l'art com a mercaderia separada, i ha cridat l'atenció penjant quadres seus a importants museus d'amagat, pintant el mur de separació instal·lat per Israel a Cisjordània, o instal·lant una escultura que evoca els presoners de Guantánamo en ple parc d'atraccions de Disneyland.

Aquestes accions diferencien certament Banksy d'Antoni Tàpies, però no pas tant de nombroses persones que han fet accions similars de trencament dels límits de l'art [2]. El seu ús formal de la tècnica de la tergiversació i la crítica a la societat mercantil que hi ha en algunes de les seves obres han fet que se l'emparentés amb els situacionistes [3]; una connexió que, vista la participació de Banksy en el mercat de l'art, no pot ser més que superficial. En qualsevol cas, ningú no pot negar-li les ganes de donar-li una bona sacsejada a l'ordre artístic establert.

Banksy ha debutat al cinema amb una pel·lícula força interessant i, a més, entretinguda de veure degut a les dosis d'humor, ironia i surrealisme que conté. Però a més té la virtut d'assajar amb èxit un delirant funambulisme entre el documental i la història de ficció. Té ànima de documental, ja que allò que narra ha succeït en el món real; el que passa és que aquesta realitat no sabem ben bé com prendre'ns-la. Com un fet espontani? Com una broma orquestrada?... I això és degut a aquesta contradicció vivent que porta per nom Thierry Guetta.

Thierry Guetta és un ciutadà francès que segueix per afició els passos dels artistes de carrer, filmant d'una manera absurdament minuciosa la seva activitat. Guetta comença a sentir-los parlar de Banksy, que és més inaccessible i es converteix aviat en una obsessió per a ell. El retrat d'aquestes accions al carrer i de la cerca de Banksy com una icona inabastable em sembla la part més agraïda i interessant de la pel·lícula, tot i ser la menys trencadora, ja que durant aquesta fase es manté en els esquemes del documental clàssic.

La transformació que experimenta Guetta a la segona part del film desafiaria el sentit comú de qualsevol. I tanmateix sembla ser que va passar així realment. Tot fa pensar que estem davant d'un documental realista sobre uns fets surrealistes.

La part final de la pel·lícula es centra en posar en evidència l'arbitrietat del mercat de l'art. Banksy critica la manera com funciona el mercat de l'art [4] amb un argument irrefutable: "mireu per quina tonteria esteu pagant 30.000 euros!"

Tanmateix, aquesta part de la pel·lícula em mereix un parell de comentaris. En primer lloc, qualsevol debat seriós només es pot plantejar sobre obres que no siguin bajanades, com algunes de les que en un moment de la pel·lícula es posen a la venda. Si es genera voluntàriament material ridícul l'únic que es demostra és que hi ha beneits, no que el sistema mereixi ser enderrocat. I val a dir que les dues exposicions amb material ridícul que va organitzar Banksy van ser fora dels circuits professionals de l'art i no hi ha una gran evidència de vendes sostingudes en el temps més enllà dels dies de fira pròpiament dits. Paradoxalment, doncs, Banksy hauria demostrat que els tontos piquen, però els professionals del mercat de l'art no han entrat en el seu joc.

I en segon lloc, aquest mercat no és sostingut per ningú de la classe treballadora, sinó per un subconjunt ínfim de la població mundial que pot permetre's gastar-se aquests excedents de capital en especulacions. Això limita l'abast de la crítica de Banksy: sí, molt bé, és absurd pagar 30.000 euros per una imatge d'Elvis modificada amb Photoshop; però és que resulta pràcticament impossible trobar ningú que estigui disposat a fer-ho. Les èlits i la classe mitjana-alta capitalistes que estan acostumades a invertir en un mercat on el valor de canvi és purament tautològic (es compra allò que es cotitza i es cotitza allò que es compra) no són un grup representatiu. I el qui miri la pel·lícula segurament no es sentirà al·ludit perquè ell, si tingués 30.000 euros, els dedicaria a pagar-se el seu habitatge, un vehicle o les vacances de deu anys seguits.
_____

[1] Val a dir que els premis Oscar honorífics d'enguany també seran d'un nivell molt destacable: al mític actor Eli Wallach, al documentalista Kevin Brownlow i al cineasta Jean-Luc Godard.

[2] Només per exemple, en aquest blog s'ha parlat anteriorment de Christian Jankowsy, amb motiu de This I Played Tomorrow i de la seva instal·lació d'estàtues vivents a la Rambla.

[3] Sobre aquest punt recomano l'interessant text Conceptos situacionistas: La tergiversación al blog Zozobrando. La seva conclusió no és precisament optimista: "Esto es una prueba, o quizás no, pero a mí parecer es así de simple, los impactantes y prometedores métodos propuestos por los situacionistas se han convertido a lo largo de la historia de su uso por varios sectores de la sociedad y de diversos ámbitos y subculturas sociales en un método a veces simple y simplista, a veces impactante y provocador, pero siempre fruto y producto de consumo de la sociedad mercantilizada."

[4] Una crítica més elaborada sobre aquest tema la va fer d'Anselm Jappe en un article del volum El absurdo mercado de los hombres sin cualidades (Ed. Pepitas de Calabaza, 2009), que insisteixo a recomanar.

Primàries i tàctiques electorals

2011-02-05T03:16:00.007+01:00

El 22 de maig d'enguany es celebraran eleccions municipals a Espanya. En elles els ciutadans amb dret de vot votaran sobre la composició dels seus ajuntaments, en compliment de la Llei 7/1985, del 2 d'abril, de Bases del Règim Local. A Barcelona s'escolliran 41 regidors de l'Ajuntament, en substitució dels actuals (14 del PSC, 12 de CiU, 7 del PP, 4 d'ICV-EUiA i 4 d'ERC).

En les setmanes prèvies a la data esmentada es celebrarà una campanya electoral. No cal esperar que ens porti res de bo. Ja fa molt de temps que les campanyes s'han convertit en un espectacle de la pitjor espècie. L'estupidesa, la demagògia, la manipulació, la mentida i el pur anunci s'han convertit en la recepta que els experts han decidit que dóna l'èxit, els vots, que són els diners del mercat electoral. Al seu costat, una munió de seguidors babaus que analitzaran si els candidats donen bona imatge, cauen simpàtics o han encertat o errat amb el titular del dia. I d'això en diran periodisme o noms pitjors que causen vergonya aliena (politologia? twit-política? política 2.0?).

Tot plegat és lamentable. Però seguirà passant mentre els ciutadans mantinguin el seu suport a aquests candidats-producte de marketing. I això no canviarà fonamentalment a curt termini, malgrat algunes tendències interessants com l'augment del vot en blanc i l'aparició esporàdica d'alguna opció minoritària que, excepcionalment, no és un desastre.

Un aperitiu del que se'ns acosta ens l'han servit amb motiu de la celebració d'unes eleccions primàries per escollir candidat en el partit que actualment és la primera força a l'Ajuntament, el PSC.

És conegut que els militants i simpatitzants d'aquest partit votaran el 19 de febrer si prefereixen l'alcalde Jordi Hereu o bé Montserrat Tura com a candidats. La notícia hauria d'haver estat rebuda amb normalitat, o amb indiferència si es vol, per part dels representants de la resta de partits. Això no va amb ells; el PSC ha decidit obrir aquest procés, està contemplat als seus estatuts, i per tant poder fer-ho si així ho desitgen. No té més importància.

Doncs bé. Joaquim Forn, portaveu de CiU a Barcelona, ha declarat [1] que "Barcelona no es mereix l'espectacle que estan oferint els socialistes"; i que "Fins ara sabíem que els socialistes no tenien projecte per Barcelona, ara sabem que tampoc tenen candidat". Per la seva banda, el candidat d'aquesta federació, Xavier Trias, ha assegurat [2] que el PSC té "pànic escènic" per la possible pèrdua de l'alcaldia després de 32 anys de govern socialista, i que per això faran les eleccions primàries; i que se les pren amb "sentit de l'humor i molta tranquil·litat". Amb l'agravant que això ho ha dit en una reunió amb estudiants de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF); es malacostuma ja les pobres criatures a sentir bestieses des de ben joves.

No sé si el que em resulta més irritant és que aquestes declaracions siguin arbitràries i il·lògies, o la convicció que si fossin ells els que celebressin primàries automàticament el discurs canviaria, passant aquestes a ser un "signe de modernitat", de "partit obert", i de donar la veu als militants.

La competició professional pel poder, amb els seus mitjans publicitaris especialitzats, fa adquirir massa sovint a aquells qui la practiquen el vici de renunciar a tota autocrítica, reflexió realista, i contacte amb la realitat. Qualsevol cosa val per endur-se el premi, sempre i quan aconsegueixi millorar la imatge d'un (és curiós com es pensa que és bo per a la imatge dir beneiteries) i encara més, empitjorar la de l'altre. De sobte allò que són errors i encerts humans queda sepultat per una muntanya d'exageracions, valoracions torçades, jocs de mans i de paraules fets pels candidats-anunci i els seus ajudants.

Creen un món de ficció on l'adversari és gris i ells, de colors brillants. De l'estratègia de marketing en diuen "el relat" quan no és més que un ridícul conte que ningú no es pot creure seriosament. Competeixen per a veure qui brilla més, deixant-se pel camí allò que els permetia comunicar-se en un pla d'igualtat amb la majoria de la gent. Semidéus o herois de còmic, no ens demanen que els parlem, en el fons, sinó que els aplaudim mentre representen l'espectacle de l'elecció.

Penso que no tenen raó en fer aquestes declaracions arbitràries. Que són bajanades. És la meva opinió. No importa ni si hi estan d'acord ni si els molesta que se'ls digui, suposant que se n'assabentin. No canviaran la tàctica. És el que han après que han de fer, i els dóna resultats.

____

[1] http://www.directe.cat/noticia/104962/l-oposicio-barcelonina-s-acarnissa-amb-l-espectacle-del-psc. A la mateixa notícia hi ha una valoració del candidat del PP. No val la pena entrar a valorar-la. Ja rebran quan parli de la demagògia sobre immigració. A les autonòmiques se'm va passar de comentar el tema, i voldria compensar-ho.
[2] http://es.noticias.yahoo.com/5/20110119/tlc-primries-trias-ciu-creu-que-el-psc-t-5da5357_2.html

"¿Chusma?" (Alèssi Dell'Umbria, 2006)

2011-02-01T20:44:00.003+01:00

El 27 d'octubre del 2005 esclatà una revolta als carrers de Clichy-sous-Bois, una població i comuna francesa de la regió d'Île-de-France. Els protagonistes dels disturbis van ser, en una immensa majoria, joves amb pocs recursos econòmics. El seu detonant va ser la mort de dos joves que fugien de la policia. Ziad Benna (de 17 anys d'edat) i Bouna Traoré (de 15) van enfilar-se a una subestació elèctrica i van morir electrocutats. Els joves eren perseguits per les forces de seguretat per un robatori i en fugien perquè temien el seu interrogatori.

El títol de l'edició espanyola reprodueix el qualificatiu que el ministre de l'interior Nicolas Sarkozy va dedicar en unes declaracions a les persones de la condició social dels revoltats. Val a dir que Sarkozy va escopir les seves declaracions de xulo de barri dos dies abans de l'esclat, el 25 d'octubre, a Argenteuil (Val d'Oise): "Oi que estan farts d'aquesta xusma? Doncs els en lliurarem!".

Aquesta mena de revoltes (un altre exemple és la de Watts, Los Angeles, que Guy Debord comenta i defensa a La decadencia y caída de la economía espectacular-mercantil [1]) es poden enfocar de dues maneres. La més comú i la més acceptada socialment és aquella en què hi ha un ordre social, de pau i tranquil·litat, llei i ordre, que funciona correctament i que uns desaprensius han gosat trencar amb les seves accions incíviques i antisocials. On s'és vist, cremar propietats privades! Un punt de vista més inconformista i que pretengui anar més enllà es qüestionarà aquest quadre idíl·lic d'una societat moderna i avançada que es veu amenaçada per la follia d'uns grups marginals i destructius. Aquest segon és el punt de vista de Dell'Umbria.

Vagi per endavant que no se m'escapen les implicacions pràctiques de la revolta i les contradiccions que comporta. No pretenc vendre cap actitud revolucionària; jo utilitzo els caixers automàtics que d'altres cremen, i a vegades condueixo un cotxe que no m'agradaria gens que fos engolit per les flames. Tot i així. comprenc i comparteixo la valoració de Dell'Umbria:

"No es de sorprender que la agresividad sea la norma de conducta de los automovilistas: el tráfico rodado es una metáfora de la sociedad en la que vivimos, en la que al Otro no se le tolera más que a distancia. Pero por encima de todo, el coche, con la movilidad a la que incita, encarna el encierro cada vez mayor de los urbanitas en trayectorias solitarias: ofrece libertad de movimiento a cambio de aislamiento creciente, lo que vuelve ilusoria esa libertad. Mientras tanto, los coches arden: veinte mil en toda Francia en 2004, y veintiocho mil en los nueve primeros meses de 2005; todo eso sin contar el otoño caliente."

En definitiva, penso que la qüestió important no és estar "a favor" o "en contra" d'aquells que es revolten. En els nostres dies es porta molt això de posicionar-se en un bàndol: m'agrada! no m'agrada! a favor! en contra!, però la realitat complexa no ens demana el seu vot en un plebiscit, sinó més aviat ens convida, en primer lloc, a intentar comprendre-la millor; i tot seguit a decidir quin paper juguem en els esdeveniments.

Dell'Umbria contextualitza la revolta d'aquests joves en el caldo general de la societat espectacular-mercantil i ve a dir que no només hem de sotmetre a crítica aquells qui responen, sinó allò a què responen. I en aquest sentit és important assenyalar el paper completament submís a la societat espectacular-mercantil que es demana als joves en la societat d'avui dia.

"Para quienes crecen en el ambiente eternamente marchoso de los paraísos juveniles, siempre resulta doloroso recuperar el contacto con las realidades sociales, pues no cabe duda de que tras la máscara de la diversión se oculta el sistema disciplinario, y ante todo en su versión pura, la represión policial y penitenciaria. La maquinaria capitalista conlleva siempre la disciplina de los cuerpos y de las almas, que en la actualidad tienen permiso para desahogarse, pero de ningún modo para expandirse sin trabas. Y esta estimulación permanente que no desemboca en satisfacción real alguna acarrea, entre los más jóvenes, un estado de frustración que se ha convertido en una especie de segunda naturaleza. Al mismo tiempo, la rebelión y despreocupación real de la juventud se castigan con mucha más severidad que antes, incluso con la pena de muerte, declarada y ejecutada in situ por polis nerviosos o vecinos irascibles."

D'entre aquests joves, els que no siguin extremadament conformistes no poden tenir una altra cosa que insatisfacció per la manera com s'ha planificat que visquin. Se'ls ensenya que han d'ocupar el seu lloc teòric en un sistema que, a la pràctica, no els necessita més que per consumir. I allò que en els carrers de Saint Germain des Près, a la riba esquerra del Sena, portava els joves dels anys cinquanta i seixanta a les tavernes i més tard a muntar barricades, als carrers desolats dels suburbis no està previst que succeeixi; no hi ha espai públic, densitat urbana, història comú ni arrels on agafar-se. No cal lamentar la destrucció de res en un espai on res no hi havia, un espai que el capitalisme ha conquerit per allotjar-hi els seus obrers i mantenir-los dòcils.

"Los individuos engullidos por la espiral del salariado podían adaptarse muy bien a aquella marginación lejos de la ciudad. Sin embargo, cuando a partir de los años setenta el sistema fordista de pleno empleo empezó a dar las últimas bocanadas y numerosos jóvenes nacidos en su seno se encontraron 'oxidándose' (como decían los jóvenes de las Minguettes) delante de los portales de los inmuebles, se impuso una evidencia suplementaria: aquellas ciudades-dormitorio no habían sido diseñadas para otra cosa que el reposo del asalariado. Cualquier otra forma de vida -en contraste con el tejido complejo y variopinto que había caracterizado a la ciudad- era allí rigurosamente imposible."

"¿Chusma?" continua amb la crítica de l'estat policial, percebut per l'autor com la garantia de seguretat necessària perquè persisteixi el cercle de producció-consum; ja va dir Guy Debord al text a dalt esmentat: "Què és un policia? Un guardià de la mercaderia."

Els capítols posteriors analitzen les simplificacions sobre el lloc d'origen, l'ètnia i la religió que ajuden, amb els seus qualificatius arbitraris i inútils, a la consolidació d'una societat formada per una agregació d'individus atomitzats, aïllats i passius excepte per la seva contribució al funcionament del sistema.

La recuperació de la idea de comunitat, no limitada per conceptes espectaculars (bandera, religió, etc.), ans al contrari, recollint la riquesa i la complexitat de les col·lectivitats humanes, és la pedra fonamental perquè sigui possible, o senzillament pensable, un canvi en les societats modernes que superés la dinàmica capitalista.

[1] Le Déclin et la chute de l'économie spectaculaire-marchande, Guy Debord, 1966; text inclòs a l'edició recopilatòria El planeta enfermo.

"L'arquitecte" (David Greig, 1996)

2011-01-18T02:05:00.006+01:00

L'arquitecte, de David Greig, 1996. Direcció: Julio Manrique. Intèrprets: Marta Angelat (Sheena Mackie) / Pere Arquillué (Leo Black) / Pol López Insa (Billy) / Lluïsa Mallol (Pauline Black) / Jordi Martínez (Joe) / Marc Rodríguez (Martin Black) / Mar Ulldemolins (Dorothy Black). Teatre Lliure-Montjuïc, 15/1/2011.

Por primera vez una nueva arquitectura, que en cada época anterior estaba reservada a la satisfacción de las clases dominantes, se encuentra directamente destinada a los pobres. La miseria formal y la extensión gigantesca de esta nueva experiencia de hábitat proceden conjuntamente de su carácter de masa, que está implicado a la vez por su destinación y por las condiciones modernas de construcción. La decisión autoritaria, que ordena abstractamente el territorio en territorio de la abstracción, está evidentemente en el centro de estas condiciones modernas de construcción. La misma arquitectura aparece en todas partes donde comienza la industrialización de los países atrasados en este aspecto como terreno adecuado al nuevo género de existencia social que se trata de implantar allí. Tan claramente como en las cuestiones del armamento termo-nuclear o de la natalidad - donde se ha alcanzado la posibilidad de manipular la herencia - el umbral traspasado en el crecimiento del poder material de la sociedad y el retraso en la dominación consciente de este poder se despliegan en el urbanismo. (Guy Debord, La sociedad del espectáculo, tesi 173; traducció de Maldeojo per a l'Archivo Situacionista Hispano).

Llegint algunes crítiques publicades al mercat periodístic ("Molta estructura i poca obra... una història escrita el 1996 i que sembla haver envellit malament", José Carlos Sorribes, El Periódico, 14/1; "El texto, en conjunto, me resulta más bien gratuito. Y tan extremo que se hace previsible.", Begoña Barrena, El País, 17/1; "El escaso interés del asunto, su excesiva morosidad narrativa, los problemas, en fin, de la obra de Greig no pueden achacarse, pues, ni al director, ni a un colectivo encabezado por un excelente Arquillué, sino al dramaturgo.", Joan-Anton Benach, La Vanguardia, 14/1), qualsevol diria que L'arquitecte és una obra mediocre i banal. Certament res no és imprescindible, i menys un espectacle, en aquest món; i l'interès és quelcom que depèn de la subjectivitat del qui mira. A mi les coses de què parla L'arquitecte m'interessen bastant.

Comprenc que l'obra decebi els qui busquin una acció i entreteniment sense pausa, una obra on a cada minut s'ofereix un nou fet, cada dues escenes un gir argumental, i cada vint minuts una gran sorpresa, un canvi completament inesperat i emocionant. L'arquitecte no és aquest Dragon Khan de l'espectacle teatral que alguns semblen estar buscant. I tanmateix jo no crec que totes les obres hagin de tenir necessàriament aquestes virtuts: imprevisibilitat, ritme frenètic... que semblen exigir-se-li, en va, a la present. Em va encantar L'habitació de Verònica, però totes les obres han de seguir el mateix camí i compartir els mateixos mèrits.

L'arquitecte no és pas una obra hermètica o difícil d'entendre. El seu text és meridianament clar, i fins i tot li agraeixo que repeteixi algunes idees clau ("l'important és el control; qui decideix") perquè no passin per alt fàcilment. Si és cert que els personatges i les situacións "són així" més que no pas canvien i evolucionen, no ho és menys que el que es retrata un moment general de crisi; l'obra sencera parla de l'esclat d'una crisi per la constatació d'un fracàs vital. Aleshores, de què serviria que tal o tal altre personatge secundaris comencessin a sortir amb algú, trenquessin, es matriculessin a la universitat...? No és aquesta una obra que demani una evolució de personatges, sinó un retrat, un trencaclosques, més aviat un vidre esmicolat del qual podem recollir cada peça, i mirar-la, i veure que és realment senzilla; però no som capaços de tornar a tenir el vidre sencer, que ja ha deixat d'existir com a tal.

L'arquitecte Leo Black descobreix, per la via dura, que aplicar mètodes teòricament correctes i fer uns bons plànols no és garantia de que les coses vagin bé. Per una banda, en sortir de les seves mans i assolir una existència real, les seves obres esdevenen monstres incontrolables, i la vida s'escola per tots els seus racons; per l'altra, amb la supervivència material garantida, amb el problema dels diners resolt, els membres de la seva família no responen a allò que ell n'espera (ni a allò que ell considera que la societat n'espera). Aquesta dualitat entre la desintegració urbanística i de comunitat i la familiar és el tema central de l'obra que ens ocupa.

Em sento pròxim a aquests personatges que "dónen voltes al voltant de la nit i són consumits pel foc", i que només estan segurs de quins camins no volen prendre. Des del desè pis miro per la finestra i em pregunto si estan vagarejant ara mateix pels carrers, buscant sense saber ben bé què; tan fràgils, fragments de carn i de somnis entre el formigó.

Retallades... per "imperatiu legal"?

2011-01-08T14:11:00.009+01:00

A l'octubre passat al festival musical Roig.cat, entre les actuacions de La Habitación Roja i Dorian, l'organització (ICV) va projectar un vídeo en què apareixia el seu candidat a les eleccions autonòmiques Joan Herrera criticant les retallades del govern de Zapatero, dient que eren antisocials, injustes, etc.; dient, en fi, el que realment són.

El problema és que la coalició al qual pertanyia aquell candidat (ICV-EUiA), junt amb unes altres dues forces polítiques, formava part d'un govern autonòmic que havia aplicat unes retallades encara més àmplies.

M'ha estranyat que ningú més no critiqués aquesta evident incoherència de Joan Herrera i per extensió, de la candidatura que ell encapçala. He vist que l'excusa que posa Joan Herrera és que aquestes mesures s'han aplicat "per imperatiu legal" donat que són mesures de caràcter "bàsic" preses pel govern central, la qual cosa vol dir que afecta obligatòriament les autonomies.

Això em planteja una pregunta bàsica: És cert? Vivim en una societat dominada per la mentida, on "allò veritable és un moment d'allò fals" (Guy Debord, La societé du spectacle, tesi 9). És més important en aquests temps tenir poder econòmic que tenir raó o, simplement, dir veritats. Nogensmenys, des d'aquest blog intento que com a mínim algunes de les afirmacions que fan els qui tenen el poder no quedin sense ser, pel cap baix, qüestionades.

Anem a pams. En primer lloc la posició d'ICV va ser diferent en el decret aprovat pel govern espanyol i en el decret aprovat pel govern català. Sobre el primer són extremadament crítics:

"En vigílies de la vaga general de funcionaris convocada contra la retallada salarial, Herrera ha assegurat que la baixada de sous, a més de donar una imatge negativa de la funció pública, obre la porta a acceptar una sortida de la crisi amb reduccions salarials, i ha afegit que "es comença pels funcionaris, i s'acaba pels treballadors fixos, pensionistes i dependents".

El també portaveu ecosocialista al Congrés ha assegurat que al Govern --del qual ICV-EUiA forma part al costat de PSC i ERC-- no li queda més remei que "aplicar per imperatiu legal" el decret aprovat la setmana passada en la cambra alta que implica la retallada salarial dels funcionaris, i ha recordat que ICV va votar en contra."

Font: http://www.europapress.cat/politica/noticia-herrera-icv-qualifica-derror-economic-abaixar-sou-dels-funcionaris-20100607155823.html

En referir-se, però, al decret del govern català, ICV el justifica basant-se en l'esmentat argument de l'imperatiu legal.

"Herrera ha assegurat que davant la vaga d'empleats públics de demà dimarts, des d'ICV "compartim i entenem la vaga" perquè "d'aquesta crisi no se surt retallant drets dels servidors públics". "Aquesta lògica l'ha obert Zapatero i a Catalunya hem hagut de fer aquest decret per imperatiu legal de Madrid", ha afegit."

