17 març 2014

"Catastrofismo, administración del desastre y sumisión sostenible" (René Riesel y Jaime Semprun, 2011)

Publicado originalmente el 28 de octubre de 2013 en el blog Surca la tierra.





Jaime Semprun y René Riesel, Catastrofismo,administración del desastre y sumisión sostenible, Pepitas de calabaza, Logroño, 2011.

"Al acabar de arruinar todas las bases materiales, y no solamente materiales, en que se apoyaba, la sociedad industrial crea tales condiciones de inseguridad, de precariedad generalizada, que sólo un aumento de la organización, es decir, del sometimiento a la máquina social, puede hacer pasar este agregado de aterradoras incertidumbres por un mundo habitable".

La propaganda que es fa sobre la destrucció del planeta que s'està produint en les últimes dècades posa les bases d'una nova volta de rosca en els mecanismes de dominació. La mateixa societat industrial que causa les destrosses en difon abundant informació científica, alhora que presenta els seus nous mecanismes de regulació com un remei que permet continuar amb l'espiral de producció i consum de mercaderies.

Aquesta és la tesi principal d'aquest llibre, que acabo de rellegir. Es desenvolupa amb un rigor i un esperit crític gens comuns en el nostre temps, en què la pràctica totalitat del "debat" que es dóna en la societat de l'espectacle és buit i sense interès .

El text continua provant que de l'ecologisme científic se n'ha adoptat la necessitat de regulació de l'activitat econòmica, de la planificació de l'explotació dels recursos i per extensió de totes les activitats socials, per aconseguir una supervivència garantida en un món ple d'amenaces. Aquesta tesi és abraçada amb entusiasme per amplis sectors de l'"esquerra" més "compromesa", convertits en defensors a ultrança de la regulació estatal de l'activitat econòmica capitalista.

Riesel i Semprun rebutgen el marc de referència de la societat espectacular-mercantil, que té el seu fonament en la producció industrial, com a única forma de vida possible. Per això sotmeten a crítica tant la seva versió desregulada, de destrucció suïcida del planeta, com l'apologia de la seva versió regulada, que proposaria mantenir estables dins de la gravetat les constants vitals de la nostra Terra per mitjà d' una submissió creixent dels individus al control social per part d'un poder centralitzat, el qual és difícil no sospitar que és en realitat un fi en si mateix.

El de Riesel i Semprun és un text de referència que cal llegir i revisar, i un complement necessari de "La societat de l'espectacle" i "El planeta malalt" de Guy Debord , així com de " Crèdit a mort ", d'Anselm Jappe.

La comparació amb Jappe és interessant. Mentre aquest se centra a analitzar les contradiccions internes de la mercaderia i el capitalisme, Riesel i Semprun prefereixen parlar del que la societat industrial realment fa, subratllant la seva absurditat, la seva lletjor i el seu caràcter indesitjable. En fer-ho deixen en evidència el discurs de la " sostenibilitat": sostenir aquest desastre, diuen, és qualsevol cosa menys desitjable.

Jaime Semprun (que ens deixà el 2010) ja apuntava tesis semblants a "La nuclearización del mundo" (editat també per Pepitas de Calabaza), encara que aquí centrant-se en el paper central que juga l'energia nuclear dins de l'estratègia d'enfortiment del poder.

09 febrer 2014

Palíndroms (2006-2012)

Aquest és un recull dels palíndroms creats per mi fins al dia d'avui. Indico la seva data de creació i el lloc on van ser publicats. Espero que us agradin.

1

Però Montilla fallit no mor, ep!

Publicat el 27 de setembre de 2006 a la pàgina web "Racó Català".

2


La de pasta tupida, diputats, a pedal!

Publicat el 5 de novembre de 2012 a Twitter.

3


-Pecat! Anna, fill, enamora meuques? -Seu, que Mar o Manel li fan nata, cep...

Publicat el 5 de novembre de 2012 a Twitter.

4

Si us cal llana mora, roman al llac suís.

Publicat el 20 de novembre de 2012 a Twitter.

03 febrer 2014

La política

La política sempre m'ha interessat bastant. Darrerament, però, sento un cert esgotament d'ella.

Tinc opinions polítiques. M'interessen fins a cert punt els continguts de les lleis, els pressupostos, l'acció dels governs, etcètera. No m'he abstingut mai en unes eleccions, i si en alguna ocasió he votat en blanc ha estat perquè realment no m'agradava cap opció, després d'haver fet un esforç per conèixer-les. Respecto les institucions democràtiques i les lleis. Penso que tots podem participar en la política i si decideixo no fer-ho, això no em dóna dret a criticar tots els polítics des d'una talaia de superioritat.

