Sitges 2005 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

DILLUNS, 10 D'OCTUBRE

20:45h Ashura, de Yojiro Takita, Japó, 2005. Secció Orient Express-Casa Àsia. Teatre Retiro.

Què ens porta aquí cada any? Què busquem? Què esperem? És més, què busquem al cinema en general? No sé explicar-ho. Miro al meu voltant i veig molt jove, moltes rialletes, molts aplaudiments quan raja la sang, però no acabo de veure una actitud adequada per a l'accés a un pla artístic més elevat. Per sort o per desgràcia, la immensa majoria de l'oferta del Festival no requereix cap actitud d'aquest tipus. Algunes perles sol haver-hi, això sí, mig amagades entre la resta. En trobaré alguna aquest any?

No serà, per descomptat, Ashura, una història suggeridora arruïnada per les típiques actuacions insípides i direcció inexistent del cinema que vol imitar, malament, les aventuretes comercials de Hollywood. I és una llàstima, perquè la història de la jove destinada a ser reina dels dimonis, en mans d'algú amb una mica més de talent, podria haver estat una bomba. Ara per ara, només puc dir que vaig veure un producte d'entreteniment salvable, un pèl massa llarg, això sí.

Vagarejo sol pels carrers de Sitges, intentant treure la tornada d'una cançó i observant encuriosit els qui m'envolten. Unes noies s'endinsen en la foscor de les roques de la platja. Què hi faran? Per primera vegada en la jornada, noto la presència de la incertesa i el suspens.

Dimecres (en poc més de vuit hores, de fet) m'espera una sessió quàdruple. Veurem què em depara.

DIMECRES, 12 D'OCTUBRE

9:00h Les hores fosques, de Paul Fox, Canadà, 2005. Secció Midnight X-Treme. Casino Prado.
11:00h Mind Game, de Masaaki Yuasa, Japó, 2004. Secció Anima't. Casino Prado.
15:00h Mare Joana dels Àngels, de Jerzy Kawalerovicz, Polònia, 1961. Secció Europa Imaginària. Casino Prado.
21:00h El sabor de la síndria, de Tsai Ming-Liang, Taiwan, 2005. Secció Oficial Fantàstic. Auditori.

A més de ser un dia de rècord personal: per primera vegada quatre pel·lícules a Sitges, aquest dimecres va començar molt bé, tant meteorològicament com en qualitat de les pel·lícules (que és el que més importa segons si estàs a fora o a dins de la sala, respectivament); per espatllar-se una mica al capvespre. Una mica bastant. El meu estat físic va anar deteriorant-se també a mesura que passaven les hores, però va valer la pena per veure bon cinema almenys en un 75%.

The Dark Hours, o si es prefereix Les hores fosques, va recompensar-me per haver matinat tan salvatgement. Ningú no hauria d'estar obligat a llevar-se abans de les vuit del matí, i amb el nou Estatut s'ha perdut una ocasió d'or per reconèixer aquest dret. Bé, no ens despistem. Una molt bona (pel meu gust, que és el que compta en aquest lloc web) pel·lícula de terror psicològic i també físic. Una cosa que sempre m'ha fet gràcia a Sitges (maleïda la gràcia, vull dir) és la classificació per seccions. A veure: per què, si aquesta pel·lícula és de terror i del 2005 i amb una qualitat tan alta, se la posa a Midnight X-Treme com si tractés d'un grup de monges zombies que es passegen nues assassinant adolescents? Bé, és igual. El cas és que s'ha de veure. No explico res de l'argument perquè total, li treuria gràcia i no tinc tota la nit per escriure.

Després de gaudir d'un esplèndid sol a una terrassa pròxima al passeig, vaig ser una de les víctimes del desastrós passi de l'excepcional Mind Game, el millor que he vist al festival fins aquest moment. Yuasa Masaaki (creador de Shin Chan segons diu el diari del festival) construeix una poderosa fantasia que se t'emporta cap a un món surrealista i al·lucinant, per després (i en això està la gràcia) tornar-te a casa amb les energies renovades i l'esperit obert. Profunda quasi sense voler-ho, divertidíssima gairebé tota l'estona, una pel·lícula d'animació sensacional, que espero que s'estreni per poder-ne gaudir amb tota la plenitud. Perquè la còpia oficial tenia un problema i van passar una còpia en VHS en un estat patètic. Ens tornaran els diners, però el mal ja estava fet. De totes maneres, un gran encert de programació, una vegada més incomprensible que no estigui en competició, però vaja, a Sitges mai no han importat aquestes coses.

