17 maig 2010

L'accident nuclear de Windscale (Regne Unit, 10 d'octubre del 1957)

L'objectiu d'aquesta sèrie d'articles no és, ni molt menys, comparar competitivament les diferents formes de producció industrial d'energia. Els accidents nuclears no són de naturalesa diferent a d'altres accidents industrials. Simplement eleven la categoria del risc. Però això encara no ha estat entès per la majoria de la societat en totes les seves conseqüencies.

Penso que ens pot ajudar a conèixer-nos més el coneixement d'alguns dels fets més foscos de la nostra història recent; de la cara negativa del progrés, "danys col·laterals" de l'espiral tautològica de producció i consum de mercaderies.

Només onze dies després de la catàstrofe de Kyshtym, un altre accident seriós es va produir, en aquest cas, a l'Europa Occidental. L'incendi de Windscale, al Regne Unit, és un cas d'accident produït en un reactor nuclear que funcionava amb finalitats militars. Fou considerat l'accident més greu de la història de l'energia nuclear fins al de Three Mile Island del 1979, però això només fou així perquè el de Kyshtym havia estat mantingut en secret pel règim soviètic i per tant no era conegut pel públic.

Accident nuclear de Windscale
Seascale, Anglaterra, 10/10/1957; nivell INES 6

Després de la Segona Guerra Mundial, el 1946, els Estats Units van tancar el seu programa de producció d'armes nuclears a la participació de qualsevol altre país. Científics britànics havien participat anteriorment al projecte Manhattan, però des d'aquella posterior decisió el Regne Unit es va quedar sense soci en la producció d'armament nuclear.

D'aleshores ençà Windscale va ser la peça clau del govern britànic per a l'obtenció de la bomba nuclear. Dos reactors nuclears es van construir prop del petit poble de Seascale, Cumberland. En un primer moment van ser destinats a produir plutoni per a la bomba atòmica, i més tard, per satisfer les noves necessitats del govern, triti per a la bomba d'hidrogen.

Els reactors eren moderats per grafit i refrigerats per aire; una tècnica avui abandonada.

Quan el grafit és exposat a feixos de neutrons experimenta dislocacions a la seva estructura cristal·lina que produeixen l'alliberament de l'anomenada energia de Wigner, anomenada així en honor del físic hongarès Eugene Wigner, que la va descobrir. L'acumulació d'aquesta energia pot produir augments sobtats de temperatura al nucli. Els científics que van dissenyar els reactors de Windscale van observar amb preocupació algun d'aquests escalfaments, i van decidir controlar-los mitjançant un sistema molt simple: la recuita del grafit, escalfant-lo fins a 250 graus centígrads per afavorir un alliberament controlat d'aquesta energia. El propi reactor nuclear era la font d'energia utilitzada per a aquesta operació. Aquest sistema va servir per evitar l'alliberament incontrolat de l'energia de Wigner, però el reactor no havia estat dissenyat inicialment contemplant aquesta necessitat. A poc a poc es va anar observant que es feia més difícil alliberar l'energia, que la recuita s'havia de fer a més altes temperatures, i que quedaven bosses d'energia de Wigner no alliberades que representaven constantment un risc per a la instal·lació. En tractar-se d'una operació introduïda de forma improvisada, la recuita del grafit no era mesurada amb precisió i per tant el risc de sobreescalfament no controlat d'alguns punts era elevat. A més, l'urani metàl·lic utilitzat com a combustible comportava el risc d'incendiar-se si s'escalfava massa, cosa que no succeeix amb el diòxid d'urani utilitzat en els reactors moderns.

Amb el reactor de Windscale 1 produïnt triti (que requeria temperatures superiors a les de la prèvia producció d'urani, i per tant, més risc), el dia 7 d'octubre del 1957 els operaris van començar un cicle de recuita dels que es feien periòdicament. Per a això van abaixar la potència del reactor i la dels ventiladors de refrigeració. L'endemà van procedir a augmentar la potència del reactor per dur a terme la recuita. Al cap de poc van observar que l'energia de Wigner no s'estava alliberant com era precís. Per això van procedir a augmentar la temperatura. Les parts més calentes del reactor durant aquesta operació no estaven mesurades, i per tant els operaris no van observar res d'estrany. En realitat, l'accident ja s'estava començant a produir: parts indeterminades del nucli s'estaven sobreescalfant i els operaris no ho sabien i continuaven aportant calor al sistema, que semblava controlat segons les observacions que ells tenien. Alguna cosa va augmentar la calor i ells no ho van veure: l'informe oficial de l'accident parla d'una vaina d'urani trencada, un estudi més recent suggereix un cartutx d'isòtops de magnesi i liti; aquest element estrany va aportar energia addicional generant un augment de temperatura addicional que va provocar la combustió.

