Horitzons inesperats

A la Toscana , de Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Cristina Plazas, Lluïsa Castell, Lluís Soler. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, 19/12/2007. Hum. Som al TNC i el seu director Sergi Belbel ens ha programat una obra escrita i dirigida per ell. No està malament. No he vist res abans de Belbel, però em sona bastant. Tres coses m'han impulsat a assistir a l'espectacle: l'esplèndid cartell de l'obra, amb Jordi Boixaderas immers en una bassa plena d'interrogants; el propi Jordi Boixaderas, un dels nostres millors actors; i sobretot la presència de la Lluïsa Castell, una actriu que m'encanta absolutament. L'obra comença per un camí de quotidianitat de parella en crisi d'aquells que m'inquieten una mica: m'hauré de tornar a empassar Els boscos ? Però Belbel només necessita cinc minuts per deixar-nos en fora de joc: què nassos està passant? A partir d'aquí l'obra va a més a cada escena que pa

Desig, perill (色，戒; Ang Lee, 2007) és una pel·lícula interessant. Repassant la llista de les pel·lícules estrenades enguany hi trobo una sèrie de grans produccions que es mouen entre la mediocritat i el desastre absolut, i una curta llista de pel·lícules de baix pressupost que han aconseguit encertar-la, perquè també es poden fer moltes barbaritats amb pocs diners (com deia encertadament Albert Serra, només cal fixar-se en els curtmetratges: es fan amb poc pressupost i quasi tots són una merda). Només he vist una obra mestra aquest any 2007: Naturalesa morta (三峡好人), de Zhang Ke Jia. La pel·lícula que ens ocupa es complementa molt bé amb la meravellosa elegia de Zhang Ke Jia, i no pas perquè hi tingui cap similitud estil·lística, sinó per la mirada atrevida i incòmoda que dirigeixen cap a aquesta gran contradicció que és la Xina. Però el que és igual de rellevant, Desig, perill és una d'aquelles rara avis que ens reconcilien amb les grans produccions, i confirma (ja ho avançava

2666 , d'Àlex Rigola i Pablo Ley. A partir de la novel·la de Roberto Bolaño. Direcció: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimée, Andreu Benito, Cristina Brondo, Joan Carreras, Ferran Carvajal, Manuel Carlos Lillo, Julio Manrique, Alícia Pérez, Víctor Pi, Fèlix Pons, Alba Pujol. Teatre Lliure, Sala Fabià Puigerver, 24/11/2007. Referències: Diari Avui 27.6.2007 Poliedre Bolaño-Rigola ( notícia , pdf 1 , pdf 2 ); 29.6.2007 Els fantasmes de Sta. Teresa ( notícia , notícia 2 , pdf ); 5.11.207 Entrevista a Joan Carreras: "Portar '2666' al teatre és una bogeria brutal" ( notícia , pdf ). Només havia vist dues obres dirigides per Àlex Rigola fins arribar a aquest 2666 . La primera, Juli Cèsar , em va descobrir un director atrevit, efectista i efectiu, que va saber treure el millor suc de l'extraordinari text de William Shakespeare. La segona, Santa Joana dels Escorxadors , em va fer descobrir que m'havia precipitat. Primer perquè em va demostrar que Rigola nece

Alguns se senten obligats a guanyar; ho veiem sobretot a la lliga anglesa i l'espanyola. Es fan inversions milionàries, tothom espera guanyar-ho tot (Arsenal, Chelsea, Liverpool i Manchester United aspiren a la Premier League i la Champions; igualment el Real Madrid i el Barça) i així guanyar només el 75% o el 80% de partits és un mig fracàs. I un 0-0 a casa als 30 minuts de la primera part és ja un partit mal començat. Mentre això passa surts a comprar un diumenge al matí i et trobes els infantils o alevins del Martinenc i tot de pares mirant-los. El cert és que el futbol, l'esport que estimo i que he jugat, és aquest dels nens. Les porteries semblen enormes i molt llunyanes, el camp és una esplanada de terra que no s'acaba mai, i mirar-ho no ha estat mai cap gran espectacle d'emoció contínua; el futbol amb què he crescut és de jugades discretes, de passades massa llargues i driblatges que fallen, d'errades desesperants i d'algun toc de geni, de sobte, qua