No sóc gaire amant de veure clàssics a Sitges, però m'he sentit atret per Mare Joana dels Àngels de tan bé que se'n parlava. És una pel·lícula notable sobre monges posseïdes, plena de reflexions filosòfiques, i vitals interessants fins i tot per a un ateu com jo. No, per descomptat que no crec ni podria creure mai que ningú està posseït, pel senzill motiu que el diable no existeix. El mal sí, per descomptat, però com a valor dins d'un sistema ètic, subjecte, per descomptat, a discussió. Hi ha una realitat força objectivable que és el perjudici als demés, però sovint les religions, en parlar del mal, el pecat, etc., han estat pensant més en plaers, i això ha construït i condicionat tot un imaginari del qual ja coneixem les regles i podem gaudir veient-lo trontollar, com en mans del director polonès. Sòbria, bella i perdurable; un bon descobriment.

Per últim, de Tsai Ming-Liang em va encantar veure en una edició anterior del festival El forat (Dong); The Hole, per als qui pensin que totes les pel·lícules asiàtiques han de tenir el títol en anglès. Però El sabor de la síndria és tan recurrent, repetitiva, autoparòdica i estrident que quasi m'espatlla el bon record. La fórmula és la mateixa: llargues seqüències amb poca acció, poc moviment de càmera (però algun, de lleuger), molt poc diàleg, molt de silenci en conseqüència, i números musicals situats entremig per entretenir el personal. Si fa totes les pel·lícules igual, potser seria un bon negoci que edités en DVD només la recopilació de tots els números musicals, alguns de coreografies impossibles. Ah, i no us creieu els que parlin de pornografia, ni molt menys erotisme. Tot i que la dedicació del protagonista masculí com a actor de pel·lícules porno dóna lloc a algunes seqüències xocants, com la que inicia la pel·lícula, la veritat és que la poca gràcia es perd de seguida. Vaja, això va a gustos, però a mi em sembla que Tsai Ming-Liang va pel camí del pedregar. Per últim dir que si a El forat no parava de ploure, aquí estem en temps de sequera i els personatges han de fer meravelles per rentar-se. També això perd la gràcia, al cap d'una estona. Ai, Tsai, Tsai...

DIJOUS, 13 D'OCTUBRE

20:15h Flightplan, de Robert Schwentke, EUA, 2005. Secció Oficial Premiere. Auditori.
23:00h Sympathy for Lady Vengeance, de Park Chan-Wook, Corea del Sud, 2005. Teatre Retiro.

Pel que veig (als mitjans i en boca d'amics), Flightplan no és gaire ben considerada. Home, no estem davant d'una obra trencadora que obri nous camins en l'expressió cinematogràfica. No podem dir que si Flightplan no s'hagués fet, es perdria gran cosa. I tanmateix la defenso com a cinema d'entreteniment digne, amb les seves generoses dosis d'angoixa i unes gotes de reflexió, diguem-ne, sociopolítica. No, no em vaig equivocar de sala i vaig veure un seven chances per error; estic parlant de la pel·lícula de Jodie Foster en un avió amb (o sense?) la seva filla desapareguda. S'estrenarà ben aviat i podreu comprovar-ho; jo, personalment, vaig passar una molt bona estona angoixant-me amb aquell escenari claustrofòbic enmig de l'aire, i pensant on era la nena dels nassos. Per cert, la interpretació de Jodie Foster em va agradar molt. L'actriu era a la sala per presentar la pel·lícula (junt amb el director) i rebre un premi honorífic, i Sitges va embogir per ella. Hollywood a prop per un dia.

Més pretensions tenia, i més bons resultats assoleix, la pel·lícula-després-d'Oldboy de Park Chan-Wook. Sympathy for Lady Vengeance tanca una trilogia del director sobre la violència, i penso que a força de repetir-se en va aprenent, ja que personalment em va agradar més que la precedent. L'actriu protagonista, Yeong-ae Lee, dóna molta vivesa i credibilitat al seu en principi difícil personatge, una ex presa que vol venjar-se del culpable del seu ingrés a la presó i d'altres coses dolentes, molt dolentes. Tot i que estem davant d'un director sobrevalorat, la pel·lícula està ben feta i em va mantenir absort fins al final.

