03 de maig 2007

"Exotica": De la solitud i la pèrdua

No és immediat entendre ni explicar de què va Exotica (Atom Egoyan, 1994). Egoyan la comença esbossant històries que s'intueixen separades (un fosc club de striptease, l'estrany personal que el freqüenta, el misteriós encarregat d'una tenda d'animals...), i no és fins ben entrada la pel·lícula que anem ajuntant les peces per desxifrar el missatge.

El director armeni-canadenc no només juga amb els diferents punts de vista dels personatges, sinó també amb el temps de la imatge i el so: en una de les seves seqüències més celebrades la conversa del passat es perllonga més enllà de les seves imatges pròpies, saltant aquestes a un present més negre mentre les veus continuen venint del moment dolç del principi, del naixement de quelcom. Al present, algú encén i apaga el llum repetidament, sense saber ben bé per què, potser ja sense res a fer. Veu i imatge separades, deixant la il·lusió ja sense ressorts, sense enlloc on agafar-se, ressonant entre parets buides.

Diu una cançó de The Jesus and Mary Chain: "As far as I can tell I'm being dragged from here to hell, and all my time in hell is spent with you". Quelcom així viuen els personatges d'Exotica, quan ja ho han perdut tot, quan ja només queden la memòria i la necessitat de comprendre. Egoyan ens ho explica gota a gota, llàgrima a llàgrima en realitat, fins que els darrers traços semblen mostrar que encara és possible comprendre, i encara queden coses, coses no perdudes, mirades i braços que paren la caiguda.

Què és Exotica sinó un murmuri, un pur murmuri de la vida?