Horitzons inesperats

Dissabte 6 20:45 El Retiro: Vexille Anima't Dimarts 9 20:30 Auditori: Dainipponjin S.O.Fantàstic Divendres 12 21:15 El Retiro: Teeth S.O.Fantàstic Divendres 12 23:15 El Retiro: Stuck S.O.Fantàstic Hi ha moments en què aprecies la seguretat de les bones tradicions, el ritual de no faltar a la cita. Arriba l'octubre i amb ell una nova edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, més conegut com a "Sitges". El festival que dedica una atenció especial al gènere fantàstic (com puc anar a la sessió de Tekkonkinkreet convençut que n'he comprat l'entrada, i realment no tenir-la?) i de terror (què passarà amb els trens de Renfe? m'atreviré a utilitzar-los algun any? com pot ser que els de tornada acabin a les 10:25?). El festival on pots veure des de mediocritats a les obres més originals i inesborrables, passant per alguna que altra sessió insofrible. El festival on sempre la mirada busca Takashi Miike o Àlex Gorina acabant-se un entrepà al teu c...

Dilluns passat em vaig llevar amb la idea d'anar a veure, quan sortís del treball, La influencia (Pedro Aguilera, 2006). Una estona després, però, vaig veure la programació de la Filmoteca: a les 8 estava programat El silenci (Ingmar Bergman, 1963), una de les obres del mestre suec que encara no havia vist. Això, és clar, em va fer dubtar. Poc després vaig assabentar-me de la notícia que Ingmar Bergman havia mort a l'illa de Fårö (Suècia) on havia estat residint els darrers anys. Un dels més grans se n'anava. Vaig seguir dubtant fins que vaig agafar el cotxe, però finalment el cor i el desig d'honorar el mestre es van imposar i vaig decidir dirigir-me cap a l'Avinguda de Sarrià. La sala no era plena ni de bon tros, però tot i així l'assistència va ser prou bona per a un dilluns. Aplaudiments quan va aparèixer el nom de Bergman en pantalla. Aplaudiments, de nou, en acabar el film. El silenci és una obra enquadrada en la millor dècada de l'obra de ...

Al pis on vivia de petit, al Santa Perpètua de Mogoda, teníem molt sovint talls elèctrics. Gairebé en totes les tempestes ens quedàvem a les fosques. Calia desconnectar el televisor, perquè al bloc no hi havia parallamps i l'energia elèctrica d'un hipotètic llamp es comunicaria a través dels cables de tv. Eren altres temps. Ara en les tempestes elèctriques sortim al balcó a veure si enxampem un llamp caient a prop de la Torre Agbar, per després penjar-lo a internet. I estem tan avesats a disposar de la tecnologia que un tall de comunicacions de deu minuts ja ens sembla una finestra oberta a l'abisme de la incomunicació i la solitud. Al poble, a les nits, vèiem rats penats des del balcó. Passaven volant per sota els fanals, desordenadament. Recordo que el balcó donava a un descampat. El nostre pis estava pràcticament als afores del poble. Avui l'edifici continua al mateix lloc, però rodejat d'una gran extensió de cases unifamiliars. Al descampat que ara ja no hi és h...

Corria el llunyà 1994 quan vaig comprar, per curiositat, el meu primer número d'una revista de música que es deia Rock de Lux (i que ara es diu Rockdelux). Era el 109 i hi sortia a la portada Kim Deal, de The Breeders. Molt pocs números més tard la portada era per a The Jesus and Mary Chain. En aquells temps llegia la revista sense haver escoltat ni una nota de cap dels grups que s'hi esmentaven, i que amb el temps vaig anar descobrint: La Buena Vida, Family, Portishead, Massive Attack, Smog, Flying Saucer Attack, Tortoise, Primal Scream... davant la meva ignorància, era una guia. Algú em dirà que les crítiques musicals no són fiables, però jo li diré: compres tots els discs que surten, tu, potser? Has escoltat tots aquests grups i has decidit quins t'agraden i quins no? No, oi? Doncs alguna guia s'ha de tenir, perquè si et baixes 10.000 cançons en mp3 et pot esclatar el cap, i a sobre ningú no et garanteix que entre elles hi hagi "Head on". I si no hi és pots...

Com que demà és el dia de The Jesus And Mary Chain, serà millor que escrigui dos articles separats per al Festival Summercase i en el d'avui parli de la primera nit. Abans que res cal agrair a l'organització que utilitzin la llengua catalana, tant en el lloc web com en els cartells anunciadors (en la publicitat, en canvi, ha quedat un xic relegada). Si bé és cert que això hauria de ser la cosa més normal del món, no ho és, i massa vegades la nostra llengua ha estat completament discriminada. Felicitats doncs i a seguir així i millor encara els propers anys. I en segon lloc dir que això no és una crítica musical sinó un resum d'impressions personals. Qui vulgui opinions amb criteri que es compri Rockdelux. Em sap greu haver-me perdut SR. CHINARRO , que em semblen un gran grup, però estava esgotat i m'he quedat adormit a casa. Quan he arribat ja eren les deu i la meva primera parada ha estat PJ HARVEY . M'abstinc d'anar dient a quin escenari era cada cosa ...

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes. LES ILLES DEL SUD Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco. 1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va a...

M'han calgut unes quantes nits per aclimatar-me. En la meva primera estada, a l'hivern de l'any passat, tot estava molt més tranquil i la qüestió de les copes noctures es limitava a trobar llocs oberts, que estaven sempre tranquils. Ara cada sestier té un ritme diferent, i n'hi ha dos de ben característics: San Marco el més bulliciós, amb una bona presència de turistes de totes les edats; Dorsoduro el més ple de joves, incloent-hi molts turistes. Em resulta més agradable la calma relativa de San Polo, Santa Croce, Cannaregio i Castello. En una taverna del Campiello Sant'Agustin (diria que pertany al sestier de San Polo) faig la darrera copa. Una estona abans havia descobert el lloc; la cambrera havia posat una cançó que diu "A noi basta una parola / anche un gesto solamente / per cambiare il colore di un giorno" , i l'acompanyava cantant. En la segona visita, poc després de les dotze, hi arribo enmig d'un xàfec impressionant, nascut una estona aba...