Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2009

Vic Chesnutt

Vic Chesnutt ha mort. Havia quedat en coma feia dos dies després de que semblava un intent de suïcidi, i en el dia de Nadal se'n va anar per sempre.

Me n'acabo d'assabentar via Twitter i m'ha vingut al cap immediatament Where were you, la cançó amb la qual el vaig conèixer. Tot seguit he tornat mentalment al mes de maig de l'any 1995, quan Vic Chesnutt va tocar a la desapareguda sala Savannah de Barcelona.

Per a mi era una època d'iniciació. Tot just començava a llegir Rock de Lux i per tant a descobrir la major part de la música que m'agrada. Vivia a Santa Perpètua de Mogoda i no compartia gustos musicals amb ningú conegut, així que havia d'anar sol als concerts. Per aquest motiu, els seleccionava bastant. I el de Vic Chesnutt va ser dels pocs escollits. En guardo un record molt especial: la intensitat en què cantava, la seva veu inconfundible. Era dels que creava silenci al seu voltant, per omplir-lo amb cançons que semblaven estremir fins al darrer r…

Sitges 2009 (i 4): "Splice"

Vicenzo Natali s'havia apartat del ramat amb un mapa del terror abstracte (Cube, 1997) i una elevació al cub del thriller fantàstic (Cypher, 2002); això, sorprenentment, no va ser suficient perquè es distribuissin a les nostres sales els seu tercer i quart llargmetratges, Nothing (2003) i Getting Gilliam (2004). El seu cinquè llarg, que probablement sí que s'estrenarà, va arribar a Sitges 2009.

Splice (Vicenzo Natali, 2009)

Splice (que només se m'acut traduir per "matxambrat") no és tan rara com Cube y Cypher. Adrien Brody i Sarah Polley són dos científics joves i ambiciosos; volen explorar totes les possibilitats de l'experimentació amb ADN. Brillants i aplicats, arriben a resultats que d'altres només somiarien com a fruït d'un treball de dècades. Els interrogants comencen a sorgir, però la realitat els supera...

Les parts més atractives de Splice vindran a continuació, però no seran comentades aquí.

Splice planteja coses interessants i, malgrat el ritme…

Sitges 2009 (3): "Grace", "Ingrid"

"Grace" (Paul Solet, 2009)

No adjuntaré cap dels horribles cartells de la pel·lícula, ni cap de les seves imatges, a aquest comentari. La sensació de déjà vu ja és prou forta sense necessitat de reforçar-la amb imatges.

Res no salva la definitivament absurda Grace de caure en la monotonia: ni l'obsessió per filmar aliments en els primers minuts, ni el part frustrat, ni res del que ve després. Cap escena, cap intèrpret (d'on han tret Jordan Ladd?), cap gir de guió, res no aixeca el nivell d'aquesta pel·lícula insulsa, banal, buida.

I és que Grace ni tan sols no et deixa la carta de ser una pel·lícula terrible, irritant, provocadora per dolenta, com algunes coses que diuen que fa Von Trier. Es queda a mig camí de tot, massa avorrida per ser comercial, massa mesurada i previsible per ser "independent". I a sobre no pot ser un telefilm de sobretaula del diumenge perquè sí que té massa escenes desagradables. Però no les compensa ni amb atreviment (com almenys i…

"El planeta enfermo" (Guy Debord, 1966-1971)

Guy Debord: Le planète malade, Éditions Gallimard, París, 2004. Edició en espanyol: El planeta enfermo, Anagrama, 2006.

Avui fa quinze anys, el dia 30 de novembre del 1994, Guy Debord va posar fi voluntàriament a la seva vida disparant-se un tret al cor a la seva residència de Bellevue-la-Montagne, a l'Haute Loire.

Porto unes setmanes preparant aquest comentari, i si bé encara podria donar-li millor forma, escullo el dia de publicar-lo, ni que sigui per fer una lleu esquerda (amb tota seguretat l'única en català, i probablement una de les poques al món) en el silenci que envolta aquesta data.

