22 de novembre 2012

"De la miseria en el medio estudiantil" (Internacional Situacionista, 1966)

"De la misère en milieu étudiant" (títol complet: "De la misère en milieu étudiant considérée sous ses aspects économique, politique, psychologique, sexuel et notamment intellectuel et de quelques moyens pour y remédier"), pamflet escrit "per membres de la Internacional Situacionista i estudiants d'Estrasburg"; primera edició: A.F.G.E.S., novembre 1966. Edició espanyola: (1) "De la miseria en el medio estudiantil", pròleg de Carlos Sevilla Alonso i Miguel Urbán Crespo, traducció d'Alberto Martínez Pons; Ediciones de Invervención Cultural/El Viejo Topo, 2008. (2) "Sobre la miseria en el medio estudiantil", traducció de Carme López, Icaria Editorial, 1977 (disponible a internet: enllaç a l'Archivo Situacionista Hispano).

Als canals principals de
la societat de l'espectacle és difícil trobar-hi un debat real. Aquest requereix que les idees que s'hi intercanviïn no estiguin totes fonamentades en un mateix cos dogmàtic, com passa a l'actualitat als mass media i per extensió a la comunicació habitual entre persones.

L'ensenyament no és una excepció: tot el que se'n diu sol moure's en un estret marc conceptual subordinat al funcionament del sistema econòmic. Invertir en formació, afavorir la inserció laboral, augmentar la competitivitat mitjançant l'especialització... Es demana a l'ensenyament que actuï com una peça clau, "de futur", en col·locar els nostres fills. I els fills creixen aprenent a poc a poc com funciona l'engranatge. Sembla que ningú no estigui disposat a trencar l'encanteri.

Ningú?
Se dice de todo sobre esta sociedad, salvo lo que es en realidad: mercantil y espectacular.
La cita pertany a la segona pàgina del text que aquí comento, un pamflet publicat per primera vegada l'any 1966 per estudiants de la Universitat d'Estrasburg i la Internacional Situacionista i destinat a cridar a l'acció revolucionària de forma particular els estudiants, tot posant de manifest la "misèria" de la seva condició en el context de la societat espectacular-mercantil.

El text descriu la situació insignificant de l'estudiant com a simple peça útil per a la continuïtat del sistema capitalista, com a un peó acrític que aprèn a obeir i que és preparat per una mansa integració al món. Com és sabut la Internacional Situacionista recollia la crítica més radical al treball i la mercaderia, dues cares d'un mateix fetitx en el qual s'edifica tota el precari mecanisme d'acumulació de valor capitalista.

