Viatge

-
escollirem el color del cel
allà on vagis
sentirem les onades
sàpigues que
construïrem una casa
podríem inventar
lluny
un nou viatge
on el sol s'amaga

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Micos fluorescents

-
Micos fluorescents miren estalactites. Només ens guia el tacte aquesta nit. Et sento capbussant-te dins la cova, et busco la pell molla, l'alè trist. On aniràs? Seguiràs els micos? Dic equilibrista a la barana dels teus dits. [Enllaç A la barana dels teus dits , una iniciativa de Jesús M. Tibau.]
Més informació

Fotografiant somnis

-
Imatge
Caminava pel centre de la ciutat i volia comprar una barra de pa. Al forn més proper ja no en quedava, i vaig baixar fins a una gran plaça on hi havia diferents parades. En una d’elles vaig demanar una barra de pa, però la dependenta no m’entenia bé. “Pa! Pa!”, vaig insistir. Ella em va donar una resposta incoherent i vaig decidir anar-me’n, disgustat per aquella incomprensió. Per un carrer de més avall hi havia diversos restaurants a l’aire lliure, amb les taules repartides en grans terrasses d’ambient informal. Gent dinant i prenent alguna cosa. Vaig caminar ràpid per aquesta zona i en passar-la vaig tornar a pujar, dibuixant en el meu recorregut el tercer vèrtex d’un quadrat imaginari. Aleshores va passar quelcom inusual. Vaig aturar les meves passes i vaig mirar a la meva dreta. Davant meu s’obria un ample canal, solcat per barques i vaixells. La llum del sol donava a l’aigua un blau brillant. A banda i banda del canal s’hi alçaven elegants edificis. D’alguna manera vaig ad...
Més informació

Ingmar Bergman i el nostre temps

-
Dilluns passat em vaig llevar amb la idea d'anar a veure, quan sortís del treball, La influencia (Pedro Aguilera, 2006). Una estona després, però, vaig veure la programació de la Filmoteca: a les 8 estava programat El silenci (Ingmar Bergman, 1963), una de les obres del mestre suec que encara no havia vist. Això, és clar, em va fer dubtar. Poc després vaig assabentar-me de la notícia que Ingmar Bergman havia mort a l'illa de Fårö (Suècia) on havia estat residint els darrers anys. Un dels més grans se n'anava. Vaig seguir dubtant fins que vaig agafar el cotxe, però finalment el cor i el desig d'honorar el mestre es van imposar i vaig decidir dirigir-me cap a l'Avinguda de Sarrià. La sala no era plena ni de bon tros, però tot i així l'assistència va ser prou bona per a un dilluns. Aplaudiments quan va aparèixer el nom de Bergman en pantalla. Aplaudiments, de nou, en acabar el film. El silenci és una obra enquadrada en la millor dècada de l'obra de ...
Més informació