30 de desembre 2007

"A la Toscana", de Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya


A la Toscana, de Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Cristina Plazas, Lluïsa Castell, Lluís Soler. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, 19/12/2007.

Hum. Som al TNC i el seu director Sergi Belbel ens ha programat una obra escrita i dirigida per ell. No està malament. No he vist res abans de Belbel, però em sona bastant. Tres coses m'han impulsat a assistir a l'espectacle: l'esplèndid cartell de l'obra, amb Jordi Boixaderas immers en una bassa plena d'interrogants; el propi Jordi Boixaderas, un dels nostres millors actors; i sobretot la presència de la Lluïsa Castell, una actriu que m'encanta absolutament.

L'obra comença per un camí de quotidianitat de parella en crisi d'aquells que m'inquieten una mica: m'hauré de tornar a empassar Els boscos? Però Belbel només necessita cinc minuts per deixar-nos en fora de joc: què nassos està passant? A partir d'aquí l'obra va a més a cada escena que passa, teixint una hàbil línia trencada entre el thriller i la comèdia, entre la realitat i el somni. No hi ha dubte, Belbel ha treballat i de valent el text, l'ha polit, l'ha mesurat, n'ha calculat l'impacte exacte. És hàbil en el joc, sap el que es fa i té alguna cosa a dir perquè no oblidem l'experiència un cop l'hàgim desxifrada (la sessió de raonaments en grup amb els acompanyants està garantida). I pel camí va deixant caure algunes frases que condensen molta veritat, com aquell amic que desapareixerà quan comencin a oblidar-lo.

Perquè és de la veritat del que parla, de fet, A la Toscana; en parla valent-se de moltes mentides, fixant-se en elles. Ja deia Hercule Poirot a El xiprer trist que el cas l'havia resolt no gràcies a les veritats que li explicaren els diferents testimonis i sospitosos, sinó gràcies a les seves mentides; les mentides són més útils, sentenciava.

I es podran escriure molts drames sobre personatges turmentats i malalts, però a vegades, què vols que et digui, costen d'empassar; penso per exemple en Els boscos (David Mamet). No sempre adoptar un to més seriós i dramàtic t'acosta més a com som i com vivim, si és que és aquest el teu objectiu, és clar, que això no està escrit enlloc. Fixem-nos en canvi en A la Toscana: té molts moments directament hil·larants (és millor no desvetllar-los, però la Lluïsa Castell en té alguns de genials) però també si ens hi fixem ens parla dels dubtes, les mentides, les pors, aquest munt de pors amb què a vegades s'afronten les relacions de parella, les expectatives, allò que esperem i que demanem a l'altre; i com no, la fidelitat amorosa i sexual i la perdurabilitat de l'amor, aquest gran tema. D'això ens parla A la Toscana, i ens en parla fent-nos espantar, vibrar, riure, i donant-nos en definitiva moments de gran teatre.

Al meu entendre hi ha un gran desequilibri entre els intèrprets. Jordi Boixaderas està immens, sempre perfecte, en el paper més canviant i difícil. Es fa creure en tot moment. En canvi, a Cristina Plazas la vaig notar molt incòmoda en la dicció i poc afortunada a l'hora d'aportar riquesa i matisos al seu personatge, cosa que dificulta bastant l'establiment d'una química amb Boixaderas, que en alguns moments sembla que està actuant sol. Lluís Soler millora molt després d'una entrada un xic difícil (penso que és un dels dos o tres moments fluixos del text) i acaba espectacular, donant-nos un dels millors moments de l'obra. I per últim, sempre és un plaer veure damunt d'un escenari la gran Lluïsa Castell. Aquí broda un personatge camaleònic i imprevisible, que combina moments brutals (com la seva escena inicial) amb línies còmiques perfectes, mirades elèctriques i combinacions explosives. Immensa, com sempre.

24 de desembre 2007

Desig, perill (Ang Lee, 2007)


Desig, perill (色,戒; Ang Lee, 2007) és una pel·lícula interessant. Repassant la llista de les pel·lícules estrenades enguany hi trobo una sèrie de grans produccions que es mouen entre la mediocritat i el desastre absolut, i una curta llista de pel·lícules de baix pressupost que han aconseguit encertar-la, perquè també es poden fer moltes barbaritats amb pocs diners (com deia encertadament Albert Serra, només cal fixar-se en els curtmetratges: es fan amb poc pressupost i quasi tots són una merda).

Només he vist una obra mestra aquest any 2007: Naturalesa morta (三峡好人), de Zhang Ke Jia. La pel·lícula que ens ocupa es complementa molt bé amb la meravellosa elegia de Zhang Ke Jia, i no pas perquè hi tingui cap similitud estil·lística, sinó per la mirada atrevida i incòmoda que dirigeixen cap a aquesta gran contradicció que és la Xina. Però el que és igual de rellevant, Desig, perill és una d'aquelles rara avis que ens reconcilien amb les grans produccions, i confirma (ja ho avançava Brokeback Mountain) que Ang Lee és avui, com Eastwood, Scorsese i pocs més, entre el grup de directors que poden tenir accés a uns mitjans de primera classe i fer amb ells quelcom interessant.

Ni Brokeback Mountain era una obra impecable, ni ho és tampoc aquesta Desig, perill. Però vist el nivell que hi ha avui dia penso que les dues s'han de celebrar.

Desig, perill té quelcom a dir, quelcom important, a més, sobre el control de les emocions, sobre la força de la passió, del flux més íntim de la vida. I busca en els esquemes clàssics la manera de dir-ho. Explica una història, sense gaire filigranes. No sé què hauria estat (millor no pensar-ho) del film sense la contenció formal i també sense els espais de temps generosos per retratar les aproximacions i els canvis d'actitud dels dos protagonistes; el gran Tony Leung i la irresistible Wei Tang, a qui cal desitjar que segueixi en mans de directors amb tanta mà esquerra com Ang Lee; serà difícil. La pràctica absència de sorpreses a l'argument (thriller? hum...) afavoreix que ens fixem en el to, en els detalls, en les ombres i les preguntes a l'ànima.

Ang Lee filma, sí, una història d'amor. Però no de l'amor de cartró-pedra que tantes vegades veiem al pitjor Hollywood (a Hollywood, vaja), sinó d'un sentiment físic, que neix en el contacte entre dues pells, en la carícia justa, en la violència, la tempesa i la calma d'una sexualitat misteriosa. No estem davant els traumes que retrata Lynch, ni dels reiterats tòpics de la sexualitat organitzada de la majoria de produccions comercials; Ang Lee busca amb encert la seva via, el punt de suport exacte que ho fa girar tot.

Si fos un Barça-Madrid Desig, perill no seria una golejada històrica, una d'aquelles nits màgiques on tot surt bé, però sí que seria un partit apassionat i voluntariós, amb Iniesta, Bojan, Messi i Giovanni lluitant i donant el millor de si durant 90 minuts. Potser al final no guanyaríem, però ens hauríem vibrat com mai aquesta temporada. Res a veure amb el desastre d'ahir; res a veure, en el cas de Desig, perill, amb la baçòfia que els grans estudis intenten fer-nos empassar ara sí i ara també.
Altres veus, des de Club 7 Cinema

29 de novembre 2007

"2666", d'Àlex Rigola i Pablo Ley, al Teatre Lliure

2666, d'Àlex Rigola i Pablo Ley. A partir de la novel·la de Roberto Bolaño. Direcció: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimée, Andreu Benito, Cristina Brondo, Joan Carreras, Ferran Carvajal, Manuel Carlos Lillo, Julio Manrique, Alícia Pérez, Víctor Pi, Fèlix Pons, Alba Pujol. Teatre Lliure, Sala Fabià Puigerver, 24/11/2007. Referències: Diari Avui 27.6.2007 Poliedre Bolaño-Rigola (notícia, pdf 1, pdf 2); 29.6.2007 Els fantasmes de Sta. Teresa (notícia, notícia 2, pdf); 5.11.207 Entrevista a Joan Carreras: "Portar '2666' al teatre és una bogeria brutal" (notícia, pdf).

Només havia vist dues obres dirigides per Àlex Rigola fins arribar a aquest 2666. La primera, Juli Cèsar, em va descobrir un director atrevit, efectista i efectiu, que va saber treure el millor suc de l'extraordinari text de William Shakespeare. La segona, Santa Joana dels Escorxadors, em va fer descobrir que m'havia precipitat. Primer perquè em va demostrar que Rigola necessita un bon text, no sap aixecar-ne un de mediocre com el de Santa Joana; i segon perquè la seva reiteració estil·lística va arribar a preocupar-me seriosament.

Ha passat un grapat d'anys i entremig Rigola ha fet coses que no he vist i no puc jutjar. Així i tot ara celebro retrobar-me'l just quan s'ha fixat en aquest diamant literari anomenat 2666, de Roberto Bolaño.

No he llegit 2666 (la novel·la), però ho faré, segurament quan acabi Pale Fire i Pandora al Congo. Pel que he vist dalt de l'escenari, el text sembla que valdrà la pena.

2666, l'obra, és teatre total. Una autèntica obra mestra del teatre, imperfecta com totes les obres mestres, però que difícilment s'esborrarà de la memòria a llarg termini de l'espectador.

2666 és temàticament una obra en 5 parts, i estil·lísticament, una seqüència de 5 obres. Per a qui no hagi ni vist l'obra (ja no és en cartell a Barcelona) ni llegit la novel·la, no diré gairebé res del contingut argumental i em centraré en l'estil teatral, en el qual tampoc no m'estendré massa perquè ni hi entenc, ni tinc temps de fer-ho. Per als qui vulgueu més m'ha agradat força el que ha escrit en Subal a La segona perifèria (un blog interessant, per cert).

I. La parte de los críticos, la més austera i la que més posa de manifest l'extraordinari nivell dels autors de la companyia; tot funciona, tot és perfecte en aquesta història a quatre veus sobre la recerca d'un motiu que justifiqui el nostre camí, que es transmuta subtilment en una recerca de la felicitat. Sublim.

II. La parte de Amalfitano, ens porta al Rigola més original, surrealista i amb un punt de contenció, amb uns actors una altra vegada esplèndids. Diu La segona perifèria que la primera part, llegida, és més nerviosa; i la segona més boja i fosca. Un text pot esplaiar-se més en segons quines sensacions, però cal agrair a Rigola que equilibrés el to conjunt de l'obra i no ens estigués desassossegant cinc hores seguides. Una part per obrir bé els ulls i veure fins i tot allò que no hi és.

III. La parte de Fate, la que més ens remet a Rigoles anteriors. Aquí està aquest Messi de l'escena anomenat Ferran Carvajal per menjar-se ell totes les escenes d'acció condensades que calguin; què importa si t'acabes perdent? Segurament és del que es tracta.

