29 de desembre 2010

L'accident nuclear de Three Mile Island (Estats Units d'Amèrica, 28 de març del 1979)

 Fotografia de Whiskeygonebad / Anthony Catalano a Flickr (original).

A diferència dels accidents nuclears de Kyshtym i Windscale, anteriorment comentats en aquest blog, el de Three Mile Island és molt ben conegut [1]. Això em planteja el repte d'escriure quelcom que aporti alguna cosa sobre ell. No sé si ho aconseguiré. Començarem per una posada en context, seguida d'una síntesi dels fets.

La planta d'energia nuclear de Three Mile Island és una planta situada en una illa artificial, Three Mile Island, al riu Susquehanna, prop de Harrisburg, Pennsilvània. Amb 715 km de longitud i 71.225 km2 de conca, el riu Susquehanna va des de l'estat de Nova York fins a la badia Chesapeake, a Maryland, i és un dels rius principals de l'est dels EUA. Pel que fa a Harrisburg, és una ciutat petita, de 47.148 habitants censats el 2008, i és coneguda principalment per l'accident nuclear del qual avui parlem. És situada 169 km a l'oest-nord-oest de Philadelphia.

La planta tenia dos reactors nuclears d'aigua pressuritzada, anomenats TMI-1 i TMI-2. El TMI-2 va ser el que va patir la fusió parcial el març del 1979, i fou clausurat. La planta va iniciar la seva activitat el 1974, té una potència actual de 802 MW i tenia llicència d'actuació fins el 2014, però a l'octubre del 2009 se li va estendre fins al 2034.

A les 4 de la matinada del 28 de març del 1979 es va produir una fallada en el circuit refrigerant secundari de la planta. Les bombes primàries d'alimentació d'aquest circuit van deixar de funcionar per una avaria mecànica o elèctrica. Això va provocar una apagada automàtica de la turbina i el reactor. El circuit secundari ja no estava evaquant calor del primari, i això va provocar un augment de la temperatura i la pressió en aquest. Per limitar aquesta pressió, la vàlvula de descàrrega de pressió es va obrir. La vàlvula s'hauria d'haver tancat després d'alliberar pressió, però no ho va fer. Els indicadors no van mostrar aquest fet als operaris, malgrat que haurien d'haver-ho fet. La pressió va continuar caient. Mentrestant, es va produir un altre problema: després d'una prova feta 48 hores abans, la vàlvula del sistema d'aigua d'emergència s'havia deixat erròniament tancada; això va impedir que aquest sistema entrés en acció. 8 minuts després de l'inici de l'accident es va descobrir que la vàlvula estava tancada. Es va obrir, i el sistema d'emergència va començar a actuar correctament.

A mesura que l'aigua feia la seva acció refrigerant, bullia en determinats punts, formant-se buits (bombolles de vapor). Aquestes van causar que l'aigua es redistribuís i el pressuritzador s'omplís completament. Això va provocar una lectura incorrecta de que el sistema era ple d'aigua, i se'n va deixar d'introduir. 80 minuts després de l'inici de la pujada de temperatura, les bombes van començar a vibrar per cavitació de vapor. Es van tancar i es va creure que la circulació d'aigua continuaria per convecció. El vapor, però, va embussar el circuit primari, l'aigua va deixar de circular, i degut a això es va reescalfar convertint-se en més vapor. 130 minuts més tard de la primera fallada, la calor i el vapor van conduir a una reacció entre l'hidrogen, gasos radiactius, i el zirconi de les barres de combustible. El contenidor del reactor es va trencar, i el líquid refrigerant, radioactiu, es va escapar a l'edifici de contenció.

A les 6 de la matinada hi va haver un canvi de torn. La situació era delicada i encara no es coneixia amb exactitud. Es va observar la temperatura excessiva als dipòsits d'aigua, i es va utilitzar una vàlvula de reserva per disminuir la pressió del líquid refrigerant. En realitat s'estava perdent líquid del llaç primari (se'n portaven perduts ja més de 1.100 m3). 165 minuts després de l'inici del problema es va detectar un nivell de radiació per sobre del permès al circuit primari. A la sala de control encara no es sabia, però degut a la formació de vapor la meitat del nucli havia quedat sense aigua que el refrigerés. A les 7 hores de l'accident inicial i després de mesures manuals, es va començar a afegir aigua nova. A les 9 hores hi va haver una explosió d'hidrogen dins el reactor, que no fou detectada. A les 16 hores les bombes del circuit primari es van posar en marxa de nou i la temperatura va començar a baixar. Una gran part del nucli s'havia fos o vaporitzat, i durant la setmana següent es van anar evaquant a l'atmosfera l'hidrogen i el vapor del nucli. S'estima que es van alliberar uns 2,5 milions de curis de radioactivitat.

28 hores després de l'accident William Scranton III, el vicegovernador, va aparèixer a la televisió per afirmar que el propietari de la planta havia assegurat que "tot està sota control". Hores més tard Scranton va canviar les seves declaracions, admetent que la situació era "més complexa que el que la companyia ens havia fet creure de bon començament". Les informacions sobre fuites radioactives no eren unívoques. Les escoles van tancar i es va demanar als residents de romandre dins les seves cases. Els grangers van rebre instruccions de mantenir el bestiar tancat i donar-los menjar emmagatzemat.

El governador Dick Thornburg va recomanar l'evaquació de les dones embarassades i els nens de curta edat en un radi de cinc milles de la central. En qüestió de dies, 140.000 persones havien abandonat la zona (la majoria d'ells cap a la ciutat veïna de Hershey, que va patir pluja radioactiva).

Estudis posteriors han mostrat que més de la meitat del públic nord-americà avalua com a deficients les informacions rebudes sobre l'accident.

Pel que fa a les conseqüències en salut, els estudis oficials estimen que la radiació addicional rebuda per persona equival a un terç de la radiació natural rebuda durant un any. Amb aquestes dades i els models de previsió s'han estimat 1 o 2 morts addicionals per càncer en una àrea de 10 milles al voltant de la central. Altres estudis no han estat capaços de demostrar de forma irrefutable conseqüències més severes.

Cal citar però l'estudi People Died at Three Mile Island, de Harvey Wasser, que recull nombroses evidències concretes que apunten a que sí que hi va haver un número significatiu de víctimes. Diu Wasser:

"Les dades descobertes pel Dr. Ernest Sternglass, radiòleg de la Universitat de Pittsburgh, i els estadístics Jay Gould (ja mort) i Joe Mangano de Nova York han donat lloc a sòlides afirmacions dels principals impactes en la salut pública. El treball en curs per Sternglass i Mangano indica clarament que alliberaments "normals" d'emissions radioactives, de magnitud molt menor que els de TMI, segueixen tenint efectes catastròfics a les poblacions locals.

L'evidència anecdòtica entre la població local ha estat devastadora. Un gran nombre de residents de Pennsilvània central va patir lesions a la pell que van esclatar després de ser a l'aire lliure mentre la pluja radioactiva queia sobre ells. Molts ràpidament van desenvolupar tumors grans, visibles, problemes respiratoris, i un sabor metàl lic a la boca que coincidien amb l'experimentada per alguns dels homes que va llançar la bomba sobre Hiroshima, i que van ser exposats als assaigs nuclears al Pacífic Sud i Nevada. (...)

La meva investigació en TMI també va descobrir una plaga de mort i malaltia entre els animals silvestres de la zona i els animals de granja. Ruscos sencers van morir immediatament després de l'accident, juntament amb una desaparició d'aus, moltes de les quals van ser trobades mortes escampades a terra. Una sèrie d'animals malformats han nascut i mort, inclosos gatets que no podien caminar i un gos sense ulls. Les taxes de reproducció de les vaques i cavalls de la regió es van desplomar."

El fet que haguessin passat 22 anys des del darrer gran accident conegut (Windscale; Kyshtym era un misteri), i que aquest s'hagués produït amb una tecnologia en teoria més moderna i segura, va generar un gran debat entre els experts. Es va estudiar amb molt de detall la cadena d'errors i imprecisions que havia portat a l'accident, i es va canviar la formació dels tècnics en conseqüència.

En ocasions s'ha considerat Three Mile Island com el primer accident nuclear greu de la història. Això no és correcte, però. En el moment en què succeí ja s'havien produït com a mínim un altre accident més greu, l'esmentat de Kyshym (1957), amb un nivell 6 en l'escala INES (Escala Internacional d'Events Nuclears); i dos del mateix nivell que TMI, el 5: Windscale (1957) i un altre accident a Chalk River, Ontario, Canada, del 12 de desembre del 1952, i que no ha estat comentat abans perquè no n'he tingut referències fins ara.

La meva intenció en aquesta sèrie d'articles era comentar tots els accidents de nivell INES 5 o superior. Falten encara el comentat accident de Chalk River, i l'accident nuclear més greu de la història, succeït després de TMI: Txernòbil (1987), de nivell INES 7. També tinc previst parlar dels accidents de radiació, amb atenció especial al de Goiânia (Brasil) del 1987, i dels accidents nuclears i de radiació succeïts a Espanya.
___

[1] Els articles de Wikipedia en espanyol i anglès n'aporten informacions i referències abundants. L'article en anglès inclou una interessant selecció d'enllaços externs.