Tot seguit analitza diferents formes de revolta que s'han donat arreu del món com a manifestació de la "rebel·lia de la joventut".
Tras un largo periodo de sueño letárgico y de contra-revolución permanente, desde hace algunos años, se esboza un nuevo periodo de contestación del que la juventud parece ser la representante. Pero la sociedad del espectáculo, en la representación que se hace de sí misma y de sus enemigos, impone sus categorías ideológicas para la comprensión del mundo y de la historia. Domina todo lo que sucede en el orden natural de las cosas y encierra las verdaderas novedades que anuncian su superación en el marco estrecho de su ilusoria novedad. La rebelión de la juventud contra el modo de vida que se le impone, en realidad no es más que el signo precursor de una subversión más amplia que englobará al conjunto de los que experimentan, cada vez más, la imposibilidad de vivir el preludio de la próxima etapa revolucionaria. La ideología dominante y sus órganos cotidianos según mecanismos experimentados de inversión de la realidad, no pueden más que reducir este movimiento histórico real a una pseudo-categoría socio-natural: la Idea de la Juventud (que estaría en la esencia del rebelarse). De este modo, se somete una nueva juventud de la rebelión a la eterna rebelión de la juventud, renaciendo en cada generación para esfumarse cuando "el joven es ganado por la seriedad de la producción y por la actividad, de cara a fines concretos y verdaderos". La "rebelión de los jóvenes" ha sido y es todavía objeto de una verdadera inflación periodística que crea el espectáculo de una "rebelión" posible que se da a contemplar para impedir que se la viva, la esfera aberrante -ya integrada- necesaria al funcionamiento del sistema social; esta rebelión contra la sociedad, paradójicamente la tranquiliza porque está considerada como parcial, en el apartheid de los "problemas" de la juventud -como hay problemas de la mujer o un problema negro- y no dura más que durante una parte de la vida. En realidad, si es que hay un problema de la "juventud" en la sociedad moderna es que la crisis profunda de esta sociedad es sentida con más acuidad por la juventud. Producto por excelencia de la sociedad moderna, ella misma es moderna, sea para integrarse sin reservas, sea para rechazarla radicalmente. Lo que debe sorprender, no es tanto que la juventud sea rebelde sino que los "adultos" sean tan resignados. Esto no tiene una explicación mitológico sino histórica: la generación precedente ha conocido todas las derrotas y consumido todas las mentiras del periodo de disgregación vergonzosa del movimiento revolucionario.
Considerada en sí misma, la "Juventud' es ya un mito publicitario profundamente ligado al modo de producción capitalista, como expresión de su dinamismo. (...)
La tercera part del text es dedica a resumir la teoria revolucionària de la Internacional Situacionista, cridant a una revolta total contra tot allò que domina el món, contra la totalitat de la societat de l'espectacle.
En la actualidad, la crítica radical del mundo moderno debe tener por objeto y objetivo la totalidad. Esta crítica debe contener, indisolublemente su pasado real, lo que es efectivamente y las perspectivas de su transformación. Para poder decir toda la verdad del mundo actual y, a fortiori, para formular el proyecto de su subversión total, hay que ser capaz de revelar toda su historia escondida, es decir, mirar de un modo totalmente desmitificado y fundamentalmente crítico, la historia de todo el movimiento revolucionario internacional -inaugurado hace más de un siglo por el proletariado de los países occidentales-, sus "fracasos" y sus "victorias".  (...)
Una misma forma social, aparentemente divergente y distinta, se apodera del mundo, y los principales del viejo mundo continúan gobernando nuestro mundo moderno. Los muertos asedian todavía el cerebro de los vivos.

En el seno de este mundo, organizaciones pretendidamente revolucionarias no hacen más que combatirlo en apariencia, sobre su propio terreno, a través de las mayores mitificaciones. Todas ellas reivindican ideologías más o menos petrificadas, y, en definitiva, no hacen más que participar en la consolidación del orden dominante. Los sindicatos y partidos políticos forjados por la clase obrera para su propia emancipación se han convertido en simples reguladores del sistema, propiedad privada de dirigentes que trabajan para su emancipación particular y encuentran un estatuto en la clase dirigente de una sociedad que nunca piensan poner en cuestión. El programa real de estos sindicatos y partidos no hace más que tomar de nuevo llanamente la fraseología "revolucionaria" y aplicarle las consignas del reformismo más edulcorado, puesto que el mismo capitalismo se hace oficialmente reformista. (...)
No pudiendo realizarse la lucha entre el poder y el nuevo proletariado más que en la totalidad, el futuro movimiento revolucionario debe abolir en su seno todo lo que tiende a reproducir los productos alienados del sistema mercantil debe ser, al mismo tiempo, la crítica viva y la negación que lleva en ella todos los elementos de la posible superación.
No reproduiré cap fragment íntegre de les darreres pàgines del llibre, que demanen ser llegides amb calma i la ment oberta per rebre un missatge tan radicalment revolucionari. La IS crida a la revolució de la vida quotidiana, contra el treball, la mercaderia i el capital, per la dissolució de la societat present i la transformació al mateix temps del món i la vida. Poesia revolucionària, festa, joc, alliberament de la vida en la seva totalitat. Unes idees que van apuntar molt amunt i en moltes direccions al mateix temps, però que malgrat la derrota en el camp de batalla (el 1968 va passar i aquí seguim), segueixen carregades amb el foc més potent, el de les veritats alliberades contra aquest "món realment invertit" en què, una vegada més, "allò veritable és un moment d'allò fals".
___
  
Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

01 de novembre 2012

"Lo imposible" (Juan Antonio Bayona, 2012)

 Un fotograma de Lo imposible.

