Horitzons inesperats

 Fotografia de Whiskeygonebad / Anthony Catalano a Flickr ( original ). A diferència dels accidents nuclears de Kyshtym i Windscale , anteriorment comentats en aquest blog, el de Three Mile Island és molt ben conegut [1]. Això em planteja el repte d'escriure quelcom que aporti alguna cosa sobre ell. No sé si ho aconseguiré. Començarem per una posada en context, seguida d'una síntesi dels fets. La planta d'energia nuclear de Three Mile Island és una planta situada en una illa artificial, Three Mile Island , al riu Susquehanna , prop de Harrisburg , Pennsilvània. Amb 715 km de longitud i 71.225 km2 de conca, el riu Susquehanna va des de l'estat de Nova York fins a la badia Chesapeake, a Maryland, i és un dels rius principals de l'est dels EUA. Pel que fa a Harrisburg, és una ciutat petita, de 47.148 habitants censats el 2008, i és coneguda principalment per l'accident nuclear del qual avui parlem. És situada 169 km a l'oest-nord-oest de Philadelphia.

D'entre el pitjor del llegat que ens deixaran els recents temps de trasbalsos econòmics en destaca una conseqüència particularment negativa: la consolidació del domini aclaparador que ha assolit el vocabulari capitalista en la societat. En concret un dels seus conceptes-fetitx fonamentals, el creixement econòmic, és vist com una necessitat absoluta, indiscutible, com si la seva raó fos objectiva, com si d'un principi físic es tractés. Una majoria d'organitzacions que es consideren d'esquerres pensen que efectivament recuperar el creixement del PIB és imprescindible, i es limiten a reclamar un millor repartiment dels beneficis empresarials i una menor desigualtat entre les rendes. I tots els partits polítics amb representació parlamentària a casa nostra, i els qui aspiren a tenir-la, prometen la recuperació del creixement del PIB com aquell elixir màgic que ens curarà tots els mals. Jo dic que estic en contra del creixement econòmic com a objectiu polític en les

"- Sembla un altre món -digué la Dula. Ho era. No ens arribava cap remor que no fos animal o provocada per un hàlit de vent que movia les fulles o feia fregar l'un contra l'altre els tanys de les mates cremades per migdiades ardents i llargues, quan tot reposa més i tot que ara, camí de mitja nit, quan a la fi vam sentir, enllà de la clapa d'alzineres, al capdavall de tot de la fondalada que s'hi obria, el pas d'un tren, ràpid i monòton, darrera l'estrèpit del qual la quietud va créixer i l'aire, semblà, s'immobilitzava." L'anhel de llibertat és present en tot allò que conec de l'obra de Manuel de Pedrolo. El trencament de les normes socialment establertes i la rebel·lió contra un poder opressor són un tret característic de molts dels seus personatges. El pensament lliure, que recel·la dels esquemes coneguts; una vida diferent, un altre món. A "No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega" hi trobem tres jove

"In girum imus nocte et consumimur igni" , Guy Debord, Gallimard, París, 1999. Edició en espanyol d'Editorial Anagrama, 2000. Traducció de Luis Andrés Bredlow. "Así pues, dado que el público de cine ha de pensar ante todo en unas verdades tan duras, que tan inmediatamente lo conciernen y que tan generalmente se le ocultan, no se puede negar que una película que le haga de una vez el rudo favor de revelarle que su mal no es tan misterioso como cree y que tal vez no sea ni siquiera incurable, con tal que sólo consigamos un día la abolición de las clases y del Estado; no se puede negar, digo, que semejante película tiene mérito por lo menos en eso. No tendrá otro." Guy Debord va filmar In girum imus nocte et consumimur igni entre el 1977 i el 1978. Estava pensat per ser el seu últim film, i en ell exhaureix tot allò que considerava que podia extreure d'aquest format. El cinema com a obra d'art, a l'igual que qualsevol altra producció artística se

L'objectiu d'aquesta sèrie d'articles no és, ni molt menys, comparar competitivament les diferents formes de producció industrial d'energia. Els accidents nuclears no són de naturalesa diferent a d'altres accidents industrials . Simplement eleven la categoria del risc. Però això encara no ha estat entès per la majoria de la societat en totes les seves conseqüencies. Penso que ens pot ajudar a conèixer-nos més el coneixement d'alguns dels fets més foscos de la nostra història recent; de la cara negativa del progrés, "danys col·laterals" de l'espiral tautològica de producció i consum de mercaderies. Només onze dies després de la catàstrofe de Kyshtym , un altre accident seriós es va produir, en aquest cas, a l'Europa Occidental. L'incendi de Windscale, al Regne Unit, és un cas d'accident produït en un reactor nuclear que funcionava amb finalitats militars. Fou considerat l'accident més greu de la història de l'energia nuclear

insecte pal no vol ser vist a la jungla [poema inspirat en la troballa d'un insecte pal gegant a Borneo ]