10 d’octubre 2010

"Steady-State Economics" (Herman E. Daly, 1977)

D'entre el pitjor del llegat que ens deixaran els recents temps de trasbalsos econòmics en destaca una conseqüència particularment negativa: la consolidació del domini aclaparador que ha assolit el vocabulari capitalista en la societat. En concret un dels seus conceptes-fetitx fonamentals, el creixement econòmic, és vist com una necessitat absoluta, indiscutible, com si la seva raó fos objectiva, com si d'un principi físic es tractés. Una majoria d'organitzacions que es consideren d'esquerres pensen que efectivament recuperar el creixement del PIB és imprescindible, i es limiten a reclamar un millor repartiment dels beneficis empresarials i una menor desigualtat entre les rendes. I tots els partits polítics amb representació parlamentària a casa nostra, i els qui aspiren a tenir-la, prometen la recuperació del creixement del PIB com aquell elixir màgic que ens curarà tots els mals.

Jo dic que estic en contra del creixement econòmic com a objectiu polític en les societats avançades.

Espero poder dedicar més temps a desenvolupar aquest important punt, i de fet penso que ja ho he fet en parlar de Guy Debord i la Internacional Situacionista. Com podria defensar el creixement de l'economia, algú que de forma declarada persegueix la destrucció de la societat espectacular-mercantil?

Abans, però, m'agradaria fer una mica d'història. El creixement econòmic no només l'han atacat els enemics de la mercaderia. L'ecologisme (en un sentit ampli) té una llarga tradició de crítica de l'impacte ambiental de l'activitat econòmica, sense necessitat de recórrer a referents d'arrel marxista. Avui parlaré, doncs, dels plantejaments que rebutgen l'actual economia capitalista sense rebutjar l'economia en la seva totalitat. Per fer-ho prenc com a referència una de les obres cabdals de la crítica al creixement econòmic, que vaig llegir fa temps i que durant uns anys em va influenciar molt. Recupero aquí parts d'un text previ sobre el tema.

Herman E. Daly descrivia en el seu llibre Steady-State Economics (1977) una trampa oriental per a micos que consistia en una gàbia amb una petita obertura, que permetia tot just el pas de la mà d'un mico quan aquesta estava buida. El caçador col·locava dins la gàbia un piló d'arròs, la deixava a terra al mig d'un petit camí, i restava amagat i a l'aguait. Quan passava un mico i trobava la trampa, se sentia atret per l'arròs, posava la mà a la gàbia i n'agafava un grapat, però aleshores no li era possible treure'l amb el puny tancat. Tot i així, el mico no volia renunciar de cap manera a l'arròs cobejat, i en lloc de deixar-lo anar, s'entestava a mantenir-lo ben agafat, de manera que permetia que el caçador el capturés a ell. Daly considerava aquesta trampa una bona representació de com la nostra societat resta atrapada a causa del seu propi desig de creixement econòmic.

Paral·lelament a l'evolució de l'ecologisme van anar avançant les visions econòmiques crítiques que donaren lloc a l'actual economia ecològica (entesa plenament com a tal des dels anys 80). Mishan el 1967 desenvolupava una teoria del benestar que va motivar la seva crítica a la necessitat de creixement econòmic, indicat els efectes indesitjables que l'acompanyen. Meadows i d'altres per al Club de Roma el 1972 parlen de la necessitat de posar límits al creixement. Daly el 1977 (obra citada) estudia aquest límits i desenvolupa la seva coneguda proposta d'una economia de estat estacionari, en la qual la població i el capital econòmic es mantindrien constants; la veurem amb mes detall. Hueting el 1980 estableix un lligam conceptual entre el creixement econòmic i la pèrdua de funcions ambientals. En els anys vuitanta l'economia ecològica va aprofundint i enriquint les seves aportacions, fins arribar al bagatge teòric actual, que és certament molt avançat respecte a la realitat política.

Tornem a la seminal obra de Daly per veure com ja donava un enfocament econòmic alternatiu a la interessada abstracció macroconòmicra clàssica. Daly deia per començar que en ser l'economia un subsistema de la biosfera, la qual era finita, no podia créixer indefinidament. Malgrat ser una obvietat, aquest argument combat la pretensió d'immaterialitat de les variables econòmiques productivistes, la creença que el "producte" o el diner pot créixer indefinidament tot i que l'aigua i les hectàrees de camp no puguin fer-ho.

Daly distingeix entre l'estoc (l'inventari total dels béns de producció, béns de consum, i cossos humans; el conjunt de tots els objectes físics capaços de satisfer els desitjos humans i subjectes a propietat), el servei (la satisfacció experimentada quan els desitjos son satisfets, la qual es proporcionada per l'estoc; la quantitat i qualitat d'aquest determina la intensitat del servei; no hi ha unitat de mesura del servei, però cadascú de nosaltres en tenim una percepció clara) i el transflux (el flux físic entròpic de matèria-energia de les fonts de la natura, a traves de l'economia humana, i de nou cap a la natura, que és necessari pel manteniment i renovació dels estocs). L'estoc no és ni un benefici ni un cost, però tant els beneficis com els costos són funció dels estocs. Diu Daly que "El PNB és un flux i doncs és irrellevant per a l'economia en estat estacionari, però donat que en bona mesura reflecteix el transflux, aleshores una política de maximització del PNB implicaria maximitzar un cost".

Daly conclou amb una frase capital: "Una riquesa suficient, eficientment mantinguda i assignada, i equitativament distribuïda –no una producció màxima- és l'objectiu econòmic adequat".

Les conclusions de Daly ens mostren la principal força i també la més gran limitació de les teories de l'economia ecològica. Per una banda ens fan ser conscients que cal passar d'una economia del cowboy (que no coneixia límits) a una economia de la nau especial, per una pura qüestió de supervivència. I és sens dubte positiva (si bé no ha tingut pràcticament cap efecte en les masses) la seva crítica dels indicadors econòmics. D'altra banda, en confiar les seves conclusions a un subjecte inexistent, aquell qui en teoria hauria de replantejar-se el creixement econòmic, demostren la seva pròpia feblesa.

En efecte, l'actual sistema econòmic dóna un nou significat a la dita "quan truquen a baix, a dalt no hi ha ningú": tothom és ara permanentment a baix, i és allà on d'una forma concretament racional (la persecució del benefici) però globalment irracional es determinen les conductes col·lectives. No hi ha cap àrbitre que pugui xiular el final del capitalisme. Per més demostracions matemàtiques que es facin de que anem cap a l'abisme, no serviran de res si no descobrim qui és el conductor. Si no descobrim que el conductor no és tal subjecte separat, sinó que tenim bocins seus repartits, desintegrats, entre tots nosaltres.

13 de setembre 2010

Vaga general

El proper dimecres 29 de setembre hi ha convocada una vaga general. Els sindicats CCOO i UGT van presentar la convocatòria oficial el passat 29 d'agost.

Comprenc la motivació de la vaga general. Estic d'acord amb una bona part dels arguments exposats pels sindicats, com també vaig estar d'acord en les raons exposades en la vaga del sector públic del passat 8 de juny (excepte en la seva acceptació del concepte cíclic de "crisi econòmica" com a forma de referir-se als períodes de decreixement del PIB). Encara recordo els arguments exposats en un full informatiu pels treballadors del CAP Vila Olímpica, on casualment jo tenia visita programada aquell dia:

Els treballadors del CAP igual que tots els treballadors sanitaris del conveni XHUP ja fa 2 anys que tenim el sou congelat. Tot i això hem procurat mantenir la qualitat assistencial.

Actualment estem vivint una de les pitjors crisis de la història i el nostre govern ha decidit rebaixar-nos el sou un 5% més.

Nosaltres assumim que en temps de crisis cal ser solidaris, però volem manifestar:

- Que
no som funcionaris

- Que la crisi
no l'hem generada el personal sanitari ni altres empleats públics i tampoc els pensionistes o els dependents...

- Que la retallada
no és només de sous, sinó també de serveis.

- Que hi ha moltes altres mesures que també s'haurien d'aplicar per millorar la crisi...

Finalment volem manifestar que seguirem mantenint el nostre compromís per garantir una atenció primària de qualitat.

Esperem la seva comprensió i col·laboració.


Moltes gràcies

Treballadors del CAP Vila Olímpica


Sempre he pensat que la retallada de sous a treballadors del sector públic (funcionaris o bé amb contractes temporals de mesos) era inacceptable. Em sembla al·lucinant que un partit al govern prengui una mesura així i el govern no sigui tombat. Em semblaria totalment forassenyat que un sol d'aquests treballadors del sector públic donés el seu vot a qui l'ha estafat d'una manera tan vil, mesquina i rebutjable.

De la mateixa manera, els pensionistes han vist congelada la seva prestació mensual d'una forma, també, totalment injustificable. És insòlit que aquestes mesures rebessin en el seu dia l'aprovació al Congrés dels Diputats. Es tracta d'una espoliació en tota la regla que només pot merèixer el rebuig més absolut.

