"Lo imposible" (Juan Antonio Bayona, 2012)

-
El diari El Periódico de Catalunya del dia 16 d'octubre va publicar el meu comentari sobre la pel·lícula "Lo imposible", de José Antonio Bayona, junt amb el d'altres lectors (vegeu la versió web de l'article). Tot seguit reprodueixo la meva contribució.

No abunden les bones pel·lícules de catàstrofes, els drames creïbles i les històries emocionants. Lo imposible és tot això junt i alguna cosa més. La primera part és una obra mestra, un espectacle en què tot funciona: la presentació del lloc i els personatges, els moments previs a la tragèdia anunciada (en la meva opinó, insuperables), l'explosió del tsunami, l'elecció de la càmera al seguir una sublim Naomi Watts i la gran revelació que és Tom Holland... Però la segona part és una continuació fidel, respectuosa, mesurada. En el seu retrat del drama personal com a representació d'un drama col·lectiu inabastable, Lo imposible sembla tocada per la mà d'un geni que fa que la pel·lícula sempre trobi la mesura justa: la bellesa equilibra l'horror, el silenci respon al soroll, la solidaritat neix en la pèrdua.

La mà de José Antonio Bayona ens submergeix en Lo imposible perquè no oblidem que ni l'onada més gran pot ofegar del tot l'esperança.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Venècia

-
Imatge
Aquest escrit resumeix alguns dels indrets que em semblen més interessants per explorar i conèixer Venècia, la ciutat de la llacuna. SAN MARCO El barri més cèntric, turístic, car i concorregut de Venècia. No és l'ideal per passar-hi una estona relaxada, però és una part absolutament fonamental de la ciutat i, no cal dir-ho, és impensable visitar-la sense passar-hi. Tingues en compte que té bastant més que les artèries de comunicació (Rialto-Piazza i Piazza-Accademia), explora'l, i hi trobaràs coses interessants. 1. Piazza San Marco. L'espai públic més elegant de Venècia i el cor de la seva vida social. La seva geometria, la llum del matí i la serenitat i la calma que hi regnen quan cau la nit formen imatges inoblidables, que et queden adherides a la retina, i que sempre tens ganes de tornar a assaborir. Cal veure-la a diferents hores del dia i encara millor, en temporada baixa. Amb "sort" als mesos d'hivern es podrà veure inundada, com moltes altres zones bai
Més informació

Ingmar Bergman i el nostre temps

-
Dilluns passat em vaig llevar amb la idea d'anar a veure, quan sortís del treball, La influencia (Pedro Aguilera, 2006). Una estona després, però, vaig veure la programació de la Filmoteca: a les 8 estava programat El silenci (Ingmar Bergman, 1963), una de les obres del mestre suec que encara no havia vist. Això, és clar, em va fer dubtar. Poc després vaig assabentar-me de la notícia que Ingmar Bergman havia mort a l'illa de Fårö (Suècia) on havia estat residint els darrers anys. Un dels més grans se n'anava. Vaig seguir dubtant fins que vaig agafar el cotxe, però finalment el cor i el desig d'honorar el mestre es van imposar i vaig decidir dirigir-me cap a l'Avinguda de Sarrià. La sala no era plena ni de bon tros, però tot i així l'assistència va ser prou bona per a un dilluns. Aplaudiments quan va aparèixer el nom de Bergman en pantalla. Aplaudiments, de nou, en acabar el film. El silenci és una obra enquadrada en la millor dècada de l'obra de
Més informació