Kitsch 10

"Vint anys gemegant, fent de l'angoixa el nostre cant." Ja ho sé, ja. Aquesta vegada sí que ho diu la televisió, ni que sigui Vilaweb TV: Ja és aquí el Kitsch 10, el disc Kitsch del 2008, el que podria ser un comiat ("Per sort ja no hi serem, abans de veure com s'ho agafen") o no. Que puc triar?

"Que ningú ens busqui l'ombra, no la trobarà." Um. És estrany. Em sembla que la veig algunes vegades en algun racó de la cambra, en algun reflex del mirall.

Jo veig que en alguns moments no m'ha valgut ni posar The Jesus and Mary Chain. Que ja és dir. En alguns moments només m'han valgut dues possibilitats: el silenci o Kitsch. El silenci o Amor difícil, Himne trist, Dia boig, Confessió, Autoviolació, Oceà, Cors... o Presó mental, és clar, aquesta sempre.

I ara veig que per a aquesta nit només em valen Dominis, Inèrcia, Hereus o Testament. Per dir alguna cosa: és massa aviat, tot just he escoltat el disc dues vegades.

I em sap greu perquè ja fa temps que sento que no em surten les paraules com abans i potser no podreu citar-me com quan vaig comentar Electrokàustic, que em va fer molta il·lusió. Però creieu-me, heu posat a aquesta nit, la meva nit del dimarts 13 de maig del 2008, l'únic so possible. I per això, com per totes les cançons d'aquests més de vint anys, us torno a dir: moltes gràcies.

I espero que no ho deixeu.


[Kitsch toquen al festival In-somni de Girona el divendres 16 de maig del 2008 als Jardins Fora Muralla, a les 21.30h, entrada gratuïta.]

Tren nocturn / Ploy

Dues pel·lícules he vist en la darrera edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, BAFF 2008.

Tren nocturn (夜车, Ye che; de Yinan Diao, 2007) [festival, IMDB] no és del tot una mala pel·lícula; però com si ho fos. Com gairebé qualsevol pel·lícula xinesa recent que no hagi estat emparada pel règim, el seu tema es pot resumir en una frase: "Xina és un desastre". Al voltant d'aquesta idea s'hi poden donar moltes voltes, sí, omplir la pel·lícula de grisos i fums de fàbriques, o escollir com a protagonista femenina una funcionària encarregada d'executar sentències de mort. Però a mi ja ningú no m'ha de convèncer de res, i tanta grisor (moral i física) m'atabala. Val a dir que la pel·lícula és, o vol ser, molt més que això, amb incomunicació i tal. Bé, segurament no és cap desastre, segurament és apreciable, però ets al meu bloc i a mi no em va agradar.

Ploy (พลอย; de Pen-Ek Ratanaruang, 2007) [festival, IMDB, Wikipedia] és força més suggeridora. Per començar, cal agrair-li que malgrat que Tailàndia és també en part un desastre [1], la pel·lícula no parla d'això. Ratanaruang, ja ho havíem vist a L'última vida de l'univers (เรื่องรัก น้อยนิด มหาศาล, Ruang rak noi nid mahasan), transita per un món personal molt particular, difícilment classificable. A Ploy construeix un brillant joc d'equilibris sexuals dins les habitacions d'un hotel. De fet insinua tantes coses que arriba a semblar que tota ella és una insinuació inacabada, un plantejament sense resolució. Un cop dibuixats els contrastos (matrimoni/parella d'amants, problemes psicològics/desig sexual) i introduïda l'enigmàtica presència de l'adolescent que dóna títol a la pel·lícula, és en el moment de consumar el desequilibri, de trencar la baralla, que Ploy pot ser més qüestionable. No importa: a aquelles alçades Ratanaruang ja flota per sobre de les mediocritats més previsibles, i això sol ja és, en el cinema d'avui, suficient per aplaudir-lo.

____________

[1] Podem consultar-ho, si ens fa il·lusió: en llibertat de premsa Tailàndia és el 135è estat de 169 avaluats, i la R.P. de Xina és el 163è i per tant el setè pitjor; en corrupció Tailàndia és el 89è estat, i la R.P. de Xina el 72è.

Radioactivitat al Manzanares

He llegit i sentit que la recent fuga radioactiva d'Ascó pot ser el segon incident nuclear més greu de la història d'Espanya, just per sota de l'incendi de Vandellòs I.

No he llegit ni sentit enlloc, però, cap referència a l'accident nuclear que es va produir al Centro de Energía Nuclear Juan Vigón de Madrid el 7 de novembre del 1970 (Notícia 1 del 1994; notícia 2 del 2006), i que va portar radioactivitat molt per sobre dels límits permesos al riu Manzanares, des d'on es va traslladar al Jarama i el Tajo, i també als camps que aquestes aigües irrigaven. L'accident fou ocultat pel govern de l'època. Sembla clar que la seva severitat fou bastant més gran que la de la fuga d'Ascó.

Una menció apart mereix el cas en què sobre el teu poble hi caiguin quatre bombes nuclears. Fou el cas de Palomares (Almería) el 17 de gener del 1966 (Notícia; Gràfic). El cas de Palomares és més ben conegut, si bé no comptaria en el rànquing esmentat ja que no es va produir en una central.

