20 de desembre 2013

Sedaiós


30 d'abril del 2009. Havíem quedat per anar a un altre concert, però algú no podia arribar-hi perquè era massa d'hora i vam canviar-lo, a suggeriment d'un amic, per un que començava a les deu de la nit: Sedaiós a l'Heliogàbal, al barri de Gràcia. Vam ser només l'amic i jo. Plovia.

Uns minuts abans de les deu de la nit vam entrar a l'Heliogàbal. Cap dels dos no coneixíem els Sedaiós. El grup estava de presentació del seu primer disc "Resolen problemes" (Gandula, 2009). El dia abans havien fet doble cartell amb Fred i Son, i aquell dia els precedia un duo anomenat Senderos.

La sala, molt petita, es va omplir. En un moment donat un noi que estava davant meu es va apartar i em va dir que em posés jo en el seu lloc, tot afegint: "Són amics meus, jo ja els vaig veure ahir".

El concert em va encantar. Em va sorprendre la frescor i l'alegria que transmetien cançons com "Bam bam", "Perdo el cap" o "Els vells". Hi havia una altra secció de cançons amb la lletra en francès, algunes més lentes i dolces com "Réveiller avec toi" o "Ingrid & Humphrey" i una de més ràpida, "Elena", dedicada a la saxofonista del grup. Va ser una nit memorable, i un fantàstic descobriment el de Sedaiós.

Van venir més concerts: al bar Fantástico, al Clap de Mataró, a Sidecar... i noves cançons per a un segon disc que no va arribar a fer-se realitat.

El juny del 2010 la discogràfia Gandula va anunciar al seu blog la separació del grup: "Se'ns fa petit el cor en anunciar que Sedaiós, la raó per la qual un dia vam decidir muntar aquesta discogràfica, s'han separat. Darrera deixen un únic disc, "Resoldre Problemes", un parell de cançons per a nens editades recentment al disc Minimúsica "Els Aliments" (Sones, 2010) i el record dels seus concerts. Podeu trobar els seus components en disc o en directe a Nisei, Aias, Be Brave Benjamin o Fred i Son. Els concerts que tenien previstos pels propers mesos, incloent el del PopArb 2010, han estat cancel·lats."

Al cotxe, de camí cap a la feina, he tornat a escoltar "Resolen problemes". És un disc fantàstic, ara ho dic des de la distància del temps que, efectivament, ha passat ràpid. Però "Bam Bam", "Ingrid & Humphrey", "Reveiller avec toi", "Perdo el cap" i totes les altres m'acompanyen en el camí. No cal pensar en el que hauria pogut ser, si tenim "Resolen problemes" per guardar per sempre.

15 d’octubre 2013

Catalunya no serà independent en els pròxims 50 anys

En una conversa recent vaig fer les següents tres afirmacions en referència a la secessió de Catalunya de la resta d'Espanya:
  • No la vull.
  • No es produirà en els pròxims 50 anys.
  • Si es produís, a Catalunya li aniria malament.
Aquestes tres afirmacions no són de la mateixa categoria. La primera és una opinió subjectiva, i la segona i la tercera són previsions; la tercera no la podrem comprovar, degut a l'encert de la segona.

Tot seguit parlaré només de la segona afirmació, és a dir, explicaré per què penso que no veurem la independència de Catalunya en els pròxims 50 anys.

La previsió de que no veurem la independència de Catalunya es basa en les següents consideracions.

1. Podem identificar dos tipus d'independentisme, el pactista ("independència només si es fes de forma negociada i pactada amb l'estat, si no, toca aguantar-se") i el no pactista ("independència peti qui peti, si l'estat vol pactar-la millor, més fàcil, però si no l'assolirem igualment").

2. Espanya no pactarà la independència de Catalunya. Per tant la majoria que seria possible aconseguir (però que no hi ha ara) entre independentistes pactistes i no pactistes, no tindria, si es donés, cap efecte.

3. Quedarà només com a via possible de recórrer la de la independència sense pacte amb Espanya, i els partidaris d'aquesta opció estan molt lluny d'aconseguir, ells sols, una majoria parlamentària a Catalunya.

4. Donat que no veurem la independència pactada (2) ni tampoc la independència no pactada (3), en conclusió, no veurem la independència de Catalunya.

Naturalment, no tinc una bola de vidre i les meves previsions poden resultar equivocades. Però són aquestes.

07 de març 2013

"Philémon: Le train où vont les choses..." (Fred, 2013)



L'any 1972 Fred va publicar el primer àlbum de la seva mítica sèrie de còmic Philémon, amb el títol de Le naufragé du "A". El quinzè, Le Diable du peintre, va aparèixer el 1987. Una de les sèries més importants de la història del còmic quedava interrompuda així. (La sèrie va ser publicada en català a la revista Cavall Fort, amb el nom del protagonista traduït com a Filalici. Vegeu Philémon i el nàufrag de la "A", escrit del 29 de desembre del 2008 en aquest blog.)

En escriure sobre la sèrie Philémon el risc és sempre de quedar-se curt. Dir que són uns còmics excel·lents, plens d'imaginació i llibertat creativa; que el surrealisme i la ciència-ficció poques vegades s'han enllaçat tan bé amb la quotidianitat; que no només ens expliquen una història sinó que ens ensenyen a imaginar més i millor... Tot això és cert, però no fa justícia a la importància que va tenir per a mi navegar per aquelles pàgines.

"Hi ha viatges que no s'acaben mai", finalitzava el meu escrit del 2008. El viatge a la "A" encara no havia arribat a la seva estació final. Fred ha publicat, el 22 de febrer del 2013 [1], el setzè i ara sí definitiu àlbum de Philémon, de títol Le train où vont les choses... Un gran títol per a un àlbum que, des d'ara mateix, esdevé imprescindible.

____

[1] Vegeu el catàleg de l'editorial Dargaud: http://www.dargaud.com/philemon/album-5703/train-ou-vont-les-choses/