Font: http://www.iniciativa.cat/icv/news/27018

Sobre el tema, el Partit Obrer Revolucionari (integrat a EUiA, per cert) diu:

6. El fet que el Decret fos aprovat al govern de l'estat i que sigui d'aplicació legal obligada, no implica que s'hagi de votar a favor a Catalunya. Izquierda Unida i ICV varen fer bé de votar NO al Parlament de les Corts espanyoles. No hi ha raó diferent que justifiqui un canvi del vot al Parlament i al govern català. No és raó suficient l'augment lleu d'impostos. Només és la posició derrotista de considerar que el decret no es possible frenar-lo, de considerar perduda d'antuvi la mobilització i vaga sindical contra l'esmenta't decret, que permet la tàctica "del mal el menys" (quan es tracta encara de frenar "el mal") i de justificar el fet col•lectiu i personal de votar-ho.

7. A mig any de les eleccions autonòmiques no correspon l'argumentació de que un vot contra les retallades del decret d'ajust provocaria eleccions anticipades per la caiguda del govern de coalició tripartita (PSC, ERC, ICV-EUiA), doncs a més hi ha altres possibilitats, com mantenir el govern des del Parlament per impedir que la dreta, CiU, en treguin el profit.

8. El què correspon a una organització i a unes i uns diputats d'esquerres que pretenen construir una alternativa política és plantar cara al decret, votar NO al Decret, cridar a dificultar l'aplicació del Decret amb totes les mesures legals disponibles, promoure la mobilització per impedir-lo i forçar que es retiri. Insubmissió administrativa i institucional a les retallades.

Font: http://www.netpor.org/cat/noticies.php?ordre=999&idioma=cat

El PSUC-Vallès Oriental afegeix:

El decret de la Generalitat amplia fins i tot l'àmbit de la reducció de sous i les retallades en serveis públics, cosa que empitjora el decret Zapatero.

Font: http://psuc.org/blocs/vallesoriental/2010/06/25/aquest-vot-no-es-el-nostre-no-ens-representa/

Suposem per un moment que sí que hi ha un imperatiu legal. En primer lloc, per què serveix el vot? Què passa si el Parlament vota en contra d'aquest decret llei? Els parlamentaris que hagin votat en contra van a la presó? I els que s'hagin abstingut?

En segon lloc, com pot ser que un imperatiu legal justifiqui una aplicació ampliada del decret?

Un exemple d'això és, tal i com diu el sindicat USOC:

"El sindicat majoritari de l'escola concertada, la USOC, està disposat a portar endavant la protesta "si el departament no canvia d'actitud", segons el seu secretari general, Francesc Portalés. El sindicat, que va mantenir converses amb Educació el mes de juliol, critica que la Generalitat hagi ampliat el decret estatal de rebaixa de sous als centres concertats, "cosa que no preveu el decret". Portalés lamenta que "mentre els funcionaris tindran la mateixa cotització que el mes de maig, el professorat de l'escola concertada no, perquè el decret estatal tampoc no ho preveu". La USOC considera que "l'incompliment de la LEC i la modificació del decret, és un atac a la concertada" i per això ja han començat a tramitar els permisos policials per a les possibles mobilitzacions del dia 7 de setembre."

Font: http://www.regio7.cat/bages/2010/09/08/escoles-concertades-podrien-retardar-dia-linici-curs-protesta-retallada-sous/100325.html

La meva experiència sobre el tema és limitada. El resultat més immediat que puc corroborar és que conec tres persones que treballen per a l'administració sense ser funcionàries: una de mestra de concertada, una altra d'administrativa en una universitat (la UPF) i una altra de tècnica en un ajuntament. En alguns d'aquest casos el contracte té una data exacta de termini, a partir de la qual, per tant, la persona es queda sense feina. Totes tres han vist retallat el seu sou.

En tercer lloc, aquesta història de l'imperatiu legal, per què no es fa servir quan s'anuncien les mesures?

"Així, el conseller ha assegurat que cal 'contenir despeses' en matèria de personal i 'en alguns casos retallar sous'. Aquesta és una mesura que fa temps que la Generalitat està estudiant. Castells, però, ha deixat clar que 's'haurà de fer de forma proporcionada' i que 'hauran de fer més esforços els qui més guanyen'. L'executiu ja va deixar entreveure aquesta retallada aquest dimarts, quan després de la reunió del Consell de Govern un pla d'austeritat que també afectaria al capítol de personal de l'administració."

Font: http://www.diaridetarragona.com/panorama/044498/castells/anuncia/catalunya/tambe/retallar/els/sous/dels/funcionaris

El conseller Castells afirma que les mesures, que Herrera diu que s'han pres per imperatiu legal, la Generalitat fa temps que les està estudiant! A més presenta la mesura donant suport a Zapatero i no pas dient que es traslladarà a Catalunya per obligació.

Anem per últim a revisar el text del propi decret de la Generalitat. Potser allà trobarem les claus que ens expliquin que, en efecte, aquest decret ha estat elaborat per imperatiu legal. Segurament apareixerà a l'exposició de motius o el preàmbul.

El text comença així:

La profunditat de la crisi econòmica ha portat tots els estats a posar en marxa, en gran part de forma coordinada, mesures proactives per tal de mantenir en un nivell elevat la demanda dels sistemes econòmics respectius i també per donar suport als sectors socials que han patit un major impacte de la crisi. Aquestes mesures, juntament amb l'efecte del funcionament dels estabilitzadors automàtics existents en les economies modernes, han donat lloc que, amb caràcter general, les administracions públiques hagin assolit elevats nivells de dèficit desconeguts en les darreres dècades.

Font: https://www.gencat.cat/diari/5639/10148161.htm

Observi's la demencialitat d'aquest primer paràgraf. En cap moment no s'esmenta que hi poden haver despeses supèrflues, no lligades en absolut a la funció de suport social als afectats per l'anomenada "crisi" (canvi de tendència que implica un fre en el creixement de l'activitat macroeconòmica). No hi ha ni una engruna d'autocrítica. Factors externs, junt amb les pròpies polítiques de l'estat del benestar, han causat els alts nivells de dèficit. Només per això el text mereixeria un rebuig total. Les mentides no es poden aprovar. Aquesta, si més no, és la meva opinió.

Més avall es diu:

Aquest ha estat també el cas d'Espanya, on el Govern de l'Estat, per mitjà del Reial decret llei 8/2010, de 20 de maig, ha adoptat mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic, entre les quals inclou determinats aspectes de caràcter bàsic que, per tant, són d'aplicació general a les comunitats autònomes.

En aquest context, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit posar en marxa diverses mesures per tal d'accelerar la reducció del seu propi dèficit públic.

On és l'imperatiu legal? On és la necessitat i la justificació de l'ampliació de les mesures adoptades pel govern espanyol? He enllaçat al text sencer; es pot fer la comprovació de primera mà. L'imperatiu legal no hi surt per enlloc. Tampoc apareix en cap text del PSC ni d'ERC, socis de govern d'ICV en aquell moment. L'"imperatiu legal" és un argument que només va utilitzar el partit (que no federació) ICV, dins de la coalició ICV-EUiA. Ni els seus socis de coalició, com hem vist abans, ni els seus socis de govern, van utilitzar aquest argument a l'hora d'aplicar les retallades de sous a treballadors i treballadores catalans, molts d'ells en situació de precarietat.

L'aplicació de les reduccions en els crèdits pressupostaris en relació amb els convenis i concerts es fonamenta en l'aplicació dels criteris d'analogia retributiva envers els empleats públics i en l'origen públic dels fons destinats al seu finançament. Totes aquestes mesures no poden afectar en cap cas la qualitat dels serveis prestats.

Deixo per al lector la valoració d'afirmacions com aquesta darrera.

Accidents nuclears en la història (3): Three Mile Island (Estats Units d'Amèrica), 28/3/1979

2010-12-29T18:25:00.003+01:00

Fotografia de Whiskeygonebad / Anthony Catalano a Flickr (original).

A diferència dels accidents nuclears de Kyshtym i Windscale, anteriorment comentats en aquest blog, el de Three Mile Island és molt ben conegut [1]. Això em planteja el repte d'escriure quelcom que aporti alguna cosa sobre ell. No sé si ho aconseguiré. Començarem per una posada en context, seguida d'una síntesi dels fets.

La planta d'energia nuclear de Three Mile Island és una planta situada en una illa artificial, Three Mile Island, al riu Susquehanna, prop de Harrisburg, Pennsilvània. Amb 715 km de longitud i 71.225 km2 de conca, el riu Susquehanna va des de l'estat de Nova York fins a la badia Chesapeake, a Maryland, i és un dels rius principals de l'est dels EUA. Pel que fa a Harrisburg, és una ciutat petita, de 47.148 habitants censats el 2008, i és coneguda principalment per l'accident nuclear del qual avui parlem. És situada 169 km a l'oest-nord-oest de Philadelphia.

La planta tenia dos reactors nuclears d'aigua pressuritzada, anomenats TMI-1 i TMI-2. El TMI-2 va ser el que va patir la fusió parcial el març del 1979, i fou clausurat. La planta va iniciar la seva activitat el 1974, té una potència actual de 802 MW i tenia llicència d'actuació fins el 2014, però a l'octubre del 2009 se li va estendre fins al 2034.

A les 4 de la matinada del 28 de març del 1979 es va produir una fallada en el circuit refrigerant secundari de la planta. Les bombes primàries d'alimentació d'aquest circuit van deixar de funcionar per una avaria mecànica o elèctrica. Això va provocar una apagada automàtica de la turbina i el reactor. El circuit secundari ja no estava evaquant calor del primari, i això va provocar un augment de la temperatura i la pressió en aquest. Per limitar aquesta pressió, la vàlvula de descàrrega de pressió es va obrir. La vàlvula s'hauria d'haver tancat després d'alliberar pressió, però no ho va fer. Els indicadors no van mostrar aquest fet als operaris, malgrat que haurien d'haver-ho fet. La pressió va continuar caient. Mentrestant, es va produir un altre problema: després d'una prova feta 48 hores abans, la vàlvula del sistema d'aigua d'emergència s'havia deixat erròniament tancada; això va impedir que aquest sistema entrés en acció. 8 minuts després de l'inici de l'accident es va descobrir que la vàlvula estava tancada. Es va obrir, i el sistema d'emergència va començar a actuar correctament.

A mesura que l'aigua feia la seva acció refrigerant, bullia en determinats punts, formant-se buits (bombolles de vapor). Aquestes van causar que l'aigua es redistribuís i el pressuritzador s'omplís completament. Això va provocar una lectura incorrecta de que el sistema era ple d'aigua, i se'n va deixar d'introduir. 80 minuts després de l'inici de la pujada de temperatura, les bombes van començar a vibrar per cavitació de vapor. Es van tancar i es va creure que la circulació d'aigua continuaria per convecció. El vapor, però, va embussar el circuit primari, l'aigua va deixar de circular, i degut a això es va reescalfar convertint-se en més vapor. 130 minuts més tard de la primera fallada, la calor i el vapor van conduir a una reacció entre l'hidrogen, gasos radiactius, i el zirconi de les barres de combustible. El contenidor del reactor es va trencar, i el líquid refrigerant, radioactiu, es va escapar a l'edifici de contenció.

A les 6 de la matinada hi va haver un canvi de torn. La situació era delicada i encara no es coneixia amb exactitud. Es va observar la temperatura excessiva als dipòsits d'aigua, i es va utilitzar una vàlvula de reserva per disminuir la pressió del líquid refrigerant. En realitat s'estava perdent líquid del llaç primari (se'n portaven perduts ja més de 1.100 m3). 165 minuts després de l'inici del problema es va detectar un nivell de radiació per sobre del permès al circuit primari. A la sala de control encara no es sabia, però degut a la formació de vapor la meitat del nucli havia quedat sense aigua que el refrigerés. A les 7 hores de l'accident inicial i després de mesures manuals, es va començar a afegir aigua nova. A les 9 hores hi va haver una explosió d'hidrogen dins el reactor, que no fou detectada. A les 16 hores les bombes del circuit primari es van posar en marxa de nou i la temperatura va començar a baixar. Una gran part del nucli s'havia fos o vaporitzat, i durant la setmana següent es van anar evaquant a l'atmosfera l'hidrogen i el vapor del nucli. S'estima que es van alliberar uns 2,5 milions de curis de radioactivitat.

28 hores després de l'accident William Scranton III, el vicegovernador, va aparèixer a la televisió per afirmar que el propietari de la planta havia assegurat que "tot està sota control". Hores més tard Scranton va canviar les seves declaracions, admetent que la situació era "més complexa que el que la companyia ens havia fet creure de bon començament". Les informacions sobre fuites radioactives no eren unívoques. Les escoles van tancar i es va demanar als residents de romandre dins les seves cases. Els grangers van rebre instruccions de mantenir el bestiar tancat i donar-los menjar emmagatzemat.

El governador Dick Thornburg va recomanar l'evaquació de les dones embarassades i els nens de curta edat en un radi de cinc milles de la central. En qüestió de dies, 140.000 persones havien abandonat la zona (la majoria d'ells cap a la ciutat veïna de Hershey, que va patir pluja radioactiva).

Estudis posteriors han mostrat que més de la meitat del públic nord-americà avalua com a deficients les informacions rebudes sobre l'accident.

Pel que fa a les conseqüències en salut, els estudis oficials estimen que la radiació addicional rebuda per persona equival a un terç de la radiació natural rebuda durant un any. Amb aquestes dades i els models de previsió s'han estimat 1 o 2 morts addicionals per càncer en una àrea de 10 milles al voltant de la central. Altres estudis no han estat capaços de demostrar de forma irrefutable conseqüències més severes.

Cal citar però l'estudi People Died at Three Mile Island, de Harvey Wasser, que recull nombroses evidències concretes que apunten a que sí que hi va haver un número significatiu de víctimes. Diu Wasser:

"Les dades descobertes pel Dr. Ernest Sternglass, radiòleg de la Universitat de Pittsburgh, i els estadístics Jay Gould (ja mort) i Joe Mangano de Nova York han donat lloc a sòlides afirmacions dels principals impactes en la salut pública. El treball en curs per Sternglass i Mangano indica clarament que alliberaments "normals" d'emissions radioactives, de magnitud molt menor que els de TMI, segueixen tenint efectes catastròfics a les poblacions locals.

L'evidència anecdòtica entre la població local ha estat devastadora. Un gran nombre de residents de Pennsilvània central va patir lesions a la pell que van esclatar després de ser a l'aire lliure mentre la pluja radioactiva queia sobre ells. Molts ràpidament van desenvolupar tumors grans, visibles, problemes respiratoris, i un sabor metàl lic a la boca que coincidien amb l'experimentada per alguns dels homes que va llançar la bomba sobre Hiroshima, i que van ser exposats als assaigs nuclears al Pacífic Sud i Nevada. (...)

La meva investigació en TMI també va descobrir una plaga de mort i malaltia entre els animals silvestres de la zona i els animals de granja. Ruscos sencers van morir immediatament després de l'accident, juntament amb una desaparició d'aus, moltes de les quals van ser trobades mortes escampades a terra. Una sèrie d'animals malformats han nascut i mort, inclosos gatets que no podien caminar i un gos sense ulls. Les taxes de reproducció de les vaques i cavalls de la regió es van desplomar."

El fet que haguessin passat 22 anys des del darrer gran accident conegut (Windscale; Kyshtym era un misteri), i que aquest s'hagués produït amb una tecnologia en teoria més moderna i segura, va generar un gran debat entre els experts. Es va estudiar amb molt de detall la cadena d'errors i imprecisions que havia portat a l'accident, i es va canviar la formació dels tècnics en conseqüència.

En ocasions s'ha considerat Three Mile Island com el primer accident nuclear greu de la història. Això no és correcte, però. En el moment en què succeí ja s'havien produït com a mínim un altre accident més greu, l'esmentat de Kyshym (1957), amb un nivell 6 en l'escala INES (Escala Internacional d'Events Nuclears); i dos del mateix nivell que TMI, el 5: Windscale (1957) i un altre accident a Chalk River, Ontario, Canada, del 12 de desembre del 1952, i que no ha estat comentat abans perquè no n'he tingut referències fins ara.

La meva intenció en aquesta sèrie d'articles era comentar tots els accidents de nivell INES 5 o superior. Falten encara el comentat accident de Chalk River, i l'accident nuclear més greu de la història, succeït després de TMI: Txernòbil (1987), de nivell INES 7. També tinc previst parlar dels accidents de radiació, amb atenció especial al de Goiânia (Brasil) del 1987, i dels accidents nuclears i de radiació succeïts a Espanya.
___

[1] Els articles de Wikipedia en espanyol i anglès n'aporten informacions i referències abundants. L'article en anglès inclou una interessant selecció d'enllaços externs.

Immigrants

2010-10-30T14:58:00.015+02:00

El passat 27 d'octubre La Vanguardia publicava, en l'edició de paper i també en format digital, una "imatge amb missatge" de les que tant agraden als mitjans de comunicació de masses. Mentre l'alcalde es passejava acompanyat de periodistes pel barri del Raval, pràcticament al seu costat, un home d'aspecte no gaire endreçat es disposava a orinar a un racó de l'exterior d'una oficina de "La Caixa". El debat generat al voltant d'aquesta notícia va ser d'un nivell similar a la notícia en si mateixa. No contenta amb aquest tractament de la notícia, La Vanguardia va tornar a insistir-hi dos dies després, amb la mateixa foto i el titular "¿Micción imposible?".

Un detall, però, dins d'aital demostració de nivell periodístic, feia mal als ulls instantàniament, si més no a alguns lectors. El peu de foto deia en la primera notícia, i continuava insistint impertorbablement en la segona: "Camino de la Filmoteca el alcalde se cruza con un inmigrante que orina en la puerta de una entidad bancaria / LVE / Roser Vilallonga". La mateixa periodista explica teatralment, en el redactat principal: "Mis ojos no dan crédito: a plena luz del día un inmigrante está orinando por donde pasará el alcalde, tanto era mi asombro que me aproximé para cerciorarme; al acercarme pude ver claramente entre sus piernas la trayectoria de la micción precipitándose al suelo... Me separé unos pasos, pasó el alcalde con la concejal y apreté el obturador."

Un primer comentari: no sé on viu la periodista i per on es mou habitualment en la seva vida quotidiana. No crec que sigui pel centre de Barcelona, o si és així, quan va caminant pel carrer no s'hi fixa gaire; algú que conegui una mica Ciutat Vella no utilitzarà mai les expressions "mis ojos no dan crédito... tanto era mi asombro..." en veure una persona orinant al carrer.

Però cal que ens fem la gran pregunta: Com sap la periodista que la persona de la foto és un immigrant? El coneix personalment? Li ha demanat la documentació? Té superpoders?

La notícia no dóna a entendre que la periodista conegués o parlés en cap moment amb l'autor de la micció. És més, si es llegien el centenar llarg de comentaris a la notícia se'n trobava un d'algú que afirmava que aquesta persona no és immigrant. Anem a suposar per un moment, però, que l'home fos realment "un immigrant". Quina rellevància tindria aquest fet en relació amb la "notícia"? Per què l'hauria d'utilitzar la periodista com a forma principal de referir-se a aquell home?

De fet, què significa exactament ser "un immigrant"?

La immigració consisteix en la vinguda d'una persona procedent d'un país d'origen extern, al nostre, per quedar-s'hi a viure. En això darrer es distingeix de la visita o estada, en la qual la persona vinguda de fora té planificat el seu retorn, sovint amb una data establerta.

El fet migratori no implica necessàriament l'exercici d'un treball al país de destí. És cert que en la majoria dels casos la immigració té una motivació econòmica: la persona que canvia de país de residència espera trobar al seu destí oportunitats laborals que li permetran tenir una qualitat de vida millor que aquella que deixa enrera. Però la immigració pot venir motivada per nombrosos altres motius: la situació problemàtica en quant a drets civils i polítics al país d'origen; motius personals, com el desig d'anar a viure amb algú que resideix al país destí; desig de descoberta, etc.

La migració és comporta dues cares segons el punt de vista que es prengui: emigració respecte el país d'origen, i immigració respecte el país destí.

La migració és un fet localitzat i puntual en la vida d'una persona. És important per a ella, evidentment, i té unes implicacions que van més enllà del pur desplaçament físic: uns preparatius anteriors, unes gestions i un procés d'integració després. Però és un procés de transició, de canvi, de pas d'una situació inicial (ser ciutadà del país A) a una de final (ser ciutadà del país B).

Tanmateix el llenguatge habitual concedeix al fet migratori un dubtós privilegi: n'extreu un qualificatiu substantivat que és automàticament aplicat a tota la vida de la persona en el seu nou país de residència, sense cap limitació temporal. Així, la persona immigrada passa a ser automàticament "un immigrant".

Els immigrants, així definits, passen a ocupar un espai específic del llenguatge de l'espectacle polític i mediàtic (del llenguatge, en definitiva), d'una manera no gaire diferent als joves, les dones o els gais i lesbianes. Forma part d'un conjunt d'etiquetes amb les quals es tendeix a definir les persones, com si agrupar-les en un conjunt específic ajudés a comprendre-les millor; com si el "jove" no pogués ser al mateix temps dona (certament aleshores és "la jove"), lesbiana i immigrant; o com si la persona, vista com a dona, com a lesbiana o com a immigrant, tingués automàticament assignats uns atributs específics, unes qualitats que corresponen a la seva classe.

No totes les persones immigrades, però, reben aquest tractament. És comú que els ciutadans de la Unió Europea no siguin considerats immigrants, o no en el mateix grau, o no es dóna tanta rellevància a aquesta condició; no són allò que l'imaginari col·lectiu anomena "els immigrants".

Es sol associar la immigració a unes característiques ètniques diferenciades, a uns trets no originaris de la Mediterrània nord-occidental; finalment, però, se li dóna la volta al mitjó i ja s'oblida la definició tècnica de persona immigrada, passant a englobar pel broc gros totes les persones que siguin d'altres races. I encara amb matisos: a les persones de trets ètnics procedents de la Xina se'ls sol anomenar, més que immigrants, "xinesos" (malgrat que puguin ser nascuts a Barcelona i sigui la seva família, i no ells directament, qui procedeix d'aquell país). En canvi, gent que té trets físics propis d'altres orígens sí que sol ser qualificada genèricament d'immigrant. (Val a dir que ni tan sols aquest sembla haver estat el criteri de la periodista, que més aviat ha utilitzat "immigrant", ja directament, com a sinònim de "brut"; què importa una imprecisió més, ja posats?).

Una altre exemple curiós d'aquesta manera de fer és una pregunta habitual a les enquestes i debats sobre l'ús de la llengua catalana: "Parles en català quan t'adreces a un nouvingut?". Fa uns anys la pregunta es feia amb la paraula "immigrant", però algú va decidir que quedava millor nouvingut i des d'aquell dia s'utilitza aquesta fórmula. Jo quan m'adreço per primera vegada a un desconegut no sé si és un nouvingut o no, si és una persona que ha immigrat, ni naturalment, quin és el conjunt de llengües que parla, ni si la intersecció entre aquest conjunt i el de les que jo parlo és buida o no. La majoria de vegades escullo el català per adreçar-me a una persona a qui no conec, si bé sempre entenc que existeix la possibilitat que aquesta persona no parli o no entengui aquesta llengua. També si estic de viatge a París utilitzaré el francès com a llengua de comunicació per defecte, i igualment existirà la possibilitat que el meu interlocutor no parli aquesta llengua; ja m'ho farà saber. El que no és cert en cap cas és que jo vegi una persona, detecti de forma automàtica que ha immigrat, i m'hi adreci en català per facilitar-li el seu aprenentatge de la nostra llengua; això no és possible perquè el segon punt de la seqüència no es pot determinar, a no ser que es pregunti explíticament. Però tampoc no ho faig, perquè em semblaria molt estrany encetar així una conversa: "Disculpa, has vingut recentment a viure a dins del domini lingüístic català procedent d'un altre país, o d'una regió que no pertanyi a aquest domini?".

Ah, les etiquetes. Que fàcil tornen el món. I que pobre, també.

"Steady-State Economics" (Herman E. Daly, 1977)

2010-10-10T22:34:00.006+02:00

D'entre el pitjor del llegat que ens deixaran els recents temps de trasbalsos econòmics en destaca una conseqüència particularment negativa: la consolidació del domini aclaparador que ha assolit el vocabulari capitalista en la societat. En concret un dels seus conceptes-fetitx fonamentals, el creixement econòmic, és vist com una necessitat absoluta, indiscutible, com si la seva raó fos objectiva, com si d'un principi físic es tractés. Una majoria d'organitzacions que es consideren d'esquerres pensen que efectivament recuperar el creixement del PIB és imprescindible, i es limiten a reclamar un millor repartiment dels beneficis empresarials i una menor desigualtat entre les rendes. I tots els partits polítics amb representació parlamentària a casa nostra, i els qui aspiren a tenir-la, prometen la recuperació del creixement del PIB com aquell elixir màgic que ens curarà tots els mals.