La democràcia té molts defectes. Per exemple, quan la majoria està equivocada pot acabar generant accions de govern equivocades. Però no conec cap sistema millor. Si mirem el món on vivim, a Europa tenim una situació privilegiada d'estabilitat, pau, seguretat i possibilitats de desenvolupament personal que només es dóna a una minoria de països del món. La manera com vivim és en molts aspectes millorable, però no hi ha cap experiència real que la superi en aquests moments. I no estic parlant de comoditats materials, sinó de drets civils i polítics i garanties per a la persona.

La política i la democràcia, inclosa la lluita de moltes persones per aconseguir-la, han fet possible tot això. Durant el franquisme es podien passar anys a la presó només per defensar unes determinades idees; això si no et tocava ser víctima de tortures o condemnat a mort. La Constitució, les lleis que han anat aprovant les corts generals i les institucions democràtiques que s'han instaurat dins d'aquest marc ens han donat les dècades de més prosperitat, llibertat i benestar de tota la història d'Espanya.

És cert que aquest benestar ha cavalcat al llom d'un creixement econòmic que és insostenible, i que el sistema capitalista, dissenyat per a créixer, no sap proporcionar el mateix grau de benestar al conjunt de la societat en situacions d'estancament de l'activitat econòmica. Però això no treu que el grau real de benestar del qual la majoria de nosaltres hem gaudit sigui immens. I si existeix un sector d'exclosos, no és menys cert que en les etapes històriques anteriors aquests han estat més i han patit condicions encara més dures.

Sense estat ni democràcia això no ho tindríem, perquè imperaria la llei del més fort d'una manera molt més acusada. Els més poderosos -els qui tenen la major part de poder econòmic- sempre tindran un grau d'influència més gran sobre l'economia de mercat i per tant també sobre la societat i el seu govern, però en absència dels mecanismes democràtics ells serien els dominadors directes del món, ja que ells serien els qui podrien comprar la força material que actualment està en poder dels estats. Sense l'estat, no viuríem feliços al camp passejant alegres entre els prats i sembrant fruïta i verdures en pau, sinó que si comencéssim a muntar comunitats així tard o d'hora vindria algú i les arrasaria o les sotmetria per la força.

La magnitud dels problemes polítics que tenim plantejats en el nostre temps és molt gran. Es tracta ni més ni menys que de la destrucció del planeta, la creixent escassedat d'aigua potable, la mercantilització de la natura, el risc nuclear. Però d'aquestes qüestions no se'n parla, quan es parla de política. Es parla molt de l'atur i de la necessitat de crear nova activitat econòmica perquè així es creïn nous llocs de treball, però no es té mai en compte que això és incompatible a mig termini amb el sosteniment ecològic del planeta.

Es pot produir tot allò que raonablement es necessita, i moltes coses que no són necessàries per a res, sense utilitzar ni de lluny tots els qui desitgen treballar; però en canvi la majoria de persones necessiten treballar, per així aconseguir diners per comprar aquests productes. Una resposta simplista a aquest problema des del liberalisme deixa molta gent al carrer, a mercè de la caritat; i des del socialisme o la socialdemocràcia, entra en una espiral d'afegir llenya al foc de l'economia en una cursa desbocada que a curt termini provoca l'endeutament temerari dels estats, i que si tingúes èxit suposaria la destrucció total del planeta. Ningú no té la recepta màgica, però massa gent creu tenir-la i massa pocs estan disposats a posar en dubte els dogmes que han après als llibres de text.

La resta de temes que dominen la política real són molt més superficials. Posem per exemple, a Catalunya, el "debat" (em resisteixo a utilitzar la paraula sense cometes, com si hi hagués un debat real; més aviat em sembla una pantomima) sobre la secessió de Catalunya de la resta d'Espanya. L'actualitat està totalment subsumida en aquest xivarri estèril i enganyós. Estèril, perquè no portarà enlloc; enganyós, perquè no es diuen les coses pel seu nom i es confon contínuament el personal. La coalició que governa no va posar la independència al seu programa electoral, però destina fons públics a la promoció d'aquesta idea. I ells i els seus socis ens alliçonen dia sí i dia també amb allò que significa ser demòcrata: segons ells, és recolzar el seu projecte. Pel simple fet de que no vull que es faci cap consulta a Catalunya sobre la independència, ja se'm titlla des del govern i el parlament autonòmics d'antidemòcrata. I això són els dirigents; després hi ha la gent, que repeteixen com lloros l'últim eslògan independentista després d'haver-se convertit sobtadament a la idea, i ho suquen tot: partits de futbol, concerts, el que sigui, a la seva salsa, deixant-ho tot tacat. Xiular autoritats, atacar locals de partits que no són de la causa, cridar, insultar... tot suma, deuen pensar. I efectivament suma un empatx de nacionalisme impossible de digerir.