Es parla de necessitat de limitar la despesa. Però al mateix temps el govern ha gastat milions en participar en l'Expo celebrada al país més autoritari de la història dels que han celebrat aquest esdeveniment: la Xina. Res no ha impedit que el pressupost se n'anés en això, com abans, amb el "Plan E", es va gastar en posar gespa artificial a camps de futbol de terra, o a construir rotondes.

La despesa, evidentment, ha de tenir els seus límits, però que aquests s'apliquin als salaris i les pensions mentre es perpetuen les despeses en publicitat, imatge, campanyes i estudis de tot tipus, etc., és senzillament una estafa, que no mereix res més que el menyspreu i el rebuig més absoluts. Que aquestes mesures fossin aprovades (recordem-ho: 169 vots favorables del grup parlamentari del PSOE, inclosos 25 diputats catalans; i 13 abstencions decisives de diputats de CiU, UPN i Coalición Canaria) demostra a quin nivell de desvergonyiment ha arribat la classe política que tenim, i també fins a quin punt han arribat a pensar que els ciutadans podien empassar-se les seves trampes. De moment, i a falta que els ciutadans tornin a votar, han tingut raó: la societat, majoritàriament, ha rebut amb una barreja d'indiferència i resignació les mesures preses, com si fossin un mal inevitable.

Amb aquest panorama, quan va arribar la reforma laboral ja feia temps que jo considerava, com segueixo considerant, que és necessari expulsar del poder el PSOE i tots aquells que han recolzat les seves mesures simplistes, superficials i improvisades i el seu capitalisme beneit; naturalment, sense que això vulgui dir donar suport a aquells qui, en allò fonamental, pensen igual.

Dit això, no faré vaga.

En primer lloc, aquesta política del PSOE (i dels seus socis) no és fruït de la casualitat. En un món dominat per la imatge, els partits, especialment durant el cicle d'expansió econòmica, es presentaven a les eleccions prometent tota mena de coses, en una competició sense fi per augmentar la despesa pública. Ajuts a la compra de pisos, de cotxes, al lloguer, a les empreses, a la premsa, estudis, campanyes, fulletons, revistes, publicacions, vídeos, festes, ambaixades, xecs per als nens, 400 euros per a cada contribuent... l'espiral no tenia fi, i fins al darrer moment es va mantenir aquesta filosofia: injectant diner públic arreu, s'estimulava la continuació del cicle de creixement sense fi, la falsa utopia de tots els governants. Patètic, però cert. En aquell moment, criticar el paper de l'Estat com a "impulsor" de l'economia mitjançant la seva despesa era navegar contra corrent, era gairebé una heretgia.

S'hauria d'haver castigat aquest discurs i aquesta manera de fer, abans que canviés el cicle econòmic a curt termini. En aquell moment, però, ningú no estava disposat a frenar la roda en el seu pendent forassenyat cap a l'abisme. Els mateixos ciutadans que haurien d'haver castigat els seus polítics irresponsables no només els seguien votant, sinó que a més s'hipotecaven al 110% del cost absurd, ridícul, d'un habitatge en propietat que era una bomba de rellotgeria activada sobre les seves finances personals. No té sentit esperar ara miracles d'una societat que fins avui ha actuat d'una manera tan estúpida.

Una segona raó m'ha fet decantar per no fer vaga. Jo les vagues generals les reservaria per situacions més extremes, més greus, que potser arribin en un futur. Per quatre retallades més dels mateixos de sempre no val la pena compartir una manifestació amb una majoria dels qui els han votat. Mentre aquests governants o uns de pitjors mantinguin un suport majoritari, una vaga general serà per força inefectiva.

El domini dels arguments economicistes, de la lògica de la mercaderia i el capitalisme, sobre les nostres vides, es manifesta en tots i cadascun dels dies que vivim en aquesta societat; i sense sotmetre'l a crítica i finalment superar-lo, no hi ha possibilitat de sortir de la greu crisi social i ecològica en què ens trobem des de fa dècades. Està en les nostres mans superar-ho; només que les nostres mans, a dia d'avui, no s'uneixen en aquesta difícil tasca.

26 d’agost 2010

"La insurrección que viene" (Comité Invisible, 2007)

El novembre del 2008 la policia francesa va detenir en una espectacular operació els nou de Tarnac, un grup de pressumptes sabotejadors anarquistes. Se'ls imputà haver inutilitzat uns 160 trens, causant així una cascada de retards a la xarxa ferroviària francesa. Foren acusats d'"associació criminal amb l'objectiu de fer actes terroristes", i part de l'evidència que contra els imputats recull el sumari és el text que avui comento, del qual la policia els considerà autors (més en concretament centrà aquesta acusació en un d'ells, Julien Coupat; ell nega aquest fet). El text, publicat originalment a França l'any 2007 i signat per un desconegut "comitè invisible", certament podria ser un element d'imputació, donada la seva defensa sistemàtica del trencament amb la legalitat i l'enfrontament contra l'estat. Tot seguit el comentaré sense fer cap judici sobre si els nou de Tarnac són culpables dels sabotatges o si Julien Coupat és l'autor del llibre; dues qüestions que ni sé, ni m'importen.

Ens trobem davant d'un pamflet comunista que ha esdevingut bastant popular, probablement per l'impacte mediàtic dels fets esmentats. Se'n va fer una lectura pública per lliure a locals comercials de Nova York (vull creure que no completa) que causà un cert rebombori. Enguany és habitual trobar una petita pila d'exemplars de l'edició espanyola a la secció de "moviments alternatius" de les llibreries, les mateixes on és difícil veure junts més d'un o dos llibres de Guy Debord; fins i tot, a diferència del que passa amb alguns textos que he comentat recentment, aquest no serà l'únic comentari en català que es pugui trobar sobre el llibre. L'atenció que ha desvetllat es deu, així doncs, més al context que no a un text que per si mateix no la mereixeria.

El llibre està dividit en una primera part d'atac contra el sistema actual, se suposa que organitzada en petits capítols (anomenats, no sé per què, "cercles") que carreguen contra diferents conceptes: el jo, la família, el treball, etc.; i una segona part en què s'apunta molt desordenadament quina forma podria tenir aquesta insurrecció "que ve".

Penso que discurs (el text sembla sovint la transcripció d'una improvisació oral) conté esbossos d'algunes idees interessants, perduts enmig d'una successió bastant indigesta de paraules confuses, simplistes o directament absurdes. Interessants no vol dir, però, originals: la "crítica" (aquí rebuig frontal) del treball i l'economia, així com de la divisió capitalista entre el món econòmic i el "medi ambient", estan millor desenvolupades en altres textos, i sobretot serveixen de poc quan quan queden submergides en una lletania que ho rebutja tot, incloses totes les "organitzacions", els horts comunitaris i els partidaris del decreixement.

De fet la decepció que provoca la lectura del llibre és en bona part deguda a les seves greus mancances metodològiques. Es declara que es vol descriure la forma de vida actual al món capitalista de forma que, amb la simple exposició de l'"evidència", quedi clara la necessitat de rebutjar-lo globalment; però l'actitud de "llest de la classe" revolucionària, que mostra indiferència quan no rebuig cap a altres recerques de vies alternatives, junt amb l'absència d'arguments sòlids, converteix la lectura en bàsicament inútil.

La complicitat amb pràcticament qualsevol acció il·lícita i l'èmfasi en l'oposició a la policia resulten particularment irritants. En aquesta línia, un detall especialment significatiu és el concepte de terrorisme, que tres de quatre vegades que apareix al text ho fa entre cometes. Per molt que el terrorisme no pugui ser definit de manera absoluta, i que hagi estat utilitzat, a Rússia i vés a saber on més, des de l'estat com a eina en la lluita pel poder, això no justifica un relativisme o una negació del concepte en la seva totalitat.

Quan un text té la poca vergonya d'afirmar coses com "Además del RMI, existen los subsidios, las bajas por enfermedad, las bolsas de estudios acumuladas, las primas obtenidas por los partos ficticios, los tráficos y muchos otros medios que nacen de cada cambio del control", només pot ser útil per a qui vulgui estar al marge del sistema, però xuclant il·lícitament de les seves mamelles. No sembla una estratègia gaire sòlida. Sens dubte, pot servir a petita escala: molt sovint les cases okupes punxen l'electricitat; però globalment viure parasitant el sistema no és una alternativa a ell.

Que alguns hagin qualificat aquest text de "postsituacionista" demostra que no han entès res, o bé que tenen en ben poca estima els situacionistes. Si en alguna cosa les seves teories són aplicables a aquest text és, en opinió meva, per rebutjar-lo. Quan sota una aparença que vol ser atractiva, és a dir, tenir valor de canvi, hi ha un contingut buit o fals, parlem d'imatge, la forma avançada de la mercaderia l'acumulació de la qual mediatitza les relacions socials donant lloc a la societat de l'espectacle. Mal que pesi als qui donarien per bo qualsevol crit de ràbia contra aquesta societat, la mitja veu distanciada i monòtona del present text s'enquadra perfectament en l'espectacle de la revolució, més que no en l'arrel de la revolució mateixa. Si aquests són els enemics del capitalisme, els seus guardians poden dormir tranquils.