IV. La parte de los crímenes. Sense arribar a desagradar-me, no em van convèncer ni els moviments espasmòdics, ni la performance amb creus, ni els títols sobreimpressionats, ni molt menys el diàleg final. Diu el blog La segona perifèria: "La part més important de la novel·la és, al meu parer, el diàleg a altes hores de la matinada entre el poli i la política que ve del D.F a intentar resoldre d'una vegada per totes les investigacions. (...) Potser són les pàgines més importants no ja de la novel·la sinó de tot el conjunt de novel·les que formen 2666. I els adaptadors han decidit prescindir-ne."

V. La parte de Archimboldi. Ja des de la primera pàgina el misteriós escriptor Benno von Archimboldi apareix com el leitmotiv de les històries i el seu pol comú. Bolaño va voler reconciliar els seus lectors amb la narrativa, i Rigola torna al niu en la versió teatral. És la part més realista i té un curiós efecte de retrobada amb el text, amb l'obra i una mica per extensió amb tot el planeta que és allà a fora esperant-nos, i el frankfurt, i el cotxe a l'esplanada, i arribar a casa i escriure, i pensar que també de tot això parla 2666; de la vida, en definitiva.

26 de novembre 2007

A mitja taula

Perill a l'àrea

Alguns se senten obligats a guanyar; ho veiem sobretot a la lliga anglesa i l'espanyola. Es fan inversions milionàries, tothom espera guanyar-ho tot (Arsenal, Chelsea, Liverpool i Manchester United aspiren a la Premier League i la Champions; igualment el Real Madrid i el Barça) i així guanyar només el 75% o el 80% de partits és un mig fracàs. I un 0-0 a casa als 30 minuts de la primera part és ja un partit mal començat.

Mentre això passa surts a comprar un diumenge al matí i et trobes els infantils o alevins del Martinenc i tot de pares mirant-los. El cert és que el futbol, l'esport que estimo i que he jugat, és aquest dels nens. Les porteries semblen enormes i molt llunyanes, el camp és una esplanada de terra que no s'acaba mai, i mirar-ho no ha estat mai cap gran espectacle d'emoció contínua; el futbol amb què he crescut és de jugades discretes, de passades massa llargues i driblatges que fallen, d'errades desesperants i d'algun toc de geni, de sobte, quan menys t'ho esperes.

Deia la meva professora de català que potser no faríem grans poemes, però sí que ens sortirien grans versos; d'igual manera, potser aquests nois no seran grans futbolistes (algun sí), però segurament els sortiran grans jugades, passades, gols o aturades d'aquelles que se't queden gravades a la memòria; hi somies mil vegades.

Els ídols cal que hi siguin, sens dubte; és necessari un Messi que creï les grans jugades que serveixen de referent a milers de criatures i de no tan criatures. Les finals de Champions i els Barça-Madrid, els mundials, les jugades polèmiques i els gols mestres. Però cal també i sobretot que a cada barri els nois i noies puguin córrer com a desesperats darrera de la pilota, i aprenguin que la força no ho és tot, que cal organitzar-se, treballar en equip per assolir objectius superiors; que calen ambició i generositat i no són contradictòries; estratègia i improvisació, lògica i intuïció, murrieria i geni. El desig que el partit no acabi, la sensació final que sempre podria haver anat millor. Cada partit una dosi intensa de vida.

El meu equip és el Sabadell; sóc arlequinat sense remei. El meu segon equip és el Barça [1]. A la Nova Creu Alta l'equip blaugrana era, com el Real Madrid, el Betis o qualsevol altre, el rival a batre. Ara vénen a veure'ns l'Ontinyent, el Gavà o el Vila-Real B (el Vila-Real B! on era el primer equip del Vila-Real quan nosaltres jugàvem a primera?), i el desplaçament més exòtic que ens toca fer és a Eivissa (que mira, també pot estar bé). El retorn a l'èlit és lluny, i l'objectiu d'enguany és ser a mitja taula. Però de colors no es canvia, i els meus són arlequinats.

Ser aficionat al futbol ha de voler dir estimar l'esport, i respectar sempre l'adversari. L'esperit de lluita per guanyar netament, l'honor de saber que ets fidel a tu mateix i que no renuncies als somnis.

___

[1] P.S. (29/10/2013): El meu segon equip ja no és el Barça. Ja no tinc un segon equip.

22 de novembre 2007

L'art a la Venècia dels segles XVII i XVIII

Exposició Passió i negoci. L'art a la Venècia dels segles XVII i XVII. Diversos artistes. Comissari: Xavier Barral. Fundació Caixa Catalunya, La Pedrera, Barcelona. Del 23.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La Venècia preturística (notícia web, notícia pdf pàg. 1, pàg. 2)

La Serenissima Republica era el centre del comerç mundial a principis del segle XV, i va començar a decaure tant per la pèrdua del flanc oriental del seu imperi colonial (degut a l'avanç dels otomans) com per l'aparició de nous mercats aliens a la seva influència, bàsicament l'americà. La Venècia de finals del segle XVI havia vist ja la seva més gran glòria, també en el terreny artístic: Carpaccio, Giorgione, Lotto, Ticià, Tintoretto, Veronese... havien deixat una emprempta inesborrable a la ciutat dels canals. Segurament és un xic simplista però aquesta escola havia buscat la grandesa de la pintura en la llum, mentre que l'escola de Florència del mateix temps es centrava més en la forma i la perspectiva.

La fantàstica exposició que veiem aquests dies a la Pedrera es situa en el període històric que va seguir: els segles XVII i XVIII. Els elements d'interès, des de l'obertura amb Tintoretto i Veronese fins al canvi que suposa la cirereta final de l'escultor neoclàssic Canova (amb un magnífic bust d'autorretrat), són principalment pintures. Amb l'esperit didàctic que caracteritza les exposicions de la fundació se'ns presenten exemples de la pintura amb clarobscurs i de la tendència oposada, l'orientació lluminosa de Sebastiano Ricci (Venus i sàtir) i Giambattista Tiepolo. Podem afegir-hi Nicola Grassi, amb la bella Susanna i el vell; Belloto, amb una fantàstica veduta (vista) de Verona; Rosalba Carriera, amb un gran autorretrat; i d'altres peces d'autors menys coneguts però que poden sorprendre per la seva lluminositat, el seu dramatisme o sovint el retrat de la vida quotidiana.

Seccions potser menys visualment atractives però també interessants de l'exposició són els llibres, testimoni de l'auge que Venècia va tenir en aquest sector a finals del XVII; i els gravats populars, com el d'un joc de l'oca en espanyol dedicat a l'exportació.

L'interès de l'exposició és inqüestionable, i he d'aplaudir també l'audioguia, que n'ajuda a contextualitzar algunes obres. La Fundació Caixa Catalunya ja ha demostrat repetidament que té mitjans, interès i talent per cuidar molt bé les seves exposicions, fent honor a l'excel·lent local que ocupen i oferint una de les programacions de més qualitat que es poden trobar al nostre país.

I ara les meves sensacions. No hi ha ciutat on hagi estat i que exerceixi en mi una fascinació més gran que Venècia. La història de la Venècia del segle IX al XV és la d'un dels cims de la nostra civilització, i la Venècia d'avui en porta encara el testimoni. Després d'haver passejat pels seus carrers i visitat una quinzena llarga de les seves esglésies m'he amarat, ignorant de mi, d'un cert estil, d'un cert llenguatge dels colors. Veure aquelles obres en el seu entorn natural, al costat d'un canal, un pont o un campo, les fa més comunicatives, els dóna més força. Perquè al cap i a la fi la llum que distingeix aquesta escola és la llum de la llacuna de Venècia. La llum fa créixer l'artista, que després la trasllada a la seva obra. Per això Ceret i Cotlliure han estat tan rellevants per a bastants artistes del segle XX i per això també pot ser que els teus ulls es quedin presos de l'embruix de Venècia.

L'exposició ens porta a prop aquest món, amb una mirada sobre els seus segles de decadència. Visitant-la m'he apropat de nou a la ciutat d'on no acabo de marxar mai del tot. És bo comprovar que poden passar coses així a Barcelona.

Una mirada a Venècia

19 de novembre 2007

"Carta d'una desconeguda" (Manuel Enrique Orjuela)

Carta d'una desconeguda, de Manuel Enrique Orjuela. A partir de la novel·la de Stefan Zweig. Traducció: Carme Gala. Direcció: Fernando Bernués. Intèrprets: Emma Vilarasau, Carlota Olcina, Ivana Miño, Marta Marco, Josep Maria Domènech, Jordi Puig “Kai”. Teatre Borràs, 17/11/2007.

No valorem prou el teatre. Carta d'una desconeguda s'anuncia com una obra de Stefan Zweig, quan en realitat Zweig va escriure la novel·la que veiem aquí representada en la versió teatral de Manuel Enrique Orjuela. Si no som capaços ja ni d'escriure bé una nota de premsa, jo plego.

Vagi per endavant que no he llegit la novel·la de Zweig. Si uns hi veieu amb cor, aquí la teniu en anglès (l'original és en alemany, és clar: Brief einer Unbekannten). Malgrat no haver-la llegit, una repassada al text anglès em fa concloure que el text de l'obra teatral és pràcticament igual al de la novel·la, la qual cosa cal aplaudir.

El text de Zweig, del 1922, es pot considerar un clàssic de la literatura, i amb tot el mèrit. Un clàssic també del romanticisme, ja que parla d'un amor que dura tota la vida. La perspectiva psicològica amb què enfoca el tema és bastant interessant i es pot dir que el text és molt reeixit, ja que la seva curta llargada en pàgines i la llarga etapa que descriu es combinen donant com a resultat una sensació de voràgine, de cursa cap al final, en què imagino el lector esprintant en una o dues nits. L'interès mai no decau del tot, malgrat l'arriscat de fonamentar tota l'obra en una sola idea i a més amb la virtut de ser-hi completament fidel

No revel·laré detalls de l'argument, per si algú (com jo) no l'ha llegida. Sí que recomanaré als qui ho hagin fet i els hagi agradat córrer al Teatre Borràs i veure la notable versió d'Orjuela. El monòleg epistolar de l'obra original es converteix aquí en una mena de diàleg implícit de la protagonista amb si mateixa al llarg del temps, encarnada en Carlota Olcina, Ivana Miño, Marta Marco i Emma Vilarasau; aconseguint l'efecte inicial de reforçar l'opció de la protagonista però al mateix temps, entre les línies de les rèpliques fictícies, entre les escletxes del cor de veus, fa aparèixer amb més relleu les ombres, els elements tràgics d'una opció vital evidentment massa idealitzada.

Per molt que ho intenti, per molt que en l'excel·lent contraposició inicial entre Carlota Olcina (la millor) i Emma Vilarasau, se'ns convenci de simpatitzar amb aquell amor, els successius monòlegs de text/diàlegs escènics ens acabaran fent veure l'abisme de la buidor i el vertigen de la pèrdua, excessiva, implacable.

