Horitzons inesperats

Aquesta és una selecció de pel·lícules fetes al segle XXI que ja s'haurien d'haver estrenat a les nostres sales i que potser mai no ho faran. En lloc d'elles, ens veiem envaïts per la mediocritat i el tedi; vés a saber per què. Potser vindran més entregues d'aquesta sèrie, potser no. Mind Game. Masaaki Yuasa, 2004. Vista a: Sitges 2005. No sé exactament com va anar, però he llegit a algun lloc que Masaaki Yuasa va participar a l'equip de creadors de Shin-chan. Per sort, la seva carrera no va acabar aquí i d'alguna manera ha aconseguit pressupost per deixar-se anar creativament en aquest llargmetratge d'animació, que és simplement una meravella, visual i argumental, que toca grans temes com la pròpia identitat, la lluita per preservar-la, l'atzar, l'amor, l'exili forçat del món... Busca-la com sigui i on sigui i assaboreix-ne des de l'inici suburbà, passant per una part central al·lucinant, fins a un final frenètic. Una obra mestra a...

Les millors Natura morta (三峡好人; Zhang Ke Jia, 2006). La pel·lícula mereixeria un article individual, que no vaig tenir temps d'escriure. Us remeto al comentari d' El cine que me gusta i al recull d' altres veus que fa Club 7 Cinema. A la ciutat de Sylvia (José Luis Guerín, 2007). M'agradaria escriure'n aviat. De moment us dic el mateix: El cine que me gusta , Altres veus de Club 7 Cinema. La Soledad (Jaime Rosales, 2007). El cine que me gusta . Els amors d'Astrée i Céladon (Eric Rohmer, 2007). Desig, perill (色，戒; Ang Lee, 2007). Llegeix el meu comentari . També El cine que me gusta i Club 7 Cinema . Destaco també amb una valoració de notable: Mr. Brooks , Zodiac , Eastern Promises , Gwoemul , Letters from Iwo Jima , Siete mesas de billar francés (avui estic generós) i Tocar el cielo. A mitja taula Van tenir alguna cosa bona Zwartboek (la història i la protagonista), 53 días de invierno (l'Aina Clotet), Bajo las estrellas , The Good Shepherd , La ho...

No és mai només el tema. És sobretot com es filma, a no ser, és clar, que es parteixi d'un tema tan estúpid que no sigui possible salvar-lo de cap manera. Però no és només el tema. Es pot agafar el genocidi de Ruanda i fer quelcom tan cinematogràficament irrisori com Hotel Rwanda . O es pot agafar una anècdota i fer-ne una gran pel·lícula; em ve al cap Honor de cavalleria , d'Albert Serra. El tema d' XXY és molt interessant. La protagonista de la pel·lícula és una adolescent intersexual (què faríem sense la Wikipedia en anglès). Álex té, segons ens informa puntualment la web de la pel·lícula , "una hiperplàsia suprarenal congènita, que la converteix en una pseudohermafrodita femenina". Queda clar, oi? [1] M'agrada (m'encanta) la pel·lícula que XXY és, però encara més m'encanta la que no és. No és la mediocritat convencional que Hollywood hauria perpetrat amb aquest mateix punt de partida. La cosa mereix una reflexió: si la pel·lícula té una idea cen...

A la Toscana , de Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Cristina Plazas, Lluïsa Castell, Lluís Soler. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, 19/12/2007. Hum. Som al TNC i el seu director Sergi Belbel ens ha programat una obra escrita i dirigida per ell. No està malament. No he vist res abans de Belbel, però em sona bastant. Tres coses m'han impulsat a assistir a l'espectacle: l'esplèndid cartell de l'obra, amb Jordi Boixaderas immers en una bassa plena d'interrogants; el propi Jordi Boixaderas, un dels nostres millors actors; i sobretot la presència de la Lluïsa Castell, una actriu que m'encanta absolutament. L'obra comença per un camí de quotidianitat de parella en crisi d'aquells que m'inquieten una mica: m'hauré de tornar a empassar Els boscos ? Però Belbel només necessita cinc minuts per deixar-nos en fora de joc: què nassos està passant? A partir d'aquí l'obra va a més a cada escena que pa...

Desig, perill (色，戒; Ang Lee, 2007) és una pel·lícula interessant. Repassant la llista de les pel·lícules estrenades enguany hi trobo una sèrie de grans produccions que es mouen entre la mediocritat i el desastre absolut, i una curta llista de pel·lícules de baix pressupost que han aconseguit encertar-la, perquè també es poden fer moltes barbaritats amb pocs diners (com deia encertadament Albert Serra, només cal fixar-se en els curtmetratges: es fan amb poc pressupost i quasi tots són una merda). Només he vist una obra mestra aquest any 2007: Naturalesa morta (三峡好人), de Zhang Ke Jia. La pel·lícula que ens ocupa es complementa molt bé amb la meravellosa elegia de Zhang Ke Jia, i no pas perquè hi tingui cap similitud estil·lística, sinó per la mirada atrevida i incòmoda que dirigeixen cap a aquesta gran contradicció que és la Xina. Però el que és igual de rellevant, Desig, perill és una d'aquelles rara avis que ens reconcilien amb les grans produccions, i confirma (ja ho avançava ...

2666 , d'Àlex Rigola i Pablo Ley. A partir de la novel·la de Roberto Bolaño. Direcció: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimée, Andreu Benito, Cristina Brondo, Joan Carreras, Ferran Carvajal, Manuel Carlos Lillo, Julio Manrique, Alícia Pérez, Víctor Pi, Fèlix Pons, Alba Pujol. Teatre Lliure, Sala Fabià Puigerver, 24/11/2007. Referències: Diari Avui 27.6.2007 Poliedre Bolaño-Rigola ( notícia , pdf 1 , pdf 2 ); 29.6.2007 Els fantasmes de Sta. Teresa ( notícia , notícia 2 , pdf ); 5.11.207 Entrevista a Joan Carreras: "Portar '2666' al teatre és una bogeria brutal" ( notícia , pdf ). Només havia vist dues obres dirigides per Àlex Rigola fins arribar a aquest 2666 . La primera, Juli Cèsar , em va descobrir un director atrevit, efectista i efectiu, que va saber treure el millor suc de l'extraordinari text de William Shakespeare. La segona, Santa Joana dels Escorxadors , em va fer descobrir que m'havia precipitat. Primer perquè em va demostrar que Rigola nece...

Alguns se senten obligats a guanyar; ho veiem sobretot a la lliga anglesa i l'espanyola. Es fan inversions milionàries, tothom espera guanyar-ho tot (Arsenal, Chelsea, Liverpool i Manchester United aspiren a la Premier League i la Champions; igualment el Real Madrid i el Barça) i així guanyar només el 75% o el 80% de partits és un mig fracàs. I un 0-0 a casa als 30 minuts de la primera part és ja un partit mal començat. Mentre això passa surts a comprar un diumenge al matí i et trobes els infantils o alevins del Martinenc i tot de pares mirant-los. El cert és que el futbol, l'esport que estimo i que he jugat, és aquest dels nens. Les porteries semblen enormes i molt llunyanes, el camp és una esplanada de terra que no s'acaba mai, i mirar-ho no ha estat mai cap gran espectacle d'emoció contínua; el futbol amb què he crescut és de jugades discretes, de passades massa llargues i driblatges que fallen, d'errades desesperants i d'algun toc de geni, de sobte, qua...