L'accident nuclear de Three Mile Island (Estats Units d'Amèrica, 28 de març del 1979)

 Fotografia de Whiskeygonebad / Anthony Catalano a Flickr (original).

A diferència dels accidents nuclears de Kyshtym i Windscale, anteriorment comentats en aquest blog, el de Three Mile Island és molt ben conegut [1]. Això em planteja el repte d'escriure quelcom que aporti alguna cosa sobre ell. No sé si ho aconseguiré. Començarem per una posada en context, seguida d'una síntesi dels fets.

La planta d'energia nuclear de Three Mile Island és una planta situada en una illa artificial, Three Mile Island, al riu Susquehanna, prop de Harrisburg, Pennsilvània. Amb 715 km de longitud i 71.225 km2 de conca, el riu Susquehanna va des de l'estat de Nova York fins a la badia Chesapeake, a Maryland, i és un dels rius principals de l'est dels EUA. Pel que fa a Harrisburg, és una ciutat petita, de 47.148 habitants censats el 2008, i és coneguda principalment per l'accident nuclear del qual avui parlem. És situada 169 km a l'oest-nord-oest de Philadelphia.

La planta tenia dos reactors nuclears d'aigua pressuritzada, anomenats TMI-1 i TMI-2. El TMI-2 va ser el que va patir la fusió parcial el març del 1979, i fou clausurat. La planta va iniciar la seva activitat el 1974, té una potència actual de 802 MW i tenia llicència d'actuació fins el 2014, però a l'octubre del 2009 se li va estendre fins al 2034.

A les 4 de la matinada del 28 de març del 1979 es va produir una fallada en el circuit refrigerant secundari de la planta. Les bombes primàries d'alimentació d'aquest circuit van deixar de funcionar per una avaria mecànica o elèctrica. Això va provocar una apagada automàtica de la turbina i el reactor. El circuit secundari ja no estava evaquant calor del primari, i això va provocar un augment de la temperatura i la pressió en aquest. Per limitar aquesta pressió, la vàlvula de descàrrega de pressió es va obrir. La vàlvula s'hauria d'haver tancat després d'alliberar pressió, però no ho va fer. Els indicadors no van mostrar aquest fet als operaris, malgrat que haurien d'haver-ho fet. La pressió va continuar caient. Mentrestant, es va produir un altre problema: després d'una prova feta 48 hores abans, la vàlvula del sistema d'aigua d'emergència s'havia deixat erròniament tancada; això va impedir que aquest sistema entrés en acció. 8 minuts després de l'inici de l'accident es va descobrir que la vàlvula estava tancada. Es va obrir, i el sistema d'emergència va començar a actuar correctament.

A mesura que l'aigua feia la seva acció refrigerant, bullia en determinats punts, formant-se buits (bombolles de vapor). Aquestes van causar que l'aigua es redistribuís i el pressuritzador s'omplís completament. Això va provocar una lectura incorrecta de que el sistema era ple d'aigua, i se'n va deixar d'introduir. 80 minuts després de l'inici de la pujada de temperatura, les bombes van començar a vibrar per cavitació de vapor. Es van tancar i es va creure que la circulació d'aigua continuaria per convecció. El vapor, però, va embussar el circuit primari, l'aigua va deixar de circular, i degut a això es va reescalfar convertint-se en més vapor. 130 minuts més tard de la primera fallada, la calor i el vapor van conduir a una reacció entre l'hidrogen, gasos radiactius, i el zirconi de les barres de combustible. El contenidor del reactor es va trencar, i el líquid refrigerant, radioactiu, es va escapar a l'edifici de contenció.

A les 6 de la matinada hi va haver un canvi de torn. La situació era delicada i encara no es coneixia amb exactitud. Es va observar la temperatura excessiva als dipòsits d'aigua, i es va utilitzar una vàlvula de reserva per disminuir la pressió del líquid refrigerant. En realitat s'estava perdent líquid del llaç primari (se'n portaven perduts ja més de 1.100 m3). 165 minuts després de l'inici del problema es va detectar un nivell de radiació per sobre del permès al circuit primari. A la sala de control encara no es sabia, però degut a la formació de vapor la meitat del nucli havia quedat sense aigua que el refrigerés. A les 7 hores de l'accident inicial i després de mesures manuals, es va començar a afegir aigua nova. A les 9 hores hi va haver una explosió d'hidrogen dins el reactor, que no fou detectada. A les 16 hores les bombes del circuit primari es van posar en marxa de nou i la temperatura va començar a baixar. Una gran part del nucli s'havia fos o vaporitzat, i durant la setmana següent es van anar evaquant a l'atmosfera l'hidrogen i el vapor del nucli. S'estima que es van alliberar uns 2,5 milions de curis de radioactivitat.