La il·luminació (Xabier Lozano) i l'escenografia (José Ibarrola) em van semblar molt encertades, ja que creen l'atmosfera perfecta per al que de llarg és el millor d'aquesta versió: el calidoscopi temporal en què ens situa amb la interessant juxtaposició de les diferents edats de la protagonista.

Com a conclusió podrem dir que si el text de Zweig és valuós especialment en el seu context històric i cultural, la versió d'Orjuela és una obra de teatre exemplar que brilla amb llum pròpia, respectuosa amb l'original, delicada i sòbria, sempre al seu lloc, ni una paraula més alta que l'altra, ni un pas en fals: un regal, un pom de roses blanques perquè et guardis a aquella butxaca interior, ben a prop del cor i a resguard de les fredes nits d'hivern.

I per últim, Carlota, o la teva part de personatge, l'única que té tota la raó de ser, l'única a qui la il·lusió encara no ha estat desmentida: això de l'amor platònic té el seu què, però la propera vegada si de cas em truques.

11 de novembre 2007

Un cos sense límits

Exposició Un cos sense límits. Diversos artistes. Fundació Joan Miró, Barcelona. Del 26.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La llibertat del cos al Segle XX (notícia web, notícia pdf pàg. 1, pàg. 2)

Amants de l'art, gent d'esperit curiós, ulls que rastregeu el cel cercant qualsevol cosa: acosteu-vos a la Fundació Miró. L'exposició Un cos sense límits (el cos humà i la modernitat) ens porta a prop un grapat d'obres fantàstiques.

Es dóna la interessant circustància que en ser una exposició de tema clar, la varietat estilística és total; i això, que podria semblar un problema per a la integritat conceptual de la mostra, n'acaba sent un valor afegit. Hi trobem pintures i escultures del segle XX d'autors tan diversos com Derain, Matisse, Giacometti, Chagall, Miró, Magritte, Staël, Klein, Tàpies, Picasso, etc. Un poti-poti, vaja, que dibuixarà una constel·lació de punts en el mapamundi dels qui hagin estudiat art i una nebulosa de noms a la ment dels qui no ho hem fet. Però tranquils, que la cosa és fàcil d'assimilar. Cal calma i una mica de temps per apreciar prou la gran qualitat expressiva de les obres; cal, per descomptat, renunciar a combinar aquesta exposició amb la permanent de Miró; però la recompensa entra directament pels ulls. Com podríem no entendre, com podríem no sentir res si allò que s'està representant som nosaltres mateixos, els nostres cossos?

El comissari Jean-Louis Prat presenta així l'exposició:
En els segles passats, la semblança va habitar la pintura durant molt de temps. El mateix ha passat amb el cos, que s’ha estudiat i analitzat a les acadèmies de Belles Arts amb imatges boniques i tranquil·litzants. Al segle xx sorgeix un sentiment nou. Neix una manera de ser, de viure, de pensar. Tot i que l’academicisme vetlla i pot, de tant en tant, recuperar el pas. Ara bé, els creadors conquereixen una nova llibertat, i cadascun d’ells aprèn a fer-se responsable de si mateix.

Què tenen de comú les representacions d’un cos de Derain, Matisse, Picasso, Bacon, Giacometti, Chagall, Miró, Freud, Magritte, Staël, Klein, Tàpies? Res, llevat de la llibertat de dir, no el que veuen, sinó el que són. Proclamen amb força la possibilitat de fer aparèixer un cos en les incerteses de la vida.

Així, en la pintura, però també en l’escultura del segle xx, en molts creadors el cos està marcat per una inspiració incessant i per unes contradiccions que han obert vies insospitades, audaces i generoses. Aquests artistes ens revelen una manera d'expressar-se que, si no són confessions, almenys són confidències reals. Des d’aleshores, el cos es pot exhibir sense complexos, no es disfressa amb cap oripell. Els artistes, conscients d’haver retrobat la possibilitat absoluta d’expressar-lo, tradueixen la seva grandesa, així com la seva extremada i dolorosa fragilitat. Teixeixen noves presències, fetes tant de distància física com metafísica. El cos retroba el sentit dels orígens. En endavant, el cos es pot mostrar sense sorpresa, sense noses, sense misteri. Pel plaer extrem de contemplar-lo, finalment en la seva veritat, bella, pertorbadora, inesperada. Un cos sense límits.
Per la meva banda destacaré la impressió que m'han causat algunes obres en particular. Comencem per uns pessics de la sensacional selecció d'escultures. Només entrar ens trobem amb una versió petita de L'home que camina d'Auguste Rodin. Què més dir? Si aquesta fos l'única obra de l'exposició i la resta fossin caixes d'embalar, caldria igualment anar-hi. La gran presència de la Gran dona III d'Alberto Giacometti, espectral i inabastable, em va atrapar una bona estona. El La tempesta i L'huracà de Germaine Richier aporten un to diferent, més matèric. El Gran tors de Willem de Kooning és una altra peça que em va fascinar. Si l'èxit d'una obra es mesurés en impacte, però, la palma se l'emportaria Louise Bourgeois, amb el seu L'arc de la histèria, una impressionant escultura de bronze polit amb un cos masculí arquejat pràcticament en circumferència i suspès d'un fil; la tensió i la fragilitat, la força del múscul i el buit a tocar d'ella.

La pintura no es queda enrere i de fet presenta una quantitat d'obres que no es pot abastar degudament en una primera visita. Citem-ne només alguns exemples. Continuo la meva iniciació a René Magritte amb l'atractiva obra La folie des grandeurs (Mégalomania), que posa a prova la nostra percepció immediata com és habitual en ell. D'Eric Fischl trobem El llit. La butaca. Tocada., amb una representació d'un cos femení sobre un llit que em va encantar. Mater de Jean-Michel Basquiat, El nu vermell de Marc Chagall, la noia de Balthus... Obres que parlen desig, fisicitat, misteri i trascendència conviuen i dialoguen en un ecosistema dinàmic i de recorregut sorprenent a cada racó.

Destacar per últim que moltes de les peces provenen de col·leccions privades. Per tant, cal córrer a veure les obres, perquè l'oportunitat de veure-les pot ser única; i són a Barcelona, per 4 euros només la temporal, i fins al gener. A qui no li agrada l'hivern?

Teoria dels cossos

09 d’octubre 2007

Sitges 2007 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

Dissabte 6 20:45 El Retiro: Vexille Anima't
Dimarts 9 20:30 Auditori: Dainipponjin S.O.Fantàstic
Divendres 12 21:15 El Retiro: Teeth S.O.Fantàstic
Divendres 12 23:15 El Retiro: Stuck S.O.Fantàstic

Hi ha moments en què aprecies la seguretat de les bones tradicions, el ritual de no faltar a la cita. Arriba l'octubre i amb ell una nova edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, més conegut com a "Sitges". El festival que dedica una atenció especial al gènere fantàstic (com puc anar a la sessió de Tekkonkinkreet convençut que n'he comprat l'entrada, i realment no tenir-la?) i de terror (què passarà amb els trens de Renfe? m'atreviré a utilitzar-los algun any? com pot ser que els de tornada acabin a les 10:25?). El festival on pots veure des de mediocritats a les obres més originals i inesborrables, passant per alguna que altra sessió insofrible. El festival on sempre la mirada busca Takashi Miike o Àlex Gorina acabant-se un entrepà al teu costat. El festival dels horaris impossibles i les cues rècord de cap de setmana a l'Auditori. El dels premis més absurds del planeta. Únic, divers, atrafegat, vibrant: no podríem passar sense ell.

Vexille (ベクシル; Sori, 2007) [1] és una de les joies visuals de la secció d'animació. Passa molt bé, per ritme, per aventura, per personatges carismàtics, per la fantàstica banda sonora. El més fluix és l'argument, però tot i així en trobo el plantejament molt interessant, i això sí, el desenvolupament de l'acció no passa d'acceptable i segueix esquemes ja mil vegades seguits i dues mil vegades trencats. Però abans que hàgim deixat ben enrere l'equador de la història i tot sigui ja previsible, se'ns retrata un món inquietant, amenaçat, al llindar (literalment) de la seva destrucció. Entre això i l'encert en el dibuix dels personatges (especialment de la protagonista, Vexille, amb un punt d'atractiu molt ben calculat sota la imatge seriosa i modesta) penso que té mèrits suficients per ser considerada una obra notable.

Dainipponjin (大日本人; Hitoshi Matsumoto, 2007) [2] és un fals documental que retrata la vida gris i humil d'un home de professió superheroi, que defensa el Japó dels atacs de monstres ben diversos. Sí, és una bona idea inicial, i potser agradarà als amants del friquisme, diguem-ne, poc subtil. A mi em sembla totalment prescindible. Per falsa, per inconsistent (abandona quan li dóna la gana l'estil documental), perquè la seva insistència en retratar el protagonista com un pobre desgraciat i els qui l'envolten com a imbècils totals es fa reiterativa fins a l'esgotament, perquè no sap trobar en cap moment el to adequat i buscant el ridícul aliè, acaba submergida en el propi.

Teeth (Mitchell Lichtenstein, 2007) parteix d'una idea ben simple: el mite de la vagina dentata fet realitat en el cos d'una noia canadenca de conviccions ideològiques més aviat puritanes. Penseu quatre o cinc situacions per treure una mica de suc a la idea i probablement la gran majoria seran part de l'argument de Teeth. La pel·lícula navega entre diversos registres sense acabar de convèncer amb cap, però no tot el que veiem han de ser obres mestres i si ens trobem davant d'un producte sense pretensions, almenys està bé que sigui divertit i que Jess Weixler mantingui en tot moment una bona interpretació (no així alguns dels secundaris). Està bé.

Stuck (Stuart Gordon, 2007) és la millor pel·lícula de les quatre que he vist en aquesta edició del festival. Inspirada en un esgarrifós cas real, l'interès de la història rau en el conflicte moral que planteja una situació en què algú necessita atenció mèdica urgent, però ajudar-lo comportaria assumir les conseqüències jurídiques d'una actuació que altrament es podria camuflar. Això si es pot anomenar conflicte moral el dilema entre actuar amb ètica o sense. Com en tot, la direcció marca la diferència i aquí Stuart Gordon està gran: sap què interessa i què no i dedica temps a parlar d'allò que realment aporta alguna cosa; per altra banda es recolza fermament en una progressió ascendent del ritme, que acaba sent frenètic; i per últim Mena Suvari i Stephen Rea són dos bons actors i estan en tot moment en el to adequat.