El diari El Periódico de Catalunya del dia 16 d'octubre va publicar el meu comentari sobre la pel·lícula "Lo imposible", de José Antonio Bayona, junt amb el d'altres lectors (vegeu la versió web de l'article). Tot seguit reprodueixo la meva contribució.

No abunden les bones pel·lícules de catàstrofes, els drames creïbles i les històries emocionants. Lo imposible és tot això junt i alguna cosa més. La primera part és una obra mestra, un espectacle en què tot funciona: la presentació del lloc i els personatges, els moments previs a la tragèdia anunciada (en la meva opinó, insuperables), l'explosió del tsunami, l'elecció de la càmera al seguir una sublim Naomi Watts i la gran revelació que és Tom Holland... Però la segona part és una continuació fidel, respectuosa, mesurada. En el seu retrat del drama personal com a representació d'un drama col·lectiu inabastable, Lo imposible sembla tocada per la mà d'un geni que fa que la pel·lícula sempre trobi la mesura justa: la bellesa equilibra l'horror, el silenci respon al soroll, la solidaritat neix en la pèrdua.

La mà de José Antonio Bayona ens submergeix en Lo imposible perquè no oblidem que ni l'onada més gran pot ofegar del tot l'esperança.

18 d’agost 2012

"Crédito a muerte" (Anselm Jappe, 2011)

Llegeix aquest article en espanyol al blog Surca la tierra.

Crédito a muerte. La descomposición del capitalismo y sus críticos. Anselm Jappe. Ed. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2011. Edició original en francès: Crédit à mort : la décomposition du capitalisme et ses critiques, Ed. Lignes, 2011.

He parlat ja dues vegades d'Anselm Jappe en aquest blog: la primera amb motiu del seu llibre sobre Guy Debord, i la segona pel seu recull d'articles de diversos autors (la meitat del propi Jappe) El absurdo mercado de los hombres sin cualidades. Avui parlaré del seu llibre més recent, Crédito a muerte.

Es tracta també d'un recull d'articles, en aquest cas tots escrits per Jappe. Els textos continuen aprofundint en la teoria anomenada crítica del valor, una escola de pensament iniciada pel grup Krisis i especialment per Robert Kurz,  la dissortada mort del qual hem hagut de lamentar ara fa un mes.

Aquesta teoria es basa en situar la crítica del fetitxisme de la mercaderia, de Karl Marx, en el centre de l'anàlisi crítica del capitalisme, i com a pedra angular d'una possible ruptura amb aquest sistema. Assenyala la necessitat de superar valors essencials en què es basa aquest sistema: el treball, la mercaderia i el diner.

La integració parcial de les reivindicacions sobre la distribució dels beneficis capitalistes, i la modernització del capitalisme en les societats amb democràcies més avançades, han fet que l'anàlisi crítica ja no es pugui limitar a la denúncia d'un "injust" repartiment de les rendes del capital, com feia el marxisme de la lluita de classes. I si la solució no pot passar només per la redistribució o la reapropiació és perquè el mecanisme de generació de valor de canvi capitalista és en si mateix insostenible.

El capitalisme està en una fase de declivi irreversible, i s'acosta a la seva fi. I no només per l'esgotament accelerat dels recursos naturals (provocat per la seva pròpia cursa cap a la generació de valor), sinó perquè el seu funcionament intern està condemnat a l'esgotament. En efecte, el mecanisme de generació de valor, la valorització del capital ("treball mort") per mitjà de l'ús del treball, té uns requeriments que l'empenyen necessàriament al col·lapse. Cada cop és necessari utilitzar tecnologies més sofisticades, per no quedar apartat de la cursa del valor pels competidors. Però en fer-ho, es redueix la quantitat de treball viu efectivament necessari, mentre augmenta la necessitat de capital. La relació treball/capital va minvant i cada mercaderia produïda conté una quantitat inferior de treball. Com que en última instància el treball és l'única font de generació de diner, el sistema tendeix a apropar-se assimptòticament a un límit intern: menys treball en cada mercaderia, menys generació de diner, menys benefici capitalista.

