21 juliol 2014

Somorrostro



El 17 de juliol vam anar al Centre de la Platja, a la Platja del Somorrostro. Aquesta platja, que abans era una part de la Platja de la Barceloneta, es va batejar amb el seu nom actual per recordar el desaparegut barri de barraques del Somorrostro, que s'ubicà allà.

El motiu de la nostra visita va ser la inauguració d'una exposició de fotografies sobre l'antic barri, així com un llibre amb les mateixes fotografies, anomenat "Somorrostro: Crònica visual d'un barri oblidat", de Manel Gausa (Edicions Líniazero i Ajuntament de Barcelona, 2013; fotografies del 1958). Un col·loqui amb Mercè Tatjer, historiadora, i Agustí Mataró, antic resident del barri, va inaugurar l'exposició.

En un moment del col·loqui una noia del públic va preguntar com era la convivència al barri. L'Agustí va respondre: "Molt bona. No teníem res i ens ajudàvem els uns als altres".

Costa d'imaginar que on ara hi ha turistes banyant-se i prenent el sol (en realitat uns metres més endins, ja que s'ha guanyat terreny al mar) hi havia persones vivint a la mateixa platja, amb bon temps o pluja, i que la població del barri, al seu pic dels anys cinquanta del segle passat, va arribar a ser d'unes deu mil persones.

Però així va ser, i les imatges d'aquesta Barcelona desapareguda ens transporten a un temps ja passat. Un carrer més o menys paral·lel al començament de la platja marcava un eix principal. L'ampliació del barri en direcció mar era més desordenada. Ningú no va dissenyar un plànol del Somorrostro, és clar; les barraques anaven creixent de nit en nit (no estava permès construir-ne, però sí mantenir les ja construïdes, i per això si s'acabaven les noves barraques en una nit sense que ningú ho impedís ja passaven a ser barraques existents) aixoplugades per un turó artificial fet de runa abocada arran de mar per les indústries properes. El final del barri va arribar també quan es va decidir aturar els abocaments, i així el mar es va anar menjant el turó i recuperant l'espai de platja que se li havia arrabassat.

Nens jugant als carrers i patis improvisats, homes i dones treballadors, gent del Somorrostro. Els rostres vius d'un temps del qual només resta la memòria.

09 juliol 2014

FM Uruma

Hi ha una aplicació d'Android que es diu TuneIn Radio (també té versió web, http://tunein.com/) que et permet sintonitzar emissores de ràdio tot el món. La tinc instal·lada a la tablet. Pots buscar ràdios per país i regió, per idioma i per gènere. Navegant pels seus menús he trobat emissores de països tan diversos com Colòmbia, Cuba, Uruguay, Islàndia o Japó.

És fascinant poder sintonitzar ràdios de tot el món. He explorat més els països hispanoparlants, perquè entenc bé l'idioma, però els racons més recòndits em resulten encara més atractius.

Sovint sintonitzo FM Uruma ( http://fm-uruma.com/; a TuneIn, http://tunein.com/radio/FM-Uruma-868-s154143/ ). És una ràdio de la ciutat d'Uruma, a l'illa d'Okinawa, al Japó. Hi posen música tradicional o J-Pop, segons el moment. També parlen, en japonès, és clar.

La prefectura d'Okinawa és la més meridional del Japó. Ocupa la part sud de l'arxipèlag de les Ryuku. Té 1,41 milions d'habitants, dels quals 1,38 viuen a l'illa d'Okinawa, on és la capital de la prefectura, Naha. L'illa té una superfície de 1.201 quilòmetres quadrats. Uruma n'és una de les ciutats. S'ubica a la costa est, i a l'alçada del centre de l'illa en direcció nord-sud. Té uns 118.000 habitants.

Escoltar FM Uruma és de les coses menys importants que faig en el dia a dia. Estaria ben amunt en la llista de coses innecessàries. Però la tecnologia em permet fer un clic i connectar-me a una emissora d'Okinawa sense fer cap mena d'esforç.

M'imagino els locutors parlant des dels seus estudis. Els he buscat al mapa. A prop hi ha l'Oceà Pacífic, uns molls, una zona industrial, una arbreda. Tot passa molt lluny de casa, però internet ho porta just al costat. Els carrers d'una zona portuària i d'una ciutat que s'estén cap a l'interior i per on les persones viuen les seves vides, treballen, s'estimen, escolten la ràdio. Veus d'una illa llunyana. FM Uruma, 86.8 FM, emetent des d'Okinawa.

23 juny 2014

Nova Hudson, la ciutat ideal

Pels voltants del 1985 a l'escola ens van posar de deures fer un treball de Ciències Socials: "la ciutat ideal". Ens havíem d'inventar una ciutat ideal. Havíem d'escollir un lloc al mapa on situar-la, decidir-ne el nom, l'estructura i el funcionament.

Vam formar un grup de sis companys i vam posar-nos a la feina a casa d'un d'ells. El primer era decidir on posar la ciutat. Mirant el mapamundi ens va fer gràcia la Badia de Hudson. En cap moment no ens vam informar de què hi havia realment a la badia de Hudson, però en no veure marcada cap ciutat vam considerar que hi havia espai per a la nostra. La ciutat ideal ja tenia ubicació.

Tot seguit calia buscar-li un nom. No ens va costar gaire: li vam dir Nova Hudson. Així que el títol del nostre treball va ser "Nova Hudson, ciutat ideal".

La tercera decisió fou l'estructura urbanística de la ciutat. A classe ens havien donat diferents estructures. D'entre elles, la que més atractiva ens va semblar fou la radial. Així, vam dibuixar el plànol de la nostra ciutat amb un centre una mica apartat de la costa, i carrers principals que en sortien en totes direccions com rajos solars.

No ens va costar gaire ubicar escoles, hospitals, fàbriques i als afores camps que es cultivarien donant aliment als habitants de la ciutat.

Un parell de decisions ens van portar una mica de debat. En primer lloc, què fer amb els residus. Algú va proposar enviar-los en coet a la lluna, i després de discutir els pros i els contres la idea ens va agradar i la vam adoptar. En segon lloc, els difunts. Hi havia partidaris d'un cementiri tradicional i de la incineració. Finalment vam optar per deixar les dues opcions als ciutadans.

Calia escollir també una moneda, és a dir, un nom per a la moneda de la nostra ciutat ideal. El nom escollit va ser jaddas. No sé si vam arribar a explicar-lo al treball, però el nom era una combinació de les inicials dels nostres sis noms: Joan, Àlex, Dani, Dani, Albert i Sergi.

M'agrada recordar-nos així, una colla de nois de dotze anys que encara no sabíem gairebé res del món, inventant una ciutat nova. Ningú no passava gana, tothom estudiava i es dedicava a allò que li agradava a la bonica Nova Hudson, la ciutat ideal.