DIUMENGE, 16 D'OCTUBRE

20:45h El retrat de la petita Cosette (Cosette no shouzou), d'Akiyuki Shinbo, Japó, 2004. Secció Anima't. Casino Prado.

Diverses coses van passar abans de tancar la setmana (que no el festival) a Sitges. El dia abans, dissabte, vaig anar als Icària-Yelmo de Barcelona a veure Fragile (Fràgils), de Jaume Balagueró, 2005; una pel·lícula que també ha estat a Sitges, en la Secció Oficial Première. Em sembla una pel·lícula ben feta, però que tampoc no aporta res d'especial al territori, ja bastant explorat, del terror sobrenatural en grans edificis, mansions, etc. Alguns detalls estan bé, però el conjunt, res de l'altre món.

El mateix diumenge al migdia, i a falta de res prou interessant a Sitges, vaig fer una altra incursió als Icària, però aquesta vegada per veure una pel·lícula que no té cap connexió amb el festival: Batalla en el cielo, de Carlos Reygadas. Diré que malgrat les seves imperfeccions és una de les propostes més interessants que es poden trobar a la cartellera. No per a tots els ulls, això sí: plans llargs (alguns d'exasperants), esgotament narratiu força abans del final, en algun moment massa accent en la lletjor... Pèrò penso que per alguns plans molt ben trobats (inenarrable l'escena de llit amb el gir final de càmera) i per descobrir Anapola Mushkadiz, val la pena.

Finalment em vaig desplaçar a Sitges, on l'encostipat em va privar de gaudir d'un magnífic migdia de platja. Ja cap al tard, i després de comprovar que trigo 30 minuts exactes en caminar de punta a punta del passeig marítim, vaig assistir al meu segon anime del festival (de qualsevol edició d'aquest, de fet).

Le portrait de petite Cosette, en realitat una minisèrie de tres capítols que vam veure l'un darrera l'altre, és una història d'amor impossible, extrem, irrefrenable entre un estudiant d'art que treballa com a antiquari i la misteriosa i encisadora criatura femenina, Cosette, que descobreix a l'interior d'un lot de peces de vidre. Alguns la rebutjaran o la qualificaran com a obra per a adolescents pel seu argument directe i gairebé sense matisos en l'expressió dels sentiments. Però a mi aquestes coses em van, sobretot si s'embolcallen d'una estètica tan impressionant, que per moments em recorda, no sé si de forma gaire justificada, els dibuixos de Bill Sinkiewicz. Sigui com sigui, joves de cor que creieu que l'amor pot ser més fort que tot, no us la perdeu. A mi en algun moment se'm va fer una mica llarga però en conjunt em va agradar molt. Els subtítols van deixar de funcionar durant quinze o vint minuts, deixant-me a mercè del meu escàs francès. Vaig sobreviure, però la meva fila i la de darrera (on hi havia un grup de devoradores de pipes o algun altre aliment cruixent) van quedar desertes, després dels típics cinc minuts de protestes de quan s'espatllen els subtítols; massa sovint, per desgràcia, a Sitges.

DILLUNS, 17 D'OCTUBRE

23:00h Una història de violència, de David Cronenberg, EUA, 2005. Cloenda (sessió especial). Auditori.

Un Cronenberg menys Cronenberg? El classicisme domina les imatges d'Una història de violència, i potser això facilita que Cronenberg ens sorprengui més pel costat dels continguts. De sobte ens trobem davant d'aquest poblet i aquesta família que tan bé representen la realització del somni americà, i que podrien haver sortit perfectament d'una escena eliminada de The Straight Story. No diré que res no és el que sembla, però tampoc no ho és tot. Hi ha misteris amagats que en ser descoberts poden obrir la porta a una realitat terrible, o als vessants més terribles de la realitat. Excel·lents interpretacions de Viggo Mortensen i Maria Bello per a un thriller excel·lent, imprescindible, una cloenda perfecta per al festival més estimat (amb tots els seus defectes) pels cinèfils de Catalunya.

Per l'any que ve seria bo que d'una vegada es centressin els esforços en el bon funcionament tècnic i l'acompliment dels horaris. Com a assignatura pendent em queda veure Hard Candy, premiada com a la millor pel·lícula.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Venècia

Ingmar Bergman i el nostre temps