Parlant en termes químics, el capitalisme té un reactiu limitant en el treball, i no pot continuar sense aquest; no perquè així no es puguin produir mercaderies, sinó perquè no es produeixen diners per comprar-les. D'aquí aquesta sensació de que tenim tecnologies de sobres per produir mercaderies que cada vegada menys gent pot comprar. Com es pot aspirar a vendre cada cop més, si cada cop es necessita menys treball i per tant es genera menys diner? La globalització del mercat ha diferit el col·lapse, però no l'evitarà. No es pot mantenir per sempre un creixement simultani en tots els estrats del mercat mundial.

Jappe identifica un element central que ha retardat el col·lapse del capitalisme: el crèdit. El crèdit es basa en el diner que s'espera generar en el futur, no en el diner efectivament existent. El domini de la imatge caracteritza la forma moderna de la mercaderia en la societat de l'espectacle (seguint Guy Debord, l'espectacle és capital en un grau d'acumulació tal que s'ha transformat en imatge). En un món així transformat, dominat per la representació, on "allò veritable és un moment d'allò fals", el menys que es pot esperar és que el diner s'aposti a guanyar a si mateix, fent-se trampes al solitari de la creació real de valor de canvi.

El llibre conté la fosca profecia d'un futur en què el capitalisme s'esfondra, però en què no podem preveure què vindra després: quelcom millor, o quelcom encara pitjor. L'objectiu central de l'obra és posar de manifest les categories conceptuals que la vida dins el capitalisme ha anat gravant en nosaltres, i que formen part del problema i per tant han de ser superades, ja que no serveixen per a la vida en comú més enllà del capitalisme.

Les idees exposades a Crédito a muerte ens permeten veure i pensar amb més claredat sobre el món actual. La seva anàlisi, si bé no té una traducció fàcil en accions de canvi radical, ens prepara millor per a un futur en què serà necessari superar el capitalisme, començant per abandonar el marc de pensament per ell imposat.
___
  
Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

04 d’abril 2012

Eurovegas i el vestit nou de la mercaderia

Lee este artículo en español en el blog Surca la tierra.

Només un inconvenient tècnic insalvable, el límit a l'alçada dels edificis imposat per les normes de seguretat aèria, impedirà que el complex de joc i oci Eurovegas es construeixi a la zona agrícola d'El Prat de Llobregat. L'opinió contrària de l'Ajuntament del Prat, del Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat i d'una plataforma ciutadana no ha tingut cap importància. El govern català ha estat treballant fins l'últim dia per aconseguir un projecte que suposaria la destrucció de l'entorn agrícola d'El Prat de Llobregat i una degradació paisatgística i d'usos socials perceptible a tota la comarca.

L'argument ha estat el de sempre: els diners. Naturalment, amb l'afegitó dels llocs de treball, que són l'altra cara de la moneda. Segons el discurs governamental, ja formen part del passat els temps en què els ciutadans podien fer-se il·lusions de que decidirien el seu futur col·lectiu. Els mateixos que s'entusiasmen amb el "dret a decidir" sobre una única qüestió: la independència, tenen clara quina és l'única decisió possible pel que fa a la manera de guanyar-se la vida de la població: sotmetre's als dictats del mercat. Una nova democràcia espectacular on els vots es compten en euros, dòlars, iuans o la moneda que sigui, és igual. On, per tant, governen els qui posseeixen capital i tenen la capacitat d'invertir-lo.

És sabut que el capital busca reproduir-se: la missió principal d'un dòlar és convertir-se en dos dòlars. Com que més o menys de menjar i roba ja n'anem servits (i qui no és perquè té tan pocs diners que, a efectes del capitalista que vol invertir, no compta per a res; no existeix com a consumidor), i d'oferta d'habitatge tampoc no n'anem precisament escassos, l'oci és el sector on resulta més fàcil identificar oportunitats de negoci. I si un capitalista vol muntar un invent estil Las Vegas a El Prat de Llobregat, no serà pas el govern del dret de decidir el que li dirà que no...