L'ús industrial i militar de l'energia nuclear des de mitjans del segle XX va introduir riscos al nostre món d'una escala que fins aquell moment no s'havia conegut. La contaminació radioactiva s'estén en el temps fins a moltes generacions enllà (els residus avui produïts seguirant actius durant milers d'anys), i en l'espai, podent contaminar continents sencers (l'àrea d'afectació potencial d'un accident és una regió de milers de quilòmetres [1] ). El 27 de juny del 1954 va començar a operar la primera central nuclear connectada a la xarxa elèctrica, a Obninsk , una ciutat científica a 110 quilòmetres al sud-oest de Moscou. Són molts i molt diversos els incidents i accidents radioactius rellevants que s'han produït des d'aquell moment. Davant la impossibilitat de comentar-los tots [2] , em centraré en aquells que es poden considerar més greus: el que han estat qualificats amb un nivell de 5 o superior a l'Escala Internacional d'

Llegeix aquest article en espanyol al blog Surca la tierra . Anselm Jappe, Robert Kurz, Claus Peter Ortlieb: "El absurdo mercado de los hombres sin cualidades. Ensayos sobre el fetichismo de la mercancía." Ed. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2009. El llibre que avui comento és un recull d'assajos sobre la crítica del valor, presentats amb una introducció d'Anselm Jappe. Quatre dels textos són del propi Jappe, dos són del teòric crític alemany Robert Kurz, i un de Claus-Peter Ortlieb. Els dos últims pertanyen al grup que va fundar la revista Krisis i més tard, Exit! . Convé abans que res situar aquestes teories en el seu context. L'economia s'ha apropiat de la lògica i el llenguatge del nostre món. Se'ns presenta com una realitat autònoma la naturalesa de la qual resta fora de discussió. Al culte al mercat que s'instaurà durant el segle XX s'hi ha afegit l'exigència que els estats ajudin aquest mercat, és a dir, que en facin de lubrica

Eric Rohmer ha mort, l'11 de gener del 2010. Tenia 89 anys. Al cinema es pot parlar de la societat, de la història, dels pobles; es pot fer intriga, ciència-ficció, terror, realisme social... el ventall és tan ample com la imaginació humana. Hi ha cineastes als quals descrivim amb algunes d'aquestes paraules, que caracteritzen i emmarquen la seva obra. En pensar en les pel·lícules d'Eric Rohmer només se m'acut dir que parla de persones. Em vénen al cap Conte d'estiu , La col·leccionista , El genoll de Clara , La meva nit a casa de Maud , El raig verd , L'amic de la meva amiga , Les nits de lluna plena , Triple agent , L'amor després del migdia , Pauline a la platja , El romanç d'Astrée i Céladon (la seva darrera pel·lícula, magnífica)... Són tants els moments que em tornen al cap, tantes les imatges belles, els plans seductors, els diàlegs magnètics, els personatges estimables... Rohmer és possiblement l'autor que més personatges ha gravat en el reco

Panégyrique és l'obra pòstuma de Guy Debord. Quan es va treure la vida el novembre del 1994, Debord va deixar una nota amb la indicació que els materials corresponents als volums més enllà del segon d'aquesta obra fossin destruïts, desig que fou respectat. Però el propi Debord havia deixat clar que el primer volum ja contenia l'essencial. Acuarela havia editat aquest volum 1 en espanyol l'any 1998, però en una edició no gaire afortunada, amb els marges minúsculs i la lletra massa petita. Poden semblar detalls menors, però un quan un text es publica així sembla que el seu contingut no importi. L'edició completa d'Acuarela & Machado del 2009 (que inclou ja tot el material disponible: els volums 1 i 2) corregeix perfectament aquest error, si bé n'introdueix un altre de menys important: el lamentable pròleg de Greil Marcus, un periodista entestat en lligar Guy Debord amb els Rolling Stones i els Sex Pistols i que evidencia en el seu text preliminar una tot