Ves al contingut principal

"Les chansons d'amour" (Christophe Honoré, 2007)


Les chansons d'amour / Les cançons d'amor (Christophe Honoré, 2007). Guió: Christophe Honoré. Amb Louis Garrel, Ludivine Sagnier, Clotilde Hesme, Chiara Mastroianni. (IMDB). Cineambigú, Cinema Maldà, 16/6/2009.


Fa uns dies vaig parlar de La belle personne, la darrera pel·lícula de Christophe Honoré. Dimarts passat Cineambigú va passar al Maldà Les chansons d'amour, la seva penúltima pel·lícula.

Les chansons d'amour és una pel·lícula fantàstica, que recomano absolutament. Així com d'altres pel·lícules que m'han encantat recentment puc comprendre poden no agradar a tothom (és el cas de Claustrophobia o El niño pez), penso que Les chansons d'amour podria ser un èxit de públic, i hauria de ser-ho; però que jo sàpiga no serà estrenada al nostre país. I és una llàstima, per a una pel·lícula que sí que s'ha estrenat a França (naturalment), Bèlgica, Grècia, Alemanya i Brasil i que ha rebut més de 2.000 vots a IMDB (dels quals la quantitat més alta són els 10).

Ens perdem, les pantalles espanyoles es perden, una de les millors pel·lícules sobre l'amor que s'han filmat en el segle XXI. Un film que es pot situar tranquil·lament, junt amb els millors Rohmer (L'amour l'après-midi, Conte d'été), en la filmoteca ideal del sentiment més universal i intens.

I si Les chansons d'amour em sembla tan bona és, posats a disseccionar (que no faria cap falta), per la combinació d'uns elements tan infal·libles com un guió impressionant, creïble, humà, allunyat dels tòpics, real com la vida mateixa; unes cançons (ah, es tracta d'un musical) fantàstiques cantades amb veu senzilla pels propis intèrprets; i l'insuperable treball d'aquests últims, sensacionals tots, des del grandíssim Louis Garrel passant per aquest àngel que interpreta Ludivine Sagnier, la vitalitat de Clotilde Hesme i la intensitat amb un punt ambigu de Chiara Mastroianni.

Sempre tinc ganes de tornar a París. Ara sé que quan ho faci hi buscaré cantant pels carrers algun d'aquests personatges.

Comentaris

oriol ha dit…
Ei hola què tal?

Llegint els teus comentaris sobre les pel·lícules que has vist em vénen moltes ganes de veure-les, però no sé a quin cinema les fan. Em sembla que "Les chanson d'amour" ja no la fan.

Et recomano Los mundos de Coraline.

Fins aviat!
Daniel Daranas ha dit…
Hola Oriol! Doncs "Les chansons d'amour" no s'ha arribat a estrenar, malauradament; jo la vaig veure a una sessió de Cineambigú, que és un programa interessant de pel·lícules que fan cada dimarts al vespre als Cinemes Maldà.

La programació surt al lloc web http://www.retinas.org/index/ però ara ja ha arribat l'estiu i s'ha acabat la temporada, fins al setembre o octubre no torna. No és que hi vagi massa, perquè m'acaba fent mandra anar al cine, però en ocasions seleccionades sí que hi vaig.

És una llàstima que no s'hagi estrenat perquè em sembla més bona i amb molta més projecció popular que "La belle personne", del mateix director Christophe Honoré, que de totes maneres també em va agradar molt, i que en canvi sí que s'ha estrenat a les sales comercials recentment. També va ser una peli d'estrena "El niño pez", però no, naturalment, les que vaig comentar del BAFF; tant de bo algun dia arribin, però és tan difícil... s'estrenen tan poques coses interessants... és depriment! Però és una motivació més per una vegada a l'any anar a algunes pelis del BAFF, una altra vegada anar a Sitges, i també anar seguint coses com el Cineambigú.

Bé, ja no m'enrotllo més. Gràcies per passar-te per aquí. Fins aviat!

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…