Jo dic que estic en contra del creixement econòmic com a objectiu polític en les societats avançades.

Espero poder dedicar més temps a desenvolupar aquest important punt, i de fet penso que ja ho he fet en parlar de Guy Debord i la Internacional Situacionista. Com podria defensar el creixement de l'economia, algú que de forma declarada persegueix la destrucció de la societat espectacular-mercantil?

Abans, però, m'agradaria fer una mica d'història. El creixement econòmic no només l'han atacat els enemics de la mercaderia. L'ecologisme (en un sentit ampli) té una llarga tradició de crítica de l'impacte ambiental de l'activitat econòmica, sense necessitat de recórrer a referents d'arrel marxista. Avui parlaré, doncs, dels plantejaments que rebutgen l'actual economia capitalista sense rebutjar l'economia en la seva totalitat. Per fer-ho prenc com a referència una de les obres cabdals de la crítica al creixement econòmic, que vaig llegir fa temps i que durant uns anys em va influenciar molt. Recupero aquí parts d'un text previ sobre el tema.

Herman E. Daly descrivia en el seu llibre Steady-State Economics (1977) una trampa oriental per a micos que consistia en una gàbia amb una petita obertura, que permetia tot just el pas de la mà d'un mico quan aquesta estava buida. El caçador col·locava dins la gàbia un piló d'arròs, la deixava a terra al mig d'un petit camí, i restava amagat i a l'aguait. Quan passava un mico i trobava la trampa, se sentia atret per l'arròs, posava la mà a la gàbia i n'agafava un grapat, però aleshores no li era possible treure'l amb el puny tancat. Tot i així, el mico no volia renunciar de cap manera a l'arròs cobejat, i en lloc de deixar-lo anar, s'entestava a mantenir-lo ben agafat, de manera que permetia que el caçador el capturés a ell. Daly considerava aquesta trampa una bona representació de com la nostra societat resta atrapada a causa del seu propi desig de creixement econòmic.

Paral·lelament a l'evolució de l'ecologisme van anar avançant les visions econòmiques crítiques que donaren lloc a l'actual economia ecològica (entesa plenament com a tal des dels anys 80). Mishan el 1967 desenvolupava una teoria del benestar que va motivar la seva crítica a la necessitat de creixement econòmic, indicat els efectes indesitjables que l'acompanyen. Meadows i d'altres per al Club de Roma el 1972 parlen de la necessitat de posar límits al creixement. Daly el 1977 (obra citada) estudia aquest límits i desenvolupa la seva coneguda proposta d'una economia de estat estacionari, en la qual la població i el capital econòmic es mantindrien constants; la veurem amb mes detall. Hueting el 1980 estableix un lligam conceptual entre el creixement econòmic i la pèrdua de funcions ambientals. En els anys vuitanta l'economia ecològica va aprofundint i enriquint les seves aportacions, fins arribar al bagatge teòric actual, que és certament molt avançat respecte a la realitat política.

Tornem a la seminal obra de Daly per veure com ja donava un enfocament econòmic alternatiu a la interessada abstracció macroconòmicra clàssica. Daly deia per començar que en ser l'economia un subsistema de la biosfera, la qual era finita, no podia créixer indefinidament. Malgrat ser una obvietat, aquest argument combat la pretensió d'immaterialitat de les variables econòmiques productivistes, la creença que el "producte" o el diner pot créixer indefinidament tot i que l'aigua i les hectàrees de camp no puguin fer-ho.

Daly distingeix entre l'estoc (l'inventari total dels béns de producció, béns de consum, i cossos humans; el conjunt de tots els objectes físics capaços de satisfer els desitjos humans i subjectes a propietat), el servei (la satisfacció experimentada quan els desitjos son satisfets, la qual es proporcionada per l'estoc; la quantitat i qualitat d'aquest determina la intensitat del servei; no hi ha unitat de mesura del servei, però cadascú de nosaltres en tenim una percepció clara) i el transflux (el flux físic entròpic de matèria-energia de les fonts de la natura, a traves de l'economia humana, i de nou cap a la natura, que és necessari pel manteniment i renovació dels estocs). L'estoc no és ni un benefici ni un cost, però tant els beneficis com els costos són funció dels estocs. Diu Daly que "El PNB és un flux i doncs és irrellevant per a l'economia en estat estacionari, però donat que en bona mesura reflecteix el transflux, aleshores una política de maximització del PNB implicaria maximitzar un cost".

Daly conclou amb una frase capital: "Una riquesa suficient, eficientment mantinguda i assignada, i equitativament distribuïda –no una producció màxima- és l'objectiu econòmic adequat".

Les conclusions de Daly ens mostren la principal força i també la més gran limitació de les teories de l'economia ecològica. Per una banda ens fan ser conscients que cal passar d'una economia del cowboy (que no coneixia límits) a una economia de la nau especial, per una pura qüestió de supervivència. I és sens dubte positiva (si bé no ha tingut pràcticament cap efecte en les masses) la seva crítica dels indicadors econòmics. D'altra banda, en confiar les seves conclusions a un subjecte inexistent, aquell qui en teoria hauria de replantejar-se el creixement econòmic, demostren la seva pròpia feblesa.

En efecte, l'actual sistema econòmic dóna un nou significat a la dita "quan truquen a baix, a dalt no hi ha ningú": tothom és ara permanentment a baix, i és allà on d'una forma concretament racional (la persecució del benefici) però globalment irracional es determinen les conductes col·lectives. No hi ha cap àrbitre que pugui xiular el final del capitalisme. Per més demostracions matemàtiques que es facin de que anem cap a l'abisme, no serviran de res si no descobrim qui és el conductor. Si no descobrim que el conductor no és tal subjecte separat, sinó que tenim bocins seus repartits, desintegrats, entre tots nosaltres.

Vaga general

2010-09-13T22:56:00.008+02:00

El proper dimecres 29 de setembre hi ha convocada una vaga general. Els sindicats CCOO i UGT van presentar la convocatòria oficial el passat 29 d'agost.

Comprenc la motivació de la vaga general. Estic d'acord amb una bona part dels arguments exposats pels sindicats, com també vaig estar d'acord en les raons exposades en la vaga del sector públic del passat 8 de juny (excepte en la seva acceptació del concepte cíclic de "crisi econòmica" com a forma de referir-se als períodes de decreixement del PIB). Encara recordo els arguments exposats en un full informatiu pels treballadors del CAP Vila Olímpica, on casualment jo tenia visita programada aquell dia:

Els treballadors del CAP igual que tots els treballadors sanitaris del conveni XHUP ja fa 2 anys que tenim el sou congelat. Tot i això hem procurat mantenir la qualitat assistencial.

Actualment estem vivint una de les pitjors crisis de la història i el nostre govern ha decidit rebaixar-nos el sou un 5% més.

Nosaltres assumim que en temps de crisis cal ser solidaris, però volem manifestar:

- Que no som funcionaris

- Que la crisi no l'hem generada el personal sanitari ni altres empleats públics i tampoc els pensionistes o els dependents...

- Que la retallada no és només de sous, sinó també de serveis.

- Que hi ha moltes altres mesures que també s'haurien d'aplicar per millorar la crisi...

Finalment volem manifestar que seguirem mantenint el nostre compromís per garantir una atenció primària de qualitat.

Esperem la seva comprensió i col·laboració.

Moltes gràcies

Treballadors del CAP Vila Olímpica

Sempre he pensat que la retallada de sous a treballadors del sector públic (funcionaris o bé amb contractes temporals de mesos) era inacceptable. Em sembla al·lucinant que un partit al govern prengui una mesura així i el govern no sigui tombat. Em semblaria totalment forassenyat que un sol d'aquests treballadors del sector públic donés el seu vot a qui l'ha estafat d'una manera tan vil, mesquina i rebutjable.

De la mateixa manera, els pensionistes han vist congelada la seva prestació mensual d'una forma, també, totalment injustificable. És insòlit que aquestes mesures rebessin en el seu dia l'aprovació al Congrés dels Diputats. Es tracta d'una espoliació en tota la regla que només pot merèixer el rebuig més absolut.

Es parla de necessitat de limitar la despesa. Però al mateix temps el govern ha gastat milions en participar en l'Expo celebrada al país més autoritari de la història dels que han celebrat aquest esdeveniment: la Xina. Res no ha impedit que el pressupost se n'anés en això, com abans, amb el "Plan E", es va gastar en posar gespa artificial a camps de futbol de terra, o a construir rotondes.

La despesa, evidentment, ha de tenir els seus límits, però que aquests s'apliquin als salaris i les pensions mentre es perpetuen les despeses en publicitat, imatge, campanyes i estudis de tot tipus, etc., és senzillament una estafa, que no mereix res més que el menyspreu i el rebuig més absoluts. Que aquestes mesures fossin aprovades (recordem-ho: 169 vots favorables del grup parlamentari del PSOE, inclosos 25 diputats catalans; i 13 abstencions decisives de diputats de CiU, UPN i Coalición Canaria) demostra a quin nivell de desvergonyiment ha arribat la classe política que tenim, i també fins a quin punt han arribat a pensar que els ciutadans podien empassar-se les seves trampes. De moment, i a falta que els ciutadans tornin a votar, han tingut raó: la societat, majoritàriament, ha rebut amb una barreja d'indiferència i resignació les mesures preses, com si fossin un mal inevitable.

Amb aquest panorama, quan va arribar la reforma laboral ja feia temps que jo considerava, com segueixo considerant, que és necessari expulsar del poder el PSOE i tots aquells que han recolzat les seves mesures simplistes, superficials i improvisades i el seu capitalisme beneit; naturalment, sense que això vulgui dir donar suport a aquells qui, en allò fonamental, pensen igual.

Dit això, no faré vaga.

En primer lloc, aquesta política del PSOE (i dels seus socis) no és fruït de la casualitat. En un món dominat per la imatge, els partits, especialment durant el cicle d'expansió econòmica, es presentaven a les eleccions prometent tota mena de coses, en una competició sense fi per augmentar la despesa pública. Ajuts a la compra de pisos, de cotxes, al lloguer, a les empreses, a la premsa, estudis, campanyes, fulletons, revistes, publicacions, vídeos, festes, ambaixades, xecs per als nens, 400 euros per a cada contribuent... l'espiral no tenia fi, i fins al darrer moment es va mantenir aquesta filosofia: injectant diner públic arreu, s'estimulava la continuació del cicle de creixement sense fi, la falsa utopia de tots els governants. Patètic, però cert. En aquell moment, criticar el paper de l'Estat com a "impulsor" de l'economia mitjançant la seva despesa era navegar contra corrent, era gairebé una heretgia.

S'hauria d'haver castigat aquest discurs i aquesta manera de fer, abans que canviés el cicle econòmic a curt termini. En aquell moment, però, ningú no estava disposat a frenar la roda en el seu pendent forassenyat cap a l'abisme. Els mateixos ciutadans que haurien d'haver castigat els seus polítics irresponsables no només els seguien votant, sinó que a més s'hipotecaven al 110% del cost absurd, ridícul, d'un habitatge en propietat que era una bomba de rellotgeria activada sobre les seves finances personals. No té sentit esperar ara miracles d'una societat que fins avui ha actuat d'una manera tan estúpida.

Una segona raó m'ha fet decantar per no fer vaga. Jo les vagues generals les reservaria per situacions més extremes, més greus, que potser arribin en un futur. Per quatre retallades més dels mateixos de sempre no val la pena compartir una manifestació amb una majoria dels qui els han votat. Mentre aquests governants o uns de pitjors mantinguin un suport majoritari, una vaga general serà per força inefectiva.

El domini dels arguments economicistes, de la lògica de la mercaderia i el capitalisme, sobre les nostres vides, es manifesta en tots i cadascun dels dies que vivim en aquesta societat; i sense sotmetre'l a crítica i finalment superar-lo, no hi ha possibilitat de sortir de la greu crisi social i ecològica en què ens trobem des de fa dècades. Està en les nostres mans superar-ho; només que les nostres mans, a dia d'avui, no s'uneixen en aquesta difícil tasca.

"La insurrección que viene" (Comité Invisible, 2007)

2010-08-26T22:34:00.003+02:00

El novembre del 2008 la policia francesa va detenir en una espectacular operació els nou de Tarnac, un grup de pressumptes sabotejadors anarquistes. Se'ls imputà haver inutilitzat uns 160 trens, causant així una cascada de retards a la xarxa ferroviària francesa. Foren acusats d'"associació criminal amb l'objectiu de fer actes terroristes", i part de l'evidència que contra els imputats recull el sumari és el text que avui comento, del qual la policia els considerà autors (més en concretament centrà aquesta acusació en un d'ells, Julien Coupat; ell nega aquest fet). El text, publicat originalment a França l'any 2007 i signat per un desconegut "comitè invisible", certament podria ser un element d'imputació, donada la seva defensa sistemàtica del trencament amb la legalitat i l'enfrontament contra l'estat. Tot seguit el comentaré sense fer cap judici sobre si els nou de Tarnac són culpables dels sabotatges o si Julien Coupat és l'autor del llibre; dues qüestions que ni sé, ni m'importen.

Ens trobem davant d'un pamflet comunista que ha esdevingut bastant popular, probablement per l'impacte mediàtic dels fets esmentats. Se'n va fer una lectura pública per lliure a locals comercials de Nova York (vull creure que no completa) que causà un cert rebombori. Enguany és habitual trobar una petita pila d'exemplars de l'edició espanyola a la secció de "moviments alternatius" de les llibreries, les mateixes on és difícil veure junts més d'un o dos llibres de Guy Debord; fins i tot, a diferència del que passa amb alguns textos que he comentat recentment, aquest no serà l'únic comentari en català sobre el llibre. L'atenció que ha desvetllat es deu, així doncs, al més al context que no a un text que per si mateix no la mereixeria.

El llibre està dividit en una primera part d'atac contra el sistema actual, se suposa que organitzada en petits capítols (anomenats, no sé per què, "cercles") que carreguen contra diferents conceptes: el jo, la família, el treball, etc.; i una segona part en què s'apunta molt desordenadament quina forma podria tenir aquesta insurrecció "que ve".

Penso que discurs (el text sembla sovint la transcripció d'una improvisació oral) conté esbossos d'algunes idees interessants, perduts enmig d'una successió bastant indigesta de paraules confuses, simplistes o directament absurdes. Interessants no vol dir, però, originals: la "crítica" (aquí rebuig frontal) del treball i l'economia, així com de la divisió capitalista entre el món econòmic i el "medi ambient", estan millor desenvolupades en altres textos, i sobretot serveixen de poc quan quan queden submergides en una lletania que ho rebutja tot, incloses totes les "organitzacions", els horts comunitaris i els partidaris del decreixement.

De fet la decepció que provoca la lectura del llibre és en bona part deguda a les seves greus mancances metodològiques. Es declara que es vol descriure la forma de vida actual al món capitalista de forma que, amb la simple exposició de l'"evidència", quedi clara la necessitat de rebutjar-lo globalment; però l'actitud de "llest de la classe" revolucionària, que mostra indiferència quan no rebuig cap a altres recerques de vies alternatives, junt amb l'absència d'arguments sòlids, converteix la lectura en bàsicament inútil.

La complicitat amb pràcticament qualsevol acció il·lícita i l'èmfasi en l'oposició a la policia resulten particularment irritants. En aquesta línia, un detall especialment significatiu és el concepte de terrorisme, que tres de quatre vegades que apareix al text ho fa entre cometes. Per molt que el terrorisme no pugui ser definit de manera absoluta, i que hagi estat utilitzat, a Rússia i vés a saber on més, des de l'estat com a eina en la lluita pel poder, això no justifica un relativisme o una negació del concepte en la seva totalitat.

Quan un text té la poca vergonya d'afirmar coses com "Además del RMI, existen los subsidios, las bajas por enfermedad, las bolsas de estudios acumuladas, las primas obtenidas por los partos ficticios, los tráficos y muchos otros medios que nacen de cada cambio del control", només pot ser útil per a qui vulgui estar al marge del sistema, però xuclant il·lícitament de les seves mamelles. No sembla una estratègia gaire sòlida. Sens dubte, pot servir a petita escala: molt sovint les cases okupes punxen l'electricitat; però globalment viure parasitant el sistema no és una alternativa a ell.

Que alguns hagin qualificat aquest text de "postsituacionista" demostra que no han entès res, o bé que tenen en ben poca estima els situacionistes. Si en alguna cosa les seves teories són aplicables a aquest text és, en opinió meva, per rebutjar-lo. Quan sota una aparença que vol ser atractiva, és a dir, tenir valor de canvi, hi ha un contingut buit o fals, parlem d'imatge, la forma avançada de la mercaderia l'acumulació de la qual mediatitza les relacions socials donant lloc a la societat de l'espectacle. Mal que pesi als qui donarien per bo qualsevol crit de ràbia contra aquesta societat, la mitja veu distanciada i monòtona del present text s'enquadra perfectament en l'espectacle de la revolució, més que no en l'arrel de la revolució mateixa. Si aquests són els enemics del capitalisme, els seus guardians poden dormir tranquils.

___

Altres fonts:

Comentari d'ingelmo a A tu aire.
Comentari de Chris Spannos a ZCommunications.

Alburquerque

2010-08-19T22:05:00.002+02:00

Alburquerque, Badajoz. El dia avança a l'ombra d'uns arbres. La calor és intensa i seca. Un diari prim i una vella novel·la negra de tapes grogues. De tant en tant, un refresc. Al voltant meu s'estén la gespa. Més avall, la piscina.

Allà s'aprecia millor el valor de l'aigua, que sembla que t'entri a través de la pell. La calma als matins, Radio 3 per megafonia. Les noies en bikini. Estendre's a la tovallola. La conversa. Tancar els ulls. Aturar-se.

El dia que vam arribar acabava el festival Contempopranea, que es celebra en un turó del poble. Van tocar Los Planetas i Love of Lesbian, molt bé, com sempre. Pels bars de la plaça del poble sonava pop espanyol del bo: els esmentats i també Sidonie, Sr. Chinarro, Vetusta Morla, La Buena Vida, Family...

Diumenge els últims joves del festival dormien a la piscina o dinaven encara pel poble. Cap al vespre encara en quedaven alguns. L'endemà la tranquil·litat ja era total. Ens van començar a conèixer a tots els bars on preníem vins i tapes o sopàvem.

Mentre ets allà la idea de tornar es difumina, s'allunya en el temps. Cada dia sembla que falti més, en lloc de menys, per abandonar aquest lloc i tornar als carrers de Barcelona, a les línies de metro, a la feina.

Hi ha coses que vistes des d'allà semblen molt absurdes; ho són de totes maneres, només que la perspectiva ho accentua. Les polèmiques mediàtiques, el soroll consumista, l'espectacle... contra la frescor del verd, parlar a l'ombra dels arbres, el blau del cel des de l'aigua, respirar i capbussar-se.

A tot allò a què tornes, ha de valer la pena tornar-hi. Això vaig pensar a la piscina d'Alburquerque.

"No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega" (Manuel de Pedrolo, 1984)

2010-08-11T23:53:00.006+02:00

"- Sembla un altre món -digué la Dula.

Ho era. No ens arribava cap remor que no fos animal o provocada per un hàlit de vent que movia les fulles o feia fregar l'un contra l'altre els tanys de les mates cremades per migdiades ardents i llargues, quan tot reposa més i tot que ara, camí de mitja nit, quan a la fi vam sentir, enllà de la clapa d'alzineres, al capdavall de tot de la fondalada que s'hi obria, el pas d'un tren, ràpid i monòton, darrera l'estrèpit del qual la quietud va créixer i l'aire, semblà, s'immobilitzava."

L'anhel de llibertat és present en tot allò que conec de l'obra de Manuel de Pedrolo. El trencament de les normes socialment establertes i la rebel·lió contra un poder opressor són un tret característic de molts dels seus personatges. El pensament lliure, que recel·la dels esquemes coneguts; una vida diferent, un altre món.

A "No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega" hi trobem tres joves la relació entre els quals no queda clara en un principi; el narrador en el primer bloc és un d'ells i s'hi refereix pels noms com si els coneguéssim de tota la vida. La senzilla història, que coneixerem explicada des de diferents moments i punts de vista parcials, sembla començar en un acte irreverent en una petita església de barri, que porta els joves a entrar en contacte amb una valuosa figura anomenada la Verge dels Llavis. A partir d'ella coneixerem altres personatges fora del comú, a cavall entre la terra dels morts i la dels vius.

Al nostre temps li agraden els arguments espectaculars, amb acció, perills i aventures. Però per a Pedrolo l'aventura és viure, fent el propi camí, sense pors ni renúncies. És el l'abandonament de la societat, en els marges, en la natura, on flueix la vida; així la descobrirem, escolant-se entre els rierols, basses, camins i arbredes que envolten una petita casa als afores de Tàrrega. Allà la veu narrativa trobarà un nou to, l'aire serà pur i es diran coses veritables. "En el món realment invertit, allò veritable és un moment d'allò fals." Els canvis de punt de vista poden ser entesos, doncs, com una forma de recerca, o com una invitació a canviar la nostra manera d'enfrontar-nos a la realitat.

En tancar les fulles d'aquest petit llibre sento que, si bé la història ha acabat, alguna cosa dels colors, els sons i les olors de l'Ofegat es queden amb mi.

"In girum imus nocte et consumimur igni" (Guy Debord, 1978-1999)

2010-07-11T03:09:00.005+02:00

"In girum imus nocte et consumimur igni", Guy Debord, Gallimard, París, 1999. Edició en espanyol d'Editorial Anagrama, 2000. Traducció de Luis Andrés Bredlow.

"Así pues, dado que el público de cine ha de pensar ante todo en unas verdades tan duras, que tan inmediatamente lo conciernen y que tan generalmente se le ocultan, no se puede negar que una película que le haga de una vez el rudo favor de revelarle que su mal no es tan misterioso como cree y que tal vez no sea ni siquiera incurable, con tal que sólo consigamos un día la abolición de las clases y del Estado; no se puede negar, digo, que semejante película tiene mérito por lo menos en eso. No tendrá otro."

Guy Debord va filmar In girum imus nocte et consumimur igni entre el 1977 i el 1978. Estava pensat per ser el seu últim film, i en ell exhaureix tot allò que considerava que podia extreure d'aquest format.

El cinema com a obra d'art, a l'igual que qualsevol altra producció artística separada, no interessava Debord. Ell només va fer pel·lícules per demostrar que ja no es pot fer cinema; que cal superar el cinema per superar així no només el contingut sinó també la sintaxi de l'espectacle. I això és el que Debord vol dir als espectadors:

"He aquí lo esencial: este público tan enteramente privado de libertad y que lo ha aguantado todo, merece menos que ninguno ser tratado con miramientos. Los manipuladores de la publicidad, con el cinismo tradicional de quienes saben que la gente se ve llevada a justificar las afrentas que no venga, le anuncian hoy en día tranquilamente que "cuando se ama la vida se va al cine". Pero esta vida es tan poca cosa como este cine; de ahí que sean efectivamente intercambiables de modo indiferente."

Debord fa efectivament un film que està "per sobre de tota crítica possible", donat que no admet la contemplació passiva de la seva obra ni, naturalment, cap judici "crític" que es pugui desprendre d'aquesta contemplació. Perquè Debord ataca l'actitud contemplativa mateixa, que és a l'arrel de l'espectacle: les masses miren el producte de les seves pròpies accions i hi veuen un moviment aparentment autònom, que escapa al seu control.

El menyspreu absolut de Debord cap a la crítica professional publicada a la premsa, a qui Debord considera una fidel servidora de l'espectacle i per tant una mentidera útil, porta l'autor a incloure en la part final del llibre un recull de ressenyes crítiques publicades sobre "In girum...", les quals molt majoritàriament només demostren la immensa estupidesa dels qui les van escriure. Una venjança cruel, rescatar aquesta "basura y escombros" (és el títol que Debord posa a aquesta part) de l'oblit al qual estava expressament destinada.

Una prova de fins a quin punt Debord menyspreava la imatge és que va decidir publicar el llibre aquí comentat, incloent només el text de la pel·lícula [1]: "las meras palabras serán, sin embargo, instructivas, con tal de añadirles de algunas notas que ayuden a entenderlas", comenta en la primera nota a peu de pàgina. "¡Qué respeto infantil por las imágenes!", exclama més endavant, referint-se al cinema corrent de la seva època (com, de fet, el de totes). Més endavant escriu:

"Nunca se ha visto derrumbarse ningún error por falta de una buena imagen. Quien crea que los capitalistas están bien preparados para administrar cada vez más racionalmente la expansión de su felicidad y los variados placeres de su poder adquisitivo, reconocerá aquí unas cabezas competentes de hombres de Estado; y quien crea que los burócratas estalinistas constituyen el partido del proletariado, verá allí unas hermosas cabezas de obreros. Las imágenes existentes no demuestran sino las mentiras existentes."

