Horitzons inesperats

Al pis on vivia de petit, al Santa Perpètua de Mogoda, teníem molt sovint talls elèctrics. Gairebé en totes les tempestes ens quedàvem a les fosques. Calia desconnectar el televisor, perquè al bloc no hi havia parallamps i l'energia elèctrica d'un hipotètic llamp es comunicaria a través dels cables de tv. Eren altres temps. Ara en les tempestes elèctriques sortim al balcó a veure si enxampem un llamp caient a prop de la Torre Agbar, per després penjar-lo a internet. I estem tan avesats a disposar de la tecnologia que un tall de comunicacions de deu minuts ja ens sembla una finestra oberta a l'abisme de la incomunicació i la solitud. Al poble, a les nits, vèiem rats penats des del balcó. Passaven volant per sota els fanals, desordenadament. Recordo que el balcó donava a un descampat. El nostre pis estava pràcticament als afores del poble. Avui l'edifici continua al mateix lloc, però rodejat d'una gran extensió de cases unifamiliars. Al descampat que ara ja no hi és h...

Corria el llunyà 1994 quan vaig comprar, per curiositat, el meu primer número d'una revista de música que es deia Rock de Lux (i que ara es diu Rockdelux). Era el 109 i hi sortia a la portada Kim Deal, de The Breeders. Molt pocs números més tard la portada era per a The Jesus and Mary Chain. En aquells temps llegia la revista sense haver escoltat ni una nota de cap dels grups que s'hi esmentaven, i que amb el temps vaig anar descobrint: La Buena Vida, Family, Portishead, Massive Attack, Smog, Flying Saucer Attack, Tortoise, Primal Scream... davant la meva ignorància, era una guia. Algú em dirà que les crítiques musicals no són fiables, però jo li diré: compres tots els discs que surten, tu, potser? Has escoltat tots aquests grups i has decidit quins t'agraden i quins no? No, oi? Doncs alguna guia s'ha de tenir, perquè si et baixes 10.000 cançons en mp3 et pot esclatar el cap, i a sobre ningú no et garanteix que entre elles hi hagi "Head on". I si no hi és pots...

Com que demà és el dia de The Jesus And Mary Chain, serà millor que escrigui dos articles separats per al Festival Summercase i en el d'avui parli de la primera nit. Abans que res cal agrair a l'organització que utilitzin la llengua catalana, tant en el lloc web com en els cartells anunciadors (en la publicitat, en canvi, ha quedat un xic relegada). Si bé és cert que això hauria de ser la cosa més normal del món, no ho és, i massa vegades la nostra llengua ha estat completament discriminada. Felicitats doncs i a seguir així i millor encara els propers anys. I en segon lloc dir que això no és una crítica musical sinó un resum d'impressions personals. Qui vulgui opinions amb criteri que es compri Rockdelux. Em sap greu haver-me perdut SR. CHINARRO , que em semblen un gran grup, però estava esgotat i m'he quedat adormit a casa. Quan he arribat ja eren les deu i la meva primera parada ha estat PJ HARVEY . M'abstinc d'anar dient a quin escenari era cada cosa ...

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes. LES ILLES DEL SUD Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco. 1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va a...

M'han calgut unes quantes nits per aclimatar-me. En la meva primera estada, a l'hivern de l'any passat, tot estava molt més tranquil i la qüestió de les copes noctures es limitava a trobar llocs oberts, que estaven sempre tranquils. Ara cada sestier té un ritme diferent, i n'hi ha dos de ben característics: San Marco el més bulliciós, amb una bona presència de turistes de totes les edats; Dorsoduro el més ple de joves, incloent-hi molts turistes. Em resulta més agradable la calma relativa de San Polo, Santa Croce, Cannaregio i Castello. En una taverna del Campiello Sant'Agustin (diria que pertany al sestier de San Polo) faig la darrera copa. Una estona abans havia descobert el lloc; la cambrera havia posat una cançó que diu "A noi basta una parola / anche un gesto solamente / per cambiare il colore di un giorno" , i l'acompanyava cantant. En la segona visita, poc després de les dotze, hi arribo enmig d'un xàfec impressionant, nascut una estona aba...

Christian Jankowski (de qui ja vaig parlar arran de This I Played Tomorrow ) ha tornat a Barcelona per fer de les seves. Segurament d'audiència no n'hi faltarà. Ha agafat tres estàtues humanes de la Rambla (un Juli Cèsar, un Che Guevara i la dama sortida de L'escriptori antropomòrfic , de Salvador Dalí) i dels personatges de carn i ossos n'ha fet motllos, i dels motllos, estàtues... estàtues clàssiques, inerts, que representen estàtues vivents. Les col·loca a la Rambla i comença a despistar la parròquia. A mi no perquè llegeixo l'Avui i explicava tot això. Jankowski no és un artista convencional; ni tan sols un artista "total", en el sentit que cultivi diferents disciplines. Tècnicament és així, però conceptualment Jankowski es situa en un pla diferent: el que li interessa és reflexionar, i provocar reflexions, sobre el context en què es realitza l'art, sobre la frontera entre allò que és art i allò que no ho és. Bé, que analitzin els altres :-P Jankow...

La plaça del Diamant , de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004. Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ...