Ves al contingut principal

"La belle personne" (Christophe Honoré, 2008)


M'agrada que Christophe Honoré hagi escollit un text clàssic del segle XVII, La Princesse de Clèves, i l'hagi traslladada, prenent-se totes les llibertats que ha volgut, a un institut del barri de La Muette, al París d'avui.

La Muette s'estén entre el Bois de Boulogne i el Sena a l'oest de la ciutat, no gaire lluny de la torre Eiffel. Hi vaig anar per visitar el museu Marmottan, ple d'obres mestres de Monet. Però a part d'aquestes pintures recordo les gotes que queien mentre caminava pels carrers del barri.

La belle personne és una pluja (que a estones esdevé calamarsada) de sentiments portats al límit, viscuts amb la coherència i la noblesa pròpies... d'un roman del segle XVII. I aquesta és la gràcia principal de la pel·lícula. La belle personne ens transporta a un món passat, però al mateix temps ens parla per omissió del present. En la societat de l'espectacle dels nostres temps alguns valors estan en alça: la imatge d'aventura i romanticisme, el titular, allò efímer, la inmediatesa del consum d'una imatge de l'amor que té molt de barreja entre el pitjor romanticisme a l'estil de Hollywood i el manteniment de l'ordre social. La belle personne és estranya perquè canvia la superficialitat per poesia, el moment per la vida, i la imatge per la convicció íntima. I el curiós és que ho fa mitjançant la traslació al present d'uns esquemes que, en el seu dia, eren evidentment també idealistes, sublimats, i no pas un retrat de la societat del moment.

La belle personne és plena de bons moments, i la majoria d'ells són converses, més que no pas accions espectaculars. Una mirada, un missatge; el misteri, el murmuri que transmet un secret. Només en alguns moments l'acció explota, moguda per la força de l'amor fins aleshores soterrada.

La belle personne no seria la gran pel·lícula que és (no m'agradaria tant, vaja) si no tingués la bellesa distant, la imatge de volcà dins la pedra, de Léa Seydoux, ni el glamour de Louis Garrel. Però el mèrit principal és per a Christophe Honoré, per haver trobat un equilibri possible entre el classicisme i l'actualitat, entre la història d'una princesa i la realitat d'un amor que s'entesta, ara com al segle XVII, a provocar incendis dins nostre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…