Si en anteriors pel·lícules de Debord el tema havia estat l'espectacle, aquí es parla de la vida real i més concretament dels intents de transformació d'aquesta (de destrucció de la societat de l'espectacle, per ser precisos) dels situacionistes. Debord parla, en definitiva, d'allò que van fer ell i els seus amics. En efecte, després de menysprear el seu públic, Debord passa a repassar la seva segona meitat del segle XX, amb el to líric característic de l'autor.

"Es un momento hermoso aquel en que se pone en marcha un asalto contra el orden del mundo."

No m'estendré en detalls sobre aquesta part. La història és coneguda. "No hi havia èxit ni fracàs per a Guy Debord i les seves desmesurades pretensions", es diu en un moment. I així és, perquè no hi ha èxit quan la societat de l'espectacle està ara més consolidada (i també més degradada); i no hi ha fracàs quan, en un món realment invertit, allò veritable és un moment d'allò fals; i s'han aconseguit dir tantes veritats, i tan importants.

[1] La pel·lícula pot ser vista a http://www.ubu.com/film/debord_ingirum.html, i d'altres de Guy Debord a http://www.ubu.com/film/debord.html.

Estem pagant la seguretat del Club Bilderberg?

2010-06-05T19:40:00.004+02:00

He enviat aquesta pregunta a la Generalitat de Catalunya, demanant un aclariment sobre els costos públics de l'operatiu de seguretat desplegat amb motiu de la celebració d'una reunió privada, el Club Bilderberg, a Sitges. Es poden enviar preguntes a la pàgina Contacteu amb la Generalitat.

Senyors,

He llegit la denúncia d'un Sindicat de Mossos d'Esquadra segons la qual es criticava l'"injustificat malbaratament" de diner públic destinat a preservar la seguretat del Club Bilderberg, que aquests dies celebra la seva reunió anual a Sitges.

S'ha dedicat diner públic a garantir la seguretat en aquesta reunió privada? El servei és evident que ha existit i ha tingut un cost. Quin ha estat aquest cost? Els participants, el Club Bilderberg, han pagat aquest cost, o part d'ell? O bé ha sortit íntegrament dels comptes públics?

Actualització (29 de juny del 2010)

La Generalitat de Catalunya em va respondre donant-me l'adreça dels Mossos d'Esquadra i indicant-me que preguntés a aquest cos. És a dir, com és típic en una institució burocratitzada i poc eficient, em van dir a mi que consultés a un dels seus òrgans subordinats, en lloc de gestionar-ho ells i donar-me la resposta.

Vaig escriure un correu electrònic a l'adreça dels Mossos d'Esquadra que se'm va facilitar. Passats uns dies, vaig rebre la resposta:

En resposta a la vostra consulta us informem que la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra és el cos policial competent en matèria de seguretat ciutadana i ordre públic. L’objectiu del dispositiu realitzat per donar cobertura a aquest esdeveniment és el de vetllar i garantir la seguretat i l’ordre públic, així com la de gestionar també les afectacions a la via pública que produeixen els diferents esdeveniments que es celebren arreu de Catalunya, com poden ser la celebració d’un gran premi de motociclisme, la festa de la Patum de Berga, la realització d’alguna etapa del Tour de França, la volta ciclista a Catalunya, els actes de celebració d’algun títol aconseguit per un club esportiu o qualsevol altra esdeveniment de caràcter social, cultural, polític o esportiu que requereixi la cobertura policial.

Pel que fa al finançament del dispositiu Bilderberg, se segueix el mateix procediment que amb d’altres esdeveniments, com els que ja hem comentat, i no es faciliten dades sobre efectius ni de costos.

Dues coses val la pena destacar d'aquest text. En primer lloc, s'equipara una reunió privada sense cap interès social i de la qual els ciutadans només en rebem molèsties a l'hora de circular lliurement per Sitges, amb una festa tradicional com la Patum o un acte com el Tour de França, que sí que es pot anar a veure lliurement si així es desitja; que no interessarà tothom, però sí que pot interessar a uns quants.

En segon lloc se'm comunica que la política és de no donar xifres de costos. En aquestes condicions no es pot valorar amb rigor l'actuació dels Mossos i per tant tampoc la del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació del qual depenen.

La Generalitat ha establert un canal d'informació al ciutadà a través d'internet. És una experiència molt interessant; llàstima que la informació que el ciutadà demana, la Generalitat no vol facilitar-la.

Accidents nuclears en la història (2): Windscale (Regne Unit), 10/10/1957

2010-05-17T22:55:00.007+02:00

L'objectiu d'aquesta sèrie d'articles no és, ni molt menys, comparar competitivament les diferents formes de producció industrial d'energia. Els accidents nuclears no són de naturalesa diferent a d'altres accidents industrials. Simplement eleven la categoria del risc. Però això encara no ha estat entès per la majoria de la societat en totes les seves conseqüencies.

Penso que ens pot ajudar a conèixer-nos més el coneixement d'alguns dels fets més foscos de la nostra història recent; de la cara negativa del progrés, "danys col·laterals" de l'espiral tautològica de producció i consum de mercaderies.

Només onze dies després de la catàstrofe de Kyshtym, un altre accident seriós es va produir, en aquest cas, a l'Europa Occidental. L'incendi de Windscale, al Regne Unit, és un cas d'accident produït en un reactor nuclear que funcionava amb finalitats militars. Fou considerat l'accident més greu de la història de l'energia nuclear fins al de Three Mile Island del 1979, però això només fou així perquè el de Kyshtym havia estat mantingut en secret pel règim soviètic i per tant no era conegut pel públic.

Accident nuclear de Windscale
Seascale, Anglaterra, 10/10/1957; nivell INES 6

Després de la Segona Guerra Mundial, el 1946, els Estats Units van tancar el seu programa de producció d'armes nuclears a la participació de qualsevol altre país. Científics britànics havien participat anteriorment al projecte Manhattan, però des d'aquella posterior decisió el Regne Unit es va quedar sense soci en la producció d'armament nuclear.

D'aleshores ençà Windscale va ser la peça clau del govern britànic per a l'obtenció de la bomba nuclear. Dos reactors nuclears es van construir prop del petit poble de Seascale, Cumberland. En un primer moment van ser destinats a produir plutoni per a la bomba atòmica, i més tard, per satisfer les noves necessitats del govern, triti per a la bomba d'hidrogen.

Els reactors eren moderats per grafit i refrigerats per aire; una tècnica avui abandonada.

Quan el grafit és exposat a feixos de neutrons experimenta dislocacions a la seva estructura cristal·lina que produeixen l'alliberament de l'anomenada energia de Wigner, anomenada així en honor del físic hongarès Eugene Wigner, que la va descobrir. L'acumulació d'aquesta energia pot produir augments sobtats de temperatura al nucli. Els científics que van dissenyar els reactors de Windscale van observar amb preocupació algun d'aquests escalfaments, i van decidir controlar-los mitjançant un sistema molt simple: la recuita del grafit, escalfant-lo fins a 250 graus centígrads per afavorir un alliberament controlat d'aquesta energia. El propi reactor nuclear era la font d'energia utilitzada per a aquesta operació. Aquest sistema va servir per evitar l'alliberament incontrolat de l'energia de Wigner, però el reactor no havia estat dissenyat inicialment contemplant aquesta necessitat. A poc a poc es va anar observant que es feia més difícil alliberar l'energia, que la recuita s'havia de fer a més altes temperatures, i que quedaven bosses d'energia de Wigner no alliberades que representaven constantment un risc per a la instal·lació. En tractar-se d'una operació introduïda de forma improvisada, la recuita del grafit no era mesurada amb precisió i per tant el risc de sobreescalfament no controlat d'alguns punts era elevat. A més, l'urani metàl·lic utilitzat com a combustible comportava el risc d'incendiar-se si s'escalfava massa, cosa que no succeeix amb el diòxid d'urani utilitzat en els reactors moderns.

Amb el reactor de Windscale 1 produïnt triti (que requeria temperatures superiors a les de la prèvia producció d'urani, i per tant, més risc), el dia 7 d'octubre del 1957 els operaris van començar un cicle de recuita dels que es feien periòdicament. Per a això van abaixar la potència del reactor i la dels ventiladors de refrigeració. L'endemà van procedir a augmentar la potència del reactor per dur a terme la recuita. Al cap de poc van observar que l'energia de Wigner no s'estava alliberant com era precís. Per això van procedir a augmentar la temperatura. Les parts més calentes del reactor durant aquesta operació no estaven mesurades, i per tant els operaris no van observar res d'estrany. En realitat, l'accident ja s'estava començant a produir: parts indeterminades del nucli s'estaven sobreescalfant i els operaris no ho sabien i continuaven aportant calor al sistema, que semblava controlat segons les observacions que ells tenien. Alguna cosa va augmentar la calor i ells no ho van veure: l'informe oficial de l'accident parla d'una vaina d'urani trencada, un estudi més recent suggereix un cartutx d'isòtops de magnesi i liti; aquest element estrany va aportar energia addicional generant un augment de temperatura addicional que va provocar la combustió.

A primera hora del matí del dia 10 es va començar a sospitar que alguna cosa no rutllava. El nucli s'hauria d'haver anat refredant en finalitzar l'aportació externa d'energia feta durant el cicle de recuita, però en canvi es va observar que es mantenia calent. Un termoparell indicava fins i tot que la temperatura estava augmentant en aquell punt. Mentre això passava, els operaris van mesurar al final de la xemeneia de descàrrega nivells de radioactivitat que saturaven els seus aparells de mesura. En aquell moment es va declarar l'emergència.

Es va inspeccionar l'interior del reactor destapant una obertura de control, i es va observar que quatre barres de combustible estaven al roig viu. La situació estava fora de control i es corria el risc que les temperatures destruïssin la cuirassa del reactor.

Els operaris no sabien què fer per extingir el foc. En un primer moment van utilitzar aire. Això simplement va expandir les flames. Després van crear un tallafoc treient barres no incendiades, i tot seguit van intentar retirar algunes de les barres incendiades, sense èxit. A continuació van provar d'injectar-hi diòxid de carboni, també sense èxit.

Al matí del dia 11, onze tones d'urani estaven incendiades. Un termoparell va arribar a registrar 1.300 graus centígrads de temperatura al reactor i el risc de destrucció del contenidor biològic del reactor era extrem. Es va decidir córrer l'altíssim risc d'utilitzar aigua per apagar l'incendi. L'oxidació del metall fos en contacte amb l'aigua allibera hidrogen, que podria provocar una explosió en entrar en contacte amb l'aire entrant.

L'ús de l'aigua era una opció molt delicada, però no n'hi havia d'altra. Es van preparar una dotzena d'entrades d'aigua a la paret de càrrega del reactor. El cap del reactor, Tom Tuohy, va ordenar que tothom abandonés el lloc excepte ell mateix i el cap dels bombers. Es va tancar tot l'aire de ventilació i refrigeració. Tuohy es va situar al capdamunt del reactor i va ordenar que s'obrís l'entrada d'aigua. Des de la seva posició vigilava per les obertures de control qualsevol signe de que es pogués estar produïnt una reacció d'hidrogen. En un moment donat el reactor va xuclar les pròpies obertures, impedint d'obrir-les des de l'exterior, en un intent d'agafar aire per continuar amb la combustió. Finalment, Tuohy va aconseguir obrir la finestra d'inspecció i va comprovar que el foc s'estava començant a extingir.

Es va mantenir l'aigua durant 24 hores, fins que el reactor s'hagué refredat.

L'accident va alliberar entre 3.700 i 7.400 megabecquerels de iodi-131, i uns 370 megabecuqerels de cesi-137, a l'atmosfera. El iode-131 té un període de semidesintegració de tot just 8 dies, és a dir, no és un contaminant radioactiu de llarga durada, però el cos humà l'absorbeix i s'acumula a la tiroides. S'estima que l'accident va generar aproximadament 240 càncers de tiroides entre la població de la regió contaminada.

No es van fer evaquacions de la població de l'àrea afectada. La mesura més destacada que es va prendre fou llençar la llet produïda durant un mes en una àrea de 500 quilòmetres quadrats. D'altra banda, en un primer moment no es van fer estudis detallats de les condicions meteorològiques per conèixer en quina direcció es podria haver desplaçat la contaminació fins a distàncies més grans.

El diari News Chronicle va titular: "L'accident que els experts deien que no podia passar."

El reactor número 1 va quedar destruït i se'n va fer un segellament. El número 2 es va tancar poc després, perquè es considerava massa insegur per continuar funcionant de forma permanent. Les tasques finals d'extracció del combustible del reactor número 1 van començar el 2008 i està previst que acabin l'any 2012.

[1] Per a més informació consulteu l'article de Wikipedia Windscale fire.

Insecte pal

2010-04-24T00:16:00.006+02:00

insecte pal
no vol ser vist
a la jungla

[poema inspirat en la troballa d'un insecte pal gegant a Borneo]

Accidents nuclears en la història (1): Kyshtym (Rússia), 29/9/1957

2010-04-20T01:01:00.016+02:00

L'ús industrial i militar de l'energia nuclear des de mitjans del segle XX va introduir riscos al nostre món d'una escala que fins aquell moment no s'havia conegut. La contaminació radioactiva s'estén en el temps fins a moltes generacions enllà (els residus avui produïts seguirant actius durant milers d'anys), i en l'espai, podent contaminar continents sencers (l'àrea d'afectació potencial d'un accident és una regió de milers de quilòmetres [1]).

El 27 de juny del 1954 va començar a operar la primera central nuclear connectada a la xarxa elèctrica, a Obninsk, una ciutat científica a 110 quilòmetres al sud-oest de Moscou. Són molts i molt diversos els incidents i accidents radioactius rellevants que s'han produït des d'aquell moment. Davant la impossibilitat de comentar-los tots [2], em centraré en aquells que es poden considerar més greus: el que han estat qualificats amb un nivell de 5 o superior a l'Escala Internacional d'Incidents Nuclears (INES) [3]. Són els següents:

Chalk River, Ontario (Canadà), 12/12/1952; nivell INES 5 (afegit posteriorment a la publicació original d'aquest article).
Kyshtym (Rússia), 29/9/1957; nivell INES 6.
Windscale (Regne Unit), 10/10/1957; nivell INES 5.
Three Mile Island (Estats Units d'Amèrica), 28/3/1979; nivell INES 5.
Txernòbil (Ucraïna), 26/4/1986; nivell INES 7.

Hi ha també un accident de radiació que no és un accident nuclear, és a dir, no és lligat a la producció d'energia nuclear. És el de Goiânia (Brasil), 13/9/1987; nivell INES 5.

Cal tenir en compte que les restriccions a la publicació d'informacions sobre el risc nuclear i els accidents d'ell derivats necessàriament hauran de fer-nos parlar amb precaució: sabem només allò que s'ha publicat, i en la forma en què ha estat publicat. Tot i així, espero que aquesta selecció d'accidents nuclears serà il·lustrativa.

Accident nuclear de Kyshtym
Ozyorsk, URSS, 29/9/1957; nivell INES 6

Tres anys més tard de ser pionera al món en la producció industrial d'energia elèctrica d'origen nuclear, la URSS va ser també la primera en provocar un accident nuclear greu. Fou a la ciutat tancada d'Ozyorsk, Chelyabinsk Oblast, 72 quilòmetres al nord-oest de Chelyabinsk. L'accident s'ha conegut, però, amb el nom de Kyshtym, la ciutat gran més pròxima. [4]

View Larger Map

A Rússia, una ciutat tancada és un assentament urbà amb restriccions d'accés i residència. Oficialment són conegudes amb el nom de "formacions administratives-territorials tancades". Avui un milió i mig de russos viuen en una quarantena de ciutats tancades.

Ozyorsk, d'uns 90.000 habitants, és una ciutat tancada degut a la seva proximitat al complex nuclear de Mayak.

La trista història d'aquest complex comença quan fou construït en secret i amb presses entre 1945 i 1948. Ja des del seu naixement Mayak esdevé un dels més grans desastres ecològics de la història. Les condicions de salut i seguretat són lamentables i el menyspreu pel medi fa que inicialment es llencin residus radioactius d'alta activitat a un riu proper, que els transporta fins al riu Ob i d'allà a l'oceà Àrtic. Més tard el llac Karachay s'utilitzà per emmagatzemar els residus radioactius a l'aire lliure.

Actualment el llac Karachay es considera el lloc més contaminat del planeta. Durant els anys 60 el llac es va anar assecant, passant d'una superfície de 0,5 quilòmetres quadrats el 1951 a 0,15 quilòmetres quadrats a finals del 1993. El 1968, després d'una sequera, el vent es va endur pols radioactiva de l'àrea seca del llac irradiant mig milió de persones amb 168 petabequerels de radiació. Les autoritats russes, sempre previsores, han cobert el llac de ciment per evitar que se n'escapin més sediments.

Amb tot això Mayak s'havia convertit en una de les catàstrofes ecològiques més importants del segle XX. Aquesta era la situació en el moment en què es va produir l'accident del 1957.

L'accident en si va tenir lloc en una planta de reprocessament de combustible nuclear del complex de Mayak. El 29 de setembre del 1957 el sistema de refrigeració d'un tanc que contenia 70 o 80 tones de residus radioactius va fallar, i el contingut del tanc es va anar escalfant, fins que va produir una explosió no nuclear. A causa de l'explosió, que no va tenir víctimes immediates, es van alliberar a l'atmosfera 74 petabequerels de radioactivitat.

El núvol radioactiu es va desplaçar entre 300 i 350 km cap al nord-est, i els seus sediments van produir contaminació radioactiva de llarga durada a una àrea d'uns 800 quilòmetres quadrats (equivalent a la superfície del Vallès Oriental), principalment amb cesi-137 i estronci-90. Aquesta zona es coneix com a Traça Radioactiva de l'Est dels Urals, o East-Ural Radioactive Trace (EURT).

L'accident va ser mantingut en secret en tot moment. Unes 10.000 persones van ser evaquades de l'àrea afectada sense més explicacions. Tota informació de víctimes va ser suprimida pel govern rus, però s'han fet estimacions que xifren en unes 200 les morts directes per càncer causat per la radiació.

L'àrea contaminada, l'EURT, va ser declarada pel govern Reserva Natural de l'Est dels Urals el 1968, per donar una coartada a la limitació d'accés.

El dissident rus Zhores Medvedev va divulgar el desastre amb un llibre publicat l'any 1979, El desastre nuclear als Urals. No va ser fins a l'any 1990 que el govern rus va desclassificar els documents sobre l'accident.

[1] Vegeu per exemple Txernòbil a Catalunya. Santiago Vilanova, revista Userda, juny del 2004.

[2] Els següents articles de Wikipedia serveixen de punt de partida per al lector interessat: Nuclear and radiation accidents, List of civilian nuclear accidents, List of military nuclear accidents.

[3] La International Nuclear Event Scale (INES) és una escala introduïda el 1990 per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica que classifica la severitat dels accidents i incidents nuclears d'1 a 7, segons les següents descripcions: 1 (Anomalia), 2 (Incident), 3 (Incident important), 4 (Accident amb danys a l'emplaçament), 5 (Accident amb dany fora de l'emplaçament), 6 (Accident important) i 7 (Accident greu).

[4] Per a més informació consulteu l'article de Wikipedia Kyshtym disaster.

"El absurdo mercado de los hombres sin cualidades" (Anselm Jappe, Robert Kurz, Claus Peter Ortlieb, 2009)

2010-03-21T02:11:00.009+01:00

Anselm Jappe, Robert Kurz, Claus Peter Ortlieb: "El absurdo mercado de los hombres sin cualidades. Ensayos sobre el fetichismo de la mercancía." Ed. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2009.

El llibre que avui comento és un recull de set assajos al voltant de la crítica del valor, presentats amb una introducció d'Anselm Jappe. Quatre dels textos són també del propi Jappe, dos del teòric crític alemany Robert Kurz, i un de Claus-Peter Ortlieb. Els dos últims pertanyen al grup que va fundar la revista Krisis i més tard, Exit!.

Convé abans que res situar aquestes teories en el seu context.

L'economia s'ha apropiat de la lògica i el llenguatge del nostre món. Se'ns presenta com una realitat autònoma la naturalesa de la qual resta fora de discussió. Al culte al mercat que s'instaurà durant el segle XX s'hi ha afegit l'exigència que els estats ajudin aquest mercat, és a dir, que en facin de lubricant per afavorir-ne un creixement més ràpid. És considerat un mal governant aquell qui no actua d'aquesta manera.

Aquesta semàntica, que es fa passar per "natural" o neutra, no és gens innocent, sinó que reflecteix i reforça la submissió de la vida a una part de la realitat que se n'ha escindit i se'ns mostra reunificada en la separació, per a ser contemplada: l'espectacle. Aquest és el concepte introduït per Guy Debord, i que consisteix en última instància en el moviment autònom de la mercaderia, reproduïnt-se tautològicament en una espiral de creació de valor de canvi, de producte acumulat abstracte d'una activitat econòmica que escapa al control d'aquells qui l'han creada.

La crítica del valor recupera i actualitza la crítica al fetitxisme de la mercaderia i al devastador efecte que aquest té en el nostre comportament social. Aquesta crítica fou introduïda per Karl Marx a El Capital i influencià el pensament de György Lukács, Guy Debord (i tota la Internacional Situacionista) i Jean Baudrillard. Segons la crítica del valor, la crisi real que viu la nostra societat no té a veure amb les turbulències i les oscil·lacions cícliques d'un suposat mecanisme imparable de "generació de valor econòmic". Més aviat és una crisi estructural que ens situa en l'etapa històrica que durà al col·lapse de l'actual sistema. De fet el capitalisme ja ha entrat en una fase terminal, en la qual quedarà més palès l'esgotament del seu element central, l'acumulació de valor de canvi.

Els textos inclosos al volum són:

Introducción a la edición castellana, d'Anselm Jappe.
El absurdo mercado de los hombres sin cualidades, d'Anselm Jappe. (En portuguès)
Los intelectuales después de la lucha de clases. De la nueva aconceptualidad a un nuevo pensamiento crítico, de Robert Kurz.
Las sutilezas metafísicas de la mercancía, d'Anselm Jappe. (En espanyol)
Luces de progreso, de Robert Kurz.
Sic transit gloria artis. El "fin del arte" según Theodor W. Adorno y Guy Debord, d'Anselm Jappe.
Objetividad inconsciente. Aspectos de una crítica de las ciencias matemáticas de la naturaleza, de Claus-Peter Ortlieb.
¿Crítica social o nihilismo? El "Trabajo de lo negativo" desde Hegel y Leopardi hasta el presente, d'Anselm Jappe.

La introducció d'Anselm Jappe conté una síntesi de les idees més importants. En cito uns fragments:

La crítica del valor afirma que el capitalismo no está viviendo una fase de expansión triunfal ni constituye, en forma de democracia y economía de mercado, un estado final e insuperable de la humanidad. La revolución microelectrónica ha acelerado el agotamiento de la dinámica de acumulación del capital; agotamiento que era ya inherente a sus premisas, esto es, a la doble naturaleza del trabajo como trabajo concreto y trabajo abstracto. Sólo en recurso cada vez más masivo al "capital ficticio" de los mercados financieros ha impedido, durante los últimos decenios, que esta crisis de la economía real llegara a estallar. La crítica del valor es, como toda la teoría del valor de Marx, una teoría de la crisis; y no de una crisis cíclica de crecimiento, sino de una crisis final. (...)