No importa l'ús actual dels terrenys, el seu valor ecològic, paisatgístic i social, la importància que puguin tenir en la qualitat de vida dels habitants d'El Prat de Llobregat i comarca. Passejar per un espai lliure és un "luxe" que no ens podem permetre més que si en aquell espai encara a ningú no se li ha passat pel cap de fer-hi cap activitat mercantil. El lleure sense consum no compta; els nens només poden jugar a pilota en un descampat mentre ningú no s'hagi decidit a posar-hi tanques per després construir-hi un hotel, que té un valor infinitament més alt que el dels nens jugant, que en termes monetaris és exactament igual a zero. En això consisteix el desenvolupament: en agafar una realitat que és fora dels mecanismes del mercat i substituir-la per una altra que hi sigui dins.

Aquí, quan ens posem seriosos, el que cal és produir i consumir, dins el cicle infinit de generació de valor de canvi i de llocs de treball. Ja no podem menjar enciams plantats als antics horts del poble, que clarament "no poden competir" amb les explotacions agrícoles industrials. Ara hem de buscar feina de cambrers en un restaurant mexicà d'Eurovegas, i després anar a comprar els enciams al Mercadona. Si no hi ha diners, no hi ha enciam.

Algú va dir que una "mà invisible" feia que la cerca del benefici personal es traduís, a través del mercat, en un benefici col·lectiu. Mentida. En la societat de l'espectacle no hi ha cap mà invisible que empenyi cap a un bé comú. Més aviat hi ha el seu contrari, l'holograma d'una mà, una imatge que es presenta com a quelcom real, de fet identificant-se amb l'única realitat possible i, com a corol·lari, de l'únic bé possible.

L'espectacle és el vestit nou de la mercaderia. Des de les seves expressions més òbvies (la publicitat, els mass media) fins al discurs i l'actuació dels experts en economia, l'espectacle, en paraules de Guy Debord "capital en un grau tal d'acumulació que ha esdevingut imatge", "relació social entre les persones mediatitzada per les imatges", "resultat i projecte del mode de producció existent"... augmenta el seu domini sobre tota la realitat social, escindint una part de la realitat de la resta, i transformant allò realment viscut en una representació.

No es pot contestar el domini de l'espectacle, ni tan sols enunciar una negativa, sense fer una crítica de la mercaderia, i del treball en el mercat capitalista que és la seva altra cara. I no es pot començar aquest camí sense dir que no a com a mínim algunes de les "veritats econòmiques" dels nostres dies, sense parar els peis ni per una vegada als servidors de la mercaderia que ens governen. Si no podem ja ni dir que no a Eurovegas, si ni tan sols en un exemple tan forassenyat no som capaços de reaccionar contra la llei del benefici capitalista, no haurem perdut una batalla, sinó la guerra definitiva.

Perquè un nou temps sigui possible cal, abans que res, frenar la depredació del territori i del teixit social a mans dels qui busquen el seu benefici propi donant-nos a canvi l'almoïna d'uns quants llocs de treball. De veritat no som capaços de fer res més? Quin fracàs! Ara sabem que només el vol pròxim dels avions frenarà el projecte. Quin desastre, que només una normativa internacional ens impedeixi fer barbaritats així. Quina vergonya, quina amarga victòria; algú podrà dir que els catalans un dia volíem l'Eurovegas. Que el govern va treballar per aconseguir-lo fins a l'últim minut, mentre a El Prat de Llobregat la terra tranquil·la, la mare terra, plorava en silenci.

16 de gener 2012

Manuel Fraga i el soroll pur

Ha mort Manuel Fraga Iribarne i internet ("les xarxes socials", que diuen ara) s'ha omplert de comentaris. Al costat dels respectuos i equilibrats n'he vist un bon número, massa, de fora de to, incloent-hi bromes de mal gust, burles i insults directes. Donat que intento filtrar la imbecil·litat (a Twitter segueixo pocs usuaris, i no gaires són del país), dedueixo que la cosa ha estat en realitat molt més greu.