I tanmateix convindria tenir ben present Debord. Perquè l'anàlisi que ell, en companyia d'uns pocs més, va fer als anys cinquanta i seixanta del segle passat no ha fet més que convertir-se en més precís i exacte a mesura que passa el temps.

Al llarg del seu llibre Debord, Anselm Jappe explica els mecanismes de submissió de la vida a l'economia i l'espectacle, per via del d…

Sitges 2009 (2): "Ullal"

Avui reprenc la sèrie de Sitges amb una segona entrega sobre una pel·lícula que compleix plenament amb un d'aquells elements que esperem trobar en qualsevol edició de Sitges: la peli rara. Què haurien estat edicions anteriors del festival sense Innocence, The Sky Crawlers, Mind Game o Twilight of the Ice Nymphs? Què hauria estat Sitges 2009 sense Kynodontas?


Kynodontas (Ullal; Giorgios Lanthimos, 2009)

Un matrimoni d'edat mitjana (interpretat per Michelle Valley i Christos Stergioglou) té una particular visió de l'educació que han de donar als seus tres fills, dues noies i un noi sense nom (Aggeliki Papoulia, Mary Tsoni i Christos Passalis). Els mantenen confinats dins les quatre parets de la seva casa (amb jardí i piscina, això sí) i els donen (sempre de primera mà: naturalment els fills no tenen accés al telèfon ni a internet) tota la informació que necessiten. La necessitat, és clar, és aquí un concepte relatiu, ja que si els joves no surten mai del seu domicili, no neces…

"El meu veí Totoro" (Hayao Miyazaki, 1988)

El 16 d'abril del 1988 s'estrenà a Japó El meu veí Totoro (となりのトトロ,Tonari no Totoro). La pel·lícula no es va estrenar a un altre país fins al 1993, als Estats Units. L'estrena europea fou a França, l'any 1999. Finalment, a la tardor del 2009 ha arribat a les nostres pantalles. Tot i que naturalment ja es podia trobar en dvd, jo l'he descoberta als cinemes Icària.

La petita Mei i la seva germana gran Satsuki (els noms de les dues nenes signifiquen el mateix: maig) arriben amb el seu pare a una nova casa enmig del camp, on s'instal·laran. La casa és bonica, tot i que els nous inquilins de seguida observen que una reforma li aniria la mar de bé. La seva mare no pot ser amb tots ells per motius que sabrem més endavant. En aquest apacible entorn rural, les nenes no trigaran a trobar-se amb algunes sorpreses.

A qualsevol altra banda la sinopsi arribaria una mica més enllà, però aquí no ho farem. Aplico el criteri de no aixafar els bons moments de les pel·lícules, i …

Sitges 2009 (1): "Moon"

La tardor sempre arriba acompanyada d'una cita tan especial com el Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Només vaig veure cinc pel·lícules en l'edició 2009, i les aniré comentant en un total de quatre articles (agruparé les dues que no em van agradar en un de sol).

El viatge comença ben a prop d'aquí: a la Lluna.



"Moon" (Duncan Jones, 2009)

Entre el territori conegut del nostre planeta i els universos infinits que mai no podrem conèixer, la primera parada és la Lluna. De la mateixa manera, Moon és, si més no al principi, una de les primeres parades que trobem entre el cinema realista i la ciència-ficció.

Quan s'escull la Lluna com a escenari d'una pel·lícula sol ser per parlar de quelcom pròxim, d'una possible evolució de la nostra societat, en definitiva, de nosaltres mateixos; del nostre demà col·lectiu. Així era a la fantàstica minisèrie d'animació Freedom Project, que vam veure ara fa un any. I així passa també al primer l…

"Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici" (Guy Debord, 1985)

Guy Debord: Considérations sur l'assassinat de Gérard Lebovici, Éditions Gérard Lebovici, París, 1985. Edició en espanyol: Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici, Anagrama, 2001.