La indiferencia hacia cualquier contenido, subordinado a la mera cantidad de valor -y, por tanto, de dinero-, no sólo explica por qué este sistema tiene que devastar necesariamente a la naturaleza y al hombre, arrojándolo todo a la gran hoguera de la valorización; esta indiferencia constitutiva plasma también la propia vida anímica de los que viven en una sociedad de la mercancía. El fetichismo de la mercancía es precisamente eso: una forma a priori, un código simbólico inconsciente, previo a toda forma posible de acción y de pensamiento. El capitalismo ya no es un sistema que oprime desde el exterior a unos sujetos humanos sustancialmente distintos del sistema mismo. Hoy en día, el capitalismo crea unos sujetos que ven en el mundo entero unos simples medios para realizar sus propios intereses. Semejante incapacidad de reconocer la autonomía del mundo exterior al Yo caracteriza, por un lado, a la filosofía moderna a partir de Descartes y de Kant; por otra parte, en la época de la "cultura del narcicismo" (Christopher Lasch), se ha convertido en un fenómeno de masas. Esta relación puramente instrumental con el mundo -con los otros seres humanos, con la naturaleza y, finalmente, con cualquier cosa dada fuera de la abstracta voluntad del Yo, empezando por el propio cuerpo de uno- ya no se puede reducir a ninguna estructura de clase social. La acción continua de los mass media y la eliminación simultánea de la realidad y de la imaginación en favor de una chata reproducción de lo existente, loa "flexibilidad" permanentemente impuesta a los individuos y la desaparición de los tradicionales horizontes de sentido, la devaluación conjunta de lo que constituía una vez la madurez de las personas y de lo que era el encanto de la niñez, reemplazados por una eterna adolescencia embrutecida, todo eso ha producido una verdadera regresión humana de grandes dimensiones, que puede calificarse de barbarie cotidiana. No faltan descripciones, a veces agudas, de esos fenómenos, pero los remedios que proponen son ineficaces o trivialmente reaccionarios (cuando se propone la simple restauración de las autoridades tradicionales). Sólo a partir de un cuestionamiento radical de la lógica de la mercancía se pueden entender las raíces profundas de tales tendencias a la deshumanización. (...)

La mercancía y el trabajo, el dinero y la regulación estatal, la competición y el mercado: detrás de las crisis financieras que vienen repitiéndose desde hace veinte años, se perfila la crisis de todas esas categorías, las cuales -cosa que nunca se recuerda lo bastante- no forman parte de la existencia humana desde siempre ni en todas partes. Se han apoderado de la vida humana a lo largo de los últimos siglos y podrán evolucionar hacia algo diferente: algo mejor, o algo todavía peor.

En el primer assaig, "El absurdo mercado de los hombres sin cualidades", Jappe aprofundeix en les mateixes tesis i comenta com la "lluita de classes" fou en realitat una lluita dels treballadors per integrar-se en el capitalisme.

El segon assaig, de Robert Kurz, analitza el comportament dels anomenats "intel·lectuals", que en la seva majoria no fan més que riure les gràcies al mercat, proporcionant-li pensaments d'autoajuda ad hoc: "Para tener éxito tienes que creer en algo, no importa en qué." Tot seguit considera alguns intents de fer una investigació històrica més rigorosa i passa a analitzar el Marx que ha quedat obsolet perquè ja ha acomplert el seu paper: convertir els treballadors assalariats en subjectes dineraris i jurídics burgesos de ple dret. Aquest seria el Marx de la "modernitat". Kurz el contraposa al Marx de la crítica radical a la mercaderia i el diner, el qual considera encara vigent.

Hay que salir a tientas del laberinto de la modernidad, guiándonos por el tenue hilo de Ariadna de la crítica radical marxiana -aún forzosamente abstracta e incompleta- de la mercancía y del dinero. El concepto marxiano de fetichismo, una vez liberado del lastre del viejo marxismo del movimiento obrero, se podría ampliar -o hacer reconocible- mediante una crítica del propio fetiche del trabajo. En problema ya no es la "explotación" en la forma-valor, sino el trabajo abstracto mismo, esto es la utilización abstracta y empresarial del ser humano y de la naturaleza. (...)

Hay que liberar este mundo unificado de la forma-mercancía, conservando a la vez su nivel civilizatorio, sus fuerzas productivas y sus conocimientos. Tal es, en escuetas palabras, la próxima tarea histórica, la que ahora "toca" y que el marxismo obrero había marginado y postergado a un supuestamente lejano futuro.

La proximitat amb les idees dels situacionistes és evident. Mig segle després, la crítica continua tenint els mateixos temes centrals al seu programa: la superació de la forma-mercaderia i la societat de l'espectacle, l'ús lliure del temps i l'espai, la creació conscient de la realitat social i de la història a partir de relacions socials entre les persones no mediatitzades per les imatges.

El paper de l'art a partir de les tesis de Guy Debord i Theodor W. Adorno, segons Anselm Jappe; i la utilització capitalista de la llum per envair els sectors que fins aleshores se li escapaven (la foscor equival al descans, al no treball, a l'activitat lliure fora de l'esfera tautològica del treball-consum), en l'anàlisi de Robert Kurz; són els interessants temes d'altres articles publicats en aquest volum.

En un món dominat pel culte al creixement i a la generació de valor de canvi, fins al punt d'amenaçar la pròpia supervivència de l'espècie; en una societat de l'espectacle en què el pensament majoritari està al servei de la pròpia acumulació de mercaderies-imatges, es fa necessària l'exploració d'idees com les aquí exposades. Perquè hi ha en elles una crítica coherent, una dosi inusual de llucidesa i de contextualització històrica, que ajuda a explicar els desastres que avui vivim, pas imprescindible per a qualsevol intent d'esbossar-ne una via alternativa.

Articles relacionats en aquest blog

Enllaços d'interès

Antivalor, en portuguès. Excel·lent secció de textos.
Exit!, en portuguès. Secció Robert Kurz i autores, entre d'altres. Inclou un índex general de la revista.
Grupo Krisis. Inclou textos en diversos idiomes.
Anselm Jappe ha escrit sobre la crítica del valor i la crítica del treball a nombrosos articles. Un de molt relacionat amb el preàmbul del llibre comentat (de fet, en comparteix alguns fragments) és Crédit à mort, aparegut a la revista Lignes, núm. 30, París, octubre del 2009. En cito: "Les différentes crises – économique, écologique, énergétique – ne sont pas simplement « contemporaines » ou « liées » : elles sont l’expression d’une crise fondamentale, celle de la forme-valeur, de la forme abstraite, vide, qui s’impose à tout contenu dans une société basée sur le travail abstrait et sa représentation... dans la valeur d’une marchandise."

"Luna caliente" (Vicente Aranda, 2009)

2010-02-13T01:26:00.005+01:00

La curiositat no és una virtut del nostre temps. Observar sense prejudicis allò que ens envolta per formar-se'n una idea el més genuïna possible i interactuar-hi des de la pròpia llibertat és gairebé una actitud revolucionària. El que es porta és el posicionament, sense necessitat de comprensió prèvia: a favor o en contra, m'agrada o no m'agrada, bo o dolent. I la posició es pren en base a uns conceptes previs, als quals es mira des del respecte. Abans de formar possiblement un criteri propi, es tendeix a absorbir aquell que ve donat. S'assoleix una pretensió d'objectivitat quan es valora una obra des del punt de vista quantitatiu: L'home que camina de Giacometti ha batut un rècord de preu de venda (sent així, ja a ningú no li importa cap a on camina), i les pel·lícules d'èxit baten rècords d'espectadors o col·leccionen estatuetes.

No és doncs Luna caliente una obra que hagi de tenir gaire acceptació. Requereix una actitud curiosa i d'absència de vocació judicial per part del qui mira. No permet el posicionament còmode, a no ser que sigui en contra. No és gaire fidel als avorrits cànons formals que solen ser la mesura d'un cinema amb pedigrí. Parla de persones que caminen al marge. No crec que guanyi gaires premis. I es comença a projectar un divendres a la nit al Verdi Park amb jo completament sol a la sala (al cap d'uns instants va aparèixer una parella, i tot seguit una quarta persona). Tothom estava veient La cinta blanca (que estic segur ja sense veure-la que "retrata amb fidelitat el naixement de l'horror nazi").

I tanmateix Luna caliente m'ha agradat molt (que és allò que diuen que mai no has de dir en una crítica; però en aquest blog no s'hi publiquen crítiques de cinema). Sobretot perquè el judici de l'autor s'enretira per deixar lloc als seus personatges defectuosos, animals, plens de forats. Deien The Jesus and Mary Chain: "We were never afraid of light / but the shadows that it throws / are digging deep inside of us / and I guess we're full of holes". Luna caliente existeix precisament per aquests personatges, Juan (un fantàstic Eduard Fernández) i Ramona (Thaïs Blume, sensacional), que s'aparten del recte camí de l'Espanya del 1970, del Burgos de l'infame procés.

La pel·lícula recorda als millors Chabrol en l'ús de fets desencadenants (la transgressió d'un incita i "justifica" l'actuació posterior de l'altre) i en el contrast entre l'actuació individual i les normes de la societat. No es tracta, però, d'un buit "cant a la llibertat" on simplement es celebri l'actuació lliure de dues persones; la cosa és molt més fosca, ja que alguns fets ens revolten com a injustificables que són. Però aquesta és l'hora en què el monstre es desperta, l'altre costat ens sedueix d'una forma estranya i incòmoda. El mal i el desequilibri, allò prohibit, el desig salvatge; aquest és el llenguatge primitiu i lliure, brutal i arriscat, de Luna Caliente.

La decisió de mirar és teva.

"Avatar" (James Cameron, 2009)

2010-01-16T01:49:00.009+01:00

La crítica especialitzada de cinema ja s'ha encarregat de destrossar Avatar amb l'artilleria més òbvia, sobre la qual no fa falta estendre's massa; es pot resumir en què Avatar no és Paranoid Park.

No faré aquí una crítica de cinema d'Avatar. Ja se n'han fet moltes. Només en faré un parell de comentaris. Per una vegada entraré en una mica més de detall que en altres escrits, i per això recomano als qui no han vist la pel·lícula i pensin fer-ho que no llegeixin aquest escrit.

El conte en 3D

He llegit a més d'un lloc que l'argument d'Avatar és simple. En part és cert. Però penso que aquesta valoració ve motivada per les expectatives insaciables d'un públic que cada vegada accepta menys la senzillesa, acostumat a que se li ofereixi un torrent inacabable de sorpreses. S'han fet pel·lícules fantàstiques amb arguments complexos i sorprenents, sí; però no tots els grans films han de ser com Mulholland Drive.

S'ha dit, també correctament, que l'estructura principal d'Avatar s'assembla a la de Ballant amb els llops, La selva maragda o El nou món. Jo recordo també La princesa Mononoke, de Hayao Miyazaki. Però cal evitar caure en la trampa de desqualificar les obres que tinguin les referències més clares, quan al llarg de la història la cultura s'ha anat generant a partir d'elles. Llegendes de temps passats es copien, s'emmirallen o es responen les unes a les altres, reciclant elements, transformant-los i així fent-los perviure; i és en aquesta tradició on s'insereix Avatar. Seria ridícul pensar que cada obra de creació artística ha de ser un ens desconnectat dels altres, que ens ha d'obrir la porta d'un món de sensacions completament noves, mai no imaginades abans. Tot i així algun element d'això veig en noves generacions d'espectadors acostumades als girs i els finals sorpresa i que entren a un cinema com qui puja a una muntanya russa.

Avatar no és una pel·lícula més del 2009; és un nou conte de la història, una anella més en la cadena d'històries, llegendes i tradicions que formen la nostra cultura.

El planeta de l'espectacle

Hi ha una certa paradoxa en Avatar. Per una banda la pel·lícula és el producte d'un projecte econòmic [1]: amb un pressupost molt ambiciós i amb una campanya publicitària demencial que pretén presentar-la com la iniciadora d'una nova etapa en el cinema, definida per la tecnologia 3D. Per una altra, amaga en el seu si una crítica a l'economia i a la societat espectacular-mercantil per ella dominada.

Avatar parla als espectadors del nostre món en el seu llenguatge: amb un argument fàcil d'entendre, avanços tecnològics, emoció, acció, personatges atractius. Però què els diu a aquests espectadors? Els pinta un cel que gairebé poden tocar. Un altre món d'una immensa bellesa, interior i exterior; una vida diferent, la vida de l'altre. Avatar inicia un viatge sense tornada des dels ulls de l'espectador fins a una utopia que és l'antítesi del seu món: Pandora, la terra dels Na'vi.

I com és aquest món? Què és el que més el diferencia del nostre? Principalment, el fet que no està dominat per la mercaderia i per la persecució individual del benefici econòmic. Al contrari, els seus habitants hi viuen racionalment en comunitat. En comunitat, perquè no deixen que les lluites individualistes els destrueixin; racionalment, perquè tot allò en què creuen és cert. No tenen fe cega en res: creuen en allò que han descobert que existeix.

I els humans? Són una força d'ocupació a Pandora. Per què estan allà? Estan envoltats d'una civilització al·lucinant, però ells només hi són per extreure un mineral. I per què té tant d'interès aquest mineral? No en tenim ni idea. Només sabem que és una mercaderia molt valuosa a la Terra. Només en coneixem el valor de canvi, i no el seu valor d'ús. Tota l'activitat que realitzen els humans a la lluna de Pandora ve dominada pel valor de canvi. Vet aquí el fetitxisme de la mercaderia i, en la seva monopolització del discurs de l'abundància, en la seva aspiració realitzada a determinar tota l'activitat humana, la societat de l'espectacle (la manifestació més tècnicament avançada del capitalisme). [2]

El mineral podria, hipotèticament, tenir un valor d'ús molt clar (curar malalties només amb ser tocat, per exemple). Però l'important és que aquest valor d'ús no s'esmenta a la pel·lícula. Els personatges actuen empesos pel valor de canvi.

Des de l'avatar (la segona pell) els humans accedeixen a pensar i sentir com a Na'vi i així es fan conscients d'aquesta altra realitat, de la possibilitat de canviar de pell i per tant de vida de forma radical. Per a l'home del segle XXI, nascut i educat en l'espectacle, la simple possibilitat de veure i viure una alternativa és ja una aportació a pensar que hi pot haver vida més enllà de la societat espectacular-mercantil; de fet, que d'ella se'n pot sortir. I no només això, sinó que la mateixa supervivència depèn de la capacitat de fer-ho.

[1] Aquesta obvietat queda confirmada pel lamentable anunci de James Cameron, posterior a aquest escrit (18/1/2010) que Avatar serà una trilogia. Diu Cameron: "He tenido en mente la trama desde el principio y hay escenas que dejé porque apuntan hacia una secuela. Además, desde el punto de vista comercial, Avatar solo tiene sentido como dos o tres películas". En altres paraules, s'ha invertit massa en crear un escenari i uns personatges i generar uns "fans" com per desperdiciar la inversió feta; cal amortitzar-la i a partir de la segona entrega, els costos fixos perdran pes. Pandora ja existeix als ordinadors, i tornar-hi és barat.

[2] Sobre la societat de l'espectacle vegeu La société du spectacle, Guy Debord, Buchet/Castel, París, 1967; ed. La Marca, Buenos Aires, 1995.

Eric Rohmer

2010-01-12T00:41:00.002+01:00

Eric Rohmer ha mort, l'11 de gener del 2010. Tenia 89 anys.

Al cinema es pot parlar de la societat, de la història, dels pobles; es pot fer intriga, ciència-ficció, terror, realisme social... el ventall és tan ample com la imaginació humana. Hi ha cineastes als quals descrivim amb algunes d'aquestes paraules, que caracteritzen i emmarquen la seva obra. En pensar en les pel·lícules d'Eric Rohmer només se m'acut dir que parla de persones.

Em vénen al cap Conte d'estiu, La col·leccionista, El genoll de Clara, La meva nit a casa de Maud, El raig verd, L'amic de la meva amiga, Les nits de lluna plena, Triple agent, L'amor després del migdia, Pauline a la platja, El romanç d'Astrée i Céladon (la seva darrera pel·lícula, magnífica)... Són tants els moments que em tornen al cap, tantes les imatges belles, els plans seductors, els diàlegs magnètics, els personatges estimables... Rohmer és possiblement l'autor que més personatges ha gravat en el record de diverses generacions de cinèfils. Si va ser un mestre en plantejar les situacions en què la vida personal podia ser filmada d'una forma més natural i genuïna (aquestes impagables vacances a la costa, els paisatges rurals tranquils, la ciutat sempre als peus dels personatges), va ser sublim en la direcció d'actors, treient el millor de cadascun, fos una mirada o un gest; sense treure'ls mèrit a ells, ja que en Rohmer també descobrim uns actors nous, gairebé mai famosos, que no cauen en els tics de l'ofici sinó que se'ns mostren com a persones com les que podem trobar-nos al metro cada dia. Però partint d'aquest aire quotidià Rohmer sempre aconseguia fer-los volar, sensualitzar-los i il·luminar-los amb un raig de màgia. Ningú no hauria de dirigir un actor o actriu sense haver vist el pròleg de La col·leccionista, amb Haydée Polytoff caminant per la platja. Pocs diàlegs superaran els que tenen Melvil Poupaud i Amanda Langlet a Conte d'estiu.

I així podríem allargar una llista que ens portaria per alguns dels millors moments de la història del cinema. No cal. N'hi ha prou amb recordar avui, amb agraïment i admiració, un dels directors que més se'ns ha apropat i que millor ha dirigit la mirada sobre nosaltres.

Adéu, mestre.

"Panegírico" (Guy Debord, 1989-1997)

2010-01-03T00:33:00.006+01:00

Panégyrique és l'obra pòstuma de Guy Debord. Quan es va treure la vida el novembre del 1994, Debord va deixar una nota amb la indicació que els materials corresponents als volums més enllà del segon d'aquesta obra fossin destruïts, desig que fou respectat. Però el propi Debord havia deixat clar que el primer volum ja contenia l'essencial.

Acuarela havia editat aquest volum 1 en espanyol l'any 1998, però en una edició no gaire afortunada, amb els marges minúsculs i la lletra massa petita. Poden semblar detalls menors, però un quan un text es publica així sembla que el seu contingut no importi. L'edició completa d'Acuarela & Machado del 2009 (que inclou ja tot el material disponible: els volums 1 i 2) corregeix perfectament aquest error, si bé n'introdueix un altre de menys important: el lamentable pròleg de Greil Marcus, un periodista entestat en lligar Guy Debord amb els Rolling Stones i els Sex Pistols i que evidencia en el seu text preliminar una total incomprensió de la rellevància de la crítica a la societat espectacular-mercantil que van fer Debord i la Internacional Situacionista. És curiós que la superficialitat, la imatge i en definitiva l'espectacle que és al cor de la crítica de la vida col·lectiva que fa Guy Debord arribin a mostrar-se fins i tot al mateix plec de fulls d'una obra seva, en forma de "pròleg"; però si ens posem a buscar-hi algun aspecte positiu, potser això servirà d'avís als lectors més joves sobre el grau d'extensió i de domini de la vida social que ha assolit la mentida espectacular.

Malgrat aquest error cal celebrar l'edició, perquè el lector en llengua espanyola pot accedir per primera vegada a l'obra final de Debord en la seva versió completa.

Panégyrique se'ns presenta com una autobiografia selectiva. Debord, que ja veu sens dubte pròxim el final, està especialment interessat en que no es confongui allò accessori amb allò essencial en la seva vida, i també perquè quedi clara l'íntima connexió entre aquesta, la seva manera de viure, i els seus escrits. Podem dir amb tota seguretat de Debord que és el revolucionari del segle XX la vida del qual s'assembla més a les seves obres. En escrits com Consideraciones sobre el asesinato de Gerard Lebovici, Comentarios sobre la sociedad del espectáculo o In girum imus nocte et consumimur igni + Basura y escombros, Debord es mostrava plenament conscient que els mass media fabricaven i fabricarien en el futur una teranyina de mentides i injúries al voltant d'ell; potser en aquesta constatació incontestable rau l'origen d'aquest text final, que en primera persona explica la seva presa de consciència i les motivacions de la seva actuació; en definitiva, Debord va assegurar-se que almenys les mentides haguessin de conviure, als prestatges de les llibreries, amb una dosi de veritat.

Debord parla d'allò que li importa, i es centra en els orígens de la seva instigació revolucionària, allà al 1952 amb la Internacional Lletrista; expressant que tota la resta, si bé important en si mateixa, fou una conseqüència lògica d'aquella actitud de no acceptació de la vida donada. Parla de la seva força, l'oposició sense cap mena de concessions al capitalisme espectacular, així com la claredat d'idees i accions per a contestar-lo; i de les seves febleses: l'alcohol i la solitud final, malgrat el breu i sentit esment a la seva companya Alice. Però Debord no perd l'ocasió també de subvertir aquí l'ordre, ja que el que ell mateix anuncia al principi com una biografia més o menys sistemàtica, que el lector pressuposa que s'ordenarà en capítols cronològics, deriva (mai millor dit) en una espiral de records en què Debord ens submergeix confiant en què de l'aparent desordre se'n podran extreure les idees essencials. Així, un cop la teoria havia quedat exposada a La société du spectacle, Debord dibuixa el context en què ell va elaborar aquesta teoria: la vida realment viscuda. Per a això emfatitza la marginalitat dels origens de la Internacional Lletrista i més en general de l'ambient en què es va moure durant la seva joventut. "Mai no tornarem a beure tan joves", deien ell i els seus amics a les tavernes del marge esquerre del Sena, a mitjans del segle XX, a París. Explica també els llocs on va viure, per què va abandonar la ciutat; i les estratègies militars sobre les quals tant va llegir i que es corresponen amb la seva concepció de la pràctica revolucionària.

Aquest no és el text més adequat per introduir-se a Debord; la recopilació El planeta enfermo o directament la pròpia La societé du spectacle (el llibre més essencial del segle XX) són eleccions millors. Però llegir Panégyrique des del respecte, des de la curiositat genuïna, sense prejudicis, és també una manera d'apropar-se a l'home que fou Guy Debord. Jugada ja (i perduda sobre el terreny, malgrat les raons) la batalla teòrica en altres obres, Debord permet aquí al seu lector connectar-hi també per empatia, recordant-nos així que la seva batalla, si bé es fonamentava en la raó, no vivia únicament per i per a ella; hi ha al cor la flama de la vida lliure, la rebel·lió sense treva contra l'espectacle obligatori. I aquest és el fet més inqüestionable que es pot afirmar d'un autor que tancava una de les seves pel·lícules, In girum imus nocte et consumimur igni, amb una frase definitiva: "La hora de sentar cabeza no llegará jamás".

Aquest era Guy Debord.

Vic Chesnutt

2009-12-26T21:26:00.006+01:00

Vic Chesnutt ha mort. Havia quedat en coma feia dos dies després de que semblava un intent de suïcidi, i en el dia de Nadal se'n va anar per sempre.

Me n'acabo d'assabentar via Twitter i m'ha vingut al cap immediatament Where were you, la cançó amb la qual el vaig conèixer. Tot seguit he tornat mentalment al mes de maig de l'any 1995, quan Vic Chestnutt va tocar a la desapareguda sala Savannah de Barcelona.

Per a mi era una època d'iniciació. Tot just començava a llegir Rock de Lux i per tant a descobrir la major part de la música que m'agrada. Vivia a Santa Perpètua de Mogoda i no compartia gustos musicals amb ningú conegut, així que havia d'anar sol als concerts. Per aquest motiu, els seleccionava bastant. I el de Vic Chestnutt va ser dels pocs escollits. En guardo un record molt especial: la intensitat en què cantava, la seva veu inconfundible. Era dels que creava silenci al seu voltant, per omplir-lo amb cançons que semblaven estremir fins al darrer racó de la sala.

Vic Chestnutt ha continuat fent cançons tristes (vegeu Everything I Say, vegeu-ne tantes altres), reflectint en la música el seu món problemàtic. Les coses no van ser fàcils per a ell. Ara descansa en pau.

Imatge: Thetripwire

Sitges 2009 (i 4): "Splice"

2009-12-21T23:14:00.003+01:00

Vicenzo Natali s'havia apartat del ramat amb un mapa del terror abstracte (Cube, 1997) i una elevació al cub del thriller fantàstic (Cypher, 2002); això, sorprenentment, no va ser suficient perquè es distribuissin a les nostres sales els seu tercer i quart llargmetratges, Nothing (2003) i Getting Gilliam (2004). El seu cinquè llarg, que probablement sí que s'estrenarà, va arribar a Sitges 2009.

Splice (Vicenzo Natali, 2009)

Splice (que només se m'acut traduir per "matxambrat") no és tan rara com Cube y Cypher. Adrien Brody i Sarah Polley són dos científics joves i ambiciosos; volen explorar totes les possibilitats de l'experimentació amb ADN. Brillants i aplicats, arriben a resultats que d'altres només somiarien com a fruït d'un treball de dècades. Els interrogants comencen a sorgir, però la realitat els supera...

Les parts més atractives de Splice vindran a continuació, però no seran comentades aquí.

Splice planteja coses interessants i, malgrat el ritme imparable, té temps d'insinuar algunes respostes. Inquietant (els científics tenen més perill que MacGyver a una ferreteria) i emocionant, no diu res que no puguem imaginar, però ho fa amb gràcia.

Els intèrprets tenen un aire una mica hollywoodià. Sarah Polley només m'entusiasma quan la dirigeix Atom Egoyan. Adrien Brody de científic sembla primer Adrien Brody, en segon lloc científic, i només en tercer lloc persona de carn i ossos. De fet Natali mai no ha destacat en la direcció d'actors, però ho ha compensat mantenint un bon nivell d'interès en les històries que explica.