Així se'n va Sitges, aquest any amb només quatre pel·lícules: m'hauria agradat veure'n com a mínim vuit o deu, però les circumstàncies personals i els imprevistos no hi han ajudat gens. Pel camí s'han quedat Tekkonkinkreet, The Ugly Swans (Gadkie Lebedi), Brand Upon the Brain!, Jack Ketchum's The Girl Next Door, First Snow, Mushishi... I això en l'any en què tothom volia veure El orfanato i [Rec]. Algunes d'aquestes (no pas totes, no les més rares) potser les acabaré veient en sales normals. Sitges vol tranquil·litat i temps i enguany no he tingut el que voldria. Vindran temps millors.

___________

[1] Vexille (ベクシル) és un nom propi d'un personatge americà. No és, per tant, un nom japonès. Està escrit en katakana, l'alfabet sil·làbic que s'utilitza per a neologismes i mots estrangers. Les síl·labes corresponents als quatre símbols són, respectivament, be·ku·shi·ru. L'alfabet sil·làbic no té una correspondència bijectiva amb tots els nostres sons i síl·labes, ni els del català ni els de l'anglès. En japonès les u àtones són de fet molt febles, i no hi ha diferenciació b/v, exactament igual que en el català; per últim, la l no existeix com a so diferenciat i s'assimila a una r feble. D'aquí que bekushiru sigui una aproximació fonètica (la millor dins la gamma de sons del japonès) al nom en anglès Vexille.

[2] Dainipponjin (大日本人) vol dir, literalment, el gran japonès, o el gegant japonès. El kanji 大, aquí pronunciat dai, és el kanji que representa la idea de "gran"; el trobem també l'adjectiu 大きい (ookii), que significa precisament això, gran. 日本, pronunciat nippon o nihon segons la variant dialectal, significa Japó. I 人 és el kanji de persona, que situat al final d'una paraula es pronuncia "jin", i si la paraula original és un país, forma un gentilici. 日本人 (nipponjin o nihonjin) vol dir japonès; persona, no pas idioma japonès. El significat de 大日本人 (dainipponjin) és doncs de deducció immediata.

05 d’agost 2007

Ingmar Bergman i el nostre temps


Dilluns passat em vaig llevar amb la idea d'anar a veure, quan sortís del treball, La influencia (Pedro Aguilera, 2006). Una estona després, però, vaig veure la programació de la Filmoteca: a les 8 estava programat El silenci (Ingmar Bergman, 1963), una de les obres del mestre suec que encara no havia vist. Això, és clar, em va fer dubtar.

Poc després vaig assabentar-me de la notícia que Ingmar Bergman havia mort a l'illa de Fårö (Suècia) on havia estat residint els darrers anys. Un dels més grans se n'anava. Vaig seguir dubtant fins que vaig agafar el cotxe, però finalment el cor i el desig d'honorar el mestre es van imposar i vaig decidir dirigir-me cap a l'Avinguda de Sarrià.

La sala no era plena ni de bon tros, però tot i així l'assistència va ser prou bona per a un dilluns. Aplaudiments quan va aparèixer el nom de Bergman en pantalla. Aplaudiments, de nou, en acabar el film. El silenci és una obra enquadrada en la millor dècada de l'obra de Bergman (tot just un any abans havia filmat Els combregants, i la seva obra mestra absoluta, Persona, arribà tres anys més tard) i fa honor a les expectatives; és realment interessant i conté alguns moments magistrals.

No sé qui va dir que un cineasta es passa tota la seva carrera fent la mateixa pel·lícula, un cop i un altre. Penso que en Bergman això és així. Bergman es centra en un conjunt de temes relativament reduït, i sempre proper a allò més profund en l'ànima de l'home, allò, en definitiva, que més defineix el que som i com vivim. El que més importa. A vegades ho fa amb pessimisme, d'altres amb una mirada més esperançada i lluminosa (com en una altra obra mestra, Somriures d'una nit d'estiu); a vegades s'acosta a la perfecció, d'altres l'espifia o desbarra completament (penso en El setè segell). Però la intenció de fons, el sentit final de tot és un, únic i coherent; una cerca que acaba, certament, en la solitud d'un mateix al món. Però en aquest final (recordem ara la inesborrable Crits i murmuris) mires enrere i alguns moments viscuts brillen amb la màxima intensitat; potser aquests moments contenen totes les respostes possibles.

És errònia una visió de Bergman com una mena de filòsof, d'intel·lectual que pensa sobre idees abstractes. Algunes pel·lícules contenen reflexions sobre la humanitat, sobre ètica, sobre religió, però per una banda i en la visió de Bergman (i en la meva) no podem viure sense plantejar-nos aquests interrogants; per l'altra només cal veure la Harriet Andersson a Un estiu amb Monika (imatge a dalt) o la mateixa Gunnel Lindblom, l'Anna d'El silenci, per veure que Bergman era de carn i ossos i també tenia l'amor, en totes les seves fases, també l'atracció sexual, com a temes ben destacats. També el que penso que és el cim de la seva obra i potser de tot el cinema del segle XX, Persona, conté traces d'aquesta força sexual, misteriosa i oculta, com tot allò que relaciona Alma i Elisabeth (Bibi Andersson i Liv Ullmann). No puc evitar pensar que hauria filmat escenes encara més atrevides si hagués estat en una altra època, i no tinc gens clar allò típic de que els problemes amb la censura beneficien la creativitat. D'altra banda aquestes limitacions també diuen coses sobre la societat en què vivim, i per tant indirectament contribueixen al retrat de la vida que feia Bergman.

Ignmar Bergman ens deixa en aquests temps on el que es porta és el cinema i picnic, cinema i gandules, cinema i crispetes, cinema i bany, i "el que menys importa és la pel·lícula" (sovint no pot ser d'una altra manera, donat el seu nivell lamentable); ens deixa a mercè de l'entreteniment i l'espectacle, del "cinema per desconnectar", dels focs d'artifici i els finals made in Hollywood; a mercè de turistes que filmen pel·lícules sobre turistes (Woody Allen, Scarlett Johansson); dels tràilers que t'intenten demostrar que aquella pel·lícula contindrà exactament tots els tòpics que t'esperes; i et mostren la parella protagonista, perquè sàpigues, ja d'entrada, que es liaran. Ens deixa amb un lamentable panorama de sales de cinema que programen films, la majoria, de vergonya aliena; amb excepcions que es poden comptar amb els dits d'una mà.

Miro al voltant i veig que domina una certa imbecil·lització; predomina l'esforç intel·lectual mínim. Sembla que pensar no diverteix. Potser per això, i perquè no és un desconegut absolut del gran públic com podria ser-ho, per dir alguna cosa, Mikio Naruse (el nom de Bergman almenys sona), el suec s'ha guanyat una absurda fama de director difícil.

Jo diria que Bergman és un cineasta de la vida, el que passa és que la vida a vegades és difícil. Bergman ens ofereix inquietud, incomoditat, reflexió, passió; i ho fa com molt pocs ho han fet al cinema.

25 de juliol 2007

Rats penats

Al pis on vivia de petit, al Santa Perpètua de Mogoda, teníem molt sovint talls elèctrics. Gairebé en totes les tempestes ens quedàvem a les fosques. Calia desconnectar el televisor, perquè al bloc no hi havia parallamps i l'energia elèctrica d'un hipotètic llamp es comunicaria a través dels cables de tv. Eren altres temps. Ara en les tempestes elèctriques sortim al balcó a veure si enxampem un llamp caient a prop de la Torre Agbar, per després penjar-lo a internet. I estem tan avesats a disposar de la tecnologia que un tall de comunicacions de deu minuts ja ens sembla una finestra oberta a l'abisme de la incomunicació i la solitud.

Al poble, a les nits, vèiem rats penats des del balcó. Passaven volant per sota els fanals, desordenadament.

Recordo que el balcó donava a un descampat. El nostre pis estava pràcticament als afores del poble. Avui l'edifici continua al mateix lloc, però rodejat d'una gran extensió de cases unifamiliars. Al descampat que ara ja no hi és hi creixien allò que anomenem males herbes i també ginesta, molta ginesta. Si agafaves la bicicleta, el passeig era rural pràcticament des que sorties de casa. A la nit de Sant Joan a una part del descampat s'hi apilaven estris vells per muntar una foguera. Aquesta és la tradició de Sant Joan que jo recordo, i no les actuals raves a la platja i episodis de kale borroka a l'interior. I a la festa major, a principis de setembre, era també allà on es feia el castell de focs artificials. Els veia des de la finestra, per prevenir el risc que algun coet desviat impactés contra el balcó.

Eren altres temps.

Ara la ciutat va massa depressa com per tolerar una apagada. El problema principal és la quantitat de gent que va en direccions equivocades o que no sap on va, però el segon és que malgrat no saber-ho, hi van massa depressa. Tranquils. Quina pressa teniu?

Si us torneu a quedar a les fosques, no us lamenteu d'aquell cafè de màquina que no podeu prendre o d'aquell bloc que no podeu visitar. Atureu-vos un moment, respireu, mireu al vostre voltant. Podeu aprofitar per pensar, parlar, fer coses imaginatives amb la parella, o en absència d'aquesta treure el cap per la finestra, a veure si trobeu rats penats. O si cauen llamps sobre la Torre Agbar.


Doneu-me tempestes

16 de juliol 2007

Summercase 2007 (II): The Jesus and Mary Chain

Corria el llunyà 1994 quan vaig comprar, per curiositat, el meu primer número d'una revista de música que es deia Rock de Lux (i que ara es diu Rockdelux). Era el 109 i hi sortia a la portada Kim Deal, de The Breeders. Molt pocs números més tard la portada era per a The Jesus and Mary Chain. En aquells temps llegia la revista sense haver escoltat ni una nota de cap dels grups que s'hi esmentaven, i que amb el temps vaig anar descobrint: La Buena Vida, Family, Portishead, Massive Attack, Smog, Flying Saucer Attack, Tortoise, Primal Scream... davant la meva ignorància, era una guia. Algú em dirà que les crítiques musicals no són fiables, però jo li diré: compres tots els discs que surten, tu, potser? Has escoltat tots aquests grups i has decidit quins t'agraden i quins no? No, oi? Doncs alguna guia s'ha de tenir, perquè si et baixes 10.000 cançons en mp3 et pot esclatar el cap, i a sobre ningú no et garanteix que entre elles hi hagi "Head on". I si no hi és potser les hauries d'esborrar totes i baixar-te'n unes altres 10.000, a veure si hi ha més sort. Perquè no pots dir que t'agrada el rock i no conèixer "Head on".