Exposició Passió i negoci. L'art a la Venècia dels segles XVII i XVII. Diversos artistes. Comissari: Xavier Barral. Fundació Caixa Catalunya, La Pedrera, Barcelona. Del 23.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La Venècia preturística ( notícia web , notícia pdf pàg. 1 , pàg. 2 ) La Serenissima Republica era el centre del comerç mundial a principis del segle XV, i va començar a decaure tant per la pèrdua del flanc oriental del seu imperi colonial (degut a l'avanç dels otomans) com per l'aparició de nous mercats aliens a la seva influència, bàsicament l'americà. La Venècia de finals del segle XVI havia vist ja la seva més gran glòria, també en el terreny artístic: Carpaccio, Giorgione, Lotto, Ticià, Tintoretto, Veronese... havien deixat una emprempta inesborrable a la ciutat dels canals. Segurament és un xic simplista però aquesta escola havia buscat la grandesa de la pintura en la llum, mentre que l'escola de Florència del mateix temps es centrav

Carta d'una desconeguda , de Manuel Enrique Orjuela. A partir de la novel·la de Stefan Zweig. Traducció: Carme Gala. Direcció: Fernando Bernués. Intèrprets: Emma Vilarasau, Carlota Olcina, Ivana Miño, Marta Marco, Josep Maria Domènech, Jordi Puig “Kai”. Teatre Borràs, 17/11/2007. No valorem prou el teatre. Carta d'una desconeguda s'anuncia com una obra de Stefan Zweig , quan en realitat Zweig va escriure la novel·la que veiem aquí representada en la versió teatral de Manuel Enrique Orjuela. Si no som capaços ja ni d'escriure bé una nota de premsa, jo plego. Vagi per endavant que no he llegit la novel·la de Zweig. Si uns hi veieu amb cor, aquí la teniu en anglès (l'original és en alemany, és clar: Brief einer Unbekannten ). Malgrat no haver-la llegit, una repassada al text anglès em fa concloure que el text de l'obra teatral és pràcticament igual al de la novel·la, la qual cosa cal aplaudir. El text de Zweig, del 1922, es pot considerar un clàssic de la literat

Exposició Un cos sense límits . Diversos artistes. Fundació Joan Miró, Barcelona. Del 26.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La llibertat del cos al Segle XX ( notícia web , notícia pdf pàg. 1 , pàg. 2 ) Amants de l'art, gent d'esperit curiós, ulls que rastregeu el cel cercant qualsevol cosa: acosteu-vos a la Fundació Miró. L'exposició Un cos sense límits (el cos humà i la modernitat) ens porta a prop un grapat d'obres fantàstiques. Es dóna la interessant circustància que en ser una exposició de tema clar, la varietat estilística és total; i això, que podria semblar un problema per a la integritat conceptual de la mostra, n'acaba sent un valor afegit. Hi trobem pintures i escultures del segle XX d'autors tan diversos com Derain, Matisse, Giacometti, Chagall, Miró, Magritte, Staël, Klein, Tàpies, Picasso, etc. Un poti-poti, vaja, que dibuixarà una constel·lació de punts en el mapamundi dels qui hagin estudiat art i una nebulosa de noms a la

Dissabte 6 20:45 El Retiro: Vexille Anima't Dimarts 9 20:30 Auditori: Dainipponjin S.O.Fantàstic Divendres 12 21:15 El Retiro: Teeth S.O.Fantàstic Divendres 12 23:15 El Retiro: Stuck S.O.Fantàstic Hi ha moments en què aprecies la seguretat de les bones tradicions, el ritual de no faltar a la cita. Arriba l'octubre i amb ell una nova edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, més conegut com a "Sitges". El festival que dedica una atenció especial al gènere fantàstic (com puc anar a la sessió de Tekkonkinkreet convençut que n'he comprat l'entrada, i realment no tenir-la?) i de terror (què passarà amb els trens de Renfe? m'atreviré a utilitzar-los algun any? com pot ser que els de tornada acabin a les 10:25?). El festival on pots veure des de mediocritats a les obres més originals i inesborrables, passant per alguna que altra sessió insofrible. El festival on sempre la mirada busca Takashi Miike o Àlex Gorina acabant-se un entrepà al teu c