Al final una pel·lícula per recordar amb bon sabor de boca aquesta recent edició del Festival, una cita destacada de la tardor cinèfila, que amb una selecció notable compensa el baix nivell que tenen durant tot l'any les estrenes a les sales convencionals.

Sitges 2009 (3): "Grace", "Ingrid"

2009-12-08T02:09:00.008+01:00

"Grace" (Paul Solet, 2009)

No adjuntaré cap dels horribles cartells de la pel·lícula, ni cap de les seves imatges, a aquest comentari. La sensació de déjà vu ja és prou forta sense necessitat de reforçar-la amb imatges.

Res no salva la definitivament absurda Grace de caure en la monotonia: ni l'obsessió per filmar aliments en els primers minuts, ni el part frustrat, ni res del que ve després. Cap escena, cap intèrpret (d'on han tret Jordan Ladd?), cap gir de guió, res no aixeca el nivell d'aquesta pel·lícula insulsa, banal, buida.

I és que Grace ni tan sols no et deixa la carta de ser una pel·lícula terrible, irritant, provocadora per dolenta, com algunes coses que diuen que fa Von Trier. Es queda a mig camí de tot, massa avorrida per ser comercial, massa mesurada i previsible per ser "independent". I a sobre no pot ser un telefilm de sobretaula del diumenge perquè sí que té massa escenes desagradables. Però no les compensa ni amb atreviment (com almenys intentaven fer l'any passat, sense èxit, Dead Girl i Martyrs), ni amb cap espurna de talent. I així es queda, a mig coure, a mig oblidar. Deixem-la, doncs, dormir el son dels justos.

"Ingrid" (Eduard Cortés, 2009)

No hi ha dubte que Ingrid ha estat feta amb moltes ganes. I és una llàstima, perquè el resultat em sembla un desastre.

Ja era preocupant sentir el seu director presentar-la dient que ha estat investigant les coses que "es mouen a la xarxa" (en realitat, que estan quietes a MySpace). D'allà ha escollit uns quants músics i "artistes visuals" i ha lligat les seves "obres" amb la història de la protagonista, una artista de performances de qui l'única cosa que treurem en clar és que toca més quarts que hores.

La Ingrid i els seus amics ens ofereixen una successió de desfilades de models, números d'escapisme i sado en els ambients fashion de Barcelona. Se suposa que són "trencadors", però a mi em semblen manifestacions burdes del més pur espectacle. No sé què es podria "transgredir" mitjançant l'ús acrític del llenguatge dominant: la pura aparença, l'"impacte" fàcil, l'emissió pensada per al consum sense resposta; en definitiva, l'espectacle.

Pel que fa a la història personal, penso que Cortés ha volgut parlar de gent fora del comú, però amb poca fortuna a l'hora de concretar què volia dir. Ni em crec gens ni mica la desconcertant Ingrid, ni comparteixo la fascinació per ella que caracteritza, de forma gairebé exclusiva, el personatge del seu nou veí.

Ingrid és com el visitant que no sap on va i prem tots els botons de l'interfon amb l'esperança que algú obri la porta. Jo em sento com un veí que agafa l'aparell i, en preguntar qui hi ha, no rep cap resposta.

"El planeta enfermo" (Guy Debord, 1966-1971)

2009-11-30T21:46:00.008+01:00

Guy Debord: Le planète malade, Éditions Gallimard, París, 2004. Edició en espanyol: El planeta enfermo, Anagrama, 2006.

Avui fa quinze anys, el dia 30 de novembre del 1994, Guy Debord va posar fi voluntàriament a la seva vida disparant-se un tret al cor a la seva residència de Bellevue-la-Montagne, a l'Haute Loire.

Porto unes setmanes preparant aquest comentari, i si bé encara podria donar-li millor forma, escullo el dia de publicar-lo, ni que sigui per fer una lleu esquerda (amb tota seguretat l'única en català, i probablement una de les poques al món) en el silenci que envolta aquesta data.

I tanmateix convindria tenir ben present Debord. Perquè l'anàlisi que ell, en companyia d'uns pocs més, va fer als anys cinquanta i seixanta del segle passat no ha fet més que convertir-se en més precís i exacte a mesura que passa el temps.

Al llarg del seu llibre Debord, Anselm Jappe explica els mecanismes de submissió de la vida a l'economia i l'espectacle, per via del domini de la mercaderia-imatge; idees que Guy Debord va desenvolupar i difondre durant tota la seva vida. Aquestes són també les idees centrals, i d'una manera especialment diàfana, en els textos que avui comento.

Le planète malade és en realitat una compilació de tres textos independents de l'autor: La decadencia y caída de la economía espectacular-mercantil (Le Déclin et la chute de l'économie spectaculaire-marchande), del 1966, aparegut originalment al número 10 de la revista Internationale Situationniste; El punto de explosión de la ideología en China (Le Point d'explosion de l'idéologie en Chine), del 1967, aparegut al número 11 de la mateixa revista; i El planeta enfermo (Le planète malade), text del 1971 que no havia estat publicat fins a l'edició francesa d'aquest llibre.

Malgrat ser textos originalment independents, respectaré el criteri d'Alice Debord de reeditar-los de forma conjunta, acompanyant-los tot just d'una breu i exemplar nota preliminar que els situa en el seu context i els interrelaciona pel seu nexe comú: que parlen de l'espectacle, en totes les seves formes.

El nostre recorregut començarà a ben a prop: a Watts, el 1965.

La decadencia y caída de la economía espectacular-mercantil

L'interès i la influència de la Internacional Situacionista per la revolta obrera no van començar ni acabar amb el maig del 1968. Els situacionistes tenien l'ull posat en totes les situacions de revolta que es produïen al món, especialment aquelles que volien subvertir les arrels de l'ordre vigent i que per tant podien ser qualificades de revolucionàries. Per a la I.S., només podia tenir una actuació revolucionària el proletariat mateix, sense caps ni intermediaris, organitzat en consells que mai no assolien un estatus superior al de la pròpia classe obrera en la seva totalitat.

No és estrany, doncs, que la revolta de Watts del 1965 els interessés.

Watts és un barri de Los Angeles, California [1] on la majoria de la població és de raça negra. La situació de forta discriminació que patia la gent d'aquesta raça en aquell temps donava lloc a tot tipus d'abusos per part de les autoritats, en particular de la policia. A partir d'un incident menor (la detenció d'un conductor per alcoholisme) es van desencadenar protestes que van portar el caos (saquejos de comerços, incendis provocats, enfrontaments entre policia i grups nombrosos de gent de raça negra) al barri durant dies, i que van causar 34 morts (la majoria negres) i 1.032 ferits.

El fet que es tractés d'una revolta salvatge i sense dirigents va deixar els revoltats sense cap mena de "suport" (que tampoc no reclamaven, d'altra banda) d'organitzacions oficials de defensa dels drets dels negres. El cap de la policia, William Parker, va dir amb encert que no es podia negociar amb ningú perquè "els amotinats no tenen caps". Tota una garantia de desordres i destrucció, i música a les oïdes de la I.S.

La I.S. dóna suport a la revolta, i Guy Debord es queda a gust donant una teoria a la pràctica, per facilitar que ambdues es trobin, com li agradava dir a la I.S. Diu Debord:

"La revuelta de Los Ángeles es una revuelta contra la mercancía, contra el mundo de la mercancía y del trabajador-consumidor jerárquicamente sometido a las medidas de la mercancía. (...) El hombre que destruye las mercancías demuestra su superioridad humana frente a las mercancías. No permanecerá prisionero de las formas arbitrarias de las que se ha revestido la imagen de su necesidad. (...) Y el saqueo, por el cual se desmorona inmediatamente la mercancía en cuanto tal, muestra también la ultima ratio de la mercancía: el ejército, la policía y demás cuerpos especializados que ostentan en el Estado el monopolio de la violencia armada. ¿Qué es un policía? Es el servidor activo de la mercancía (...)"

Debord identifica el subjecte revolucionari en aquella classe treballadora que, pel fet d'estar vivint en circumstàncies adverses i pròxima a la riquesa extrema, adquireix la consciència que allò que l'espectacle promet li és negat en la vida real, i per tant, està més preparat per rebutjar la totalitat de les condicions de vida que li vénen imposades. Debord qualifica l'espectacle de "droga per a esclaus", i sosté que en revoltar-se contra ell la població negra busca trencar les seves cadenes i prendre el domini de la pròpia vida, com a experiència individual i col·lectiva.

El punto de explosión de la ideología en China

Quan l'escrit El punto de explosión de la ideologia en China fou publicat no hi havia el consens que hi ha avui sobre el fet que els "estats del bloc dit socialista" (com, encertadament, els anomenava la I.S.) eren societats de classes, en les quals persistia l'opressió que les seves "revolucions" proclamaven haver abol·lit. També en aquesta denúncia els situacionistes van ser pioners. Diu Debord:

"La descomposición acelerada de la ideología burocrática, tan palmaria en los países en que el estalinismo ha tomado el poder como en los otros, donde ha perdido toda esperanza de tomarlo, tenía que empezar naturalmente con el tema del internacionalismo; pero eso no es más que el comienzo de una disolución general que ya no tiene vuelta de hoja. La burocracia no podía hacer suyo el internacionalismo sino a modo de proclamación ilusoria al servicio de sus intereses reales, como una justificación ideológica entre otras, porque la sociedad burocrática es justamente el mundo invertido de la comunidad proletaria. La burocracia es esencialmente un poder basado sobre la propiedad estatal nacional, y finalmente tiene que obedecer a la lógica de su realidad, conforme a los intereses particulares que impone el nivel de desarrollo del país de su propiedad."

El text es centra en explicar els fets i apuntar les raons subjacents en la crisi del poder burocràtic viscuda a Xina des de la primavera del 1966. Debord qualifica aquesta crisi dins l'antic bloc burocràtic com la primera que es va produir des de la cúpula cap a baix, i que va dividir en dos la pròpia classe dirigent. La seva tesi principal és que és impossible entendre aquesta crisi sense observar l'ús de la ideologia com a discurs totalitari del poder espectacular concentrat. Amb gran profusió de dades comenta l'evolució d'una crisi que no comença a tancar-se fins que la classe dirigent no constata que han posat en risc la seva pròpia dominació de la societat. Cap engruna de veritat no roman en el suposat "socialisme" de la Xina, perquè allò que ells anomenen socialisme no és més que el vestit ideològic amb què s'encobreix una societat de classes. No cal dir que l'expressió "revolució cultural" és un acudit a ulls de Debord, com ho va ser sempre en realitat.

El text és una il·lustració més d'allò que el mateix any 1967 es podria llegir a la tesi 55 de La sociedad del espectáculo:

"Es la lucha de los poderes que se han constituido para la gestión del propio sistema socioeconómico la que se despliega como contradicción oficial, cuando corresponde de hecho a la unidad real; esto ocurre tanto a escala mundial como en el interior de cada nación." [2]

El planeta enfermo

Si la revolta de Watts i el maoisme poden resultar estranys al lector mitjà de l'any 2009, no és probable que això passi amb la crisi ecològica, el tema central del tercer text recopilat al llibre. En efecte, Le planète malade , un text del 1971, descriu les coses que passen al món al 2009 amb una exactitud sorprenent.

I és que avui dia encara són dogmes de fe el mercat, el creixement econòmic i la "generació de llocs de treball". El punt clau de l'anàlisi de Debord no és altre que l'absurditat del poder del valor de canvi de la mercaderia, un valor que avui es qüestiona menys que els antics valors religiosos i morals; un valor que és, en realitat, el veritable "déu" dels segles XX i XXI, desplaçant els antics déus, igualment irracionals però més allunyats de l'economia. Debord ha dit sempre que la qüestió no és si l'economia allibera els homes, sinó si els homes s'alliberen de l'economia; és a dir, de la mercaderia.

Debord afirma que d'ençà que allò quantitatiu domina el pensament burgès (des de la fundació del capitalisme), aquesta variable de mesura ha tingut com a conseqüència lògica la submissió de la vida a allò que genera valor de canvi en el mercat. De la mateixa manera Debord associa al proletariat el paper de defensar i assumir com a propi allò qualitatiu: "Para el pensamiento dialéctico, por el contrario, y, por tanto, para la historia y para el proletariado, lo cualitativo es la dimensión más decisiva del desarrollo real. He aquí lo que el capitalismo y nosotros hemos acabado por demostrar."

Debord considera que els "amos de la societat" es veuen empesos a parlar de la contaminació per obligació, perquè amenaça la seva pròpia supervivència; però en fer-ho sense (òbviament) alterar les normes que permeten el seu propi domini, és a dir, la supremacia de la mercaderia, les reformes per ells impulsades estan abocades al fracàs.

"El desarrollo de la producción ha demostrado cabalmente, a estas alturas, su verdadera naturaleza como realización de la economía política: el desarrollo de la miseria, que ha invadido y arruinado el medio mismo de vida. La sociedad en la que los trabajadores se matan trabajando y sólo pueden contemplar el resultado [3], ahora los hace ver -y respirar- con toda franqueza el resultado general del trabajo alienado, que es resultado mortal."

Debord lliga finalment la revolució a l'ànsia de supervivència de l'home, buscant potser un últim ressort que pugui fer prendre consciència al subjecte revolucionari, el proletariat. 38 anys després de la publicació del text convindrem en afirmar que Debord no va aconseguir la reacció que tots i cadascun dels seus textos i de les seves accions perseguien; tot i així, ningú no ha elaborat, a dia d'avui, una anàlisi més precisa, ni una predicció més fiable.

Guy Debord va morir el 1994. Una pintada feta més tard sobre un mur d'alguna ciutat italiana deia: "Il mondo brucia, Guy Debord vive" ("El món crema, Guy Debord viu"). Avui, allà on miris, podràs contrastar la veritat concreta d'aquestes paraules amb la mentida universal de l'espectacle.

Referències

I. La decadencia y caída de la economía espectacular-mercantil

Text original de Guy Debord
Text traduït a l'anglès
Nonfiction: Decline and Fall (Christopher Winks a Brooklyn Rail)

A Journey into the Mind of Watts (Thomas Pynchon)

Violence in the city: An End or a Beginning (Informe oficial sobre la revolta)

II. El punto de explosión de la ideología en China

Cultural Revolution a Wikipedia
The Political Crisis in China (George Novack)

III. El planeta enfermo

Text original de Guy Debord

Notes

[1] Vegeu mapa.
[2] Per a cites de La societé du spectacle Utilitzo la traducció castellana de Maldeojo, disponible a internet. Comparteixo la seva opinió sobre que la traducció de José Luis Pardo per a l'editorial Pretextos (la que més habitualment es pot trobar a les llibreries) és defectuosa.
[3] Aquesta frase serveix de definició perfecta de la societat de l'espectacle.

Sitges 2009 (2): "Ullal"

2009-11-25T21:59:00.003+01:00

Avui reprenc la sèrie de Sitges amb una segona entrega sobre una pel·lícula que compleix plenament amb un d'aquells elements que esperem trobar en qualsevol edició de Sitges: la peli rara. Què haurien estat edicions anteriors del festival sense Innocence, The Sky Crawlers, Mind Game o Twilight of the Ice Nymphs? Què hauria estat Sitges 2009 sense Kynodontas?

Kynodontas (Ullal; Giorgios Lanthimos, 2009)

Un matrimoni d'edat mitjana (interpretat per Michelle Valley i Christos Stergioglou) té una particular visió de l'educació que han de donar als seus tres fills, dues noies i un noi sense nom (Aggeliki Papoulia, Mary Tsoni i Christos Passalis). Els mantenen confinats dins les quatre parets de la seva casa (amb jardí i piscina, això sí) i els donen (sempre de primera mà: naturalment els fills no tenen accés al telèfon ni a internet) tota la informació que necessiten. La necessitat, és clar, és aquí un concepte relatiu, ja que si els joves no surten mai del seu domicili, no necessiten ni tan sols saber què significa el llum vermell d'un semàfor.

La relació entre educació, llenguatge i formació del propi pensament és el més interessant d'una pel·lícula que no es pot dir que plantegi cap dilema ètic, donat que allò que fan els pares és inequívocament rebutjable (a part d'il·legal). L'actitud dels pares, que es comporten com si visquessin en el pseudomón que han creat només quan parlen amb els fills i no pas quan es comuniquen entre ells (o, òbviament amb la resta del món), desperta en l'espectador un fàstic profund. En contrast amb això, la formació d'una microcultura pròpia per part dels tres fills dóna lloc a situacions absurdes, divertides i també morboses (els joves ja estan crescudets i les seves hormones, ben despertes).

Un cert lletgisme en l'estètica (que per sort no va incloure el càsting d'actors) i la "unitat de temps, espai i acció" que tant agradava a alguns clàssics caracteritza la pel·lícula. Una acció minimalista, individual, fa de punt de ruptura. Amb això n'hi ha prou: Kynodontas es val per si mateixa, i entre el conflicte ètic i la fascinació que ens generen aquestes vides perdudes, desorientades, estranyes, val més la pena. Segurament hauria pogut ser més narrativa, més espectacular, però pel meu gust ja està bé com està: equilibrada, incisiva com l'ullal del títol (si em permeteu l'obvietat; i com que estic al meu blog, sí que me la permeteu), incòmoda, i molt, molt estranyament fascinant.

La pel·lícula faria una excel·lent sessió doble sobre la formació de la personalitat amb Innocence de Lucile Hadzihalilovic, per exemple. Però ja no es fan sessions dobles. Sigui com sigui, ha estat la més interessant de les cinc pel·lícules que he vist aquest any a la vila blanca.

"El meu veí Totoro" (Hayao Miyazaki, 1988)

2009-11-22T04:17:00.006+01:00

El 16 d'abril del 1988 s'estrenà a Japó El meu veí Totoro (となりのトトロ Tonari no Totoro). La pel·lícula no es va estrenar a un altre país fins al 1993, als Estats Units. L'estrena europea fou a França, l'any 1999. Finalment, a la tardor del 2009 ha arribat a les nostres pantalles. Tot i que naturalment ja es podia trobar en dvd, jo l'he descoberta als cinemes Icària.

La petita Mei i la seva germana gran Satsuki (els noms de les dues nenes signifiquen el mateix: maig) arriben amb el seu pare a una nova casa enmig del camp, on s'instal·laran. La casa és bonica, tot i que els nous inquilins de seguida observen que una reforma li aniria la mar de bé. La seva mare no pot ser amb tots ells per motius que sabrem més endavant. En aquest apacible entorn rural, les nenes no trigaran a trobar-se amb algunes sorpreses.

A qualsevol altra banda la sinopsi arribaria una mica més enllà, però aquí no ho farem. Aplico el criteri de no aixafar els bons moments de les pel·lícules, i aquesta és una successió contínua de bons moments, i per tant les primeres incògnites, per senzilles que siguin, ja val la pena de respectar-les.

Pensem-hi un moment, però: una imatge d'un pare amb dues nenes que arriben a una nova llar; i això en una pel·lícula infantil japonesa del 1988. L'absència de la mare, ressaltada pel fet que els protagonistes no l'esmentin (si no recordo malament) en les primeres seqüències, serà sens dubte percebuda pel públic, i la incògnita sobrevolarà uns minuts meravellosos que, en contrast amb això, són dels més alegres i desenfadats de l'obra.

Els personatges esmentats, junt amb d'altres com el noi veí, Kanta, o la senyora gran, són creacions inspirades i riques en matisos. La noblesa i bondat de cor de tots ells és combinada brillantment amb pinzellades d'orgull, timidesa, diversió, preocupació, serenor i valentia davant dels problemes.

Història d'infantesa i descoberta d'un món diferent, de gent bona i sentit del deure, d'aventura trobada al costat de casa, de valentia davant d'allò desconegut; El meu veí Totoro es totes aquestes coses i quelcom més. És un sorprenent viatge al fantàstic i també una cant a la natura i a tot allò pròxim; és per a nens i per a adults, fa riure i emociona, i sobretot ens fa observar allò essencial, la plenitud de cada moment.

A El meu veí Totoro cada decisió és encertada, cada seqüència un motiu d'admiració. D'entre totes, l'escena a la parada de l'autobús sota la pluja és, per la intensitat, per la indescriptible bellesa, de les que es queden gravades a la retina per sempre. Moments com aquest fan d'El meu veí Totoro una de les estrelles més brillants d'aquest cel cinematogràfic que han pintat amb traç ferm, amb el pinzell amarat de talent i màgia, uns pocs escollits, encantadors de somnis, genis com Hayao Miyazaki.

Avui hem conegut Totoro. I ha estat fantàstic.

Llengües i renúncies

2009-11-11T01:00:00.009+01:00

L'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament informa que "la comissió de Cooperació i Solidaritat del Parlament de Catalunya va acollir la presentació de l'Estratègia de país prioritari (EPP) Nicaragua, la primera d'un país soci de la cooperació catalana. Es tracta d'un document estratègic que té per objecte establir un full de ruta del govern de la Generalitat en la seva actuació en matèria de cooperació al desenvolupament en aquest país prioritari. La presentació del document forma part de la visita que durant tota aquesta setmana fa una delegació de polítics nicaragüencs dels àmbits municipal i regional de la Regió Autònoma de l'Atlàntic Nord (RAAN) i de la Regió Autònoma de l'Atlàntic Sud (RAAS), junt amb personal del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). L'objectiu de la visita és conèixer l'experiència catalana a nivell de descentralització administrativa." (Llegiu notícia).

Comparteixo l'interès en cooperar amb el benestar de Nicaragua, i desitjo el millor a la seva gent.

Però per a La Vanguardia i per a alguns grups polítics del Parlament (cal anomenar els culpables pel seu nom: PP, Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía), la notícia no està en la visita de la delegació nicaraguenca. Ni en la promoció del nou programa Pana Laka ("amistat", en llengua miskitu), amb un fons de més de mig milió d'euros. No. Això hauria estat massa interessant.

La notícia està (vegeu, si la vergonya aliena us ho permet, la pàgina 19 de l'edició impresa de La Vanguardia; o la seva versió web: 1, 2) en què el Parlament va contractar un servei de traducció català-castellà, per tal que els visitants poguessin entendre les paraules dels parlamentaris catalans.

El redactat de la notícia, perpetrada per un tal Iñaki Ellacuría, podria formar part d'una galeria dels horrors del periodisme. Llenguatge tendenciós, referències gratuïtes a polèmiques passades en esmentar l'Agència Catalana de Cooperació, i sobretot la típica "polèmica" generada/amplificada pel propi mitjà, i que es recolza només, atenció, en declaracions verbals de persones tan "significatives" com Rafael Luna, del PP; un tal Lluís Postigo, d'ICV-EUiA; i l'inefable demagog Joan Ferran, del PSC, la frase lapidària del qual tanca l'article: "Els idiomes oficials no s'haurien de traduir entre si a la Cambra quan tothom els entén." Sempre atent a l'hora d'estar allà on no el demanen per deixar anar alguna bajanada, Ferran es cobreix aquí de glòria en involucrar el partit que està governant la Generalitat, junt amb dos partits auxiliars, amb la "polèmica" generada per gent com Rafael Luna o Lluís Postigo.

Què voleu que us digui, jo quan penso en figures importants de la política catalana, per la rellevància de les seves contribucions, els noms de Rafael Luna o Lluís Postigo no són els primers que em vénen al cap. Tampoc el de Joan Ferran.

Si això en lloc d'Horitzons Inesperats fos Barrio Sésamo, en aquest paràgraf s'explicaria com, malgrat ser el català i el castellà llengües oficials de Catalunya, una persona que ha vingut de Nicaragua (del país, no del carrer Nicaragua) per visitar-nos no té per què entendre els nostres diputats quan parlen en català.

Potser aquests polítics pensen que cal simplement renunciar al català quan el visitant és algú que no el parla; o més concretament, que parla castellà. Aquesta polèmica no s'ha donat amb uns visitants finesos o suecs, amb els quals potser si parlés tothom en anglès seria típic d'entendre'ns (i no per això aquesta seria una bona opció en l'àmbit del Parlament de Catalunya).

Però és que el Parlament de Catalunya no és el Bar Manolo o La Paloma, on si et trobes una noia cordobesa, escocesa o japonesa intentaràs parlar una llengua que ella entengui per tal de relacionar-t'hi. El Parlament de Catalunya té les seves arrels a les Corts Catalanes establertes el 1283, i d'aleshores ençà ha estat el dipositari del poder representatiu de Catalunya. En el marc legal actual, "1. El Parlament representa el poble de Catalunya. 2. El Parlament exerceix la potestat legislativa, aprova els pressupostos de la Generalitat i controla i impulsa l'acció política i de govern. És la seu on s'expressa preferentment el pluralisme i es fa públic el debat polític. 3. El Parlament és inviolable."