28 hores després de l'accident William Scranton III, el vicegovernador, va aparèixer a la televisió per afirmar que el propietari de la planta havia assegurat que "tot està sota control". Hores més tard Scranton va canviar les seves declaracions, admetent que la situació era "més complexa que el que la companyia ens havia fet creure de bon començament". Les informacions sobre fuites radioactives no eren unívoques. Les escoles van tancar i es va demanar als residents de romandre dins les seves cases. Els grangers van rebre instruccions de mantenir el bestiar tancat i donar-los menjar emmagatzemat.

El governador Dick Thornburg va recomanar l'evaquació de les dones embarassades i els nens de curta edat en un radi de cinc milles de la central. En qüestió de dies, 140.000 persones havien abandonat la zona (la majoria d'ells cap a la ciutat veïna de Hershey, que va patir pluja radioactiva).

Estudis posteriors han mostrat que més de la meitat del públic nord-americà avalua com a deficients les informacions rebudes sobre l'accident.

Pel que fa a les conseqüències en salut, els estudis oficials estimen que la radiació addicional rebuda per persona equival a un terç de la radiació natural rebuda durant un any. Amb aquestes dades i els models de previsió s'han estimat 1 o 2 morts addicionals per càncer en una àrea de 10 milles al voltant de la central. Altres estudis no han estat capaços de demostrar de forma irrefutable conseqüències més severes.

Cal citar però l'estudi People Died at Three Mile Island, de Harvey Wasser, que recull nombroses evidències concretes que apunten a que sí que hi va haver un número significatiu de víctimes. Diu Wasser:

"Les dades descobertes pel Dr. Ernest Sternglass, radiòleg de la Universitat de Pittsburgh, i els estadístics Jay Gould (ja mort) i Joe Mangano de Nova York han donat lloc a sòlides afirmacions dels principals impactes en la salut pública. El treball en curs per Sternglass i Mangano indica clarament que alliberaments "normals" d'emissions radioactives, de magnitud molt menor que els de TMI, segueixen tenint efectes catastròfics a les poblacions locals.

L'evidència anecdòtica entre la població local ha estat devastadora. Un gran nombre de residents de Pennsilvània central va patir lesions a la pell que van esclatar després de ser a l'aire lliure mentre la pluja radioactiva queia sobre ells. Molts ràpidament van desenvolupar tumors grans, visibles, problemes respiratoris, i un sabor metàl lic a la boca que coincidien amb l'experimentada per alguns dels homes que va llançar la bomba sobre Hiroshima, i que van ser exposats als assaigs nuclears al Pacífic Sud i Nevada. (...)

La meva investigació en TMI també va descobrir una plaga de mort i malaltia entre els animals silvestres de la zona i els animals de granja. Ruscos sencers van morir immediatament després de l'accident, juntament amb una desaparició d'aus, moltes de les quals van ser trobades mortes escampades a terra. Una sèrie d'animals malformats han nascut i mort, inclosos gatets que no podien caminar i un gos sense ulls. Les taxes de reproducció de les vaques i cavalls de la regió es van desplomar."

El fet que haguessin passat 22 anys des del darrer gran accident conegut (Windscale; Kyshtym era un misteri), i que aquest s'hagués produït amb una tecnologia en teoria més moderna i segura, va generar un gran debat entre els experts. Es va estudiar amb molt de detall la cadena d'errors i imprecisions que havia portat a l'accident, i es va canviar la formació dels tècnics en conseqüència.

En ocasions s'ha considerat Three Mile Island com el primer accident nuclear greu de la història. Això no és correcte, però. En el moment en què succeí ja s'havien produït com a mínim un altre accident més greu, l'esmentat de Kyshym (1957), amb un nivell 6 en l'escala INES (Escala Internacional d'Events Nuclears); i dos del mateix nivell que TMI, el 5: Windscale (1957) i un altre accident a Chalk River, Ontario, Canada, del 12 de desembre del 1952, i que no ha estat comentat abans perquè no n'he tingut referències fins ara.

La meva intenció en aquesta sèrie d'articles era comentar tots els accidents de nivell INES 5 o superior. Falten encara el comentat accident de Chalk River, i l'accident nuclear més greu de la història, succeït després de TMI: Txernòbil (1987), de nivell INES 7. També tinc previst parlar dels accidents de radiació, amb atenció especial al de Goiânia (Brasil) del 1987, i dels accidents nuclears i de radiació succeïts a Espanya.
___

[1] Els articles de Wikipedia en espanyol i anglès n'aporten informacions i referències abundants. L'article en anglès inclou una interessant selecció d'enllaços externs.