Dilluns passat em vaig llevar amb la idea d'anar a veure, quan sortís del treball, La influencia (Pedro Aguilera, 2006). Una estona després, però, vaig veure la programació de la Filmoteca: a les 8 estava programat El silenci (Ingmar Bergman, 1963), una de les obres del mestre suec que encara no havia vist. Això, és clar, em va fer dubtar. Poc després vaig assabentar-me de la notícia que Ingmar Bergman havia mort a l'illa de Fårö (Suècia) on havia estat residint els darrers anys. Un dels més grans se n'anava. Vaig seguir dubtant fins que vaig agafar el cotxe, però finalment el cor i el desig d'honorar el mestre es van imposar i vaig decidir dirigir-me cap a l'Avinguda de Sarrià. La sala no era plena ni de bon tros, però tot i així l'assistència va ser prou bona per a un dilluns. Aplaudiments quan va aparèixer el nom de Bergman en pantalla. Aplaudiments, de nou, en acabar el film. El silenci és una obra enquadrada en la millor dècada de l'obra de

Al pis on vivia de petit, al Santa Perpètua de Mogoda, teníem molt sovint talls elèctrics. Gairebé en totes les tempestes ens quedàvem a les fosques. Calia desconnectar el televisor, perquè al bloc no hi havia parallamps i l'energia elèctrica d'un hipotètic llamp es comunicaria a través dels cables de tv. Eren altres temps. Ara en les tempestes elèctriques sortim al balcó a veure si enxampem un llamp caient a prop de la Torre Agbar, per després penjar-lo a internet. I estem tan avesats a disposar de la tecnologia que un tall de comunicacions de deu minuts ja ens sembla una finestra oberta a l'abisme de la incomunicació i la solitud. Al poble, a les nits, vèiem rats penats des del balcó. Passaven volant per sota els fanals, desordenadament. Recordo que el balcó donava a un descampat. El nostre pis estava pràcticament als afores del poble. Avui l'edifici continua al mateix lloc, però rodejat d'una gran extensió de cases unifamiliars. Al descampat que ara ja no hi és h

Corria el llunyà 1994 quan vaig comprar, per curiositat, el meu primer número d'una revista de música que es deia Rock de Lux (i que ara es diu Rockdelux). Era el 109 i hi sortia a la portada Kim Deal, de The Breeders. Molt pocs números més tard la portada era per a The Jesus and Mary Chain. En aquells temps llegia la revista sense haver escoltat ni una nota de cap dels grups que s'hi esmentaven, i que amb el temps vaig anar descobrint: La Buena Vida, Family, Portishead, Massive Attack, Smog, Flying Saucer Attack, Tortoise, Primal Scream... davant la meva ignorància, era una guia. Algú em dirà que les crítiques musicals no són fiables, però jo li diré: compres tots els discs que surten, tu, potser? Has escoltat tots aquests grups i has decidit quins t'agraden i quins no? No, oi? Doncs alguna guia s'ha de tenir, perquè si et baixes 10.000 cançons en mp3 et pot esclatar el cap, i a sobre ningú no et garanteix que entre elles hi hagi "Head on". I si no hi és pots

Com que demà és el dia de The Jesus And Mary Chain, serà millor que escrigui dos articles separats per al Festival Summercase i en el d'avui parli de la primera nit. Abans que res cal agrair a l'organització que utilitzin la llengua catalana, tant en el lloc web com en els cartells anunciadors (en la publicitat, en canvi, ha quedat un xic relegada). Si bé és cert que això hauria de ser la cosa més normal del món, no ho és, i massa vegades la nostra llengua ha estat completament discriminada. Felicitats doncs i a seguir així i millor encara els propers anys. I en segon lloc dir que això no és una crítica musical sinó un resum d'impressions personals. Qui vulgui opinions amb criteri que es compri Rockdelux. Em sap greu haver-me perdut SR. CHINARRO , que em semblen un gran grup, però estava esgotat i m'he quedat adormit a casa. Quan he arribat ja eren les deu i la meva primera parada ha estat PJ HARVEY . M'abstinc d'anar dient a quin escenari era cada cosa

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes. LES ILLES DEL SUD Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco. 1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va a

