Les boires matinals van i vénen, roses i blaus revelant horitzons inesperats, llunyanies subtils i profundes, anuncis ambigus de retorns torbadors que proclamen que no hi ha refugis, que tot el món és territori enemic. (Miquel de Palol, El Troiacord V. El combat amb l'àngel)
Home invisible
Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
-
Badant, topo amb un home invisible.
"Perdona", diem quasi a la vegada.
L'home somriu i afegeix: "No t'havia vist."
Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
Comentaris
Anònim ha dit…
Sensacional poema! Podria formar part d'una selecció dels millors poemes breus que mai he llegit (ho dic molt sincerament) Guarda'l "como oro en paño" Forta abraçada! Joan Aran
"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995. El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle". "La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada. Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la
30 d'abril del 2009. Havíem quedat per anar a un altre concert, però algú no podia arribar-hi perquè era massa d'hora i vam canviar-lo, a suggeriment d'un amic, per un que començava a les deu de la nit: Sedaiós a l'Heliogàbal, al barri de Gràcia. Vam ser només l'amic i jo. Plovia. Uns minuts abans de les deu de la nit vam entrar a l'Heliogàbal. Cap dels dos no coneixíem els Sedaiós. El grup estava de presentació del seu primer disc "Resolen problemes" (Gandula, 2009). El dia abans havien fet doble cartell amb Fred i Son, i aquell dia els precedia un duo anomenat Senderos. La sala, molt petita, es va omplir. En un moment donat un noi que estava davant meu es va apartar i em va dir que em posés jo en el seu lloc, tot afegint: "Són amics meus, jo ja els vaig veure ahir". El concert em va encantar. Em va sorprendre la frescor i l'alegria que transmetien cançons com "Bam bam", "Perdo el cap" o "Els
Comentaris
Podria formar part d'una selecció dels millors poemes breus que mai he llegit (ho dic molt sincerament)
Guarda'l "como oro en paño"
Forta abraçada!
Joan Aran
saps..? no sé perquè.. però trobo que té un aire als contes o poemes curts de Pere Calders...