Horitzons inesperats

insecte pal no vol ser vist a la jungla [poema inspirat en la troballa d'un insecte pal gegant a Borneo ]

L'ús industrial i militar de l'energia nuclear des de mitjans del segle XX va introduir riscos al nostre món d'una escala que fins aquell moment no s'havia conegut. La contaminació radioactiva s'estén en el temps fins a moltes generacions enllà (els residus avui produïts seguirant actius durant milers d'anys), i en l'espai, podent contaminar continents sencers (l'àrea d'afectació potencial d'un accident és una regió de milers de quilòmetres [1] ). El 27 de juny del 1954 va començar a operar la primera central nuclear connectada a la xarxa elèctrica, a Obninsk , una ciutat científica a 110 quilòmetres al sud-oest de Moscou. Són molts i molt diversos els incidents i accidents radioactius rellevants que s'han produït des d'aquell moment. Davant la impossibilitat de comentar-los tots [2] , em centraré en aquells que es poden considerar més greus: el que han estat qualificats amb un nivell de 5 o superior a l'Escala Internacional d...

Llegeix aquest article en espanyol al blog Surca la tierra . Anselm Jappe, Robert Kurz, Claus Peter Ortlieb: "El absurdo mercado de los hombres sin cualidades. Ensayos sobre el fetichismo de la mercancía." Ed. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2009. El llibre que avui comento és un recull d'assajos sobre la crítica del valor, presentats amb una introducció d'Anselm Jappe. Quatre dels textos són del propi Jappe, dos són del teòric crític alemany Robert Kurz, i un de Claus-Peter Ortlieb. Els dos últims pertanyen al grup que va fundar la revista Krisis i més tard, Exit! . Convé abans que res situar aquestes teories en el seu context. L'economia s'ha apropiat de la lògica i el llenguatge del nostre món. Se'ns presenta com una realitat autònoma la naturalesa de la qual resta fora de discussió. Al culte al mercat que s'instaurà durant el segle XX s'hi ha afegit l'exigència que els estats ajudin aquest mercat, és a dir, que en facin de lubrica...

Eric Rohmer ha mort, l'11 de gener del 2010. Tenia 89 anys. Al cinema es pot parlar de la societat, de la història, dels pobles; es pot fer intriga, ciència-ficció, terror, realisme social... el ventall és tan ample com la imaginació humana. Hi ha cineastes als quals descrivim amb algunes d'aquestes paraules, que caracteritzen i emmarquen la seva obra. En pensar en les pel·lícules d'Eric Rohmer només se m'acut dir que parla de persones. Em vénen al cap Conte d'estiu , La col·leccionista , El genoll de Clara , La meva nit a casa de Maud , El raig verd , L'amic de la meva amiga , Les nits de lluna plena , Triple agent , L'amor després del migdia , Pauline a la platja , El romanç d'Astrée i Céladon (la seva darrera pel·lícula, magnífica)... Són tants els moments que em tornen al cap, tantes les imatges belles, els plans seductors, els diàlegs magnètics, els personatges estimables... Rohmer és possiblement l'autor que més personatges ha gravat en el reco...

Panégyrique és l'obra pòstuma de Guy Debord. Quan es va treure la vida el novembre del 1994, Debord va deixar una nota amb la indicació que els materials corresponents als volums més enllà del segon d'aquesta obra fossin destruïts, desig que fou respectat. Però el propi Debord havia deixat clar que el primer volum ja contenia l'essencial. Acuarela havia editat aquest volum 1 en espanyol l'any 1998, però en una edició no gaire afortunada, amb els marges minúsculs i la lletra massa petita. Poden semblar detalls menors, però un quan un text es publica així sembla que el seu contingut no importi. L'edició completa d'Acuarela & Machado del 2009 (que inclou ja tot el material disponible: els volums 1 i 2) corregeix perfectament aquest error, si bé n'introdueix un altre de menys important: el lamentable pròleg de Greil Marcus, un periodista entestat en lligar Guy Debord amb els Rolling Stones i els Sex Pistols i que evidencia en el seu text preliminar una tot...

Vic Chesnutt ha mort . Havia quedat en coma feia dos dies després de que semblava un intent de suïcidi, i en el dia de Nadal se'n va anar per sempre. Me n'acabo d'assabentar via Twitter i m'ha vingut al cap immediatament Where were you , la cançó amb la qual el vaig conèixer. Tot seguit he tornat mentalment al mes de maig de l'any 1995, quan Vic Chesnutt va tocar a la desapareguda sala Savannah de Barcelona. Per a mi era una època d'iniciació. Tot just començava a llegir Rock de Lux i per tant a descobrir la major part de la música que m'agrada. Vivia a Santa Perpètua de Mogoda i no compartia gustos musicals amb ningú conegut, així que havia d'anar sol als concerts. Per aquest motiu, els seleccionava bastant. I el de Vic Chesnutt va ser dels pocs escollits. En guardo un record molt especial: la intensitat en què cantava, la seva veu inconfundible. Era dels que creava silenci al seu voltant, per omplir-lo amb cançons que semblaven estremir fins al d...

Guy Debord: Le planète malade , Éditions Gallimard, París, 2004. Edició en espanyol: El planeta enfermo , Anagrama, 2006. Avui fa quinze anys, el dia 30 de novembre del 1994, Guy Debord va posar fi voluntàriament a la seva vida disparant-se un tret al cor a la seva residència de Bellevue-la-Montagne, a l'Haute Loire. Porto unes setmanes preparant aquest comentari, i si bé encara podria donar-li millor forma, escullo el dia de publicar-lo, ni que sigui per fer una lleu esquerda (amb tota seguretat l'única en català, i probablement una de les poques al món) en el silenci que envolta aquesta data. I tanmateix convindria tenir ben present Debord. Perquè l'anàlisi que ell, en companyia d'uns pocs més, va fer als anys cinquanta i seixanta del segle passat no ha fet més que convertir-se en més precís i exacte a mesura que passa el temps. Al llarg del seu llibre Debord , Anselm Jappe explica els mecanismes de submissió de la vida a l'economia i l'espectacle, per...