M'han calgut unes quantes nits per aclimatar-me. En la meva primera estada, a l'hivern de l'any passat, tot estava molt més tranquil i la qüestió de les copes noctures es limitava a trobar llocs oberts, que estaven sempre tranquils. Ara cada sestier té un ritme diferent, i n'hi ha dos de ben característics: San Marco el més bulliciós, amb una bona presència de turistes de totes les edats; Dorsoduro el més ple de joves, incloent-hi molts turistes. Em resulta més agradable la calma relativa de San Polo, Santa Croce, Cannaregio i Castello. En una taverna del Campiello Sant'Agustin (diria que pertany al sestier de San Polo) faig la darrera copa. Una estona abans havia descobert el lloc; la cambrera havia posat una cançó que diu "A noi basta una parola / anche un gesto solamente / per cambiare il colore di un giorno" , i l'acompanyava cantant. En la segona visita, poc després de les dotze, hi arribo enmig d'un xàfec impressionant, nascut una estona aba

Christian Jankowski (de qui ja vaig parlar arran de This I Played Tomorrow ) ha tornat a Barcelona per fer de les seves. Segurament d'audiència no n'hi faltarà. Ha agafat tres estàtues humanes de la Rambla (un Juli Cèsar, un Che Guevara i la dama sortida de L'escriptori antropomòrfic , de Salvador Dalí) i dels personatges de carn i ossos n'ha fet motllos, i dels motllos, estàtues... estàtues clàssiques, inerts, que representen estàtues vivents. Les col·loca a la Rambla i comença a despistar la parròquia. A mi no perquè llegeixo l'Avui i explicava tot això. Jankowski no és un artista convencional; ni tan sols un artista "total", en el sentit que cultivi diferents disciplines. Tècnicament és així, però conceptualment Jankowski es situa en un pla diferent: el que li interessa és reflexionar, i provocar reflexions, sobre el context en què es realitza l'art, sobre la frontera entre allò que és art i allò que no ho és. Bé, que analitzin els altres :-P Jankow

La plaça del Diamant , de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004. Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les

Per fi he acabat The Sea , el llibre que vaig comprar a l'aeroport de Dublin fa nou mesos. El que em va enganxar des del "They departed, the gods, the day of the strange tide" amb què enceta la seva magistral primera pàgina, un paràgraf llarg seguit d'un de breu i demolidor, que segurament es convertiran en un clàssic, si no ho són ja. Sé molt menys anglès del que em caldria per haver apreciat adequadament el llibre; em convindria rellegir-lo en català (per sort, n'hi ha l'edició). Naturalment, tampoc no sóc, ni de lluny, cap expert en literatura. Les novel·les, en general, em costen. Sobretot perquè em cansa seguir fil per randa l'evolució de vides imaginàries. Per captivar-me una novel·la m'ha d'oferir, sobretot, poesia. I aquesta és la gran virtut de The Sea : en realitat és poesia, poesia fosca de la vida, però narrada per una evolució mental que no es sotmet al flux dels esdeveniments, sinó a la remor de fons de les emocions. Això realmen

Bathysphere em sembla una de les millors cançons que he sentit mai. No sé per què escric aquestes coses aquí, perquè una gran cançó no es pot explicar fàcilment. Però escolta, a Bathysphere , a més d'aquell inici que t'atrapa per a ja no deixar-te anar, a més de la força, dels ecos de desolació, d'aquest mar enorme (quantes grans cançons es perden al mar...), allà hi ha la veu de Bill Callahan, separant-se de tot i de tothom, perdent-se entre les onades, anunciant l'adéu: "and if the water should cut my line, set me free, I don't mind, I'll be the lost sailor, my home is the sea" . La solitud, trencar amarres, la llibertat infinita i inútil condensada en un parell de versos. Emocionant. Smog - Bathysphere When I was seven I asked my mother To trip me to the bay And put me on a ship And lower me down Lower me out of here Because when I was seven I wanted to live in a bathysphere Between coral Silent eel Silver swordfish I can't really

Publicat originalment el 28 de juny del 2004 a la meva antiga web. Amor matern , d'August Strindberg. 2001. Versió de Hillevi Melgren i Josep Palau i Fabre. Direcció: Judith Colell. Intèrprets: Mare: Imma Colomer. Filla: Marina Gatell. Emprovadora: Mercè Managuerra. Lisen: Maria Ribera. Espai Escènic Joan Brossa, 27/6 /2004. Hi ha un embruix que afecta un punt del carrer Allada i Vermell, i que fa que s'hi visquin estones intenses de gran teatre. Les fades han decretat també que l'espai de vianants del carrer sigui un dels llocs més agradables de la ciutat, i estar-s'hi una estona prenent una cervesa abans de la sessió és un plaer regalat en una tarda de diumenge. A dins les coses no són tan plàcides, però.  Les tensions i insatisfaccions acumulades al llarg dels anys entre una mare i una filla, pols elèctrics que mantenen la tensió durant tota l'obra, no deixen espai per a la contemplació relaxada. Aquí es tracta de la llibertat en la vida, i de la utilitat q

