Entrades

Fotografiant somnis

Imatges
Caminava pel centre de la ciutat i volia comprar una barra de pa. Al forn més proper ja no en quedava, i vaig baixar fins a una gran plaça on hi havia diferents parades. En una d’elles vaig demanar una barra de pa, però la dependenta no m’entenia bé. “Pa! Pa!”, vaig insistir. Ella em va donar una resposta incoherent i vaig decidir anar-me’n, disgustat per aquella incomprensió. Per un carrer de més avall hi havia diversos restaurants a l’aire lliure, amb les taules repartides en grans terrasses d’ambient informal. Gent dinant i prenent alguna cosa. Vaig caminar ràpid per aquesta zona i en passar-la vaig tornar a pujar, dibuixant en el meu recorregut el tercer vèrtex d’un quadrat imaginari. Aleshores va passar quelcom inusual. Vaig aturar les meves passes i vaig mirar a la meva dreta. Davant meu s’obria un ample canal, solcat per barques i vaixells. La llum del sol donava a l’aigua un blau brillant. A banda i banda del canal s’hi alçaven elegants edificis. D’alguna manera vaig ad

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995. El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle". "La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada. Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la

FM Uruma

Imatges
Hi ha una aplicació d'Android que es diu TuneIn Radio (també té versió web,  http://tunein.com/ ) que et permet sintonitzar emissores de ràdio tot el món. La tinc instal·lada a la tablet. Pots buscar ràdios per país i regió, per idioma i per gènere. Navegant pels seus menús he trobat emissores de països tan diversos com Colòmbia, Cuba, Uruguay, Islàndia o Japó. És fascinant poder sintonitzar ràdios de tot el món. He explorat més els països hispanoparlants, perquè entenc bé l'idioma, però els racons més recòndits em resulten encara més atractius. Sovint sintonitzo FM Uruma (  http://fm-uruma.com/ ; a TuneIn, http://tunein.com/radio/FM-Uruma-868-s154143/ ). És una ràdio de la ciutat d'Uruma, a l'illa d'Okinawa, al Japó. Hi posen música tradicional o J-Pop, segons el moment. També parlen, en japonès, és clar. La prefectura d'Okinawa és la més meridional del Japó. Ocupa la part sud de l'arxipèlag de les Ryuku. Té 1,41 milions d'habitants, dels quals 1

Nova Hudson, la ciutat ideal

Pels voltants del 1985 a l'escola ens van posar de deures fer un treball de Ciències Socials: "la ciutat ideal". Ens havíem d'inventar una ciutat ideal. Havíem d'escollir un lloc al mapa on situar-la, decidir-ne el nom, l'estructura i el funcionament. Vam formar un grup de sis companys i vam posar-nos a la feina a casa d'un d'ells. El primer era decidir on posar la ciutat. Mirant el mapamundi ens va fer gràcia la Badia de Hudson. En cap moment no ens vam informar de què hi havia realment a la badia de Hudson, però en no veure marcada cap ciutat vam considerar que hi havia espai per a la nostra. La ciutat ideal ja tenia ubicació. Tot seguit calia buscar-li un nom. No ens va costar gaire: li vam dir Nova Hudson. Així que el títol del nostre treball va ser "Nova Hudson, ciutat ideal". La tercera decisió fou l'estructura urbanística de la ciutat. A classe ens havien donat diferents estructures. D'entre elles, la que més atractiva en

"Catastrofismo, administración del desastre y sumisión sostenible" (René Riesel y Jaime Semprun, 2011)

Imatges
Publicado originalmente el 28 de octubre de 2013 en el blog  Surca la tierra . Jaime Semprun y René Riesel,  Catastrofismo , administración del desastre y sumisión sostenible , Pepitas de calabaza, Logroño, 2011. "Al acabar de arruinar todas las bases materiales, y no solamente materiales, en que se apoyaba, la sociedad industrial crea tales condiciones de inseguridad, de precariedad generalizada, que sólo un aumento de la organización, es decir, del sometimiento a la máquina social, puede hacer pasar este agregado de aterradoras incertidumbres por un mundo habitable". La propaganda que es fa sobre la destrucció del planeta que s'està produint en les últimes dècades posa les bases d'una nova volta de rosca en els mecanismes de dominació. La mateixa societat industrial que causa les destrosses en difon abundant informació científica, alhora que presenta els seus nous mecanismes de regulació com un remei que permet continuar amb l'espiral de p

Sedaiós

Imatges
30 d'abril del 2009.  Havíem quedat per anar a un altre concert, però algú no podia arribar-hi perquè era massa d'hora i vam canviar-lo, a suggeriment d'un amic, per un que començava a les deu de la nit: Sedaiós a l'Heliogàbal, al barri de Gràcia. Vam ser només l'amic i jo. Plovia. Uns minuts abans de les deu de la nit vam entrar a l'Heliogàbal. Cap dels dos no coneixíem els Sedaiós.  El grup estava de presentació del seu primer disc "Resolen problemes" (Gandula, 2009). El dia abans havien fet doble cartell amb Fred i Son, i aquell dia els precedia un duo anomenat Senderos. La sala, molt petita, es va omplir. En un moment donat un noi que estava davant meu es va apartar i em va dir que em posés jo en el seu lloc, tot afegint: "Són amics meus, jo ja els vaig veure ahir". El concert em va encantar. Em va sorprendre la frescor i l'alegria que transmetien cançons com "Bam bam", "Perdo el cap" o "Els

"Philémon: Le train où vont les choses..." (Fred, 2013)

Imatges
L'any 1972 Fred va publicar el primer àlbum de la seva mítica sèrie de còmic Philémon, amb el títol de Le naufragé du "A" . El quinzè, Le Diable du peintre , va aparèixer el 1987. Una de les sèries més importants de la història del còmic quedava interrompuda així. (La sèrie va ser publicada en català a la revista Cavall Fort, amb el nom del protagonista traduït com a Filalici. Vegeu Philémon i el nàufrag de la "A" , escrit del 29 de desembre del 2008 en aquest blog.) En escriure sobre la sèrie Philémon el risc és sempre de quedar-se curt. Dir que són uns còmics excel·lents, plens d'imaginació i llibertat creativa; que el surrealisme i la ciència-ficció poques vegades s'han enllaçat tan bé amb la quotidianitat; que no només ens expliquen una història sinó que ens ensenyen a imaginar més i millor... Tot això és cert, però no fa justícia a la importància que va tenir per a mi navegar per aquelles pàgines. "Hi ha viatges que no s'acaben mai&