Aquest no és l'únic tema en què la política es fa cansina i feixuga. Hi ha els temes de moda, que apareixen i desapareixen per ser arrugats i llençats al foc del titular fàcil. Es planteja una reforma de la llei que regula la interrupció voluntària de l'embaràs, i què tenim? Cridòria i fanatisme. Soroll i res més que soroll, un xivarri eixordidor que no és suportable per a ningú, però que alguns pensen que és la manera de fer les coses.

Els partits de l'esquerra tenen sovint la convicció que les seves idees, pel sol fet de ser enunciades, ja agradaran a una majoria. Que si diuen "avortament lliure i gratuït" (o el seu eufemisme, "dret al propi cos") ja estan automàticament guanyant-se el suport del "poble", que si no fos per ells correria el risc de ser maltractat ferotgement per la dreta. Tracten a la gent amb un simplisme atroç, però el pitjor és que sovint els funciona. Van estar a punt de portar Espanya a la fallida, ja que en van augmentar el dèficit i el deute fins a nivells d'alt risc, però a ells els segueix funcionant el "no a les retallades" sense cap tipus de matís ni moderació. La consigna els serveix, i no necessiten per a res el raonament.

Aquesta situació de degradació general dels continguts ha empitjorat per l'eclosió de dos factors nous: els indignats del 15-M i el canal de comunicació Twitter.

Els indignats sembla que han fet eclosió com a conseqüència de dos elements nous respecte el passat: la crisi econòmica de creixement, i l'arribada als jutjats d'un cert número de casos de corrupció política. Quan es compraven i venien cases a preus desorbitats, els diners corrien i els corruptes encara no havien estat processats, la situació era tant o més crítica, però no hi havia aquestes protestes. Ara ells pugen a la talaia i criden convençuts que "no ens representen", no importa quantes eleccions hi hagi entremig.

I Twitter, he dit. Intercanviar frases de 140 caràcters ja no sonava gaire bé sobre el paper, i la pràctica ho confirma. Avui dia llançar-se a parlar de política en aquest canal és submergir-se en el fang dels lemes de poques paraules, la simplificació ridícula dels problemes i l'exhibició de superioritat moral i ideològica per part d'alguns, que sense cap vergonya et qüestionen el tarannà democràtic. Un malson, en definitiva, que per sort és voluntari; molta gent n'és aliena, encara que alguns dels qui allà intercanvien eslògans pensin que estan lliurant realment alguna batalla important.

La política real em segueix semblant necessària. Són aquests fans i activistes a temps parcial, revolucionaris d'iPhone i hooligans de l'estimat líder, els qui no m'ho semblen. No vull ser un d'ells. Poden seguir existint i intercanviant-se hashtags, imatges i lemes ridículs, però a mi que no m'hi busquin.

Hi ha una última cosa. Fins i tot si es pogués debatre amb calma, analitzar les partides pressupostàries una per una de forma desapassionada per veure si mantenim oberta l'ambaixada catalana a Manhattan o en canvi li paguem a la farmàcia els medicaments que li hem fet dispensar-nos (és un exemple agafat a l'atzar), això per a mi té un cert interès, però hi ha altres coses que m'importen molt més.

Els dies no són infinits, i cada estona que has dedicat a seguir un debat parlamentari són unes pàgines de Pedro Páramo que no has llegit o una cançó de King Crimson que no has escoltat. Però no és només una qüestió d'economia del temps. El prisma de la política (i, per extensió, de la realitat socioeconòmica) és només un dels molts que ens podem posar davant dels ulls per observar la realitat, i si el deixem que actuï massa acaba deformant la nostra percepció. Si deixem que això passi, el món es converteix en un lloc pitjor.

Pot succeir, per exemple, que coneguem una persona d'un lloc, posa-li Madrid, i de seguida algú faci sortir a la conversa el tema de l'independentisme. O Estats Units, i l'Obama i la política internacional. Calla, coi! Que no veus que estàs etiquetant la persona que acabes de conèixer en base als esquemes previs que t'has muntat? Parla amb la gent sense perjudicis ni etiquetes, accepta que no pots saber-ho tot, que ni tot el que coneixes és bo ni tot el que desconeixes és dolent, i veuràs que el món té molts més colors dels que el teu prisma deixa passar.

Les persones ens assemblem més entre nosaltres del que sembla si les dividim aplicant-los un sistema de classificació previ, sigui per nacionalitat, raça o llengua. I al mateix temps som diferents, però en les coses individuals que fan que siguem únics. Cal que guardem a un calaix els prejudicis i els llibres d'economia; que netegem la mirada, respirem aire fresc i sortim al carrer per escriure a mà alçada els versos lliures de la vida.