___

Altres fonts:

11 d’agost 2010

"No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega" (Manuel de Pedrolo, 1984)

"- Sembla un altre món -digué la Dula.

Ho era. No ens arribava cap remor que no fos animal o provocada per un hàlit de vent que movia les fulles o feia fregar l'un contra l'altre els tanys de les mates cremades per migdiades ardents i llargues, quan tot reposa més i tot que ara, camí de mitja nit, quan a la fi vam sentir, enllà de la clapa d'alzineres, al capdavall de tot de la fondalada que s'hi obria, el pas d'un tren, ràpid i monòton, darrera l'estrèpit del qual la quietud va créixer i l'aire, semblà, s'immobilitzava."

L'anhel de llibertat és present en tot allò que conec de l'obra de Manuel de Pedrolo. El trencament de les normes socialment establertes i la rebel·lió contra un poder opressor són un tret característic de molts dels seus personatges. El pensament lliure, que recel·la dels esquemes coneguts; una vida diferent, un altre món.

A "No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega" hi trobem tres joves la relació entre els quals no queda clara en un principi; el narrador en el primer bloc és un d'ells i s'hi refereix pels noms com si els coneguéssim de tota la vida. La senzilla història, que coneixerem explicada des de diferents moments i punts de vista parcials, sembla començar en un acte irreverent en una petita església de barri, que porta els joves a entrar en contacte amb una valuosa figura anomenada la Verge dels Llavis. A partir d'ella coneixerem altres personatges fora del comú, a cavall entre la terra dels morts i la dels vius.

Al nostre temps li agraden els arguments espectaculars, amb acció, perills i aventures. Però per a Pedrolo l'aventura és viure, fent el propi camí, sense pors ni renúncies. És el l'abandonament de la societat, en els marges, en la natura, on flueix la vida; així la descobrirem, escolant-se entre els rierols, basses, camins i arbredes que envolten una petita casa als afores de Tàrrega. Allà la veu narrativa trobarà un nou to, l'aire serà pur i es diran coses veritables. "En el món realment invertit, allò veritable és un moment d'allò fals." Els canvis de punt de vista poden ser entesos, doncs, com una forma de recerca, o com una invitació a canviar la nostra manera d'enfrontar-nos a la realitat.

En tancar les fulles d'aquest petit llibre sento que, si bé la història ha acabat, alguna cosa dels colors, els sons i les olors de l'Ofegat es queden amb mi.

11 de juliol 2010

"In girum imus nocte et consumimur igni" (Guy Debord, 1978-1999)

"In girum imus nocte et consumimur igni", Guy Debord, Gallimard, París, 1999. Edició en espanyol d'Editorial Anagrama, 2000. Traducció de Luis Andrés Bredlow.

"Así pues, dado que el público de cine ha de pensar ante todo en unas verdades tan duras, que tan inmediatamente lo conciernen y que tan generalmente se le ocultan, no se puede negar que una película que le haga de una vez el rudo favor de revelarle que su mal no es tan misterioso como cree y que tal vez no sea ni siquiera incurable, con tal que sólo consigamos un día la abolición de las clases y del Estado; no se puede negar, digo, que semejante película tiene mérito por lo menos en eso. No tendrá otro."

Guy Debord va filmar In girum imus nocte et consumimur igni entre el 1977 i el 1978. Estava pensat per ser el seu últim film, i en ell exhaureix tot allò que considerava que podia extreure d'aquest format.

El cinema com a obra d'art, a l'igual que qualsevol altra producció artística separada, no interessava Debord. Ell només va fer pel·lícules per demostrar que ja no es pot fer cinema; que cal superar el cinema per superar així no només el contingut sinó també la sintaxi de l'espectacle. I això és el que Debord vol dir als espectadors:

"He aquí lo esencial: este público tan enteramente privado de libertad y que lo ha aguantado todo, merece menos que ninguno ser tratado con miramientos. Los manipuladores de la publicidad, con el cinismo tradicional de quienes saben que la gente se ve llevada a justificar las afrentas que no venga, le anuncian hoy en día tranquilamente que "cuando se ama la vida se va al cine". Pero esta vida es tan poca cosa como este cine; de ahí que sean efectivamente intercambiables de modo indiferente."

Debord fa efectivament un film que està "per sobre de tota crítica possible", donat que no admet la contemplació passiva de la seva obra ni, naturalment, cap judici "crític" que es pugui desprendre d'aquesta contemplació. Perquè Debord ataca l'actitud contemplativa mateixa, que és a l'arrel de l'espectacle: les masses miren el producte de les seves pròpies accions i hi veuen un moviment aparentment autònom, que escapa al seu control.

El menyspreu absolut de Debord cap a la crítica professional publicada a la premsa, a qui Debord considera una fidel servidora de l'espectacle i per tant una mentidera útil, porta l'autor a incloure en la part final del llibre un recull de ressenyes crítiques publicades sobre "In girum...", les quals molt majoritàriament només demostren la immensa estupidesa dels qui les van escriure. Una venjança cruel, rescatar aquesta "basura y escombros" (és el títol que Debord posa a aquesta part) de l'oblit al qual estava expressament destinada.

Una prova de fins a quin punt Debord menyspreava la imatge és que va decidir publicar el llibre aquí comentat, incloent només el text de la pel·lícula [1]: "las meras palabras serán, sin embargo, instructivas, con tal de añadirles de algunas notas que ayuden a entenderlas", comenta en la primera nota a peu de pàgina. "¡Qué respeto infantil por las imágenes!", exclama més endavant, referint-se al cinema corrent de la seva època (com, de fet, el de totes). Més endavant escriu:

"Nunca se ha visto derrumbarse ningún error por falta de una buena imagen. Quien crea que los capitalistas están bien preparados para administrar cada vez más racionalmente la expansión de su felicidad y los variados placeres de su poder adquisitivo, reconocerá aquí unas cabezas competentes de hombres de Estado; y quien crea que los burócratas estalinistas constituyen el partido del proletariado, verá allí unas hermosas cabezas de obreros. Las imágenes existentes no demuestran sino las mentiras existentes."

Si en anteriors pel·lícules de Debord el tema havia estat l'espectacle, aquí es parla de la vida real i més concretament dels intents de transformació d'aquesta (de destrucció de la societat de l'espectacle, per ser precisos) dels situacionistes. Debord parla, en definitiva, d'allò que van fer ell i els seus amics. En efecte, després de menysprear el seu públic, Debord passa a repassar la seva segona meitat del segle XX, amb el to líric característic de l'autor.

"Es un momento hermoso aquel en que se pone en marcha un asalto contra el orden del mundo."

No m'estendré en detalls sobre aquesta part. La història és coneguda. "No hi havia èxit ni fracàs per a Guy Debord i les seves desmesurades pretensions", es diu en un moment. I així és, perquè no hi ha èxit quan la societat de l'espectacle està ara més consolidada (i també més degradada); i no hi ha fracàs quan, en un món realment invertit, allò veritable és un moment d'allò fals; i s'han aconseguit dir tantes veritats, i tan importants.


[1] La pel·lícula pot ser vista a http://www.ubu.com/film/debord_ingirum.html, i d'altres de Guy Debord a http://www.ubu.com/film/debord.html.

05 de juny 2010

Estem pagant la seguretat del Club Bilderberg?

He enviat aquesta pregunta a la Generalitat de Catalunya, demanant un aclariment sobre els costos públics de l'operatiu de seguretat desplegat amb motiu de la celebració d'una reunió privada, el Club Bilderberg, a Sitges. Es poden enviar preguntes a la pàgina Contacteu amb la Generalitat.

Senyors,

He llegit la denúncia d'un Sindicat de Mossos d'Esquadra segons la qual es criticava l'"injustificat malbaratament" de diner públic destinat a preservar la seguretat del Club Bilderberg, que aquests dies celebra la seva reunió anual a Sitges.

S'ha dedicat diner públic a garantir la seguretat en aquesta reunió privada? El servei és evident que ha existit i ha tingut un cost. Quin ha estat aquest cost? Els participants, el Club Bilderberg, han pagat aquest cost, o part d'ell? O bé ha sortit íntegrament dels comptes públics?

Actualització (29 de juny del 2010)

La Generalitat de Catalunya em va respondre donant-me l'adreça dels Mossos d'Esquadra i indicant-me que preguntés a aquest cos. És a dir, com és típic en una institució burocratitzada i poc eficient, em van dir a mi que consultés a un dels seus òrgans subordinats, en lloc de gestionar-ho ells i donar-me la resposta.