No és immediat entendre ni explicar de què va Exotica (Atom Egoyan, 1994). Egoyan la comença esbossant històries que s'intueixen separades (un fosc club de striptease, l'estrany personal que el freqüenta, el misteriós encarregat d'una tenda d'animals...), i no és fins ben entrada la pel·lícula que anem ajuntant les peces per desxifrar el missatge. El director armeni-canadenc no només juga amb els diferents punts de vista dels personatges, sinó també amb el temps de la imatge i el so: en una de les seves seqüències més celebrades la conversa del passat es perllonga més enllà de les seves imatges pròpies, saltant aquestes a un present més negre mentre les veus continuen venint del moment dolç del principi, del naixement de quelcom. Al present, algú encén i apaga el llum repetidament, sense saber ben bé per què, potser ja sense res a fer. Veu i imatge separades, deixant la il·lusió ja sense ressorts, sense enlloc on agafar-se, ressonant entre parets buides. Diu una cançó d

Quatre anys, cinc pel·lícules per any: una selecció del millor que ha arribat en els temps recents a la nostra cartellera. 2006 1. El nou món , de Terrence Malick, 2005 Tinc moltes raons per escollir El nou món com a millor pel·lícula de l'any, però les puc resumir en una de principal: Malick fa el cinema que m'agrada. El poc bon cinema que s'estrena comercialment es mou en uns certs paràmetres: pot explicar una bona història, emocionar-me, retratar personatges interessants, gent a qui voldria conèixer... Però Malick és un cas a part. És un poeta, algú que fa cinema per atansar-se a l'ànima humana. Malick utilitza la història només com a punt de partida per trenar versos del seu poema de la vida. I gairebé sembla que de forma natural, sense esforç, ha aconseguit l'obra que més de prop m'ha parlat enguany, penso que l'única obra mestra que ha arribat a les sales d'exhibició de Catalunya durant el 2006. Crítica de Carlos Losilla (Avui, 1/3/2006): "Un

He fet un cd recopilatori de The Jesus and Mary Chain, el grup (junt amb Kitsch) que em diu més coses importants i més m'agrada com me les diu. Per a qui no els conegui, són un grup escocès de rock format pels germans Jim i William Reid, que va estar actiu entre el 1984 i el 1999, i que, atenció, s'han reunit enguany i estan confirmats per al Summercase festival (Barcelona-Madrid, juliol 2007)!! Al cd hi he posat: Don't Ever Change , Black , Head On , Save Me , Never Understood , Between Planets , Taste Of Cindy , Psycho Candy , Happy When It Rains , Sidewalking , Man On The Moon , Coast To Coast , Here Comes Alice , Cut Dead , April Skies , Everything's Alright When You're Down , Birthday , Sowing Seeds , Till It Shines , Nine Million Rainy Days , The Hardest Walk i Something's Wrong . En les vint primeres no he dubtat. En lloc de les dues darreres n'hi podria haver posat algunes altres, com l'emblemàtica Never Understand ; el mític primer senzil

Hi ha dies que són tristos per un motiu. Per cada somni que neix a un racó de les teves nits hi ha un motiu d'aquests, esperant el seu moment. Hi ha dies que pots explicar per què les coses no van bé, i imaginar com podrien ser millors. Dies amb causa i conseqüència, amb reflexió i estratègia. Dies que formen part d'una història, la teva història. I després hi ha dies com avui. No pots explicar res, no ha passat res, no hi ha cap notícia. Passen i no saps ben bé per què. Tens la sensació que han tornat els dies negres, i en això mai no t'equivoques. Al cap d'una estona et sents una mica millor. Després, de sobte, pitjor. Més tard ja no saps ni com estàs. Tristor sense èpica associada, sense versos ni tornada. Sense guitarres ni veus que diuen que és dilluns però que algun dia arribarà dissabte a la nit. Poca gent en parla, no volen dir res ni canvien res. Potser per això Kitsch i The Jesus And Mary Chain en fan cançons, d'aquests dies. Potser per això sense