03 de juny 2009

"La belle personne" (Christophe Honoré, 2008)


M'agrada que Christophe Honoré hagi escollit un text clàssic del segle XVII, La Princesse de Clèves, i l'hagi traslladada, prenent-se totes les llibertats que ha volgut, a un institut del barri de La Muette, al París d'avui.

La Muette s'estén entre el Bois de Boulogne i el Sena a l'oest de la ciutat, no gaire lluny de la torre Eiffel. Hi vaig anar per visitar el museu Marmottan, ple d'obres mestres de Monet. Però a part d'aquestes pintures recordo les gotes que queien mentre caminava pels carrers del barri.

La belle personne és una pluja (que a estones esdevé calamarsada) de sentiments portats al límit, viscuts amb la coherència i la noblesa pròpies... d'un roman del segle XVII. I aquesta és la gràcia principal de la pel·lícula. La belle personne ens transporta a un món passat, però al mateix temps ens parla per omissió del present. En la societat de l'espectacle dels nostres temps alguns valors estan en alça: la imatge d'aventura i romanticisme, el titular, allò efímer, la inmediatesa del consum d'una imatge de l'amor que té molt de barreja entre el pitjor romanticisme a l'estil de Hollywood i el manteniment de l'ordre social. La belle personne és estranya perquè canvia la superficialitat per poesia, el moment per la vida, i la imatge per la convicció íntima. I el curiós és que ho fa mitjançant la traslació al present d'uns esquemes que, en el seu dia, eren evidentment també idealistes, sublimats, i no pas un retrat de la societat del moment.

La belle personne és plena de bons moments, i la majoria d'ells són converses, més que no pas accions espectaculars. Una mirada, un missatge; el misteri, el murmuri que transmet un secret. Només en alguns moments l'acció explota, moguda per la força de l'amor fins aleshores soterrada.

La belle personne no seria la gran pel·lícula que és (no m'agradaria tant, vaja) si no tingués la bellesa distant, la imatge de volcà dins la pedra, de Léa Seydoux, ni el glamour de Louis Garrel. Però el mèrit principal és per a Christophe Honoré, per haver trobat un equilibri possible entre el classicisme i l'actualitat, entre la història d'una princesa i la realitat d'un amor que s'entesta, ara com al segle XVII, a provocar incendis dins nostre.