Vaig escriure un correu electrònic a l'adreça dels Mossos d'Esquadra que se'm va facilitar. Passats uns dies, vaig rebre la resposta:
En resposta a la vostra consulta us informem que la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra és el cos policial competent en matèria de seguretat ciutadana i ordre públic. L’objectiu del dispositiu realitzat per donar cobertura a aquest esdeveniment és el de vetllar i garantir la seguretat i l’ordre públic, així com la de gestionar també les afectacions a la via pública que produeixen els diferents esdeveniments que es celebren arreu de Catalunya, com poden ser la celebració d’un gran premi de motociclisme, la festa de la Patum de Berga, la realització d’alguna etapa del Tour de França, la volta ciclista a Catalunya, els actes de celebració d’algun títol aconseguit per un club esportiu o qualsevol altra esdeveniment de caràcter social, cultural, polític o esportiu que requereixi la cobertura policial.

Pel que fa al finançament del dispositiu Bilderberg, se segueix el mateix procediment que amb d’altres esdeveniments, com els que ja hem comentat, i no es faciliten dades sobre efectius ni de costos.
Dues coses val la pena destacar d'aquest text. En primer lloc, s'equipara una reunió privada sense cap interès social i de la qual els ciutadans només en rebem molèsties a l'hora de circular lliurement per Sitges, amb una festa tradicional com la Patum o un acte com el Tour de França, que sí que es pot anar a veure lliurement si així es desitja; que no interessarà tothom, però sí que pot interessar a uns quants.

En segon lloc se'm comunica que la política és de no donar xifres de costos. En aquestes condicions no es pot valorar amb rigor l'actuació dels Mossos i per tant tampoc la del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació del qual depenen.

La Generalitat ha establert un canal d'informació al ciutadà a través d'internet. És una experiència molt interessant; llàstima que la informació que el ciutadà demana, la Generalitat no vol facilitar-la.

17 de maig 2010

L'accident nuclear de Windscale (Regne Unit, 10 d'octubre del 1957)

L'objectiu d'aquesta sèrie d'articles no és, ni molt menys, comparar competitivament les diferents formes de producció industrial d'energia. Els accidents nuclears no són de naturalesa diferent a d'altres accidents industrials. Simplement eleven la categoria del risc. Però això encara no ha estat entès per la majoria de la societat en totes les seves conseqüencies.

Penso que ens pot ajudar a conèixer-nos més el coneixement d'alguns dels fets més foscos de la nostra història recent; de la cara negativa del progrés, "danys col·laterals" de l'espiral tautològica de producció i consum de mercaderies.

Només onze dies després de la catàstrofe de Kyshtym, un altre accident seriós es va produir, en aquest cas, a l'Europa Occidental. L'incendi de Windscale, al Regne Unit, és un cas d'accident produït en un reactor nuclear que funcionava amb finalitats militars. Fou considerat l'accident més greu de la història de l'energia nuclear fins al de Three Mile Island del 1979, però això només fou així perquè el de Kyshtym havia estat mantingut en secret pel règim soviètic i per tant no era conegut pel públic.

Accident nuclear de Windscale
Seascale, Anglaterra, 10/10/1957; nivell INES 6

Després de la Segona Guerra Mundial, el 1946, els Estats Units van tancar el seu programa de producció d'armes nuclears a la participació de qualsevol altre país. Científics britànics havien participat anteriorment al projecte Manhattan, però des d'aquella posterior decisió el Regne Unit es va quedar sense soci en la producció d'armament nuclear.

D'aleshores ençà Windscale va ser la peça clau del govern britànic per a l'obtenció de la bomba nuclear. Dos reactors nuclears es van construir prop del petit poble de Seascale, Cumberland. En un primer moment van ser destinats a produir plutoni per a la bomba atòmica, i més tard, per satisfer les noves necessitats del govern, triti per a la bomba d'hidrogen.

Els reactors eren moderats per grafit i refrigerats per aire; una tècnica avui abandonada.

Quan el grafit és exposat a feixos de neutrons experimenta dislocacions a la seva estructura cristal·lina que produeixen l'alliberament de l'anomenada energia de Wigner, anomenada així en honor del físic hongarès Eugene Wigner, que la va descobrir. L'acumulació d'aquesta energia pot produir augments sobtats de temperatura al nucli. Els científics que van dissenyar els reactors de Windscale van observar amb preocupació algun d'aquests escalfaments, i van decidir controlar-los mitjançant un sistema molt simple: la recuita del grafit, escalfant-lo fins a 250 graus centígrads per afavorir un alliberament controlat d'aquesta energia. El propi reactor nuclear era la font d'energia utilitzada per a aquesta operació. Aquest sistema va servir per evitar l'alliberament incontrolat de l'energia de Wigner, però el reactor no havia estat dissenyat inicialment contemplant aquesta necessitat. A poc a poc es va anar observant que es feia més difícil alliberar l'energia, que la recuita s'havia de fer a més altes temperatures, i que quedaven bosses d'energia de Wigner no alliberades que representaven constantment un risc per a la instal·lació. En tractar-se d'una operació introduïda de forma improvisada, la recuita del grafit no era mesurada amb precisió i per tant el risc de sobreescalfament no controlat d'alguns punts era elevat. A més, l'urani metàl·lic utilitzat com a combustible comportava el risc d'incendiar-se si s'escalfava massa, cosa que no succeeix amb el diòxid d'urani utilitzat en els reactors moderns.

Amb el reactor de Windscale 1 produïnt triti (que requeria temperatures superiors a les de la prèvia producció d'urani, i per tant, més risc), el dia 7 d'octubre del 1957 els operaris van començar un cicle de recuita dels que es feien periòdicament. Per a això van abaixar la potència del reactor i la dels ventiladors de refrigeració. L'endemà van procedir a augmentar la potència del reactor per dur a terme la recuita. Al cap de poc van observar que l'energia de Wigner no s'estava alliberant com era precís. Per això van procedir a augmentar la temperatura. Les parts més calentes del reactor durant aquesta operació no estaven mesurades, i per tant els operaris no van observar res d'estrany. En realitat, l'accident ja s'estava començant a produir: parts indeterminades del nucli s'estaven sobreescalfant i els operaris no ho sabien i continuaven aportant calor al sistema, que semblava controlat segons les observacions que ells tenien. Alguna cosa va augmentar la calor i ells no ho van veure: l'informe oficial de l'accident parla d'una vaina d'urani trencada, un estudi més recent suggereix un cartutx d'isòtops de magnesi i liti; aquest element estrany va aportar energia addicional generant un augment de temperatura addicional que va provocar la combustió.

A primera hora del matí del dia 10 es va començar a sospitar que alguna cosa no rutllava. El nucli s'hauria d'haver anat refredant en finalitzar l'aportació externa d'energia feta durant el cicle de recuita, però en canvi es va observar que es mantenia calent. Un termoparell indicava fins i tot que la temperatura estava augmentant en aquell punt. Mentre això passava, els operaris van mesurar al final de la xemeneia de descàrrega nivells de radioactivitat que saturaven els seus aparells de mesura. En aquell moment es va declarar l'emergència.

Es va inspeccionar l'interior del reactor destapant una obertura de control, i es va observar que quatre barres de combustible estaven al roig viu. La situació estava fora de control i es corria el risc que les temperatures destruïssin la cuirassa del reactor.

Els operaris no sabien què fer per extingir el foc. En un primer moment van utilitzar aire. Això simplement va expandir les flames. Després van crear un tallafoc treient barres no incendiades, i tot seguit van intentar retirar algunes de les barres incendiades, sense èxit. A continuació van provar d'injectar-hi diòxid de carboni, també sense èxit.

Al matí del dia 11, onze tones d'urani estaven incendiades. Un termoparell va arribar a registrar 1.300 graus centígrads de temperatura al reactor i el risc de destrucció del contenidor biològic del reactor era extrem. Es va decidir córrer l'altíssim risc d'utilitzar aigua per apagar l'incendi. L'oxidació del metall fos en contacte amb l'aigua allibera hidrogen, que podria provocar una explosió en entrar en contacte amb l'aire entrant.

L'ús de l'aigua era una opció molt delicada, però no n'hi havia d'altra. Es van preparar una dotzena d'entrades d'aigua a la paret de càrrega del reactor. El cap del reactor, Tom Tuohy, va ordenar que tothom abandonés el lloc excepte ell mateix i el cap dels bombers. Es va tancar tot l'aire de ventilació i refrigeració. Tuohy es va situar al capdamunt del reactor i va ordenar que s'obrís l'entrada d'aigua. Des de la seva posició vigilava per les obertures de control qualsevol signe de que es pogués estar produïnt una reacció d'hidrogen. En un moment donat el reactor va xuclar les pròpies obertures, impedint d'obrir-les des de l'exterior, en un intent d'agafar aire per continuar amb la combustió. Finalment, Tuohy va aconseguir obrir la finestra d'inspecció i va comprovar que el foc s'estava començant a extingir.

Es va mantenir l'aigua durant 24 hores, fins que el reactor s'hagué refredat.

L'accident va alliberar entre 3.700 i 7.400 megabecquerels de iodi-131, i uns 370 megabecuqerels de cesi-137, a l'atmosfera. El iode-131 té un període de semidesintegració de tot just 8 dies, és a dir, no és un contaminant radioactiu de llarga durada, però el cos humà l'absorbeix i s'acumula a la tiroides. S'estima que l'accident va generar aproximadament 240 càncers de tiroides entre la població de la regió contaminada.