A primera hora del matí del dia 10 es va començar a sospitar que alguna cosa no rutllava. El nucli s'hauria d'haver anat refredant en finalitzar l'aportació externa d'energia feta durant el cicle de recuita, però en canvi es va observar que es mantenia calent. Un termoparell indicava fins i tot que la temperatura estava augmentant en aquell punt. Mentre això passava, els operaris van mesurar al final de la xemeneia de descàrrega nivells de radioactivitat que saturaven els seus aparells de mesura. En aquell moment es va declarar l'emergència.

Es va inspeccionar l'interior del reactor destapant una obertura de control, i es va observar que quatre barres de combustible estaven al roig viu. La situació estava fora de control i es corria el risc que les temperatures destruïssin la cuirassa del reactor.

Els operaris no sabien què fer per extingir el foc. En un primer moment van utilitzar aire. Això simplement va expandir les flames. Després van crear un tallafoc treient barres no incendiades, i tot seguit van intentar retirar algunes de les barres incendiades, sense èxit. A continuació van provar d'injectar-hi diòxid de carboni, també sense èxit.

Al matí del dia 11, onze tones d'urani estaven incendiades. Un termoparell va arribar a registrar 1.300 graus centígrads de temperatura al reactor i el risc de destrucció del contenidor biològic del reactor era extrem. Es va decidir córrer l'altíssim risc d'utilitzar aigua per apagar l'incendi. L'oxidació del metall fos en contacte amb l'aigua allibera hidrogen, que podria provocar una explosió en entrar en contacte amb l'aire entrant.

L'ús de l'aigua era una opció molt delicada, però no n'hi havia d'altra. Es van preparar una dotzena d'entrades d'aigua a la paret de càrrega del reactor. El cap del reactor, Tom Tuohy, va ordenar que tothom abandonés el lloc excepte ell mateix i el cap dels bombers. Es va tancar tot l'aire de ventilació i refrigeració. Tuohy es va situar al capdamunt del reactor i va ordenar que s'obrís l'entrada d'aigua. Des de la seva posició vigilava per les obertures de control qualsevol signe de que es pogués estar produïnt una reacció d'hidrogen. En un moment donat el reactor va xuclar les pròpies obertures, impedint d'obrir-les des de l'exterior, en un intent d'agafar aire per continuar amb la combustió. Finalment, Tuohy va aconseguir obrir la finestra d'inspecció i va comprovar que el foc s'estava començant a extingir.

Es va mantenir l'aigua durant 24 hores, fins que el reactor s'hagué refredat.

L'accident va alliberar entre 3.700 i 7.400 megabecquerels de iodi-131, i uns 370 megabecuqerels de cesi-137, a l'atmosfera. El iode-131 té un període de semidesintegració de tot just 8 dies, és a dir, no és un contaminant radioactiu de llarga durada, però el cos humà l'absorbeix i s'acumula a la tiroides. S'estima que l'accident va generar aproximadament 240 càncers de tiroides entre la població de la regió contaminada.

No es van fer evaquacions de la població de l'àrea afectada. La mesura més destacada que es va prendre fou llençar la llet produïda durant un mes en una àrea de 500 quilòmetres quadrats. D'altra banda, en un primer moment no es van fer estudis detallats de les condicions meteorològiques per conèixer en quina direcció es podria haver desplaçat la contaminació fins a distàncies més grans.

El diari News Chronicle va titular: "L'accident que els experts deien que no podia passar."

El reactor número 1 va quedar destruït i se'n va fer un segellament. El número 2 es va tancar poc després, perquè es considerava massa insegur per continuar funcionant de forma permanent. Les tasques finals d'extracció del combustible del reactor número 1 van començar el 2008 i està previst que acabin l'any 2012.

[1] Per a més informació consulteu l'article de Wikipedia Windscale fire.

1 comentari:

P-CFACSBC2V ha dit...

Vaja, un accident fàcilment evitable, com sol passar quan es fan servir les coses per a finalitats per a les quals no van ser creades.