Ves al contingut principal

Fotografiant somnis

Caminava pel centre de la ciutat i volia comprar una barra de pa. Al forn més proper ja no en quedava, i vaig baixar fins a una gran plaça on hi havia diferents parades. En una d’elles vaig demanar una barra de pa, però la dependenta no m’entenia bé. “Pa! Pa!”, vaig insistir. Ella em va donar una resposta incoherent i vaig decidir anar-me’n, disgustat per aquella incomprensió. Per un carrer de més avall hi havia diversos restaurants a l’aire lliure, amb les taules repartides en grans terrasses d’ambient informal. Gent dinant i prenent alguna cosa. Vaig caminar ràpid per aquesta zona i en passar-la vaig tornar a pujar, dibuixant en el meu recorregut el tercer vèrtex d’un quadrat imaginari.

Aleshores va passar quelcom inusual. Vaig aturar les meves passes i vaig mirar a la meva dreta. Davant meu s’obria un ample canal, solcat per barques i vaixells. La llum del sol donava a l’aigua un blau brillant. A banda i banda del canal s’hi alçaven elegants edificis.



D’alguna manera vaig adonar-me que estava somiant. Aquesta imatge no durarà, vaig pensar; en uns instants deixarà d’existir. Però, i si li faig una foto? La fotografia gravarà la imatge, perquè no pot gravar una altra cosa; la imatge és real, la tinc davant dels meus ulls; el que no és real és el món que la conforma. Si trec la càmara... no, no porto la càmara a sobre. Només he sortit una estona a comprar, i per tant no porto la càmara. Però puc fer la foto amb el mòbil.

Vaig tenir la sensació única que realment podria emportar-me una imatge del somni cap al món de la vetlla, i ensenyar-la a la Yai. “Yai, mira, he fet una foto del meu somni d’avui.” Al meu cap era clar que allò que jo estava veient desapareixeria quan jo despertés; que només existia perquè jo ho estava veient. Però al mateix temps vaig pensar, amb igual claredat, que qualsevol aparell que jo portés amb mi estava en el mateix pla de la realitat i per tant, forçosament, una foto hauria de fotografiar allò que apareixia al somni. No hi havia cap altra possibilitat. No hi havia, en aquell moment, més imatge davant dels meus ulls que la que jo estava veient. Era impossible que el contingut de la foto fos un altre.

Vaig treure el mòbil de la butxaca i vaig enquadrar la imatge. Just en polsar el disparador, però, l’escena va canviar. Allò que jo estava fotografiant era, en realitat, un reflex a la finestra frontal de la locomotora d’un tren que estava aturat davant meu. El canal, els edificis, es reflectien al vidre de davant del tren, perfectament aturat. Però entre ell i jo hi havia una altra via, aquesta en direcció transversal a la meva mirada, i per ella sí que va passar un tren, ben ràpid. A la foto va sortir el reflex, en el tren aturat, d’aquell altre tren en moviment, i al fons, del paisatge que m’havia aturat a mirar.

Ja despert, m’he adonat que el mòbil que jo havia tret en el somni no era el meu mòbil real, sinó només el seu equivalent dins el món del somni. Per tant, era cert que aquell mòbil havia fet la foto del canal (i els trens inesperats), però malauradament l’aparell, i amb ell la seva memòria, havia desaparegut també en acabar-se el somni.


Fotografia: Canal Grande des del Ponte dell'Accademia, Venècia, Itàlia. Daniel Daranas, 1 de febrer del 2006.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…