Horitzons inesperats

És la 1:48 de la matinada i acabo de tornar a veure Fucking Åmål , la pel·lícula de debut de Lukas Moodysson. Quanta vida hi ha en aquesta pel·lícula. No em canso de veure-la, i les seves tres o quatre escenes clau se m'han quedat clavades a la retina per sempre: a l'habitació, a la carretera, al lavabo. L' adagio . El We are underground final. He vist molts grans finals de pel·lícula però segurament si n'he d'escollir un em quedaria amb el de Fucking Åmål , aquest parell d'escenes que tantes coses explica i em fa sentir. La vida és una aventura on personatges com les protagonistes de Fucking Åmål mereixen tot el millor, tota la felicitat i l'amor més apassionat i perdurador. Brindo per elles, i espero trobar-me moltes persones com elles en el camí. I acostar-les en cotxe on vulguin. "Estem completament boges." "Sí, però estem de puta mare." Va per vosaltres , Agnes i Elin!

Allí, donde el aire cambia de color las cosas; donde se ventila la vida como si fuera un murmullo; como si fuera un puro murmullo de la vida... Cada vegada que torno a Pedro Páramo (Juan Rulfo, 1953), i en van ja unes quantes, augmenta la meva sensació d'estar accedint a un lloc secret, a un santuari de la creació literària, on cal guardar un silenci abnegat i procurar no tocar res, no fos cas que es trenqués un encanteri. Cada nova lectura és plena de descobriments, noves pauses i relectures amb els ulls humits, la pell de gallina i l'emoció rendida. Què puc explicar? Què dir del poble de Comala i la seva gent, d'aquests diàlegs entre la vetlla i el somni, d'aquest murmuri de veus entrellaçades? És millor no dir res més i deixar que el lector s'hi endinsi, desprevingut i amb l'ànima atenta. Pedro Páramo és una narració eterna a la qual sempre tornes. És la llum tènue de les nits sense lluna, l'espelma fumejant de la desesperança i la pèrdua. Potser...

Aquest escrit resumeix alguns dels indrets que em semblen més interessants per explorar i conèixer Venècia, la ciutat de la llacuna. SAN MARCO El barri més cèntric, turístic, car i concorregut de Venècia. No és l'ideal per passar-hi una estona relaxada, però és una part absolutament fonamental de la ciutat i, no cal dir-ho, és impensable visitar-la sense passar-hi. Tingues en compte que té bastant més que les artèries de comunicació (Rialto-Piazza i Piazza-Accademia), explora'l, i hi trobaràs coses interessants. 1. Piazza San Marco. L'espai públic més elegant de Venècia i el cor de la seva vida social. La seva geometria, la llum del matí i la serenitat i la calma que hi regnen quan cau la nit formen imatges inoblidables, que et queden adherides a la retina, i que sempre tens ganes de tornar a assaborir. Cal veure-la a diferents hores del dia i encara millor, en temporada baixa. Amb "sort" als mesos d'hivern es podrà veure inundada, com moltes altres zones bai...

Lolita , de Vladimir Nabokov , i El Troiacord , de Miquel de Palol, tenen una cosa en comú a la meva memòria: Les dues les he llegides animat per sengles articles de Sam Abrams al diari Avui. En el cas que ens ocupa l'article porta per títol Dolly , Lo, Lola, Lolita . Es poden trobar molts comentaris de la novel·la a internet i per una vegada jo no intentaré fer-ne un de complet. Només diré que la prosa de Nabokov em sembla irresistible, i que la manera com dóna forma al seu protagonista absolut, Humbert Humbert, és potser el millor. En certa manera no arribem mai a conèixer del tot Lolita . Lolita és un personatge a qui veiem a través dels ulls de Humbert Humbert, que ens explica la història en primera persona. Això fa que el més sorprenent sigui comprovar la lògica impecable i al mateix temps la irremeiable drecera a la perdició que construeix el nostre home. Per últim el paisatge americà rural queda per sempre lligat, en la meva ment, als escenaris descrits en aquesta no...

El millor moment musical recent me l'han donat Kitsch amb el seu increïble, sensacional directe Electrokàustic, al Teatre Municipal de Banyoles. Ja l'havia sentit a Girona l'any passat però ara l'han millorat molt. Els de Banyoles, junt amb alguns encertats amics i col·laboradors, presenten una col·lecció de cançons excel·lents i molt ben cuidades, molt mimades i ben preparades, amb un so excel·lent, ple de matisos. Clàssics absoluts com Confessió o Art de trair comparteixen espai i alçada amb clàssics més "amagats" com Maleït divendres o Rància militància , i la sorpresa és ja majúscula i el plaer complet quan descobrim les interpretacions musicades de poemes d'Alejandra Pizarnik ( Noche i Hija del viento : la pell de gallina) i inspiradíssims, grans nous temes com Estatus i sobretot l'estimada, meravellosa, insuperable Cors . La vaig sentir per primer cop a la Festa Major de Porqueres i va ser un amor instantani, i només per tornar-la a escoltar ja...

El meu lloc web tradicional ha ressuscitat, però ara tinc problemes amb l'FTP. Això d'haver creat un blog gratuït com qualsevol persona normal està bé, però continuo pensant que l'organització de la informació em pot anar millor fer-la com fins ara, amb una web pròpia creada des de zero amb CityDesk, que no barallant-me amb les plantilles del blog. I l'ordenació cronològica no és la que més m'interessa. Ja veuré què faré. De totes maneres poc blog de fotografia podré fer si no milloro la meva connexió, i doncs de moment la cosa es queda així: Horitzons inesperats i imprevisibles. Ni jo sé com evolucionarà la cosa.