Bé, el cas és que uns mesos més tard un amic em va parlar d'un local a l'Eixample on es llogaven CD's (!): anaves allà i et donaven un carnet per a 5 CD's (pagant una quantitat, és clar) i els podies anar consumint. Penso que els havies de tornar en 48 hores. Evidentment el que feies era copiar-te'ls. Vaig llogar Stoned & Dethroned. Me'n vaig fer una cinta (les gravadores de CD's em sonaven a pel·lícula de ciència ficció) i la vaig anar escoltant. A poc a poc em van anar entrant les cançons; només en aquest disc ja n'hi ha nou o deu de fantàstiques. Un dia se'm va acudir comprar el CD i per art de màgia vaig començar a conèixer millor les cançons; a més, ara ja podia accedir directament a les que més m'agradaven, mitjançant el polsador. Després van anar caient Psychocandy, Darklands i la resta de discos, quasi tots imprescindibles. Per comprovar l'altíssim nivell mantingut per la banda n'hi ha prou amb comparar el seu primer disc, el mític "Psychocandy" (1985), amb el més recent, el relativament poc conegut Munki (1998): si el primer té mitja dotzena llarga de clàssics inesborrables (Just like honey, Some candy talking, Something's wrong, Never understand, My little underground, Cut dead, You trip me up...), l'altre no es queda enrere, amb himnes com I love rock'n'roll, Black, Man on the moon, Never understood, Birthday o Cracking up (que en directe va ser la que més va encendre les masses).

No ens podem quedar amb els The Jesus and Mary Chain més acústics, els més tranquils, els més sorollosos o els més canyers, sinó que la seva obra completa i allò que els fa ser els més grans és la quantitat de cançons sensacionals que han composat unint tots aquests elements.

I dissabte a la nit el millor grup de rock va actuar a prop de casa, tot just a uns vint minuts caminant. I va ser fantàstic, és clar. Com podria ser d'una altra manera? Amb gent al costat que es sabia les cançons, que esperaven 50 minuts per estar a les primeres files, que en acabar el concert sentenciaven: "bé, jo ja he vist el que volia veure". És el millor concert que ens podia regalar el Festival Summercase, i sí, potser era una mica car i a aquests llocs costa d'anar-hi so, però quan surten a l'escenari The Jesus and Mary Chain i comencen a tocar, tens la certesa que mentre allò duri res més no importa i enlloc no podries estar millor.

The Jesus and Mary Chain

Head on - The Jesus and Mary Chain

As soon as I get my head round you
I come around catching sparks off you
I get an electric charge from you
That second hand living it just won't do

And the way I feel tonight
I could die and I wouldn't mind
And there's something going on inside
Makes you want to feel makes you want to try
Makes you want to blow the stars from the sky
I can't stand up I can't cool down
I can't get my head off the ground

As soon as I get my head round you
I come around catching sparks off you
And all I ever got from you
Was all I ever took from you

And the world could die in pain
And I wouldn't feel no shame
And there's nothing holding me to blame
Makes you want to feel makes you want to try
Makes you want to blow the stars from the sky
I'm taking myself to the dirty part of town
Where all my troubles can't be found

The Jesus and Mary Chain

14 de juliol 2007

Summercase 2007 (I): The Flaming Lips i la resta

Com que demà és el dia de The Jesus And Mary Chain, serà millor que escrigui dos articles separats per al Festival Summercase i en el d'avui parli de la primera nit.

Abans que res cal agrair a l'organització que utilitzin la llengua catalana, tant en el lloc web com en els cartells anunciadors (en la publicitat, en canvi, ha quedat un xic relegada). Si bé és cert que això hauria de ser la cosa més normal del món, no ho és, i massa vegades la nostra llengua ha estat completament discriminada. Felicitats doncs i a seguir així i millor encara els propers anys.

I en segon lloc dir que això no és una crítica musical sinó un resum d'impressions personals. Qui vulgui opinions amb criteri que es compri Rockdelux.

Em sap greu haver-me perdut SR. CHINARRO, que em semblen un gran grup, però estava esgotat i m'he quedat adormit a casa.

Quan he arribat ja eren les deu i la meva primera parada ha estat PJ HARVEY. M'abstinc d'anar dient a quin escenari era cada cosa perquè llur nomenclatura (N, E, O i S) senzillament em supera. La Polly Jean té algunes grans cançons, però em costa una mica connectar-hi i ja és el segon directe d'ella que abandono (vaig fer el mateix a un Primavera Sound). Va ser molt millor veure-la en una llunyana nit de Zeleste, on tothom estava per la feina. Aquesta nit he arribat quan ja havia començat i a la part de darrera del concert tothom estava xerrant, la qual cosa és bastant molesta. La gent no vol anar sola als concerts per així poder petar la xerrada. La música de PJ Harvey no és ben bé pop-rock, té un fort component de blues i requereix una certa atenció.

PHOENIX tocaven a l'escenari més desprotegit i al mig del pas de tots. Tenen un so agradable i algunes cançons vibrants.

De THE FLAMING LIPS tinc "The Soft Bulletin", un disc en què sempre m'ha costat entrar. Després del concert d'avui no només me l'emportaré més sovint al cotxe sinó que ampliaré la col·lecció, perquè m'han encantat. M'han semblat enormes, sensacionals. Estem parlant d'un grup ja entrat en anys que ha fet cinc o sis concerts a Barcelona i que té una legió de fans fidels, però mira, m'hi he incorporat tard. No totes les cançons estan al mateix nivell, però això és impossible amb himnes com Race for the Prize, Waiting For a Superman, Yoshimi Battles the Pink Robots o Do You Realize?.

I amb aquesta última han acabat, i amb ella em quedo, i després he sentit algunes cançons de THE ARCADE FIRE, però no importa, no importa.

The Flaming Lips III

Do you realize? - The Flaming Lips

Do You Realize - that you have the most beautiful face
Do You Realize - we're floating in space
Do You Realize - that happiness makes you cry
Do You Realize - that everyone you know someday will die

And instead of saying all of your goodbyes - let them know
You realize that life goes fast
It's hard to make the good things last
You realize the sun doesn't go down
It's just an illusion caused by the world spinning round

Do You Realize - Oh - Oh - Oh
Do You Realize - that everyone you know
Someday will die

And instead of saying all of your goodbyes - let them know
You realize that life goes fast
It's hard to make the good things last
You realize the sun doesn't go down
It's just an illusion caused by the world spinning round

Do You Realize - that you have the most beautiful face
Do You Realize

The Flaming Lips V

08 de juliol 2007

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar perdent i actualment és poc més (i poc menys) que un lloc agradable i residencial, ideal per passejar relaxadament. El visitant farà bé de recórrec el llarg moll però també endinsar-se per l'interior, molt més protegit i recòndit; i no especialment bonic, per cert. Ja posats, si s'acosta el vespre vés a buscar l'altre moll, el meridional, que no està recorregut per un passeig sinó que té diversos punts aïllats entre si on treure el nas venint de l'interior i mirar com es pon el sol a la llacuna. Sensacions a banda, som a Venècia i sempre hi ha algun monument important a prop. Aquí és la Chiesa del Santissimo Redentore (al passeig de la banda nord), un dels elements característics de la línia del cel venecià.

En el pol oposat i a l'extrem oposat de l'illa, l'oest, un pont per a vianants ens transporta a l'illa de Sacca Fisola, aquesta sí, completament residencial i desprovista de tot encant, amb una plaça central desoladora i un camp de futbol adjacent. Diria que el seu punt més agradable és precisament un que no vaig trepitjar: quatre arbres que fan ombra molt a prop de l'estació de vaporetto.

2. San Giorgio Maggiore. Petita illa molt propera a La Giudecca i a Piazza San Marco (pertany administrativament a aquest sestier), que conté poc més que un petit moll, un monestir benedictí i l'església de San Giorgio Maggiore, de Palladio (s. XVI), autor també de l'església esmentada a La Giudecca, i de qui per cert diuen que és considerat la persona més influent de la història de l'Arquitectura occidental. La imprescindible pujada al campanar de San Giorgio Maggiore permet tenir una altra vista inoblidable de l'estimada Venècia.

Passejant per La Giudecca

3. San Servolo. Aquesta curiosa illa, d'accés fàcil amb el vaporetto número 20 que surt de prop de Piazza San Marco, està completament ocupada per la Universitat Internacional de Venècia: l'escola universitària en si, uns jardins molt agradables, allotjaments per a estudiants i un menjador. Hi ha més, però: va ser un hospital mental, i ara alberga, en un temple dins del mateix complex de l'escola, el Museu del Manicomio di San Servolo, al qual es poden fer visites guiades; es essencial reservar. En temps de Biennale a l'illa s'hi poden veure diverses exposicions; en el cas de l'edició del 2007 és també el lloc on el pavelló d'Eslovènia projecta un cicle de pel·lícules, cada dia les mateixes. Però francament penso que una estona de descans a la gespa i un cafè al bar ja fan bona la visita.

Els que tinguin més temps poden incloure també San Lazzaro degli Armeni, una petita illa molt propera a San Servolo (de fet és la següent parada de la línia 20) completament ocupada per un monestir de l'orde mechitarista. És un dels centres mundials on es preserva la cultura armènia.

LES ILLES DEL NORD

La parada de vaporetto de Fondamente Nove, a Castello, és la base d'operacions ideal per accedir a les illes que hi ha repartides per la part nord de la llacuna de Venècia.

1. Torcello. És l'illa on tot va començar. Els primers refugiats provinents de la terra ferma s'hi van establir al segle V, va esdevenir la seu del bisbat d'Antinum el 638, i un any després es va fundar la seva catedral, l'edifici més vell de la llacuna. Cap al segle XIV l'illa havia arribat a voltant dels 20.000 habitants, que es diu aviat. La malària va fer estralls i un segle després l'illa estava pràcticament deserta. Avui hi viuen unes 30 persones, en un entorn rural que és una autèntica alenada d'aire fresc venint de la densa Venècia. Picnics a banda, cal no oblidar-se de visitar l'edifici esmentat, la Cattedrale di Santa Maria dell'Assunta (no té pèrdua perquè des de l'estació de vaporetto només hi ha un camí principal, d'uns deu minuts). És imprescindible agafar l'entrada combinada amb el campanile (i si es vol, també el museu), pujar-hi i veure la que segons Ruskin és "una de les vistes més notables d'aquest món", que inclou pràcticament tota part nord de la llacuna, la bella Burano ben a prop, i Venècia cap a l'horitzó. Això no ha de fer oblidar l'interior de la basílica, serè i auster però amb l'extraordinari mosaic de la Madonna i el fill (del segle XII) a l'absis, un terra en mosaic, el Frís dels Apòstols i altres figures.