A qualsevol Parlament normal la llengua pròpia s'hi pot parlar, i si n'hi ha una altra d'oficial, també es pot utilitzar perfectament. Això passa al Parlament de Catalunya, on els senyors Luna, Postigo o Ferran poden expressar-se, si ho desitgen, en llengua espanyola. Però si vénen visites que no parlen català, el correcte és posar a la seva disposició, en mostra d'acollida, un servei de traducció. I no val la rèplica de que la delegació tingués com a llengua pròpia el miskitu; les capacitats operatives dels serveis de traducció són limitades, hi ha un ventall de llengües disponibles, i convé escollir, d'entre elles, la més adequada per a la comprensió dels oïdors, que en el cas que ens ocupa era la llengua castellana, donat que la miskitu no és entre les que permeten oferir un servei de traducció a un cost raonable.

Tot això em sembla parlar d'obvietats. Si ho faig és perquè no deixen de sorprendre'm (sempre en negatiu) les actituds d'alguns dels actors de l'espectacle polític a casa nostra. En primer lloc, l'especímen que "abona la (diguem-ne) polèmica", quan li correspondria, pel seu càrrec públic (és un parlamentari del partit que és al govern!), explicar amb seriositat i rigor que de polèmica, en realitat, no n'hi ha cap.

En segon lloc, el paper galdós dels "mass media". Ells s'erigeixen en creadors de polèmiques en lloc d'explorar, analitzar, identificar i explicar allò que consideren que és genuïnament una notícia rellevant. Gairebé ningú no sap què hi han vingut a fer els nicaraguencs a casa nostra, però gràcies a La Vanguardia (i, probablement, a tants d'altres mitjans que actuen amb actituds calcades), ara tothom sap que ens hem gastat mil euros (1.000 euros; menys d'un 0,2% del cost del programa en si, per cert) en un servei de traducció. El missatge ¿subliminal? és clar: Renuncia a la teva llengua pròpia, comunica't amb el món en espanyol. És igual si estàs parlant des de la més alta tribuna democràtica que existeix a Catalunya, com és el Parlament. Renuncia a la teva identitat, transmuta't en allò que no ets, adapta't tu canviant la realitat d'aquí en funció d'allò que entén aquell qui ens visita; el català, en definitiva, és folklore; quan arribi un cas pràctic, el millor que pots fer és oblidar-te'n. Per sentit comú. Aquest és el missatge que transmet un portaveu adjunt al Parlament del PSC, el partit que governa a la Generalitat de Catalunya.

En mig de la bogeria algú l'ha feta encara més grossa parlant de que això era menys justificable en època de "crisi". És curiós que els qui critiquen aquesta despesa no proposin també suprimir els més de 500.000 euros del programa de cooperació en si, que entenc que per la seva feina de parlamentaris coneixeran i hauran analitzat en detall.

Si fets tan obvis com aquest encara susciten preteses "polèmiques" (que, d'altra banda, neixen ja tan viciades que és impossible que abandonin mai la seva essència purament espectacular), concloc i confirmo que aquells representants polítics que les atien no estan capacitats per fer la seva feina.

Tingues sempre present que la premsa et manipula. I que alguns (com a mínim) dels teus representants polítics també ho fan. Amb complicitat, repetint i amplificant les mateixes consignes enganyoses, parcials, tramposes.

Tingues també present que el missatge final es redueix, molt sovint, a una sola idea: "Renuncia." No val la pena que et mantinguis fidel a allò que ets, a allò que penses; deixa que se t'emporti el corrent, parla d'allò que toca parlar, vota'ls a ells o com a mal menor abstingues-te, però sobretot no molestis, deixa'ls fer, deixa que ells, els professionals, s'ho maneguin tot.

Renuncia.

I sempre hi ha algú que diu que no.

Sitges 2009 (1): "Moon"

2009-10-30T20:10:00.007+01:00

La tardor sempre arriba acompanyada d'una cita tan especial com el Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Només vaig veure cinc pel·lícules en l'edició 2009, i les aniré comentant en un total de quatre articles (agruparé les dues que no em van agradar en un de sol).

El viatge comença ben a prop d'aquí: a la Lluna.

"Moon" (Duncan Jones, 2009)

Entre el territori conegut del nostre planeta i els universos infinits que mai no podrem conèixer, la primera parada és la Lluna. De la mateixa manera, Moon és, si més no al principi, una de les primeres parades que trobem entre el cinema realista i la ciència-ficció.

Quan s'escull la Lluna com a escenari d'una pel·lícula sol ser per parlar de quelcom pròxim, d'una possible evolució de la nostra societat, en definitiva, de nosaltres mateixos; del nostre demà col·lectiu. Així era a la fantàstica minisèrie d'animació Freedom Project, que vam veure ara fa un any. I així passa també al primer llargmetratge de Duncan Jones.

Qui és aquest Duncan Jones, i quina és aquesta Lluna?

Duncan Jones fou conegut abans que res per ser el fill de David Bowie. Cinematogràficament, va debutar amb un curtmetratge, o migmetratge, de 28 minuts, Whistle (2002), també enquadrat en la ciència-ficció, i que no he vist. Sens dubte serà Moon, el seu primer llargmetratge, el que li donarà un reconeixement més ampli en el món del cinema.

La Lluna, on ens situa Moon, és l'únic satèl·lit natural de la Terra, i el cinquè més gran en mida del Sistema Solar. Gira al voltant de la Terra (fent una òrbita completa cada 27,3 dies) a una distància mitjana de 384.403 quilòmetres; unes trenta vegades el diàmetre de la Terra. Té un diàmetre de 3.474 quilòmetres. La seva superfícia total és de menys d'una desena part la del nostre planeta (equival a Rússia, Estats Units i Canadà junts), el seu volum és un 2% del de la Terra, i sobre la seva superfície la gravetat és d'un 17% de la que tenim aquí. La Lluna és l'únic cos celest sobre el qual l'home ha caminat, a part de la Terra; ho va fer el 20 de juliol del 1969, en la missió Apollo 11 de la NASA tripulada per Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins (no confondre amb el líder revolucionari irlandès del mateix nom).

Som en algun moment indefinit del Segle XXI. La humanitat ha començat a explotar els recursos naturals que té la Lluna. La companyia coreana Lunar Industries hi té una base d'extracció d'heli 3, font d'energia nuclear de fusió que s'utilitza, lògicament, per alimentar energèticament la Terra. La producció a la mina és altament mecanitzada, però tot i així hi cal la presència d'un operari. Aquest és Sam Bell (interpretat per Sam Rockwell), qui té per única companyia un ordinador dotat d'intel·ligència artificial i, encara millor, de la veu de Kevin Spacey. (Suposo que el seu sistema operatiu no és Windows 7, que en aquell moment ja haurà quedat obsolet.) La pel·lícula acaba de començar i, com és tradició en aquest blog, a partir d'aquí s'imposa el silenci.

Amb una estètica senzilla i suggeridora, uns paisatges llunars foscos i solitaris (a la Lluna mai no és de dia), un protagonista interessant molt ben interpretat per Rockwell, i la inestimable contribució de la veu de Spacey, Moon és té ja prou elements per ser una experiència molt recomanable. Però si és destacable és sobretot pel seu estil directe, despullat, sense la càrrega d'espectacle i sentimentalisme barat que tindria si fos made in Hollywood; i per ser capaç de, tot mantenint-se fidel al seu estil, construir no sols una trama d'acció atractiva, sinó també preguntar-se per l'evolució i els límits de la nostra economia, i de l'ús econòmic de la ciència.

Moon aconsegueix que ens preguntem primer què està passant i després, en certa manera, qui som, i si allò que estem veient reflectit és ciència ficció o més aviat el reflex futur de les ombres que ja estem projectant, com a societat, com a espècie, aquí i ara.

Hem caminat damunt la Lluna. I hi hem vist un desert que ens resulta familiar i pròxim.

"Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici" (Guy Debord, 1985)

2009-09-21T22:51:00.009+02:00

Guy Debord: Considérations sur l'assassinat de Gérard Lebovici, Éditions Gérard Lebovici, París, 1985. Edició en espanyol: Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici, Anagrama, 2001.

La matinada del dia 6 de març de 1984 Gérard Lebovici va ser trobat, mort a trets, al seient del davant del seu cotxe a l'aparcament soterrani d'Avenue Foch, a París. El productor de cinema, editor i empresari francès tenia aleshores 51 anys. En feia 13 que havia conegut Guy Debord, amb qui establí un ferm llaç d'amistat.

Era lògic que l'assassinat d'una persona bastant coneguda en el món cultural francès fos notícia. Ho va ser. Però el tractament que en va fer la pràctica totalitat de la premsa francesa va oscil·lar entre la imprecisió i el més pur deliri. Aquí i allà es va suplir la falta d'informació real sobre el cas amb comentaris sobre l'amistat de Lebovici amb Debord, seguits d'explicacions desordenades i desprovistes de tot rigor sobre les teories i activitats revolucionàries d'aquest últim i de l'organització que va contribuir a impulsar, la Internacional Situacionista. No contents amb desinformar els seus lectors sobre una part de la història que quan era present havien bàsicament ignorat (i ni ara ni mai, evidentment, no comprendrien), alguns van anar més enllà i van insinuar descaradament que les "males companyies" de Lebovici, la seva amistat amb Debord en definitiva, haurien estat una circumstància decisiva, o vés a saber si una causa, de la seva mort.

Guy Debord no tenia per costum replicar els missatges emesos pels mass media, que ell considerava simples altaveus de propaganda, sovint inconscient, de la societat de l'espectacle. Diu a l'inici del llibre que avui comento:

No creo haber leído en total más de cinco o seis hechos verdaderos en todo lo que se ha contado de mí, sea cual sea el tema que se abordara, y en ningún caso dos a la vez. Y esos hechos estaban casi siempre separados de su contexto y disfrazados con la ayuda de diversos errores sobreañadidos, y además interpretados con harta malevolencia y sinrazón. Todo lo demás era pura y simple invención. (...) No hubo, sin embargo, en más de treinta años de falsa ignorancia y mentiras descaradas, nada tan concentrado y tan torpe en la impostura espectacular como el balance que la prensa francesa de todas las tendencias de opinión se apresuró a emitir el día que siguió al 5 de marzo de 1984, cuando Gérard Lebovici, mi editor y amigo, fue atraído a una celada y asesinado en París. (op. cit., pàg. 21.)

L'enèssima prova (més evident que mai) de la fabricació sistemàtica de la mentida per part dels mitjans espectaculars, i sobretot el fet que tema de l'assassinat d'un bon amic el tocava massa de prop com per restar callat, van impulsar Debord a fer una excepció en la seva norma i replicar les acusacions. El resultat són diverses causes judicials i el llibre que tinc ara mateix al meu costat.

Yo nunca he hecho caso de la prensa. Jamás he intentado ejercer ningún derecho de respuesta, y menos todavía hubiera querido entablar una acción judicial contra personas que no han cesado de difamarme hasta donde me alcanza la memoria. Pero nadie había dicho jamás que yo había asesinado a un amigo o mandado asesinarlo. Se equivocaron al llegar a ese extremo. La cosa me pareció tan excepcional que hice una excepción. (...) Los difamadores fueron condenados a pagarme algún dinero y además a publicar a sus expensas cada juicio en tres periódicos de mi elección. Pero yo no quiero elegir ningún periódico; me parecen todos iguales. No tengo mejor opinión de sus lectores, y no me interesa rectificar su opinión sobre mí. La única cosa que me era imposible esta vez era dejarlos decir. (op. cit., pàg. 104-105.)

L'interès del llibre no rau, evidentment, en la simple constatació de les falsedats creades i distribuïdes (emeses) per la premsa. Això és evident per a qualsevol que tingui dos dits de front (igual com la falsedat i el caràcter espectacular de moltes notícies que publiquen avui dia els diaris és prou evident per si mateixa, i no resulta interessant dedicar escrits a replicar-la).

Si Debord s'hagués limitat a utilitzar el seu dret a rèplica, la sentència condemnatòria hauria estat publicada a tres diaris que no interessen ningú, i ara no estaríem parlant d'això. La decisió de Debord de dedicar un breu llibre a posar en evidència aquells qui l'atacaren eleva l'estupidesa i la mala fe d'uns personatges en un moment donat a la categoria de fet històric, ja que allò que escriu i publica Debord sí que és recordat en els temps a venir. Queda, doncs, per als qui la vulguin llegir, una crítica mordaç i severa dels mass media, però una crítica que no acaba en si mateixa, sinó que s'insereix en la crítica global de Debord a tota la societat de l'espectacle.

Aquest és segurament un dels textos més fàcils de llegir de Guy Debord, i per això mateix no s'hauria de passar per alt la seva relació amb la crítica al valor de canvi i a la mercaderia que esdevé imatge.

Allí donde el mundo real se cambia en simples imágenes, las simples imágenes se convierten en seres reales y en las motivaciones eficientes de un comportamiento hipnótico. El espectáculo, como tendencia a hacer ver por diferentes mediaciones especializadas el mundo que ya no es directamente aprehensible, encuentra normalmente en la vista el sentido humano privilegiado que fue en otras épocas el tacto; el sentido más abstracto, y el más mistificable, corresponde a la abstracción generalizada de la sociedad actual. Pero el espectáculo no se identifica con el simple mirar, ni siquiera combinado con el escuchar. Es lo que escapa a la actividad de los hombres, a la reconsideración y la corrección de sus obras. Es lo opuesto al diálogo. Allí donde hay representación independiente, el espectáculo se reconstituye. (La Société du Spectacle, tesi 18; traducció de Maldeojo per a l'Archivo Situacionista Hispano.)

L'emissió centralitzada de missatges no replicats des dels mass media, formant un discurs oficial espectacular (tant en el contingut com en la forma), no és (per a Debord) més que la punta més visible d'un iceberg que és la totalitat de la vida social, la qual ha quedat dominada per l'economia capitalista, i per tant pel domini del valor de canvi, que ha portat a la separació generalitzada de les diferents facetes de l'existència, i condiciona tot l'ús del temps a les societats modernes.

La tesi 8 de La Societé du Spectacle afirma: "En el mundo realmente invertido, lo verdadero es un momento de lo falso." Guy Debord és un moment de la història dels darrers cent anys. I en tenim per estona.

"Paranoid Park" (Gus Van Sant, 2007)

2009-08-24T02:32:00.003+02:00

Anar a veure una pel·lícula de Gus Van Sant, com a mínim una de les "rares" (Elephant, Gerry, Last Days, Paranoid Park) és sempre una experiència diferent, l'oportunitat de veure quelcom original i estimulant. Tot i així, l'asfixiant calor d'aquests dies m'havia aplatanat una mica i no trobava mai el moment d'arribar-me fins al Verdi Park i veure-la. Finalment, en llegir el comentari de la Gaia sobre la bellesa de la pel·lícula, vaig decidir no perdre-me-la.

I la pel·lícula em va semblar tan única, apassionant, poètica i profundament trista, que del que no tenia ganes era de marxar-ne. Des del primer moment Gus Van Sant teixeix una teranyina d'imatges, sons, ritme, plans... en fi, cinema, que em va captivar. I això és del que es tracta, al cap i a la fi, quan vas al cine. I si a més diu alguna cosa interessant, que en aquest cas és rotundament que sí, doncs encara millor. La situació plantejada per Paranoid Park em sembla terrible, ens deixa atònits i desorientats, i fa que veiem amb uns ulls diferents aquesta quotidianitat en què viu, i també ens va pensar en la que vivim nosaltres. Per això podem afirmar que Paranoid Park ens redescobreix la vida quotidiana des de la hipòtesi de la seva destrucció. Un tema fascinant.

Per no repetir el que altres ja han dit, posaré uns enllaços recomanats al final i passo tot seguit a comentar coses col·laterals.

Al Portland de la pel·lícula de Gus Van Sant hi ha un lloc anomenat Eastside Park, un parc de skating construït il·legalment per skaters de la ciutat. Tots els qui hi van l'anomenen Paranoid Park. Les escenes que succeeixen en aquest lloc van ser rodades a un parc de Portland anomenat Burnside Skatepark.

D'entre la molta bona música de la pel·lícula (vegeu el llistat de la banda sonora) se'm va quedar gravada la preciosa cançó Angeles, d'Elliott Smith. L'atzar va voler que tot just uns dies després anés al CCCB, al cicle Gandules, on es projectà, abans del llargmetratge, el curt Lucky Three: An Elliott Smith Portrait, on el cantautor hi apareix interpretant tres cançons, entre elles Angeles. El vídeo es pot veure per internet (part 1, part 2). Val a dir que coneixia molt poc Elliott Smith (sí que l'havia sentit alguna altra vegada, penso que en un o dos CD regalats per la revista Rockdelux), i que m'agrada molt la seva veu. El que no sabia fins que me'n vaig informar arran d'aquests films que comento és que va morir el 2003, als 34 anys d'edat. Molt trist.

Paranoid Park, la pel·lícula, és inspirada, o basada, en una novel·la de Blake Nelson d'igual títol. La novel·la ha rebut comentaris majoritàriament positius, i la pel·lícula em fa venir ganes de llegir-la.

Enllaços recomanats

- Gaia (Fotolog): Paranoid Park
- Carlos Losilla: El dolor de ser jove (Diari Avui, 10/7/2009).
- Club 7 Cinema (blog): Fitxa, Comentari, Altres veus.

"Guy Debord" (Anselm Jappe, 1993)

2009-08-19T02:31:00.006+02:00

Anselm Jappe: Debord, Edizioni Tracce, 1993. Edició en espanyol: Guy Debord, Anagrama, 1998.

Si existeix una teoria crítica d'especial rellevància per entendre la societat en què vivim, aquesta és la formulada per la Internacional Situacionista i en especial per Guy Debord (1931-1994) durant la segona meitat del segle XX. Teòric marxista, escriptor, cineasta i sobretot revolucionari, Debord és en el cor d'allò més semblant a una oposició total a la societat actual que ha existit en els darrers cent anys.

Les obres essencials de Debord, La societat de l'espectacle (1967; Pre-Textos en castellà) i Comentaris sobre la societat de l'espectacle (1988; Anagrama en castellà), són lectures imprescindibles per comprendre els mecanismes de la societat capitalista moderna, en què la mercaderia ha esdevingut imatge. Però llur comprensió pot ser d'una certa dificultat si no se'n coneixen el context històric i les referències. Possiblement la millor manera d'aconseguir això darrer és complementar-les amb l'excel·lent assaig que avui comento.

Anselm Jappe és un partidari declarat de la major part de les idees de Debord. En el seu llibre les explica de forma crítica i fonamentalment les defensa, si bé també n'identifica els punts febles, al meu entendre, força encertadament. En cito, del primer capítol:

El presente estudio insiste ante todo en la actualidad del análisis del "espectáculo" llevado a cabo por Debord y en su utilidad para una teoría crítica de la sociedad contemporánea. Demostraremos que el espectáculo es la forma más desarrollada de la sociedad basada en la producción de mercancías y en el "fetichismo de la mercancía" que dimana de ella, concepto cuyo verdadero significado habrá que aclarar. Demostraremos asimismo por qué este concepto constituye la clave para comprender el mundo de hoy, en el cual el resultado de la actividad humana se opone a la humanidad hasta el punto de amenazarla de extinción por una catástrofe ecológica o por la guerra. Este estudio trata también, por tanto, de la actualidad de una parte central del pensamiento de Marx, y se examinarán las relaciones de Debord con aquellas tendencias minoritarias del marxismo que reivindicaron este aspecto del pensamiento marxiano. [op. cit., pàg. 17]

1. El concepte d'espectacle

En la primera part, "El concepte d'espectacle", Jappe fa aquesta anunciada contextualització de les teories de Debord com una evolució de les del jove Marx, que considerava que l'alienació (per la qual l'economia ha sotmès la vida humana) té la seva arrel en la contradicció entre el valor d'ús i el valor de canvi, inherent al concepte de mercaderia. Per al Marx del primer capítol d'El Capital, la imposició del valor de canvi per sobre del valor d'ús és la característica fonamental de l'economia capitalista, i el mecanisme pel qual aquesta ha passat a dominar tota la societat. El fetitxisme de la mercaderia (l'aparença que la mercaderia té una voluntat independent de la dels seus productors) comporta que la relació entre persones passi a ser substituïda per una relació entre coses (amb l'abstracció de la mercaderia, del seu valor de canvi mesurat pel diner, com a nexe comú).

Segons Debord, degut a l'extraordinari desenvolupament material dels sistemes moderns de producció, la mercaderia es torna imatge. L'espectacle no és un conjunt d'imatges, sinó una relació social entre les persones mediatitzada per les imatges (tesi 4 de La Societé du Spectacle). Ja no és només que l'obrer no es reconeix en el producte del seu treball, sinó que la vida escapa al seu control; és expulsat de la història, i per tant la història real queda aturada, substituïda per la il·lusió de present cíclic que ofereix la part de la realitat que ell mateix produeix i consumeix, i que se li apareix com a una totalitat separada que només pot contemplar: l'espectacle.

Si es vol dir d'una forma gràfica, després de la degradació del "ser" en "tenir" característica del primer capitalisme, l'espectacle comporta una degradació del "tenir" en "semblar" (tesi 17 de LSdS). El món de la mercaderia es transforma en el món de la imatge, sense abandonar la característica anterior. Els anomenats sistemes capitalista i socialista d'estat, que divideixen en aquell moment el món desenvolupat, són en l'anàlisi de Debord formes diferents (difusa i concentrada, respectivament) de societat de l'espectacle.

Enmig de la línia conceptual que uneix Marx amb Debord s'hi troba la important figura de György Lukács. La tendència majoritària en el marxisme havia abandonat la crítica del domini de l'economia sobre l'home, per concentrar-se en l'aspecte de la lluita de classes (de fet, en aquest marxisme majoritari, la classe obrera s'allibera mitjançant l'economia). A Història i consciència de classe (1923) Lukács constata la fragmentació efectiva de l'activitat social, i en particular la creixent parcel·lització del treball. Segons Lukács, el concepte de fetitxisme de la mercaderia introduït per Marx a El Capital "conté tot el materialisme històric". Lukács considera la mercaderia una "categoria universal de tot el ser social": és l'element central de la producció, i n'elimina el caràcter previ.

L'acumulació de mercaderies assolida gràcies als avanços tècnics genera una separació no ja en l'esfera del treball, sinó en tots els aspectes de la vida. Això permet a Debord incorporar a la seva crítica l'era d'abundància de béns de consum que es va encetar al món ric a partir de finals dels anys 50, amb el nou fenomen del consumisme; afirmació que no podem fer sobre altres teories anticapitalistes, que preveien un empobriment material progressiu de la classe obrera que no es va produir.

Cal llegir doncs aquesta primera part amb atenció per entendre plenament el concepte d'espectacle, que és una part de la realitat que l'home, al mateix temps, produeix i consumeix d'una forma separada, i que resta totalment fora del seu control, apareixent-li com quelcom que només pot contemplar.

2. La pràctica de la teoria

La segona part del llibre, "La pràctica de la teoria", és més biogràfica. Explica els inicis de l'activitat revolucionària de Guy Debord a la Internacional Lletrista (1952-1957, fundada juntament amb Isidore Isou), amb les seves teories sobre la "superació de l'art", la "construcció de situacions" i en general la recerca d'un trencament amb la societat establerta, des d'un plantejament molt impulsiu i apassionat malgrat la qualitat de les seves referències anteriors, com els surrealistes; la Internacional Lletrista escriu per exemple a la seva revista Potlach: "L'aventurer és aquell que fa succeir les aventures, més que aquell a qui les aventures succeeixen."

Posteriorment explica la fundació de la Internacional Situacionista (I.S.), la seva crítica de la vida quotidiana, la seva relació amb els moviments contestataris dels anys seixanta, amb els anarquistes (amb qui tenen alguna connexió però no coincideixen en l'essencial) i amb les revoltes estudiantils i obreres que esclataren el 1968, en les quals les idees de la I.S. exerceixen una influència fonamental.

Un paràgraf servirà, una vegada més, d'il·lustració dels plantejaments revolucionaris de la I.S., si bé necessàriament de forma incompleta.