No es van fer evaquacions de la població de l'àrea afectada. La mesura més destacada que es va prendre fou llençar la llet produïda durant un mes en una àrea de 500 quilòmetres quadrats. D'altra banda, en un primer moment no es van fer estudis detallats de les condicions meteorològiques per conèixer en quina direcció es podria haver desplaçat la contaminació fins a distàncies més grans.

El diari News Chronicle va titular: "L'accident que els experts deien que no podia passar."

El reactor número 1 va quedar destruït i se'n va fer un segellament. El número 2 es va tancar poc després, perquè es considerava massa insegur per continuar funcionant de forma permanent. Les tasques finals d'extracció del combustible del reactor número 1 van començar el 2008 i està previst que acabin l'any 2012.

[1] Per a més informació consulteu l'article de Wikipedia Windscale fire.

20 d’abril 2010

L'accident nuclear de Kyshtym (Rússia, 29 de setembre del 1957)

L'ús industrial i militar de l'energia nuclear des de mitjans del segle XX va introduir riscos al nostre món d'una escala que fins aquell moment no s'havia conegut. La contaminació radioactiva s'estén en el temps fins a moltes generacions enllà (els residus avui produïts seguirant actius durant milers d'anys), i en l'espai, podent contaminar continents sencers (l'àrea d'afectació potencial d'un accident és una regió de milers de quilòmetres [1]).

El 27 de juny del 1954 va començar a operar la primera central nuclear connectada a la xarxa elèctrica, a Obninsk, una ciutat científica a 110 quilòmetres al sud-oest de Moscou. Són molts i molt diversos els incidents i accidents radioactius rellevants que s'han produït des d'aquell moment. Davant la impossibilitat de comentar-los tots [2], em centraré en aquells que es poden considerar més greus: el que han estat qualificats amb un nivell de 5 o superior a l'Escala Internacional d'Incidents Nuclears (INES) [3]. Són els següents:
  • Chalk River, Ontario (Canadà), 12/12/1952; nivell INES 5 (afegit posteriorment a la publicació original d'aquest article).
  • Kyshtym (Rússia), 29/9/1957; nivell INES 6.
  • Windscale (Regne Unit), 10/10/1957; nivell INES 5.
  • Three Mile Island (Estats Units d'Amèrica), 28/3/1979; nivell INES 5.
  • Txernòbil (Ucraïna), 26/4/1986; nivell INES 7.
Hi ha també un accident de radiació que no és un accident nuclear, és a dir, no és lligat a la producció d'energia nuclear. És el de Goiânia (Brasil), 13/9/1987; nivell INES 5.
 
Cal tenir en compte que les restriccions a la publicació d'informacions sobre el risc nuclear i els accidents d'ell derivats necessàriament hauran de fer-nos parlar amb precaució: sabem només allò que s'ha publicat, i en la forma en què ha estat publicat. Tot i així, espero que aquesta selecció d'accidents nuclears serà il·lustrativa.

Accident nuclear de Kyshtym
Ozyorsk, URSS, 29/9/1957; nivell INES 6

Tres anys més tard de ser pionera al món en la producció industrial d'energia elèctrica d'origen nuclear, la URSS va ser també la primera en provocar un accident nuclear greu. Fou a la ciutat tancada d'Ozyorsk, Chelyabinsk Oblast, 72 quilòmetres al nord-oest de Chelyabinsk. L'accident s'ha conegut, però, amb el nom de Kyshtym, la ciutat gran més pròxima. [4]


Veure mapa més gran

A Rússia, una ciutat tancada és un assentament urbà amb restriccions d'accés i residència. Oficialment són conegudes amb el nom de "formacions administratives-territorials tancades". Avui un milió i mig de russos viuen en una quarantena de ciutats tancades.

Ozyorsk, d'uns 90.000 habitants, és una ciutat tancada degut a la seva proximitat al complex nuclear de Mayak.

La trista història d'aquest complex comença quan fou construït en secret i amb presses entre 1945 i 1948. Ja des del seu naixement Mayak esdevé un dels més grans desastres ecològics de la història. Les condicions de salut i seguretat són lamentables i el menyspreu pel medi fa que inicialment es llencin residus radioactius d'alta activitat a un riu proper, que els transporta fins al riu Ob i d'allà a l'oceà Àrtic. Més tard el llac Karachay s'utilitzà per emmagatzemar els residus radioactius a l'aire lliure.

Actualment el llac Karachay es considera el lloc més contaminat del planeta. Durant els anys 60 el llac es va anar assecant, passant d'una superfície de 0,5 quilòmetres quadrats el 1951 a 0,15 quilòmetres quadrats a finals del 1993. El 1968, després d'una sequera, el vent es va endur pols radioactiva de l'àrea seca del llac irradiant mig milió de persones amb 168 petabequerels de radiació. Les autoritats russes, sempre previsores, han cobert el llac de ciment per evitar que se n'escapin més sediments.

Amb tot això Mayak s'havia convertit en una de les catàstrofes ecològiques més importants del segle XX. Aquesta era la situació en el moment en què es va produir l'accident del 1957.

L'accident en si va tenir lloc en una planta de reprocessament de combustible nuclear del complex de Mayak. El 29 de setembre del 1957 el sistema de refrigeració d'un tanc que contenia 70 o 80 tones de residus radioactius va fallar, i el contingut del tanc es va anar escalfant, fins que va produir una explosió no nuclear. A causa de l'explosió, que no va tenir víctimes immediates, es van alliberar a l'atmosfera 74 petabequerels de radioactivitat.

El núvol radioactiu es va desplaçar entre 300 i 350 km cap al nord-est, i els seus sediments van produir contaminació radioactiva de llarga durada a una àrea d'uns 800 quilòmetres quadrats (equivalent a la superfície del Vallès Oriental), principalment amb cesi-137 i estronci-90. Aquesta zona es coneix com a Traça Radioactiva de l'Est dels Urals, o East-Ural Radioactive Trace (EURT).

L'accident va ser mantingut en secret en tot moment. Unes 10.000 persones van ser evaquades de l'àrea afectada sense més explicacions. Tota informació de víctimes va ser suprimida pel govern rus, però s'han fet estimacions que xifren en unes 200 les morts directes per càncer causat per la radiació.

L'àrea contaminada, l'EURT, va ser declarada pel govern Reserva Natural de l'Est dels Urals el 1968, per donar una coartada a la limitació d'accés.

El dissident rus Zhores Medvedev va divulgar el desastre amb un llibre publicat l'any 1979, El desastre nuclear als Urals. No va ser fins a l'any 1990 que el govern rus va desclassificar els documents sobre l'accident.


[1] Vegeu per exemple Txernòbil a Catalunya. Santiago Vilanova, revista Userda, juny del 2004.

[2] Els següents articles de Wikipedia serveixen de punt de partida per al lector interessat: Nuclear and radiation accidents, List of civilian nuclear accidents, List of military nuclear accidents.

[3] La International Nuclear Event Scale (INES) és una escala introduïda el 1990 per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica que classifica la severitat dels accidents i incidents nuclears d'1 a 7, segons les següents descripcions: 1 (Anomalia), 2 (Incident), 3 (Incident important), 4 (Accident amb danys a l'emplaçament), 5 (Accident amb dany fora de l'emplaçament), 6 (Accident important) i 7 (Accident greu).

[4] Per a més informació consulteu l'article de Wikipedia Kyshtym disaster.

21 de març 2010

"El absurdo mercado de los hombres sin cualidades" (Anselm Jappe, Robert Kurz, Claus Peter Ortlieb, 2009)

Llegeix aquest article en espanyol al blog Surca la tierra.

Anselm Jappe, Robert Kurz, Claus Peter Ortlieb: "El absurdo mercado de los hombres sin cualidades. Ensayos sobre el fetichismo de la mercancía." Ed. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2009.

El llibre que avui comento és un recull d'assajos sobre la crítica del valor, presentats amb una introducció d'Anselm Jappe. Quatre dels textos són del propi Jappe, dos són del teòric crític alemany Robert Kurz, i un de Claus-Peter Ortlieb. Els dos últims pertanyen al grup que va fundar la revista Krisis i més tard, Exit!.

Convé abans que res situar aquestes teories en el seu context.

L'economia s'ha apropiat de la lògica i el llenguatge del nostre món. Se'ns presenta com una realitat autònoma la naturalesa de la qual resta fora de discussió. Al culte al mercat que s'instaurà durant el segle XX s'hi ha afegit l'exigència que els estats ajudin aquest mercat, és a dir, que en facin de lubricant per afavorir-ne un creixement més ràpid. És considerat un mal governant aquell qui no actua d'aquesta manera.

Aquesta semàntica, que es fa passar per "natural" o neutra, no és gens innocent, sinó que reflecteix i reforça la submissió de la vida a una part de la realitat que se n'ha escindit i se'ns mostra reunificada en la separació, per a ser contemplada: l'espectacle. Aquest és el concepte introduït per Guy Debord, i que consisteix en última instància en el moviment autònom de la mercaderia, reproduïnt-se tautològicament en una espiral de creació de valor de canvi, de producte acumulat abstracte d'una activitat econòmica que escapa al control d'aquells qui l'han creada.