2. Burano. L'illa on els pescadors pintaven cada casa d'un color diferent per distingir-la des de la llacuna. La tradició s'ha mantingut i la imatge dels carrers de l'illa és senzillament inoblidable. S'hi arriba una parada més tard de Torcello amb el vaporetto i no té gaire pèrdua perquè és una illa petita. És ideal arribar-hi quan s'acosta la posta de sol, ja que la vista des dels seus molls del costat oest, amb Venècia al fons, és senzillament corprenedora. No se t'acudeixi anar a fer un cafè o una cervesa sense comprovar abans si està arribant el moment de la posta. Ja satisfet l'esperit, podràs satisfer el cos amb els deliciosos dolços artesanals de les pastisseries; n'hi ha una de molt bona al carrer principal, Via Baldassare Galuppi. Urbanísticament només cal remarcar que aquest carrer acaba en un ampli campo, la Piazza Baldassare Galuppi (com que ja no estem a Venècia, tornem a trobar la paraula "piazza"; a la ciutat central aquesta només s'aplica a San Marco, com he dit). Potser és més agradable, però, passejar pel costat oest, on hi ha una zona ajardinada pròxima als molls i un pont per a vianants que comunica amb l'illa de Mazzorbo, per qui encara tingui ganes de caminar podrà completar la passejada.

Posta de sol des de Burano

3. Murano. Bastant pròxima als Fondamente Nove, Murano vigila Venècia des del nord. És una illa gran, solcada per canals, entre ells l'ampli arc que formen consecutivament el Canale Serenella (Serenella és l'illa germana petita de Murano, pràcticament enganxada a ella), el Canale degli Angelli, el Canale Ponte Longo i el Canale San Giovanni. Prop d'aquest últim hi ha la parada de Faro, dominada per un far blanc. No importa massa on es baixi, passejar pels fondamente de l'illa és agradable.

La gran tradició que té el treball del vidre a l'illa ha degenerat en una inevitable sèrie de botigues de souvenirs d'aquest material; és més interessant anar directament al Museo dell'Arte Vetrario, una visita recomanada per a gent que tingui un cert interès en el tema; hi ha peces des de la primera meitat del Segle I (d'altres llocs, no de Murano) i la majoria són lògicament de vidre de Murano del segle XV endavant.

En quant a edificis, val molt la pena visitar l'església de Santi Maria e Donato, un magnífic exemple d'arquitectura venetobizantina. Destaca el seu terra de mosaic, que data de l'any 1141 en la nau principal, i forma una atractiva xarxa de sanefes i figures abstractes. Com a nota personal afegiré que vaig visitar l'illa en una calorosa tarda de juny i a l'interior de l'església hi havia algunes dones fent petar la xerrada, segurament perquè allà la temperatura era un grapat de graus més baixa que la de l'exterior.

4. San Michele

San Michele és l'illa més pròxima als Fondamente Nove del nord de Castello. Des d'allà podem observar el seu característic mur i els xiprers de l'interior. L'illa està sencerament destinada a ser el cementiri dels venecians, per bé que no hi caben tots i al cap de deu anys d'enterrats a la majoria se'ls trasllada a d'altres indrets. Val a dir que també hi ha un cementiri jueu a l'illa del Lido.

Aquest no és precisament el lloc més animat de Venècia, però el seu aire insòlit li dóna un interès especial. Molt a prop del punt on es desembarca hi trobem l'església de San Michele in Isola, la primera església renaixentista de Venècia, disenyada per Marco Codussi pels volts del 1469, amb una impressionant façana de pedra d'Ístria.

La resta de l'illa és pur cementiri, si bé enmig d'aquest es pot trobar una altre petit temple. Estan indicades les diferents zones (protestant, ortodoxa grega i russa, la majoria catòlica...) i hi ha tombes de personatges cèlebres (Ezra Pound, Igor i Vera Stravinsky, Joseph Brodsky, Serge Diaghilev, Frederick Rolfe -Baron Corvo-, Luigi Nono...) però la veritat, l'orientació em va semblar una mica embolicada i l'únic que vaig fer va ser donar una volta pel cementiri en general.

5. Sant'Erasmo

Agafar un vaporetto i plantar-se a Sant'Erasmo suposa fer un canvi radical des dels canals, campos i esglésies de Venècia fins a una illa eminentment rural, d'on tradicionalment provenien les verdures que es venen als mercats de Venècia (encara avui se'n troben d'anunciades com a de Sant'Erasmo, pel prestigi i la qualitat que porta associada la producció de l'illa). Passejar entre camps ens porta a un paisatge que ens recordarà el de molts pobles de Catalunya, amb la peculiaritat que és en una illa. Per cert, igual que al Lido, aquí hi tornem a trobar automòbils, però només en veurem circular algun de tant en tant; i joves en moto. I és que l'illa és força allargada en direcció nord-sud, incloent fins a tres parades de vaporetto al costat de ponent, el que mira a Burano cap al nord-oest. L'altre costat (transversalment és molt fàcil arribar-hi, l'illa és poc ampla) mira a Punta Sabbioni i Treporti, que pertanyen a la terra ferma (són com una llengua que tanca una mica les aigües de la llacuna). L'estació de vaporetto central és la de Chiesa; allà hi ha l'església, del segle XX, i quatre cases.

Molt a prop d'aquesta illa hi ha les de Lazzaretto Nuovo i Vignole, que no he visitat encara.

Sèrie de Venècia:

15 de juny 2007

Última nit a Venècia

M'han calgut unes quantes nits per aclimatar-me. En la meva primera estada, a l'hivern de l'any passat, tot estava molt més tranquil i la qüestió de les copes noctures es limitava a trobar llocs oberts, que estaven sempre tranquils. Ara cada sestier té un ritme diferent, i n'hi ha dos de ben característics: San Marco el més bulliciós, amb una bona presència de turistes de totes les edats; Dorsoduro el més ple de joves, incloent-hi molts turistes. Em resulta més agradable la calma relativa de San Polo, Santa Croce, Cannaregio i Castello. En una taverna del Campiello Sant'Agustin (diria que pertany al sestier de San Polo) faig la darrera copa. Una estona abans havia descobert el lloc; la cambrera havia posat una cançó que diu "A noi basta una parola / anche un gesto solamente / per cambiare il colore di un giorno", i l'acompanyava cantant.

En la segona visita, poc després de les dotze, hi arribo enmig d'un xàfec impressionant, nascut una estona abans, entre llamps i trons, quan arribava a Campo San Polo. Ja falta poc perquè tanquin, i després de la cervesa no em queda més remei que tornar cap a l'hotel, on a més no puc entrar més tard de la una. Hi arribo completament xop. L'aigua m'empapa la roba i llisca sobre la pell, però el cel, els carrers i els canals sota la pluja, les sensacions d'aquesta última nit queden gravades en algun lloc, més endins.

Mirant la pluja

Sèrie de Venècia:

30 de maig 2007

Christian Jankowski i les estàtues vivents

Christian Jankowski (de qui ja vaig parlar arran de This I Played Tomorrow) ha tornat a Barcelona per fer de les seves. Segurament d'audiència no n'hi faltarà. Ha agafat tres estàtues humanes de la Rambla (un Juli Cèsar, un Che Guevara i la dama sortida de L'escriptori antropomòrfic, de Salvador Dalí) i dels personatges de carn i ossos n'ha fet motllos, i dels motllos, estàtues... estàtues clàssiques, inerts, que representen estàtues vivents. Les col·loca a la Rambla i comença a despistar la parròquia. A mi no perquè llegeixo l'Avui i explicava tot això.

Jankowski no és un artista convencional; ni tan sols un artista "total", en el sentit que cultivi diferents disciplines. Tècnicament és així, però conceptualment Jankowski es situa en un pla diferent: el que li interessa és reflexionar, i provocar reflexions, sobre el context en què es realitza l'art, sobre la frontera entre allò que és art i allò que no ho és. Bé, que analitzin els altres :-P

Jankowski ha situat les estàtues dissimuladament al seu entorn natural, i hi ha afegit caixetes per recollir monedes dels vianants. Cada poca estona algú posa una moneda, i alguns es queden mirant a veure si la figura es mou. No ho fa. Rialles i, naturalment, fotografies.

M'agrada la voluntat exploradora de Jankowski, com ens provoca el replantejament del marc establert. Tot pot ser art? O no és possible dir què ho és i què no? Si la dama de Dalí és art, ho és també l'estàtua viva que la representa? I la seva nova germana inert, la que ha fet Jankowksi? És art, també? L'important em sembla que no és respondre sí o no, sinó ser conscients del paper de l'art i de si es pot separar de l'economia i de la vida quotidiana.

I en qualsevol cas és bonic, és respirar aire fresc retrobar-se amb Jankowski.

L'escriptori antropomòrfic

P.S. Com veieu aquesta vegada no he citat els Kitsch, i això que ho tenia fàcil amb Status: "Quin status tinc si sóc com una estàtua que no sent dolor?" :-P

21 de maig 2007

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m'interessa gaire llegir les digressions psicològiques de mil personatges, de manera que alguna cosa devia fer bé l'autora per clavar-me la Natàlia-Colometa al moll de l'os.
Era important explicar això perquè, diguem-ho clarament, en aquesta obra l'argument sense l'estil perd tot el seu valor. I això pot resultar força aliè a una part important del públic català del 2004, que cada cop més va al cinema i al teatre a que li expliquin històries; a que el distreguin, de fet. L'adaptació teatral que dirigeix Joan Ollé està lluny d'aquestes coordenades, pertany a un pla superior. Han entès la novel·la i es diria que n'han destil·lat l'essència, sense canviar el to del text, i sense dissoldre'l en imatges que puguin ofegar-lo. La veu de la Natàlia, il·luminada i pura. Sé molt poc de teatre (sé molt poc de quasi tot), però mirant i escoltant aquesta obra em va semblar que assistia a una de les representacions més belles que podria veure, un exercici de puresa, sublimació i classicisme.
I no, el text no és actual :-P

15 de maig 2007

"The Sea" (John Banville, 2005)

Per fi he acabat The Sea, el llibre que vaig comprar a l'aeroport de Dublin fa nou mesos. El que em va enganxar des del "They departed, the gods, the day of the strange tide" amb què enceta la seva magistral primera pàgina, un paràgraf llarg seguit d'un de breu i demolidor, que segurament es convertiran en un clàssic, si no ho són ja.

Sé molt menys anglès del que em caldria per haver apreciat adequadament el llibre; em convindria rellegir-lo en català (per sort, n'hi ha l'edició). Naturalment, tampoc no sóc, ni de lluny, cap expert en literatura. Les novel·les, en general, em costen. Sobretot perquè em cansa seguir fil per randa l'evolució de vides imaginàries. Per captivar-me una novel·la m'ha d'oferir, sobretot, poesia.