La matinada del dia 6 de març de 1984 Gérard Lebovici va ser trobat, mort a trets, al seient del davant del seu cotxe a l'aparcament soterrani d'Avenue Foch, a París. El productor de cinema, editor i empresari francès tenia aleshores 51 anys. En feia 13 que havia conegut Guy Debord, amb qui establí un ferm llaç d'amistat.

Era lògic que l'assassinat d'una persona bastant coneguda en el món cultural francès fos notícia. Ho va ser. Però el tractament que en va fer la pràctica totalitat de la premsa francesa va oscil·lar entre la imprecisió i el més pur deliri. Aquí i allà es va suplir la falta d'informació real sobre el cas amb comentaris sobre l'amistat de Lebovici amb Debord, seguits d'explicacions desordenades i desprovistes de tot rigor sobre les teories i act…

"Paranoid Park" (Gus Van Sant, 2007)

Anar a veure una pel·lícula de Gus Van Sant, com a mínim una de les "rares" (Elephant, Gerry, Last Days, Paranoid Park) és sempre una experiència diferent, l'oportunitat de veure quelcom original i estimulant. Tot i així, l'asfixiant calor d'aquests dies m'havia aplatanat una mica i no trobava mai el moment d'arribar-me fins al Verdi Park i veure-la. Finalment, en llegir el comentari de la Gaia sobre la bellesa de la pel·lícula, vaig decidir no perdre-me-la.

I la pel·lícula em va semblar tan única, apassionant, poètica i profundament trista, que del que no tenia ganes era de marxar-ne. Des del primer moment Gus Van Sant teixeix una teranyina d'imatges, sons, ritme, plans... en fi, cinema, que em va captivar. I això és del que es tracta, al cap i a la fi, quan vas al cine. I si a més diu alguna cosa interessant, que en aquest cas és rotundament que sí, doncs encara millor. La situació plantejada per Paranoid Park em sembla terrible, ens deixa atònits i …

"Guy Debord" (Anselm Jappe, 1993)

Anselm Jappe: Debord, Edizioni Tracce, 1993. Edició en espanyol: Guy Debord, Anagrama, 1998.

Si existeix una teoria crítica d'especial rellevància per entendre la societat en què vivim, aquesta és la formulada per la Internacional Situacionista i en especial per Guy Debord (1931-1994) durant la segona meitat del segle XX. Teòric marxista, escriptor, cineasta i sobretot revolucionari, Debord és en el cor d'allò més semblant a una oposició total a la societat actual que ha existit en els darrers cent anys.

Les obres essencials de Debord, La societat de l'espectacle (1967) i Comentaris sobre la societat de l'espectacle (1988), són lectures imprescindibles per comprendre els mecanismes de la societat capitalista moderna, en què la mercaderia ha esdevingut imatge. Però llur comprensió pot ser d'una certa dificultat si no se'n coneixen el context històric i les referències. Possiblement la millor manera d'aconseguir això darrer és complementar-les amb l'excel…

"Ulls de bruixa" (Joan Solana, 2004)

Hem pogut veure l'obra Ulls de bruixa durant unes setmanes d'aquest estiu a l'agradable (i calorós) Teatre Gaudí Barcelona; una sala a pocs centenars de metres de distància de la Sagrada Família, i que no havia trepitjat mai fins ara. Però el text de Joan Solana ja té una edat: va rebre el Premi Octubre del 2003 en la modalitat de teatre. El text és interessant, ja que partint d'un argument potser una mica massa enrevessat (una ficció amb diversos salts temporals i de punt de vista sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, la seva marxa a Nàpols i el que veu del seu futur una bruixa) aconsegueix parlar-nos amb prou convicció d'aspectes importants de la naturalesa humana. Ho diu el díptic, però ho repeteixo perquè hi estic d'acord.