La crítica del valor recupera i actualitza la crítica al fetitxisme de la mercaderia i al devastador efecte que aquest té en el nostre comportament social. Aquesta crítica fou introduïda per Karl Marx a El Capital i influencià el pensament de György Lukács, Guy Debord (i tota la Internacional Situacionista) i Jean Baudrillard. Segons la crítica del valor, la crisi real que viu la nostra societat no té a veure amb les turbulències i les oscil·lacions cícliques d'un suposat mecanisme imparable de "generació de valor econòmic". Més aviat és una crisi estructural que ens situa en l'etapa històrica que durà al col·lapse de l'actual sistema. De fet el capitalisme ja ha entrat en una fase terminal, en la qual quedarà més palès l'esgotament del seu element central, l'acumulació de valor de canvi.

Els textos inclosos al volum són:
  1. Introducción a la edición castellana, d'Anselm Jappe.
  2. El absurdo mercado de los hombres sin cualidades, d'Anselm Jappe. (En portuguès)
  3. Los intelectuales después de la lucha de clases. De la nueva aconceptualidad a un nuevo pensamiento crítico, de Robert Kurz.
  4. Las sutilezas metafísicas de la mercancía, d'Anselm Jappe. (En espanyol)
  5. Luces de progreso, de Robert Kurz.
  6. Sic transit gloria artis. El "fin del arte" según Theodor W. Adorno y Guy Debord, d'Anselm Jappe.
  7. Objetividad inconsciente. Aspectos de una crítica de las ciencias matemáticas de la naturaleza, de Claus-Peter Ortlieb.
  8. ¿Crítica social o nihilismo? El "Trabajo de lo negativo" desde Hegel y Leopardi hasta el presente, d'Anselm Jappe.
La introducció d'Anselm Jappe conté una síntesi de les idees més importants. En cito uns fragments:

La crítica del valor afirma que el capitalismo no está viviendo una fase de expansión triunfal ni constituye, en forma de democracia y economía de mercado, un estado final e insuperable de la humanidad. La revolución microelectrónica ha acelerado el agotamiento de la dinámica de acumulación del capital; agotamiento que era ya inherente a sus premisas, esto es, a la doble naturaleza del trabajo como trabajo concreto y trabajo abstracto. Sólo en recurso cada vez más masivo al "capital ficticio" de los mercados financieros ha impedido, durante los últimos decenios, que esta crisis de la economía real llegara a estallar. La crítica del valor es, como toda la teoría del valor de Marx, una teoría de la crisis; y no de una crisis cíclica de crecimiento, sino de una crisis final. (...)

La indiferencia hacia cualquier contenido, subordinado a la mera cantidad de valor -y, por tanto, de dinero-, no sólo explica por qué este sistema tiene que devastar necesariamente a la naturaleza y al hombre, arrojándolo todo a la gran hoguera de la valorización; esta indiferencia constitutiva plasma también la propia vida anímica de los que viven en una sociedad de la mercancía. El fetichismo de la mercancía es precisamente eso: una forma a priori, un código simbólico inconsciente, previo a toda forma posible de acción y de pensamiento. El capitalismo ya no es un sistema que oprime desde el exterior a unos sujetos humanos sustancialmente distintos del sistema mismo. Hoy en día, el capitalismo crea unos sujetos que ven en el mundo entero unos simples medios para realizar sus propios intereses. Semejante incapacidad de reconocer la autonomía del mundo exterior al Yo caracteriza, por un lado, a la filosofía moderna a partir de Descartes y de Kant; por otra parte, en la época de la "cultura del narcicismo" (Christopher Lasch), se ha convertido en un fenómeno de masas. Esta relación puramente instrumental con el mundo -con los otros seres humanos, con la naturaleza y, finalmente, con cualquier cosa dada fuera de la abstracta voluntad del Yo, empezando por el propio cuerpo de uno- ya no se puede reducir a ninguna estructura de clase social. La acción continua de los mass media y la eliminación simultánea de la realidad y de la imaginación en favor de una chata reproducción de lo existente, loa "flexibilidad" permanentemente impuesta a los individuos y la desaparición de los tradicionales horizontes de sentido, la devaluación conjunta de lo que constituía una vez la madurez de las personas y de lo que era el encanto de la niñez, reemplazados por una eterna adolescencia embrutecida, todo eso ha producido una verdadera regresión humana de grandes dimensiones, que puede calificarse de barbarie cotidiana. No faltan descripciones, a veces agudas, de esos fenómenos, pero los remedios que proponen son ineficaces o trivialmente reaccionarios (cuando se propone la simple restauración de las autoridades tradicionales). Sólo a partir de un cuestionamiento radical de la lógica de la mercancía se pueden entender las raíces profundas de tales tendencias a la deshumanización. (...)

La mercancía y el trabajo, el dinero y la regulación estatal, la competición y el mercado: detrás de las crisis financieras que vienen repitiéndose desde hace veinte años, se perfila la crisis de todas esas categorías, las cuales -cosa que nunca se recuerda lo bastante- no forman parte de la existencia humana desde siempre ni en todas partes. Se han apoderado de la vida humana a lo largo de los últimos siglos y podrán evolucionar hacia algo diferente: algo mejor, o algo todavía peor.

En el primer assaig, "El absurdo mercado de los hombres sin cualidades", Jappe aprofundeix en les mateixes tesis i comenta com la "lluita de classes" fou en realitat una lluita dels treballadors per integrar-se en el capitalisme.

El segon assaig, de Robert Kurz, analitza el comportament dels anomenats "intel·lectuals", que en la seva majoria no fan més que riure les gràcies al mercat, proporcionant-li pensaments d'autoajuda ad hoc: "Para tener éxito tienes que creer en algo, no importa en qué." Tot seguit considera alguns intents de fer una investigació històrica més rigorosa i passa a analitzar el Marx que ha quedat obsolet perquè ja ha acomplert el seu paper: convertir els treballadors assalariats en subjectes dineraris i jurídics burgesos de ple dret. Aquest seria el Marx de la "modernitat". Kurz el contraposa al Marx de la crítica radical a la mercaderia i el diner, el qual considera encara vigent.

Hay que salir a tientas del laberinto de la modernidad, guiándonos por el tenue hilo de Ariadna de la crítica radical marxiana -aún forzosamente abstracta e incompleta- de la mercancía y del dinero. El concepto marxiano de fetichismo, una vez liberado del lastre del viejo marxismo del movimiento obrero, se podría ampliar -o hacer reconocible- mediante una crítica del propio fetiche del trabajo. En problema ya no es la "explotación" en la forma-valor, sino el trabajo abstracto mismo, esto es la utilización abstracta y empresarial del ser humano y de la naturaleza. (...)

Hay que liberar este mundo unificado de la forma-mercancía, conservando a la vez su nivel civilizatorio, sus fuerzas productivas y sus conocimientos. Tal es, en escuetas palabras, la próxima tarea histórica, la que ahora "toca" y que el marxismo obrero había marginado y postergado a un supuestamente lejano futuro.

La proximitat amb les idees dels situacionistes és evident. Mig segle després, la crítica continua tenint els mateixos temes centrals al seu programa: la superació de la forma-mercaderia i la societat de l'espectacle, l'ús lliure del temps i l'espai, la creació conscient de la realitat social i de la història a partir de relacions socials entre les persones no mediatitzades per les imatges.

El paper de l'art a partir de les tesis de Guy Debord i Theodor W. Adorno, segons Anselm Jappe; i la utilització capitalista de la llum per envair els sectors que fins aleshores se li escapaven (la foscor equival al descans, al no treball, a l'activitat lliure fora de l'esfera tautològica del treball-consum), en l'anàlisi de Robert Kurz; són els interessants temes d'altres articles publicats en aquest volum.

En un món dominat pel culte al creixement i a la generació de valor de canvi, fins al punt d'amenaçar la pròpia supervivència de l'espècie; en una societat de l'espectacle en què el pensament majoritari està al servei de la pròpia acumulació de mercaderies-imatges, es fa necessària l'exploració d'idees com les aquí exposades. Perquè hi ha en elles una crítica coherent, una dosi inusual de lucidesa i de contextualització històrica, que ajuda a explicar els desastres que avui vivim, pas imprescindible per a qualsevol intent d'esbossar-ne una via alternativa.