Lo que falta, según la I.S., para un nuevo movimiento revolucionario no son ni los motivos de insatisfacción ni el sujeto revolucionario. Lo que falta es la claridad acerca de los fines y los métodos de la lucha; el peor enemigo de la emancipación proletaria son las ilusiones que ésta tiene acerca de sí misma. No se ha desmarcado lo bastante del modo burgués de concebir la lucha histórica. De ahí que las jerarquías internas, los "representantes" que pronto se vuelven autónomos, las estructuras autoritarias, la falta de desconfianza hacia la forma-Estado, han convertido a las organizaciones obreras -y donde éstas tomaron el poder, a Estados enteros- en el mayor obstáculo que se opone al proyecto revolucionario. [op. cit., pàg. 101-102]

Val a dir que els llibres de Debord, i en general tota l'activitat de la I.S., perseguien en tot moment tenir un efecte pràctic; principalment per la via d'oferir teories a la pràctica que les buscava. Els situacionistes consideren que la seva tasca principal és oferir al proletariat que ja està insatisfet una teoria que expliqui aquesta insatisfacció, que el faci rebutjar falses vies revolucionàries (són pioners en rebutjar frontalment tot el socialisme d'estat i tots els partits anomenats comunistes), però sense caure en el nihilisme; construïnt, en canvi, situacions que portin a la destrucció de la societat de l'espectacle, per assolir un control real sobre la pròpia vida. Ser situacionista no és tenir una ideologia, sinó una dedicació, una forma de vida, contrària a les ideologies, les quals consideren integrades dins el propi espectacle. No és un objectiu modest, i evidentment no el van assolir: la societat de l'espectacle és molt més consolidada avui dia que quan Debord la va analitzar, de manera que els seus textos han anat esdevenint més correctes, a nivell d'anàlisi de la realitat, a mesura que ha passat el temps. Un encert en la previsió que queda superat per una realitat poc qüestionable: la principal víctima d'aquest encert en l'anàlisi és el propi subjecte revolucionari. Al seu llibre Comentaris a la societat de l'espectacle Debord constata l'evolució de la realitat i pràcticament qualifica el sistema de perfecte en la seva falsedat; ja tothom sap que vivim en la societat de l'espectacle, però ningú no fa res per evitar-ho.

3. Passat i present de la teoria

La tercera part, "Passat i present de la teoria", és potser la que té més aportació pròpia de Jappe (sense desmerèixer les seves rigoroses explicacions teòriques en les dues primeres parts). És interessant parar atenció en l'aclariment que fa Jappe, per exemple, a les pàgs. 155-156, sobre la diferència entre les teories de Debord i les més modernes i superficials teories sobre la imatge i la comunicació. La crítica a l'espectacle de Debord no es limita, evidentment, a constatar el fet (cert) que els mitjans de comunicació poden oferir una visió esbiaixada de la realitat. La seva és una crítica a la forma-imatge en quant a desenvolupament de la forma-mercaderia. De la mateixa manera, Debord critica el conjunt de la democràcia representativa, i no únicament el més òbviament criticable, que és l'actitud completament espectacular dels líders de tots els partits polítics. Paradoxalment, Debord fa una crítica profunda que es torna cada dia més veritable al mateix temps que el proletariat, en qui ell i la I.S. en general havien dipositat les seves esperances, desapareix, submergit de ple en una societat espectacular que ha mamat des de la infantesa, incapaç ja fins i tot de rebutjar les mentides més superficials i evidents que es produeixen en el si de l'espectacle (vegi's com a exemple qualsevol debat polític d'actualitat a Catalunya).

Aquesta és la sensació dual que em queda després de llegir qualsevol text situacionista, i també l'excel·lent anàlisi de les idees de Debord que fa Jappe (es pot dir que és un text situacionista en si mateix, donat el seu esforç per explicar, defendre i situar en el context actual les teories de la I.S.) És un text important, rellevant, però que parla d'unes veritats que queda completament fora de l'abast del lector canviar. És gairebé inimaginable que es produeixi una crisi de l'espectacle, per moltes crisis que succeeixin dins l'espectacle mateix. El valor de canvi i la imatge han esdevingut la mesura de pràcticament totes les activitats socials, i l'experiència personal cada vegada és més difícil que resti al marge d'aquestes lleis, sobretot si és compartida, i no diguem ja (no en conec cap exemple) si parlem d'organitzacions. Les coses són així i tots estem ja del costat de l'espectacle, perquè a l'altre costat ja no queda res. Allà on els situacionistes havien imaginat els homes escrivint la història, experimentant i construïnt la pròpia vida, jugant i vivint una realitat no alienada; allà no hi ha, avui dia, res ni ningú.

Debord, en resum, no volia ser recordat com un filòsof savi; no volia, en paraules de la I.S., participar de "l'espectacle de la fi del món", sinó de la "fi del món de l'espectacle". Escrivia contra la societat espectacular, i amb la intenció de destruir-la. Debord ens deixà el 30 de novembre del 1994, perfectament informats, però al cap i a la fi una mica més cansats, incrèduls i sols. La societat de l'espectacle (i l'assaig d'Anselm Jappe) poden ser, doncs, la lectura més important i també la més frustrant. No hi ha res de què penedir-se, però; la felicitat en la mentida no té cap atractiu.

Actualització: Cartes de Guy Debord a Anselm Jappe.

"Ulls de bruixa" (Joan Solana, 2004)

2009-08-09T22:51:00.005+02:00

Hem pogut veure l'obra Ulls de bruixa durant unes setmanes d'aquest estiu a l'agradable (i calorós) Teatre Gaudí Barcelona; una sala a pocs centenars de metres de distància de la Sagrada Família, i que no havia trepitjat mai fins ara. Però el text de Joan Solana ja té una edat: va rebre el Premi Octubre del 2003 en la modalitat de teatre. El text és interessant, ja que partint d'un argument potser una mica massa enrevessat (una ficció amb diversos salts temporals i de punt de vista sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, la seva marxa a Nàpols i el que veu del seu futur una bruixa) aconsegueix parlar-nos amb prou convicció d'aspectes importants de la naturalesa humana. Ho diu el díptic, però ho repeteixo perquè hi estic d'acord.

La sala del Gaudí no és tan petita com la de l'Espai Brossa, que em té el cor robat, o la del Malic; però tampoc no és tan gran com la de teatres més massius. Això li permet fer distribucions com l'escollida per a aquesta obra, rectangular, amb l'escenari al centre de la sala, com el rovell d'un hipotètic ou poligonal, envoltat per públic per totes bandes. La cosa té avantatges i inconvenients: la sensació de proximitat i de ser quasi un element més del paisatge, entre els primers; que alguns monòlegs et toca veure'ls d'esquenes, entre els segons.

Recomano, ja inútilment (perquè ja no és en cartell), que es vagi a veure l'espectacle. Per aquest passat sempre suggeridor, malgrat la seva brutalitat, de bruixes, bandolers i senyors. Pel contrast entre la manera de ser i de viure dels humils honestos, com la pròpies bruixes, i la dels poderosos que les persegueixen per pures dinàmiques d'imposició. Pel fosc, dubitatiu i a vegades desorientat Perot. Per la polifacètica i vibrant actriu Roser de Castro, que encarna amb convicció diversos personatges canviant ràpidament de registre. Per aquest fantàstic cor que ens interroga constantment sobre si és un somni allò que se'ns mostra. Per la pròpia i complicada narració, que requereix l'atenció de l'espectador o un segon visionat que ja no serà possible en aquesta ocasió. Perquè sense ser perfecta, l'obra té moments en què sembla captar l'essència dels conflictes ètics i pràctics de l'època. I també (last but not least) per la Clàudia que ens ofereix Aina Calpe.

L'Aina és una jove actriu de Sóller, inquieta, apassionada pel teatre (pel que es veu a les entrevistes: Sa Veu, Diario de Mallorca), que ja va rebre el premi de la Crítica Teatral de Barcelona (glups) com a Actriu Revelació per Sabates de taló alt. Només ha fet una pel·lícula, d'autor: La línea recta de José María de Orbe. Diu que li fa "oi" la majoria del cinema que es fa a Espanya, i que no vol fer sèries de televisió, perquè és un mitjà massa efímer. No seré jo qui li faci de crític, i més quan "la crítica" ja ha parlat, però a Ulls de bruixa em va transmetre amb molta vivesa la força, la saviesa i la desesperació del seu personatge. Té la flama de la interpretació a dins, càlida, intensa, incontenible. Aina, no deixis que s'apagui.

"Ex" (Fausto Brizzi, 2009)

2009-07-26T01:49:00.007+02:00

Després de veure una ratxa de bones pel·lícules inusualment llarga (Let the right one in, El niño pez, La belle personne, el BAFF, Les chansons d'amour), els 87 desesperants minuts de V.O.S. (Cesc Gay, 2009; comentari encertat aquí, no val la pena afegir res més) em van retornar a la crua realitat. Per sort, Ex ha tornat a aixecar el llistó.

Sense ser una pel·lícula perfecta, Ex se't guanya amb personatges que et pots creure en lloc d'odiar, amb intèrprets que saben estar al seu lloc en cada moment i no posant la mateixa cara d'amargat a cada escena, amb emoció, amb històries interessants que et fan somriure, t'entristeixen o et provoquen riallades segons el moment.

Perquè Ex, diguem-ho alt i clar, està viva, i en això tan senzill i a vegades tan difícil d'assolir rau la clau de l'èxit: si tens ganes de conèixer els personatges, si te n'aniries amb ells de copes, els bufetejaries en algun moment, els abraçaries, riuries amb ells o els besaries, si passa això ja hi ha mig partit guanyat; ja només cal respectar la dinàmica de les pròpies històries, no trepitjar-les, deixar que creixin i que com rius avancin, de forma natural, fins a trobar el seu mar.

Ex és com aquella noia que t'agrada encara més quan en coneixes els defectes. Hem vist mil vegades històries corals, com hem fet mil vegades sopars o sortides de copes i només algunes, no saps ben bé per què, són especials i diferents. Ex és comercial i tot i així fresca. Quan es posa més pel·liculera (aquelles escales d'aeroport) encara et posa més dins la història, i això vol dir que alguna cosa està ben feta.

Ex conté cançons precioses, personatges fàcils d'estimar malgrat els seus molts defectes, amors d'ahir, avui i demà, esperances, il·lusions, pors... Ex ens deixa, després de 120 minuts de bona comèdia, amb un somriure a la boca i el desig que a fora de la sala continuï la pel·lícula.

"Pale Fire" (Vladimir Nabokov, 1962)

2009-07-06T23:47:00.006+02:00

Pale Fire, Vladimir Nabokov, 1962. Vintage International, 1st Edition, 1989.

Quantes incògnites neixen en traduir una obra. Hem d'escriure Pàl·lid foc, per ser fidels a la literalitat del títol original, o Foc pàl·lid, perquè en català els adjectius van després del substantiu en el registre neutre, i es posen davant habitualment per assolir un registre més literari? Si diem Pàl·lid foc estem prenent una opció sense cap base a l'original, ja que en anglès cal posar l'adjectiu sempre en primer lloc. Jo m'inclino per l'opció més natural, Foc pàl·lid (que coincideix amb la que va escollir Edicions 62 el 1992, en publicar la traducció catalana de la novel·la de Nabokov).

Aquests comentaris sobre la traducció són una mostra de com l'accés a un text, i qualsevol acció que fem sobre el mateix, implica la introducció d'un nou punt de vista. I en el cas del llibre que ens ocupa és escaient dir, a qui vulgui introduir un nou punt de vista: benvingut al club.

En efecte, Pale Fire, monstre de quatre caps, és un recull complex i difícil d'entendre a la primera lectura de veus, de visions diferents sobre la realitat, o la metarealitat, del text. Els quatre caps que esmento són, a nivell estructural, les quatre parts diferenciades de què consta el text. En primer lloc un Prefaci on unprofessor universitari, el Dr. Charles Kinbote, ens assabenta del text que tenim a les mans; nominalment, de fet, ens està presentant la segona part, Foc pàl·lid: Un poema en quatre càntics (Pale Fire: A poem in four cantos). Kinbote ens fa saber que ell ha estat el dipositari del poema, obra pòstuma dels seu amic en els últims temps, el poeta i també professor John Francis Shade, la finalització del qual pràcticament va coincidir amb la mort sobtada d'aquest. Kinbote es declara admirador de Shade i narra com ha procedit, amb el permís de la seva vídua, a editar el text, afegint-hi un extens Comentari que conforma la tercera part del volum, en forma de notes a les diferents línies de l'esmentat poema. Per últim, tanca el volum un Índex de noms, bàsicament de personatges i llocs.

Als dos minuts de comprar el llibre i per poc que el manegi el lector s'adonarà que l'extensió del comentari és molt superior a la del poema en si (que és de 999 versos). Quines veritats ocultes ens descobrirà el comentari de Kinbote? No estic explicant res que el lector no sàpiga després de les tres o quatre primeres pàgines. Ni aniré més enllà.

Un primer i evident punt d'interès de l'obra és que introdueix una tria en el lector: ens adonem que podem llegir el llibre com a mínim de tres maneres diferents. Llegim primer el poema sencer, i després tots els comentaris? O anem seguint els versos del poema, numerats, i cada vegada que algun tingui una nota associada al comentari, la llegim? O llegim primer totes les notes, i després el poema? Consultem l'índex de persones i llocs si tenim dubtes, o esperem al final? En l'era d'internet l'hipertext s'ha popularitzat, però als anys seixanta no era gaire habitual tenir tries d'aquestes.

La meva tria va ser llegir el llibre en l'ordre físic de les pàgines, és a dir, tal i com vénen. No vaig fer cas a la recomanació de Kinbote en el prefaci de llegir primer les seves notes, després el poema acompanyant-lo de les notes tal i com anessin arribant, i després de nou les notes, per acabar de consolidar el seu coneixement. No hi ha dubte que si ho hagués fet m'hauria assabentat d'alguna cosa més. Perquè els misteris de Pale Fire són com nines russes, amagades unes dins de les altres: cal adonar-se dels més evidents, però la satisfacció del lector en fer-ho pot arribar a ser enganyosa; queda molt per descobrir, només una part de l'iceberg surt per sobre de la superfície.

Una estructura enigmàtica. Una història estranyament encantadora succeïda en una llunyana terra del nord. L'enyorada joventut, o potser la llibertat anhelada? Records o desitjos? Intriga política i/o deliri de grandesa? Abnegació o vampirisme artístic? Narrador o...?

Cal llegir Pale Fire, cal rellegir-la i pensar-hi, fins al final, dedicar un temps a desxifrar part de la seva maranya de pistes, i després, només després, anar a les anàlisis (especialment, des d'aquest enllaç, llegir amb atenció la de Josh Kaplan - però després, sempre després) i també l'article de Wikipedia, que enriquiran la comprensió i obriran nous interrogants, a no ser que el lector sigui un geni i ja els hagi trobat pel seu compte.

Un valor que vull donar a aquest blog és que tots els meus comentaris sobre obres puguin ser llegits pels qui no coneixen l'obra de què s'està parlant, i en complica l'escriptura en un sentit però també l'abreuja, ja que aviat arriba un moment en què considero que no cal dir més. En parlar de Pale Fire més que mai, però, sento a prop l'abisme de text, i em preocupa trair algun aspecte del seu esperit. I és que Pale Fire és al mateix temps afirmació i pregunta, relat i qüestionament de la possibilitat d'un punt de vista no ja objectiu o imparcial, sinó simplement realista.

És prou fidel el meu comentari? Vol ser-ho? Què l'ha motivat? És millor que ho deixem aquí, amb l'emoció de les incògnites; no fos cas que descobríssim, en resoldre-les, que el que realment ens interessava era plantejar-les.

"Les chansons d'amour" (Christophe Honoré, 2007)

2009-06-21T23:55:00.010+02:00

Les chansons d'amour / Les cançons d'amor (Christophe Honoré, 2007). Guió: Christophe Honoré. Amb Louis Garrel, Ludivine Sagnier, Clotilde Hesme, Chiara Mastroianni. (IMDB). Cineambigú, Cinema Maldà, 16/6/2009.

Fa uns dies vaig parlar de La belle personne, la darrera pel·lícula de Christophe Honoré. Dimarts passat Cineambigú va passar al Maldà Les chansons d'amour, la seva penúltima pel·lícula.

Les chansons d'amour és una pel·lícula fantàstica, que recomano absolutament. Així com d'altres pel·lícules que m'han encantat recentment puc comprendre poden no agradar a tothom (és el cas de Claustrophobia o El niño pez), penso que Les chansons d'amour podria ser un èxit de públic, i hauria de ser-ho; però que jo sàpiga no serà estrenada al nostre país. I és una llàstima, per a una pel·lícula que sí que s'ha estrenat a França (naturalment), Bèlgica, Grècia, Alemanya i Brasil i que ha rebut més de 2.000 vots a IMDB (dels quals la quantitat més alta són els 10).

Ens perdem, les pantalles espanyoles es perden, una de les millors pel·lícules sobre l'amor que s'han filmat en el segle XXI. Un film que es pot situar tranquil·lament, junt amb els millors Rohmer (L'amour l'après-midi, Conte d'été), en la filmoteca ideal del sentiment més universal i intens.

I si Les chansons d'amour em sembla tan bona és, posats a disseccionar (que no faria cap falta), per la combinació d'uns elements tan infal·libles com un guió impressionant, creïble, humà, allunyat dels tòpics, real com la vida mateixa; unes cançons (ah, es tracta d'un musical) fantàstiques cantades amb veu senzilla pels propis intèrprets; i l'insuperable treball d'aquests últims, sensacionals tots, des del grandíssim Louis Garrel passant per aquest àngel que interpreta Ludivine Sagnier, la vitalitat de Clotilde Hesme i la intensitat amb un punt ambigu de Chiara Mastroianni.

Sempre tinc ganes de tornar a París. Ara sé que quan ho faci hi buscaré cantant pels carrers algun d'aquests personatges.

Irun

2009-06-09T23:45:00.009+02:00

CE Sabadell - Real Unión de Irún. Nova Creu Alta, 31 de maig del 2009. Anada de la segona eliminatòria d'ascens.

Irun. El final (per ara) d'un somni.

Al partit d'anada a la Nova Creu Alta la Real Unión es va avançar en una jugada desafortunada. El Centre d'Esports va estar la resta del partit perseguint l'empat, sense gaire fortuna. L'àrbitre va xiular correctament un penal. Roberto Morales el va xutar ras i a la dreta del porter Xabier Otermin, i aquest va poder rebutjar la pilota. Final, 0-1.

Al partit de tornada estava convençut que podíem fer alguna cosa. Que estaríem dins l'eliminatòria. El Sabadell aquest any ha estat un bon equip fora de casa, i ha arribat al final en un gran moment de forma i amb moltes ganes de lluitar.

No cal allargar-se gaire en els detalls, però l'Irun es va avançar en el marcador de penal, i Jaume va aconseguir la igualada. Més tard va venir un gol fantasma a favor del Centre d'Esports que hauria estat l'1-2 i per tant la classificació arlequinada, però que no va ser concedit; i poc després un clar penal no assenyalat per l'àrbitre, també a favor del Sabadell. Indignació, ràbia, llàgrimes, la dura tornada a Sabadell per part d'una afició que ha estat exemplarment al costat de l'equip.

La temporada, però, ha estat un èxit, i tenim coses a celebrar. Primer, perquè jugar el play-off era ja un èxit i l'ascens tots sabíem que era molt difícil. Segon, perquè després d'uns quants anys grisos sembla que a cosa torna a rutllar. L'afició torna a vibrar com fa temps que no ho feia, la injustícia de l'eliminació ens uneix i sabem que volem aspirar a més, que no ens volem quedar aquí. Sabadell té molta tradició futbolística i tot i que els temps de tornar a jugar una final de copa, una competició europea o simplement d'estar a primera són lluny, la segona A és un objectiu lògic i assumible. No és fàcil, però ho tenim a prop; estem en un grup d'uns deu equips que tant podrien estar a segona A com a segona B, i per tant en un bon any podem tornar a estar a dalt. (Per a això, també, caldria treballar al màxim per reformar l'actual sistema de competició. La proposta de transformar la segona B en tres grups de 22 equips i que pugin directament els dos primers classificats ens convindria molt que es fes realitat.)

Irun, sí. Però Irun ja ha passat i seguirem endavant. Ha estat el punt i seguit d'un somni que continuarem perseguint; no som de la classe dels que abandonen.

Micos fluorescents

2009-06-03T22:51:00.006+02:00

Micos fluorescents miren estalactites.
Només ens guia el tacte aquesta nit.
Et sento capbussant-te dins la cova,
et busco la pell molla, l'alè trist.

On aniràs? Seguiràs els micos?
Dic equilibrista
a la barana dels teus dits.

[Enllaç A la barana dels teus dits, una iniciativa de Jesús M. Tibau.]

"La belle personne" (Christophe Honoré, 2008)

2009-06-03T01:15:00.006+02:00

M'agrada que Christophe Honoré hagi escollit un text clàssic del segle XVII, La Princesse de Clèves, i l'hagi traslladada, prenent-se totes les llibertats que ha volgut, a un institut del barri de La Muette, al París d'avui.

La Muette s'estén entre el Bois de Boulogne i el Sena a l'oest de la ciutat, no gaire lluny de la torre Eiffel. Hi vaig anar per visitar el museu Marmottan, ple d'obres mestres de Monet. Però a part d'aquestes pintures recordo les gotes que queien mentre caminava pels carrers del barri.

La belle personne és una pluja (que a estones esdevé calamarsada) de sentiments portats al límit, viscuts amb la coherència i la noblesa pròpies... d'un roman del segle XVII. I aquesta és la gràcia principal de la pel·lícula. La belle personne ens transporta a un món passat, però al mateix temps ens parla per omissió del present. En la societat de l'espectacle dels nostres temps alguns valors estan en alça: la imatge d'aventura i romanticisme, el titular, allò efímer, la inmediatesa del consum d'una imatge de l'amor que té molt de barreja entre el pitjor romanticisme a l'estil de Hollywood i el manteniment de l'ordre social. La belle personne és estranya perquè canvia la superficialitat per poesia, el moment per la vida, i la imatge per la convicció íntima. I el curiós és que ho fa mitjançant la traslació al present d'uns esquemes que, en el seu dia, eren evidentment també idealistes, sublimats, i no pas un retrat de la societat del moment.

La belle personne és plena de bons moments, i la majoria d'ells són converses, més que no pas accions espectaculars. Una mirada, un missatge; el misteri, el murmuri que transmet un secret. Només en alguns moments l'acció explota, moguda per la força de l'amor fins aleshores soterrada.

La belle personne no seria la gran pel·lícula que és (no m'agradaria tant, vaja) si no tingués la bellesa distant, la imatge de volcà dins la pedra, de Léa Seydoux, ni el glamour de Louis Garrel. Però el mèrit principal és per a Christophe Honoré, per haver trobat un equilibri possible entre el classicisme i l'actualitat, entre la història d'una princesa i la realitat d'un amor que s'entesta, ara com al segle XVII, a provocar incendis dins nostre.

Roma

2009-05-27T23:52:00.010+02:00

Roma. El somni fet realitat d'una manera tan natural, d'una manera que sembla tan fàcil - quan és, en realitat, tan difícil. Perquè cal molt de talent, actitud, treball, i a més cal també aquell pessic de sort, allò màgic que fa que un xut d'Iniesta quan ja només queda un sospir entri a dins enlloc de sortir fregant el pal.

Roma. Per als qui vam veure Sevilla, la tanda de penals en què Helmuth Duckadam ho aturà tot, que una final acabi de manera que un equip jugui millor que l'altre i s'emporti el títol és quelcom que sempre es valora. Ho vaig dir després de l'èxit a les semifinals: si ara el Manchester juga millor i guanya no passa res, però el Barça no mereixia quedar-se aquí. I no ha estat així: la final només l'ha jugada mínimament bé un equip, l'altre ha estat tota l'estona descol·locat, absent, per moments (com en les entrades destraleres) indigne. El Barça és el just campió de la Lliga de Campions. Qualsevol altre resultat hagués estat una mala jugada de l'atzar.

Roma. I als qui dèiem a París que aquella remuntada significaria un canvi, que les coses després dels gols d'Eto'o i Belletti havien d'anar-nos diferent, potser ha tardat, però el moment ha arribat. Perquè ara és quan el Barça guanya perquè ho mereix, i punt. Ara les coses estan al seu lloc. Ara no hi ha pals, errors arbitrals o mala sort que ho puguin canviar: l'equip que està fent el millor futbol del món guanya el títol més important d'Europa. Ara sí, ara és el moment. La vida està passant ara: aquest és el missatge que avui ens arriba de Roma.

Roma. Alguns dels qui han guanyat el títol somiaven de petits amb coses semblants. Jugaven a la pedrera del Barça esperant el moment de saltar al primer equip, on veien jugar els seus ídols. El futbol funciona avui dia com un negoci, i el Barça ha tingut èxit en aquest negoci sense deixar de banda el factor humà; potser precisament per això.

Quan persegueixis el proper somni, estén la mà cap al cel i no dubtis que és possible. No oblidis el que pots. No oblidis qui ets. No oblidis Roma.

Felicitats, Barça. Felicitats, afició: és el moment de somriure.

(El Centre d'Esports Sabadell juga aquest diumenge l'anada de la segona eliminatòria d'ascens a Segona A, contra la Real Unión de Irún. Tinc un bon pressentiment. Aquest partit no el seguiré per televisió, sinó a la Nova Creu Alta; una casa on encara tenim alguns somnis pendents.)