Els nous "demòcrates" consideren que es poden burlar de la mort d'algú pel seu passat franquista, obviant que també en el seu historial polític va ser escollit democràticament pels gallecs com a president autonòmic. Però, què importen els vots d'uns quants milers de gallecs, quan del que es tracta és de denigrar algú que ha col·laborat amb l'anterior règim? Democràcia? Els demòcrates no la necessiten.

En la lògica d'una part de la població haver col·laborat amb el règim franquista és un pecat capital, convenientment singularitzat en els ministres i alts càrrecs d'aquell règim. És molt superior a qualsevol altre pecat i anul·la qualsevol acció política o de qualsevol altra mena posterior; res no és comparable a haver tingut una connexió amb el franquisme.

Naturalment que el règim franquista va ser autoritari i va causar un número important de víctimes, entre assassinats, ferits, perseguits, torturats i empresonats. Però ara sembla que es dibuixa un retrat del passat en el qual, míticament, la pràctica totalitat de la població era antifranquista i vivia a la clandestinitat. No hi havia ni un sol alcalde, ni un sol periodista, ningú, que col·laborés o donés suport a Franco... Franco estava completament sol, ell i els seus pocs ministres. Tothom, pràcticament, era antifranquista!

Que fàcils que són les coses al 2012! Amb un tuit es pot fer justícia universal, conyeta sobre la mort d'una persona, o una mica de tot a la vegada. No calen explicacions; total, tampoc no hi cabrien. No cal justificar res! Segurament per a més d'un l'ideal hauria estat que els Estats Units bombardegessin Espanya, fent fora el tirà del poder. Tot és blanc o negre! Tot és fàcil!

I per la seva popularitat i longevitat, i també pel seu paper durant molts anys destacat en la política espanyola i gallega (això darrer perquè així ho van voler una majoria de gallecs), Fraga és el franquista per excel·lència; aquell a qui la societat de l'espectacle espanyola ha concedit el títol de vedette en vida del franquisme, fins a aquests darrers dies. Gent de la nostra autonomia s'escandalitza de Fraga, però aquí el xenòfob Josep Anglada, de Plataforma per Catalunya, va estar a punt d'entrar al Parlament a les eleccions del 2010, després d'una trajectòria com a militant dels partits franquistes Fuerza Nueva i Frente Nacional. I La Vanguardia és un dels diaris més venuts a Catalunya, malgrat haver dedicat durant dècades portades elogioses al "gloriós" dictador. Però en aquests exemples i d'altres, el passat és molt més fàcil d'oblidar; Fraga is different.

Els "demòcrates" d'avui es fiquen indistintament amb el Rei, Fraga i Franco, i amb l'exèrcit i la Constitució quan els convé. Mentrestant els seus déus, els déus del nostre temps, són intocables: el mercat, el diner, el treball, el capital. Admiren la "productivitat" de la Xina (!!), país "modern" on s'hi pot fer turisme i negocis sense cap problema, igual que Qatar i tants d'altres. Frisen amb els seus iPhone i pontifiquen, extasiats en el seu error, sobre la pròxima desaparició del "llibre de paper". Presumeixen de ser "2.0", addictes a les "xarxes socials" i no sé quantes coses més. Es queden satisfets amb els seus "trending topics" contra la llei Sinde o de qualsevol altra campanya simple i fàcil de seguir. Tot molt políticament correcte...

No han llegit Guy Debord, i si ho fessin tampoc no entendrien que les seves simplificacions, la seva pèrdua del llenguatge i el seu consumisme estan al servei de la màxima expressió de la mercaderia en el capitalisme modern, que és l'espectacle. Que en el seu país de les meravelles digital, pur i demòcrata, han assolit la realització massiva, tecnocràtica i buida del soroll més "pur", o del més pur soroll.