Enllaços d'interès
  • Antivalor, en portuguès. Excel·lent secció de textos.
  • Exit!, en portuguès. Secció Robert Kurz i autores, entre d'altres. Inclou un índex general de la revista.
  • Grupo Krisis. Inclou textos en diversos idiomes.
  • Anselm Jappe ha escrit sobre la crítica del valor i la crítica del treball a nombrosos articles. Un de molt relacionat amb el preàmbul del llibre comentat (de fet, en comparteix alguns fragments) és Crédit à mort, aparegut a la revista Lignes, núm. 30, París, octubre del 2009. En cito: "Les différentes crises – économique, écologique, énergétique – ne sont pas simplement « contemporaines » ou « liées » : elles sont l’expression d’une crise fondamentale, celle de la forme-valeur, de la forme abstraite, vide, qui s’impose à tout contenu dans une société basée sur le travail abstrait et sa représentation... dans la valeur d’une marchandise." Actualització (18 d'agost del 2012): Comentari sobre "Crédito a muerte" (Anselm Jappe, 2011).
___

 Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

13 de febrer 2010

"Luna caliente" (Vicente Aranda, 2009)


La curiositat no és una virtut del nostre temps. Observar sense prejudicis allò que ens envolta per formar-se'n una idea el més genuïna possible i interactuar-hi des de la pròpia llibertat és gairebé una actitud revolucionària. El que es porta és el posicionament, sense necessitat de comprensió prèvia: a favor o en contra, m'agrada o no m'agrada, bo o dolent. I la posició es pren en base a uns conceptes previs, als quals es mira des del respecte. Abans de formar possiblement un criteri propi, es tendeix a absorbir aquell que ve donat. S'assoleix una pretensió d'objectivitat quan es valora una obra des del punt de vista quantitatiu: L'home que camina de Giacometti ha batut un rècord de preu de venda (sent així, ja a ningú no li importa cap a on camina), i les pel·lícules d'èxit baten rècords d'espectadors o col·leccionen estatuetes.

No és doncs Luna caliente una obra que hagi de tenir gaire acceptació. Requereix una actitud curiosa i d'absència de vocació judicial per part del qui mira. No permet el posicionament còmode, a no ser que sigui en contra. No és gaire fidel als avorrits cànons formals que solen ser la mesura d'un cinema amb pedigrí. Parla de persones que caminen al marge. No crec que guanyi gaires premis. I es comença a projectar un divendres a la nit al Verdi Park amb jo completament sol a la sala (al cap d'uns instants va aparèixer una parella, i tot seguit una quarta persona). Tothom estava veient La cinta blanca (que estic segur ja sense veure-la que "retrata amb fidelitat el naixement de l'horror nazi").

I tanmateix Luna caliente m'ha agradat molt (que és allò que diuen que mai no has de dir en una crítica; però en aquest blog no s'hi publiquen crítiques de cinema). Sobretot perquè el judici de l'autor s'enretira per deixar lloc als seus personatges defectuosos, animals, plens de forats. Deien The Jesus and Mary Chain: "We were never afraid of light / but the shadows that it throws / are digging deep inside of us / and I guess we're full of holes". Luna caliente existeix precisament per aquests personatges, Juan (un fantàstic Eduard Fernández) i Ramona (Thaïs Blume, sensacional), que s'aparten del recte camí de l'Espanya del 1970, del Burgos de l'infame procés.

La pel·lícula recorda als millors Chabrol en l'ús de fets desencadenants (la transgressió d'un incita i "justifica" l'actuació posterior de l'altre) i en el contrast entre l'actuació individual i les normes de la societat. No es tracta, però, d'un buit "cant a la llibertat" on simplement es celebri l'actuació lliure de dues persones; la cosa és molt més fosca, ja que alguns fets ens revolten com a injustificables que són. Però aquesta és l'hora en què el monstre es desperta, l'altre costat ens sedueix d'una forma estranya i incòmoda. El mal i el desequilibri, allò prohibit, el desig salvatge; aquest és el llenguatge primitiu i lliure, brutal i arriscat, de Luna Caliente.

La decisió de mirar és teva.

16 de gener 2010

"Avatar" (James Cameron, 2009)

La crítica especialitzada de cinema ja s'ha encarregat de destrossar Avatar amb l'artilleria més òbvia, sobre la qual no fa falta estendre's massa; es pot resumir en què Avatar no és Paranoid Park.

No faré aquí una crítica de cinema d'Avatar. Ja se n'han fet moltes. Només en faré un parell de comentaris. Per una vegada entraré en una mica més de detall que en altres escrits, i per això recomano als qui no han vist la pel·lícula i pensin fer-ho que no llegeixin aquest escrit.

El conte en 3D


He llegit a més d'un lloc que l'argument d'Avatar és simple. En part és cert. Però penso que aquesta valoració ve motivada per les expectatives insaciables d'un públic que cada vegada accepta menys la senzillesa, acostumat a que se li ofereixi un torrent inacabable de sorpreses. S'han fet pel·lícules fantàstiques amb arguments complexos i sorprenents, sí; però no tots els grans films han de ser com Mulholland Drive.

S'ha dit, també correctament, que l'estructura principal d'Avatar s'assembla a la de Ballant amb els llops, La selva maragda o El nou món. Jo recordo també La princesa Mononoke, de Hayao Miyazaki. Però cal evitar caure en la trampa de desqualificar les obres que tinguin les referències més clares, quan al llarg de la història la cultura s'ha anat generant a partir d'elles. Llegendes de temps passats es copien, s'emmirallen o es responen les unes a les altres, reciclant elements, transformant-los i així fent-los perviure; i és en aquesta tradició on s'insereix Avatar. Seria ridícul pensar que cada obra de creació artística ha de ser un ens desconnectat dels altres, que ens ha d'obrir la porta d'un món de sensacions completament noves, mai no imaginades abans. Tot i així algun element d'això veig en noves generacions d'espectadors acostumades als girs i els finals sorpresa i que entren a un cinema com qui puja a una muntanya russa.

Avatar no és una pel·lícula més del 2009; és un nou conte de la història, una anella més en la cadena d'històries, llegendes i tradicions que formen la nostra cultura.

El planeta de l'espectacle

Hi ha una certa paradoxa en Avatar. Per una banda la pel·lícula és el producte d'un projecte econòmic [1]: amb un pressupost molt ambiciós i amb una campanya publicitària demencial que pretén presentar-la com la iniciadora d'una nova etapa en el cinema, definida per la tecnologia 3D. Per una altra, amaga en el seu si una crítica a l'economia i a la societat espectacular-mercantil per ella dominada.

Avatar parla als espectadors del nostre món en el seu llenguatge: amb un argument fàcil d'entendre, avanços tecnològics, emoció, acció, personatges atractius. Però què els diu a aquests espectadors? Els pinta un cel que gairebé poden tocar. Un altre món d'una immensa bellesa, interior i exterior; una vida diferent, la vida de l'altre. Avatar inicia un viatge sense tornada des dels ulls de l'espectador fins a una utopia que és l'antítesi del seu món: Pandora, la terra dels Na'vi.

I com és aquest món? Què és el que més el diferencia del nostre? Principalment, el fet que no està dominat per la mercaderia i per la persecució individual del benefici econòmic. Al contrari, els seus habitants hi viuen racionalment en comunitat. En comunitat, perquè no deixen que les lluites individualistes els destrueixin; racionalment, perquè tot allò en què creuen és cert. No tenen fe cega en res: creuen en allò que han descobert que existeix.

I els humans? Són una força d'ocupació a Pandora. Per què estan allà? Estan envoltats d'una civilització al·lucinant, però ells només hi són per extreure un mineral. I per què té tant d'interès aquest mineral? No en tenim ni idea. Només sabem que és una mercaderia molt valuosa a la Terra. Només en coneixem el valor de canvi, i no el seu valor d'ús. Tota l'activitat que realitzen els humans a la lluna de Pandora ve dominada pel valor de canvi. Vet aquí el fetitxisme de la mercaderia i, en la seva monopolització del discurs de l'abundància, en la seva aspiració realitzada a determinar tota l'activitat humana, la societat de l'espectacle (la manifestació més tècnicament avançada del capitalisme). [2]

El mineral podria, hipotèticament, tenir un valor d'ús molt clar (curar malalties només amb ser tocat, per exemple). Però l'important és que aquest valor d'ús no s'esmenta a la pel·lícula. Els personatges actuen empesos pel valor de canvi.

Des de l'avatar (la segona pell) els humans accedeixen a pensar i sentir com a Na'vi i així es fan conscients d'aquesta altra realitat, de la possibilitat de canviar de pell i per tant de vida de forma radical. Per a l'home del segle XXI, nascut i educat en l'espectacle, la simple possibilitat de veure i viure una alternativa és ja una aportació a pensar que hi pot haver vida més enllà de la societat espectacular-mercantil; de fet, que d'ella se'n pot sortir. I no només això, sinó que la mateixa supervivència depèn de la capacitat de fer-ho.

[1] Aquesta obvietat queda confirmada pel lamentable anunci de James Cameron, posterior a aquest escrit (18/1/2010) que Avatar serà una trilogia. Diu Cameron:
"He tenido en mente la trama desde el principio y hay escenas que dejé porque apuntan hacia una secuela. Además, desde el punto de vista comercial, Avatar solo tiene sentido como dos o tres películas". En altres paraules, s'ha invertit massa en crear un escenari i uns personatges i generar uns "fans" com per desperdiciar la inversió feta; cal amortitzar-la i a partir de la segona entrega, els costos fixos perdran pes. Pandora ja existeix als ordinadors, i tornar-hi és barat.

[2] Sobre la societat de l'espectacle vegeu La société du spectacle, Guy Debord, Buchet/Castel, París, 1967; ed. La Marca, Buenos Aires, 1995.