I aquesta és la gran virtut de The Sea: en realitat és poesia, poesia fosca de la vida, però narrada per una evolució mental que no es sotmet al flux dels esdeveniments, sinó a la remor de fons de les emocions. Això realment no enganxa en el sentit hitchcockià del terme, és a dir, el d'aquells llibres en què els capítols estan diabòlicament dissenyats perquè just quan un s'acaba sigui quan més urgent és saber què passa a continuació. En canvi, enganxa en un sentit més profund, ja que acabes sentint-te molt proper a tot aquest món d'emocions embruixadores, les del protagonista i creador absolut del món literari (no en diré història), Max Morden. La pèrdua, per moments aquesta obra sembla el gran tractat sobre la pèrdua, la buidor i la marea incessant del desconsol.

Torno a la primera pàgina, la rellegeixo ara amb uns altres ulls, i amb un punt de recança tanco el llibre. Al llit, abans d'adormir-me, encara em sembla sentir als llavis el gust de sal d'onades que ja han trencat. Un dia tornaré al mar, a buscar-ne de noves.

14 de maig 2007

"Bathysphere" (Smog, 1995)

Bathysphere em sembla una de les millors cançons que he sentit mai. No sé per què escric aquestes coses aquí, perquè una gran cançó no es pot explicar fàcilment. Però escolta, a Bathysphere, a més d'aquell inici que t'atrapa per a ja no deixar-te anar, a més de la força, dels ecos de desolació, d'aquest mar enorme (quantes grans cançons es perden al mar...), allà hi ha la veu de Bill Callahan, separant-se de tot i de tothom, perdent-se entre les onades, anunciant l'adéu: "and if the water should cut my line, set me free, I don't mind, I'll be the lost sailor, my home is the sea". La solitud, trencar amarres, la llibertat infinita i inútil condensada en un parell de versos. Emocionant.

Smog - Bathysphere

When I was seven
I asked my mother
To trip me to the bay
And put me on a ship
And lower me down
Lower me out of here

Because when I was seven
I wanted to live in a bathysphere

Between coral
Silent eel
Silver swordfish
I can't really feel or dream down here

And if the water should cut my line
And if the water should cut my line
Set me free
And if the water should cut my line
Set me free, I don't mind
I'll be the lost sailor, my home is the sea

When I was seven
My father said to me
'But you can't swim'
And I've never dreamed of the sea again

"Amor matern" (August Strindberg, versió de Hillevi Melgren i Josep Palau i Fabre)

Publicat originalment el 28 de juny del 2004 a la meva antiga web.

Amor matern, d'August Strindberg. 2001. Versió de Hillevi Melgren i Josep Palau i Fabre. Direcció: Judith Colell. Intèrprets: Mare: Imma Colomer. Filla: Marina Gatell. Emprovadora: Mercè Managuerra. Lisen: Maria Ribera. Espai Escènic Joan Brossa, 27/6 /2004.

Hi ha un embruix que afecta un punt del carrer Allada i Vermell, i que fa que s'hi visquin estones intenses de gran teatre. Les fades han decretat també que l'espai de vianants del carrer sigui un dels llocs més agradables de la ciutat, i estar-s'hi una estona prenent una cervesa abans de la sessió és un plaer regalat en una tarda de diumenge. A dins les coses no són tan plàcides, però. 

Les tensions i insatisfaccions acumulades al llarg dels anys entre una mare i una filla, pols elèctrics que mantenen la tensió durant tota l'obra, no deixen espai per a la contemplació relaxada. Aquí es tracta de la llibertat en la vida, i de la utilitat qüestionada d'aquesta llibertat en un món on la veritat es fa fonedissa. Amor sincer i desig de gaudir de la companyia i del vol en llibertat ("si sabessis com t'estimo, vindries"); respecte, por al desconegut i a la pèrdua de guies per on avançar. Que reals són aquests personatges i els seus interrogants. Quantes portes de quantes gàbies ha obert Lisen. Quin text més expressiu, essencial i evocador a la vegada. Alguna cosa ha de distingir els clàssics. I que bé que el posen en escena les intèrprets! Veure actuar la Maria Ribera sempre és un privilegi, i els seus primers moments amb la filla, plens de misteri, són difícils d'esborrar. I quina mare increïble interpreta la Imma Colomer!

A vegades les mentides són lloses dels camins més ferms, i les veritats són herbes escampades en un bosc espès. Per això a vegades costa saber què significa decidir lliurement. Però ho fem. D'alguna manera, acabem decidint. En un sentit o un altre.

03 de maig 2007

"Exotica": De la solitud i la pèrdua

No és immediat entendre ni explicar de què va Exotica (Atom Egoyan, 1994). Egoyan la comença esbossant històries que s'intueixen separades (un fosc club de striptease, l'estrany personal que el freqüenta, el misteriós encarregat d'una tenda d'animals...), i no és fins ben entrada la pel·lícula que anem ajuntant les peces per desxifrar el missatge.

El director armeni-canadenc no només juga amb els diferents punts de vista dels personatges, sinó també amb el temps de la imatge i el so: en una de les seves seqüències més celebrades la conversa del passat es perllonga més enllà de les seves imatges pròpies, saltant aquestes a un present més negre mentre les veus continuen venint del moment dolç del principi, del naixement de quelcom. Al present, algú encén i apaga el llum repetidament, sense saber ben bé per què, potser ja sense res a fer. Veu i imatge separades, deixant la il·lusió ja sense ressorts, sense enlloc on agafar-se, ressonant entre parets buides.

Diu una cançó de The Jesus and Mary Chain: "As far as I can tell I'm being dragged from here to hell, and all my time in hell is spent with you". Quelcom així viuen els personatges d'Exotica, quan ja ho han perdut tot, quan ja només queden la memòria i la necessitat de comprendre. Egoyan ens ho explica gota a gota, llàgrima a llàgrima en realitat, fins que els darrers traços semblen mostrar que encara és possible comprendre, i encara queden coses, coses no perdudes, mirades i braços que paren la caiguda.

Què és Exotica sinó un murmuri, un pur murmuri de la vida?

23 de març 2007

2003-2006 en vint pel·lícules

Quatre anys, cinc pel·lícules per any: una selecció del millor que ha arribat en els temps recents a la nostra cartellera.

2006

1. El nou món, de Terrence Malick, 2005

Tinc moltes raons per escollir El nou món com a millor pel·lícula de l'any, però les puc resumir en una de principal: Malick fa el cinema que m'agrada. El poc bon cinema que s'estrena comercialment es mou en uns certs paràmetres: pot explicar una bona història, emocionar-me, retratar personatges interessants, gent a qui voldria conèixer... Però Malick és un cas a part. És un poeta, algú que fa cinema per atansar-se a l'ànima humana. Malick utilitza la història només com a punt de partida per trenar versos del seu poema de la vida. I gairebé sembla que de forma natural, sense esforç, ha aconseguit l'obra que més de prop m'ha parlat enguany, penso que l'única obra mestra que ha arribat a les sales d'exhibició de Catalunya durant el 2006. Crítica de Carlos Losilla (Avui, 1/3/2006): "Una obra mestra"

2. Una rosa de Francia, Manuel Gutiérrez Aragón, 2006

Una rosa de Francia planteja una història polièdrica, sensual i misteriosa, aventurera i desconcertant. Difícil de descriure, difícil també de captar, la destaco perquè pertany a una manera de fer cinema que m'encanta: múltiples plans d'interpretació, personatges ambigus, però lluny de l'absurd ja que la història està dirigida per la forta pulsió que empeny els protagonistes a arriscar, a trencar, a escapar-se. Crítica de Carlos Losilla (Avui, 9/2/2006): "Això és maduresa"

3. El camino de los ingleses, Antonio Banderas, 2006

Basada en la novel·la d'Antonio Soler d'igual títol, la darrera pel·lícula de Banderas mereix ser aplaudida pel seu atreviment en abandonar els esquemes argumentals més efectius i llançar-se a la piscina (sempre semibuida) del retrat en to poètic d'uns joves inconformistes. Una pel·lícula sobre els camins somiats, els que recorrem i els que deixem sense recórrer. La veu en off (que hem d'agrair a la novel·la original) impregna el destí, la vida llisca sobre la pell, la pluja plora per nosaltres.

4. Honor de cavalleria, Albert Serra, 2006

El primer llargmetratge d'Albert Serra segur que provocarà més d'un badall i d'una deserció a la sala, però francament m'és igual. Qui ha dit que el cine ha d'entretenir? Serra renuncia a l'esquema argumental clàssic i en lloc d'aquest rebutja d'inventar-ne un d'alternatiu, més aviat deixa que el cinema prevalgui, com a realitat independent dels personatges, de la "història", en definitiva de l'univers de la ficció clàssica. No hi ha un món on passen coses interessants que Serra explica. Més aviat l'interessant és el desplegament del llenguatge cinematogràfic, la recerca d'una poesia de la imatge, el pla i la seqüència, més que no pas dels sentiments o els fets que succeeixen en aquest univers fictici. Serra sembla que planteja una confrontació entre la ficció i el cinema, que acaba amb un 2 a la travessa. Crítica de Carlos Losilla (Avui, 15/5/2006): "Apassionant cinema-assaig"

5. Lucky Number Slevin. Paul McGuigan, 2006.

Una bona pel·lícula de cinema negre. Em va agradar i em va mantenir l'interès i la diversió fins al final. Si bé Josh Hartnett no em comunica cap sentiment especial, Bruce Willis i Lucy Liu em semblen dos grans intèrprets.

2005

1. El samurai del crepuscle. Yooji Yamada, 2002.

Aquest any la història del samurai Seibei, que al capvespre torna a casa per cuidar de les seves dues filles, és l'escollida. Combina mèrits que també podem trobar en altres pel·lícules de l'any: la capacitat d'emocionar amb els sentiments més purs, la reflexió, l'acció, l'optimisme vital... Penso que és en aquesta obra on s'assoleix el millor equilibri entre exquisidesa visual, sobrietat, estil en definitiva, i continguts interessants, que tan aviat et fan pensar com et posen la llàgrima a les parpelles.

2. Serenity. Josh Weddon, 2005.

Serenity es situa inequívocament en el món dels adults però et transmet aquell desig, tan comú a l'adolescència, d'apuntar-te tu mateix a l'aventura. Si "Firefly" (sèrie de televisió de què parteix "Serenity", que no he vist) va tenir èxit, i si Serenity fa furor entre els fans, suposo que és en molt bona part per l'excel·lent dibuix de personatges que fa. I per l'encert en filmar l'acció i perquè ens transporta per les galàxies, també, enamorant-nos com ho feia la primera trilogia "Star Wars"; un clàssic comparable al que ara hauria d'esdevenir aquesta excel·lent pel·lícula.

3. Una història de violència. David Cronenberg, 2005.

Un Cronenberg menys Cronenberg? El classicisme i l'austeritat dominen les imatges d'Una història de violència, i potser això facilita que Cronenberg ens sorprengui més pel costat dels continguts. De sobte ens trobem davant d'aquest poblet i aquesta família que tan bé representen la realització del somni americà, i que podrien haver sortit perfectament d'una escena eliminada de The Straight Story. No diré que res no és el que sembla, però tampoc no ho és tot. Hi ha misteris amagats que en ser descoberts poden obrir la porta a una realitat terrible, o als vessants més terribles de la realitat. Excel·lents interpretacions de Viggo Mortensen i Maria Bello per a un thriller rodó.