Ronroneando

Avui és un gran dia per a tots nosaltres, fans de Sr. Chinarro. Ha sortit a la venda Ronroneando. Ja fa dies que en un MySpace (ara desaparegut) del grup es podia sentir, entre d'altres, La Resistencia, una nova grandíssima cançó del grup sevillà. Ja sabeu que aquest bloc és poc amic dels punts intermedis: Antonio Luque és un artista, un poeta que posa música als seus versos.

El vaig descobrir fa uns anys gràcies a les cançons que en regalava Rockdelux (revista a la qual dec gairebé tota la meva educació musical); la primera que vaig enganxar va ser la fantàstica El idilio, del disc Nosequé-nosecuántos. Després van venir Cero en gimnasia, Merche*, una sorprenent versió del Qué puedo hacer de Los Planetas... I més tard (agost del 2008) el festival Heliogàbal, a Gràcia, i amb ell el meu retrobament, i El rayo verde, El peor poema, La cruz verde...

Quanta més música escolto de Sr. Chinarro més em convenço que els he de seguir investigant, i Ronroneando no fa més que confirmar-m'ho.

El 17 de maig tocaran a Alacant, a l'Aula Cultural Caja Mediterráneo.

Cinc pel·lícules que no s'han estrenat

Aquesta és una selecció de pel·lícules fetes al segle XXI que ja s'haurien d'haver estrenat a les nostres sales i que potser mai no ho faran. En lloc d'elles, ens veiem envaïts per la mediocritat i el tedi; vés a saber per què.

Potser vindran més entregues d'aquesta sèrie, potser no.




Mind Game. Masaaki Yuasa, 2004. Vista a: Sitges 2005.

No sé exactament com va anar, però he llegit a algun lloc que Masaaki Yuasa va participar a l'equip de creadors de Shin-chan. Per sort, la seva carrera no va acabar aquí i d'alguna manera ha aconseguit pressupost per deixar-se anar creativament en aquest llargmetratge d'animació, que és simplement una meravella, visual i argumental, que toca grans temes com la pròpia identitat, la lluita per preservar-la, l'atzar, l'amor, l'exili forçat del món... Busca-la com sigui i on sigui i assaboreix-ne des de l'inici suburbà, passant per una part central al·lucinant, fins a un final frenètic. Una obra mestra absoluta i indiscutible.

Innocence. Lucile Hadzihalilovic, 2004. Vista a: Sitges 2004.

Diuen que té a la base la novel·la Mine-Haha: L'educació corporal de les noies (1888), de Frank Wedekind. Diu la directora que en realitat de la pel·lícula en pots treure el que tu vulguis. Una de les obres més experimentals dels últims anys; cal intentar comprendre-la, tot i que costi, val la pena l'esforç; cal tenir ben present el nom de Hadzihalilovic, per veure amb què més és capaç de sorprendre'ns.

No Such Thing. Hal Hartley, 2001. Vista a: Sitges 2001.

Un cert dia van deixar d'estrenar-se a les nostres sales les pel·lícules de Hal Hartley. La injustícia clama al cel. Diguem-ho ben clar: l'obra de Hartley no ha decaigut en absolut. Ha fet la genial The Book of Life i l'atrevida The Girl from Monday, a part de la més nova Fay Grim que, oh vergonya, no he vist ni jo; només cal dir que hi surt la immensa Parker Posey, que ja ens havia enlluernat a Henry Fool (tot i que la seva obra mestra com a actriu segurament va ser The House of Yes, de Mark Waters). No s'ha d'abandonar els mestres, i Hartley n'és un; això ho hem d'arreglar.

Vaig veure No Such Thing a Sitges i em va semblar excel·lent. Pel seu antològic humor negre, per la valentia de Hartley en embestir de veritat contra una societat que cada cop suporta menys, perquè recupera el grandiós Robert Burke i ens demostra que abans que l'espatllés Isabel Coixet i l'star system Sarah Polley era una bona actriu.

Un ésser monstruós (el working title era Monster) a una remota illa del nord. La pell freda i el ferro roent de Hartley, directament del millor que ens ha donat mai el cinema.

La cadira verda (녹색의자). Cheol-Su Park, 2005. Vista a: BAFF.

Aquesta pel·lícula em va agradar molt i no sabia ben bé explicar per què. Aquest comentari a IMDB m'ha ajudat: "Fa una gran representació del sexe com a alegria i comunicació, sense ser massa ensucradament romàntica. Ningú no roba res a ningú, no hi ha cap final tràgic esperant per castigar la gent que s'abandona a la passió".

Una passió, efectivament, intensa entre una dona i un noi que encara no té l'edat legal al país, malgrat haver assolit ja l'edat adulta. Però com amb Fucking Amal o XXY, el que importa és el com; i la frescor, la llibertat i l'alegria lligades a una relació sexual tal i com les filma Cheol-Su Park no les veig gaire sovint al cinema europeu. Una obra notable d'un director per descobrir.

La porta que gira (생활의 발견). Sang-soo Hong, 2002. Vista a: BAFF.

Continuem a Corea per comentar aquesta petita joia de Sang-soo Hong. Poques pel·lícules s'han clavat tant a la meva diana personal. L'atracció sexual, les relacions de parella, la fidelitat, la coherència personal i l'aventura entren en col·lisió en la vida d'un jove una mica desorientat. Hi trobem una meravellosa seqüència de seguir la noia que sembla un tràiler d'A la ciutat de Sylvia. Els actors principals (Sang Mi Chu i Ji-won Ye) estan fantàstics. Una meravella.

Cal explorar, i molt, l'obra de Hong Sang-soo. Una dona a la platja (2006) també va ser remarcable.