La sala del Gaudí no és tan petita com la de l'Espai Brossa, que em té el cor robat, o la del Malic; però tampoc no és tan gran com la de teatres més massius. Això li permet fer distribucions com l'escollida per a aquesta obra, rec…

"Ex" (Fausto Brizzi, 2009)

Després de veure una ratxa de bones pel·lícules inusualment llarga (Let the right one in, El niño pez, La belle personne, el BAFF, Les chansons d'amour), els 87 desesperants minuts de V.O.S. (Cesc Gay, 2009; comentari encertat aquí, no val la pena afegir res més) em van retornar a la crua realitat. Per sort, Ex ha tornat a aixecar el llistó.

Sense ser una pel·lícula perfecta, Ex se't guanya amb personatges que et pots creure en lloc d'odiar, amb intèrprets que saben estar al seu lloc en cada moment i no posant la mateixa cara d'amargat a cada escena, amb emoció, amb històries interessants que et fan somriure, t'entristeixen o et provoquen riallades segons el moment.

Perquè Ex, diguem-ho alt i clar, està viva, i en això tan senzill i a vegades tan difícil d'assolir rau la clau de l'èxit: si tens ganes de conèixer els personatges, si te n'aniries amb ells de copes, els bufetejaries en algun moment, els abraçaries, riuries amb ells o els besaries, si passa …

"Pale Fire" (Vladimir Nabokov, 1962)

Pale Fire, Vladimir Nabokov, 1962. Vintage International, 1st Edition, 1989.
Quantes incògnites neixen en traduir una obra. Hem d'escriure Pàl·lid foc, per ser fidels a la literalitat del títol original, o Foc pàl·lid, perquè en català els adjectius van després del substantiu en el registre neutre, i es posen davant habitualment per assolir un registre més literari? Si diem Pàl·lid foc estem prenent una opció sense cap base a l'original, ja que en anglès cal posar l'adjectiu sempre en primer lloc. Jo m'inclino per l'opció més natural, Foc pàl·lid (que coincideix amb la que va escollir Edicions 62 el 1992, en publicar la traducció catalana de la novel·la de Nabokov).

Aquests comentaris sobre la traducció són una mostra de com l'accés a un text, i qualsevol acció que fem sobre el mateix, implica la introducció d'un nou punt de vista. I en el cas del llibre que ens ocupa és escaient dir, a qui vulgui introduir un nou punt de vista: benvingut al club.

En efecte, P…

"Les chansons d'amour" (Christophe Honoré, 2007)

Les chansons d'amour / Les cançons d'amor (Christophe Honoré, 2007). Guió: Christophe Honoré. Amb Louis Garrel, Ludivine Sagnier, Clotilde Hesme, Chiara Mastroianni. (IMDB). Cineambigú, Cinema Maldà, 16/6/2009.

Fa uns dies vaig parlar de La belle personne, la darrera pel·lícula de Christophe Honoré. Dimarts passat Cineambigú va passar al Maldà Les chansons d'amour, la seva penúltima pel·lícula.

Les chansons d'amour és una pel·lícula fantàstica, que recomano absolutament. Així com d'altres pel·lícules que m'han encantat recentment puc comprendre poden no agradar a tothom (és el cas de Claustrophobia o El niño pez), penso que Les chansons d'amour podria ser un èxit de públic, i hauria de ser-ho; però que jo sàpiga no serà estrenada al nostre país. I és una llàstima, per a una pel·lícula que sí que s'ha estrenat a França (naturalment), Bèlgica, Grècia, Alemanya i Brasil i que ha rebut més de 2.000 vots a IMDB (dels quals la quantitat més alta són els 10).

E…

"La belle personne" (Christophe Honoré, 2008)

M'agrada que Christophe Honoré hagi escollit un text clàssic del segle XVII, La Princesse de Clèves, i l'hagi traslladada, prenent-se totes les llibertats que ha volgut, a un institut del barri de La Muette, al París d'avui.