4. Batman Begins. Christopher Nolan, 2005.

Batman Begins és una d'aquelles rareses: pel·lícula d'acció, basada en un heroi de còmic, i excel·lent. Des de l'admirable presentació del personatge fins a l'explosió final del conflicte, la pel·lícula no trenca esquemes argumentals, sinó que recolzant-se en ells intenta, simplement, fer-ho bé. Al meu parer, ho aconsegueix.

5. La dama d'honor. Claude Chabrol, 2004.

Chabrol torna a no sorprendre'ns amb una història de burgesos, interessos conflictius i regles trencades. Una vegada més demostra que és gairebé insuperable en la direcció d'actors: Benoït Magimel està perfecte, i Laura Smet és una de les grans revel·lacions de l'any.

2004

1. La niña santa. Lucrecia Martel, 2004.

Tot allò que Lucrecia Martel experimentava a La ciénaga (2001), pel·lícula que convindria revisar, ho sublima a La niña santa. L' erotització de la imatge, la cura per l'enquadrament, la renúncia a la història en primer pla ens remeten a un Bresson; però amb l'alè del realisme al clatell, amb la vida quotidiana omplint tots els racons, el resultat és a mig camí entre el cel i la terra, que és on es troben les obres mestres que més de prop ens toquen. Extraordinària, perfecta, absolutament imprescindible.

2. Whisky. Juan Pablo Rebella i Pablo Stroll, 2004.

Whisky no és una pel·lícula simpàtica, però tampoc no és difícil. No és ràpida, però tampoc no es fa lenta en cap moment. I això és meritori: malgrat el seu ritme pausat, en cap moment no dóna la sensació d’estar buida, estancada, de no tenir res a dir. Al contrari, cada escena és una peça d’un mil·limètric puzzle psicològic la resolució del qual queda en mans de l’espectador. No es tracta tant d’investigar, però, sinó d’estar atent als detalls per adonar-se que enmig del desert emocional, de l'empatia en perill d'extinció, aquest film uruguaià és un despertador programat per treure'ns del malson just quan sembla que no queda esperança possible.

3. La història del camell que plora. Byambasuren Davaa i Luigi Falorni, 2003.

Aquesta no és una història de camells, sinó d'homes i dones. El paisatge subjugador en què es situa té ja un encant remot, però sota la pell ens trobem amb la vida d'un poble, les seves arrels, la seva economia i cultura. Allò que fa excel·lent la pel·lícula, allò que marca la diferència, és com a través d'ells filma amb mirada plana, directa, l'essencial de la vida. Una pel·lícula per pensar i per gaudir al mateix temps, una alenada d'aire fresc vinguda de molt lluny per parlar-nos a cau d'orella. Sssshhh... És la vida. És aquí. No la sents?

4. Triple agent. Eric Rohmer, 2004.

Els seguidors del mestre no ens sorprenem aquí radicalment: filmació precisa, sense adorns; dilemes morals, de confiança i sinceritat; temps rigorós; personatges de construcció perfecta; la presència de l'atzar; i l'argument com a un fil més de la teranyina de les nostres vides, i per tant, de la Història. No ens sorprenem, però sí que tornem a admirar-nos. No sé si Eric Rohmer és el més gran director de la història, però sí que és un dels que més estimo. Triple agent és el seu darrer regal, una obra mestra, perfecta en tot moment i fins a l'últim detall.

5. Laurel Canyon. Lisa Cholodenko, 2002

Diu Carlos Losilla a la seva crítica: "Sens dubte no tindreu gaires més oportunitats d'assaborir una pel·lícula tan intel·ligent, tan sensible, tan respectuosa cap als seus personatges i cap a l'espectador. I tot això sense aixecar la veu, sense formalismes inútils, amb una admirable discreció. (...) En efecte, Cholodenko, autora de la igualment interessant High Art, té un estil en aparença neutre, però d'una subtil precissió. Sempre va al gra, i les escenes abasten allò que han d'abastar i prou, en el to just entre l'explicitud i el suggeriment."

2003

1. La flor del mal. Claude Chabrol, 2003.

El millor Claude Chabrol assoleix la perfecció aquí amb una història perversa i encantadora, traçada amb la intel·ligència i precisió úniques d'un mestre de la posada en escena i de la direcció d'actors; del cinema, en definitiva. I què dir dels actors? Apunteu: Bernard Le Coq està impecable com el marit alcohòlic i descregut; Nathalie Baye, sensacional, broda el seu paper com a elegant i pragmàtica candidata a l'alcaldia; Suzanne Flon, la vella tieta, senzillament meravellosa, inoblidable; i finalment aquestes dues sorpreses, dos cracs de la interpretació, la parella de joves germanastres: Benoît Magimel, el fill retornat d'Amèrica, un encert ininterromput; i sobretot la revelació de l'any, aquesta incommensurable bellesa, aquesta alenada d'aire fresc que és Mélanie Doutey. És impossible no rendir-se al seu embruix, no gaudir de cada moment en què ella omple la pantalla. A ella es deuen els millors moments de la pel·lícula, escenes que estan entre els millors que mai he viscut en el cinema.

2. Un home sense passat. Aki Kaurismäki, 2002.

Veure una pel·lícula en finès, amb les seves vocals repetides (“ää”), sempre és un plaer. Un home sense passat és una història gairebé minimalista de recuperació del passat perdut, d'allò que ens fa ser nosaltres. El protagonista amnèsic retroba la vida a través d'un sopar, una música, un gest d'amistat, una engruna d'amor... compartits amb els personatges que l'envolten, en un entorn suburbial i pobre, un estrany paradís entre deixalles.

3. La vida mancha. Enrique Urbizu, 2003.

Un jove camioner addicte al pòquer, la seva dona que en pateix els estralls, i el seu germà misteriós i atractiu que reapareix per sorpresa després d'anys d'absència. Aquests són els vèrtexs d'un triangle desequilibrat i ple d'ombres. A mig camí entre la pel·lícula intimista i el millor cinema negre; o sigui, molt recomanable. Zay Nuba i José Coronado estan molt bé.

4. Dolls. Takeshi Kitano, 2002.

Com parlar desapassionadament de la immensa Dolls? Com raonar un torrent d'emoció pura? Si és impossible no enamorar-se de la protagonista quan la veiem riure abans del trencament; si sentim a dins la seva decepció, la pèrdua i la fugida sense destí ni retorn possible. La corda que lliga els amants perduts dibuixa en la neu les empremtes del seu patiment i sacrifici. Com és possible aconseguir imatges tan terribles i tan belles? La resposta la té Takeshi Kitano, que ha filmat la història d'amor extrema i inesborrable que havíem somiat tantes vegades. Perla feta de llàgrimes, estrella polar de la desesperança, Dolls mereix ser vista per tots els ulls i estimada per tots els cors del món.

5. Les invasions bàrbares. Denys Arcand, 2003.

Les invasions bàrbares parla de la vida amb una intel·ligència i un amor que m'enganxen des del primer minut. Tota la saviesa i el sentiment de Denys Arcand portada per uns actors sensacionals i amb un guió perfecte. Cal alguna cosa més per ser feliç?

01 de març 2007

The Jesus and Mary Chain: "And the raindrops beat out of time to our refrain"

He fet un cd recopilatori de The Jesus and Mary Chain, el grup (junt amb Kitsch) que em diu més coses importants i més m'agrada com me les diu. Per a qui no els conegui, són un grup escocès de rock format pels germans Jim i William Reid, que va estar actiu entre el 1984 i el 1999, i que, atenció, s'han reunit enguany i estan confirmats per al Summercase festival (Barcelona-Madrid, juliol 2007)!!

Al cd hi he posat: Don't Ever Change, Black, Head On, Save Me, Never Understood, Between Planets, Taste Of Cindy, Psycho Candy, Happy When It Rains, Sidewalking, Man On The Moon, Coast To Coast, Here Comes Alice, Cut Dead, April Skies, Everything's Alright When You're Down, Birthday, Sowing Seeds, Till It Shines, Nine Million Rainy Days, The Hardest Walk i Something's Wrong.

En les vint primeres no he dubtat. En lloc de les dues darreres n'hi podria haver posat algunes altres, com l'emblemàtica Never Understand; el mític primer senzill, Upside Down; la impressionant You've Been A Friend; Dream Lover (la que diu "what do you want if you don't want love?"); altres com Degenerate, Dirty Water, Down On Me, Darklands, About You ("I can see / that you and me / live our lives in the pouring rain / and the raindrops beat out of time to our refrain"), Girlfriend, o fins i tot Feeling Lucky, la cançó que només diu: em sento afortunat perquè hi ha algú que em coneix, i tanmateix vol abraçar-me.

Podria explicar el que em suggereix cada cançó i no acabaríem. Penses que estimes algú? Dubtes? Aquestes coses es saben, però bé, jo penso que si estimes algú li has de poder mirar als ulls i pensar, sense necessitat de dir-li-ho (millor i tot si no li dius res): "Don't ever change". Pots pensar-ho en català si aquesta és la teva llengua materna. Davant tu mateix no has de justificar ni explicar res. Si ho penses sincerament, si et surt sol, si no hi ha res a matisar, cap esperança de que en el fons algun dia la persona canviï i s'amotlli a no sé què, aleshores ho sabràs del cert.

The Jesus and Mary Chain representen el desig de no assentar el cap ni renunciar mai a la intensitat, la llibertat i el que et surt de dins. Més que amb cap altre grup les seves cançons són fetes per escoltar al cotxe mentre llisques per carreteres noves, desconegudes, cap a horitzons inesperats. Sota els cels d'abril, "hand in hand in a violent life / making love on the edge of a knife". Doncs això. Ja saps (About You) que vivim sota una pluja intensa, i les gotes piquen a un ritme diferent del de la nostra tornada; però tu i jo guanyarem, ja ho veuràs. Vine, eixuga't els ulls i abans que surti el sol escolta una altra cançó.

The Jesus and Mary Chain - Till It Shines
Come, come and dry your eyes
Before the morning sun arrives
Kiss, everybody is a star
No matter who or what they are
I could tell the truth but what's the use
It's been abused by us
Junk the junk, love the love
It's a secret from above
Ain't it good, it's the drug that keeps us true
I got to get some through to you
I got mine and I got you
Just for the two of us
Come, come and dry your eyes
And watch the morning sun arrive
Kiss' everybody is a star
No matter who or what they are
I could tell the truth but what's the use
It's been abused by us
Until it shines
Till it shines
I won't die