Horitzons inesperats

Si Freedom aspira a ser un nou clàssic, Evangelion ja fa temps que ha creat la seva pròpia llegenda. I amb tota justificació. Si a les darreres edicions de Sitges han sortit cartells amb taurons, unicorns de paper o màscares de Darth Vader, potser algun any veurem un àngel i un evangelion al cartell del festival. Seria just. Evangelion 1.0 You are (not) alone (Masayuki, Kazuya Tsurumaki, Hideaki Anno, 2007) Parlar d' Evangelion és com parlar de Marcos Senna. Qui no sigui aficionat no el coneixerà, i a qui en sigui no farà falta dir-li res del migcampista del Vila-Real. Si no t'agrada l'anime, no vegis Evangelion . Si t'agrada l'anime, segurament ja l'hauràs vista. Això converteix aquest comentari en potencialment sobrer, inútil. Però com deia Joan Brossa: "conec la utilitat de la inutilitat / i tinc la riquesa de no voler ser ric". Neon Genesis Evangelion (新世紀エヴァンゲリオン Shin Seiki Evangerion ) (normalment coneguda com Evangelion ) és un manga i un ...

"Vull que la meva llibertat se l'endugui l'amor inesperat. Ho vaig entendre quan et vaig veure. Et donaré paraules fresques i petons càlids." Aquests són les primeres paraules de This is Love , una cançó d'Utada Hikaru que fa d' opening title de la minisèrie Freedom . Freedom (Shuhei Morita, 2006) Projectada en una única i inoblidable sessió de 212 minuts, Freedom va ser una molt bona inauguració del meu Sitges 2008 personal (fa temps, des de John Carpenter's Ghosts of Mars , que no vaig a una inauguració oficial). I val a dir que junt amb dues pel·lícules més que ja comentaré, l'animació japonesa va estar a punt de monopolitzar el podi del millor que he vist a Sitges enguany. A punt, perquè a última hora un home suec anomenat Tomas Alfredson va pujar al micròfon de l'Auditori i va presentar Låt den rätte komma in . Però no ens avancem. Any 2267. Degut a una catàstrofe del passat, el planeta Terra ha esdevingut inhabitable. Poc abans del desastr...

Hi ha un camí que no havia agafat mai. És una desviació de la carretera del Massís del Garraf, la que connecta Sitges amb Castelldefels passant pel nucli sitgetà de Garraf. He estat diverses vegades en aquest poble, passant pel carrer que porta a un petit pont per sota la via just després del qual trobes la platja. És un dels llocs on sempre m'agrada tornar. L'altra nit, però, vaig sortir per la desviació que hi ha just uns metres abans, si condueixes en direcció a Barcelona. Dóna al carrer de l'estació de tren, costat muntanya. De nit, el seu aspecte era fantasmal. El carrer estava desert excepte per un gos que em bordava, només per marcar el territori. L'andana il·luminada per fanals, els raïls perdent-se en la foscor, el poble dormint en calma. A vegades penso que vaig a Sitges, més que res, per aquestes coses. Només a vegades. Deadgirl (Marcel Sarmiento i Gadi Harel, 2008) No hi ha dubte que el plantejament argumental de Deadgirl és interessant. Dirigeix la mirada...

"La por ho canvia tot", diu el lema promocional d'aquesta pel·lícula. "No duda un instante que eso no es vértigo, que es sólo miedo a caerme", canta Antonio Luque (Sr. Chinarro). Parlem, doncs, de la boira i de la por. He decidit que s'estrenen tan poques pel·lícules excel·lents que em dóna temps de comentar-les totes. L'última que vaig veure va ser XXY , al llunyà mes de gener. D'acord que entre mig he vist alguna altra cosa destacable (sobretot Abans que el diable sàpiga que ets mort , també Oblidant Sarah Marshall , Coses que vam perdre amb el foc ), però no tinc temps per comentar-ho tot, no almenys si vull acabar algun dia els quatre o cinc llibres que tinc a mitges. Parlem doncs de La boira de Stephen King . Només he llegit, que recordi, un llibre de l'autor nord-americà, concretament Un sac d'ossos ; i malgrat vaig passar-ho bé durant la lectura, ara francament no recordo res de rellevant o destacable d'aquell llibre. El considero ...

De tant en tant se m'acut fer coses rares. És el que tinc. La cosa rara que se m'ha acudit ara mateix és buscar al Google la frase textual "la gran Aina Clotet". Així, entre cometes. És una cita d'un breu comentari sobre la pel·lícula Joves que vaig escriure fa temps per a una pàgina amiga, Distrito 13 , ara clausurada, i que volia localitzar per recuperar-lo. Doncs bé, resulta que algú que va elaborar el prospecte del Primer Festival Internacional de Cine Sobre la Diversidad Sexual y Género de Uruguay del 2006 i va afusellar el text del meu comentari, sense donar cap referència sobre l'origen del text. Lleig. Sigui com sigui, i donat que la seva font original ja no està disponible, copio aquí el meu comentari. Val a dir que després d'un segon visionat el matisaria una mica, però bé, són coses del directe. Per a tots vostès, el meu comentari de Joves . Rebutgin les imitacions. Tres historias enlazadas que retratan una semana de la vida de varios jóven...

"Vint anys gemegant, fent de l'angoixa el nostre cant." Ja ho sé, ja. Aquesta vegada sí que ho diu la televisió, ni que sigui Vilaweb TV : Ja és aquí el Kitsch 10 , el disc Kitsch del 2008, el que podria ser un comiat ("Per sort ja no hi serem, abans de veure com s'ho agafen" ) o no. Que puc triar? "Que ningú ens busqui l'ombra, no la trobarà." Um. És estrany. Em sembla que la veig algunes vegades en algun racó de la cambra, en algun reflex del mirall. Jo veig que en alguns moments no m'ha valgut ni posar The Jesus and Mary Chain. Que ja és dir. En alguns moments només m'han valgut dues possibilitats: el silenci o Kitsch. El silenci o Amor difícil , Himne trist , Dia boig , Confessió , Autoviolació , Oceà , Cors ... o Presó mental , és clar, aquesta sempre. I ara veig que per a aquesta nit només em valen Dominis , Inèrcia , Hereus o Testament . Per dir alguna cosa: és massa aviat, tot just he escoltat el disc dues vegades. I em sap...

Dues pel·lícules he vist en la darrera edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, BAFF 2008 . Tren nocturn (夜车, Ye che ; de Yinan Diao, 2007) [ festival , IMDB ] no és del tot una mala pel·lícula; però com si ho fos. Com gairebé qualsevol pel·lícula xinesa recent que no hagi estat emparada pel règim, el seu tema es pot resumir en una frase: "Xina és un desastre". Al voltant d'aquesta idea s'hi poden donar moltes voltes, sí, omplir la pel·lícula de grisos i fums de fàbriques, o escollir com a protagonista femenina una funcionària encarregada d'executar sentències de mort. Però a mi ja ningú no m'ha de convèncer de res, i tanta grisor (moral i física) m'atabala. Val a dir que la pel·lícula és, o vol ser, molt més que això, amb incomunicació i tal. Bé, segurament no és cap desastre, segurament és apreciable, però ets al meu blog i a mi no em va agradar. Ploy (พลอย; de Pen-Ek Ratanaruang, 2007) [ festival , IMDB , Wikipedia ] és força més suggeridor...