La Muette s'estén entre el Bois de Boulogne i el Sena a l'oest de la ciutat, no gaire lluny de la torre Eiffel. Hi vaig anar per visitar el museu Marmottan, ple d'obres mestres de Monet. Però a part d'aquestes pintures recordo les gotes que queien mentre caminava pels carrers del barri.

La belle personne és una pluja (que a estones esdevé calamarsada) de sentiments portats al límit, viscuts amb la coherència i la noblesa pròpies... d'un roman del segle XVII. I aquesta és la gràcia principal de la pel·lícula. La belle personne ens transporta a un món passat, però al mateix temps ens parla per omissió del present. En la societat de l'espectacle dels nostres temps alguns valors estan en alça: la imatge d'aventura i romanticisme, …

"El niño pez" (Lucía Puenzo, 2009)

Parlen de cinema. Als blogs, als diaris, als festivals. Et posen aquell anunci de l'ESCAC que diu que te'n vas a dormir en tres plans i et lies amb la nòvia en tràveling circular i sembla que de sobte t'hagin d'entrar ganes de fer cinema. Et posen pels núvols a gent com Park Chang-wook, Kim Ki-duk... en fi. I veus quatre pel·lícules una mica diferents i ja sembla que ets cinèfil. Cinèfil, ja tenim una etiqueta.

Després arriba un dia Lucía Puenzo i fa XXY. I et parla de la diferència, de sentir-se estrany i de la dicotomia entre decidir o no, entre pactar amb el món o no i fins a on. I no tens ganes de plantejar-te si és una obra mestra o si mereix guanyar premis. Ni tan sols si Inés Efrón és una gran actriu (que ho és, evidentment) o no. Només tens ganes de submergir-te en aquest món, i no sortir-ne mai.

Però clar, en surts, una estona més tard. I a fora hi ha crítics que parlen de debuts prometedors mentre tu te'n tornes sol a casa.

I passa el temps i arriba un altre…

BAFF 2009 (i 2): Claustrophobia

Claustrophobia (親密, Chan Mat; Ivy Ho, 2008)

Claustrophobia és una pel·lícula impregnada de quotidianitat. Neix d'una situació que ens podríem trobar a qualsevol oficina de qualsevol lloc del món, i no evoluciona cap a fets insòlits, ni desvetlla cap veritat radical i oculta. Es podria argumentar que no diu res que no hàgim sentit, o desitjat sentir, abans.

Per ser com és, penso que Claustrophobia serà apreciada per una combinació de dos grups humans: els qui pensen que el com de la pel·lícula és tant o més important que el què, i els qui tinguin l'interès i la motivació per veure en aquesta història de sentiments continguts i somnis pendents l'encant d'allò que pot estar passant, cada dia, només a un carrer, un pis o una paret de distància. En canvi, els qui estiguin acostumats a viure històries plenes de moments àlgids no apreciaran aquest nivell de detall: els crits no deixen sentir els murmuris.

Jo em compto entre els qui pertanyen a la intersecció d'aquests dos co…

BAFF 2009 (1): My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love

Porto quatre pel·lícules seguides que m'han encantat: Let the right one in (que he vist per segona vegada), El niño pez, i les dues que he vist al BAFF-Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Així dóna gust anar al cinema.



My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love (山のあなた〜徳市の恋; Katsuhito Ishii, 2008)

Dos homes xerren animadament mentre avancen per un camí de muntanya. Són cecs. Juguen a comptar a quants vidents adelanten. Intueixen la gent dels grups amb qui es creuen: saben quants són, i de quines edats aproximades. Senten la bellesa. El verd de les fulles. I saben que en un carruatge que els adelanta hi va una bellíssima dona de Tokyo. Senten el seu aroma, i amb ell nosaltres sentim el fluir de la vida.

No hi ha cap mena de dubte que Katsuhito Ishii és un dels noms a retenir dins el panorama cinematogràfic japonès. Si amb El sabor del te (茶の味 ,Cha no Aji, 2004)va recollir elogis potser excessivament entusiàstics pel seu retrat, en to diguem-ne de comèdia poètica, d'una f…