03 de gener 2010

"Panegírico" (Guy Debord, 1989-1997)

Panégyrique és l'obra pòstuma de Guy Debord. Quan es va treure la vida el novembre del 1994, Debord va deixar una nota amb la indicació que els materials corresponents als volums més enllà del segon d'aquesta obra fossin destruïts, desig que fou respectat. Però el propi Debord havia deixat clar que el primer volum ja contenia l'essencial.

Acuarela havia editat aquest volum 1 en espanyol l'any 1998, però en una edició no gaire afortunada, amb els marges minúsculs i la lletra massa petita. Poden semblar detalls menors, però un quan un text es publica així sembla que el seu contingut no importi. L'edició completa d'Acuarela & Machado del 2009 (que inclou ja tot el material disponible: els volums 1 i 2) corregeix perfectament aquest error, si bé n'introdueix un altre de menys important: el lamentable pròleg de Greil Marcus, un periodista entestat en lligar Guy Debord amb els Rolling Stones i els Sex Pistols i que evidencia en el seu text preliminar una total incomprensió de la rellevància de la crítica a la societat espectacular-mercantil que van fer Debord i la Internacional Situacionista. És curiós que la superficialitat, la imatge i en definitiva l'espectacle que és al cor de la crítica de la vida col·lectiva que fa Guy Debord arribin a mostrar-se fins i tot al mateix plec de fulls d'una obra seva, en forma de "pròleg"; però si ens posem a buscar-hi algun aspecte positiu, potser això servirà d'avís als lectors més joves sobre el grau d'extensió i de domini de la vida social que ha assolit la mentida espectacular.

Malgrat aquest error cal celebrar l'edició, perquè el lector en llengua espanyola pot accedir per primera vegada a l'obra final de Debord en la seva versió completa.

Panégyrique se'ns presenta com una autobiografia selectiva. Debord, que ja veu sens dubte pròxim el final, està especialment interessat en que no es confongui allò accessori amb allò essencial en la seva vida, i també perquè quedi clara l'íntima connexió entre aquesta, la seva manera de viure, i els seus escrits. Podem dir amb tota seguretat de Debord que és el revolucionari del segle XX la vida del qual s'assembla més a les seves obres. En escrits com Consideraciones sobre el asesinato de Gerard Lebovici, Comentarios sobre la sociedad del espectáculo o In girum imus nocte et consumimur igni + Basura y escombros, Debord es mostrava plenament conscient que els mass media fabricaven i fabricarien en el futur una teranyina de mentides i injúries al voltant d'ell; potser en aquesta constatació incontestable rau l'origen d'aquest text final, que en primera persona explica la seva presa de consciència i les motivacions de la seva actuació; en definitiva, Debord va assegurar-se que almenys les mentides haguessin de conviure, als prestatges de les llibreries, amb una dosi de veritat.

Debord parla d'allò que li importa, i es centra en els orígens de la seva instigació revolucionària, allà al 1952 amb la Internacional Lletrista; expressant que tota la resta, si bé important en si mateixa, fou una conseqüència lògica d'aquella actitud de no acceptació de la vida donada. Parla de la seva força, l'oposició sense cap mena de concessions al capitalisme espectacular, així com la claredat d'idees i accions per a contestar-lo; i de les seves febleses: l'alcohol i la solitud final, malgrat el breu i sentit esment a la seva companya Alice. Però Debord no perd l'ocasió també de subvertir aquí l'ordre, ja que el que ell mateix anuncia al principi com una biografia més o menys sistemàtica, que el lector pressuposa que s'ordenarà en capítols cronològics, deriva (mai millor dit) en una espiral de records en què Debord ens submergeix confiant en què de l'aparent desordre se'n podran extreure les idees essencials. Així, un cop la teoria havia quedat exposada a La société du spectacle, Debord dibuixa el context en què ell va elaborar aquesta teoria: la vida realment viscuda. Per a això emfatitza la marginalitat dels origens de la Internacional Lletrista i més en general de l'ambient en què es va moure durant la seva joventut. "Mai no tornarem a beure tan joves", deien ell i els seus amics a les tavernes del marge esquerre del Sena, a mitjans del segle XX, a París. Explica també els llocs on va viure, per què va abandonar la ciutat; i les estratègies militars sobre les quals tant va llegir i que es corresponen amb la seva concepció de la pràctica revolucionària.

Aquest no és el text més adequat per introduir-se a Debord; la recopilació El planeta enfermo o directament la pròpia La societé du spectacle (el llibre més essencial del segle XX) són eleccions millors. Però llegir Panégyrique des del respecte, des de la curiositat genuïna, sense prejudicis, és també una manera d'apropar-se a l'home que fou Guy Debord. Jugada ja (i perduda sobre el terreny, malgrat les raons) la batalla teòrica en altres obres, Debord permet aquí al seu lector connectar-hi també per empatia, recordant-nos així que la seva batalla, si bé es fonamentava en la raó, no vivia únicament per i per a ella; hi ha al cor la flama de la vida lliure, la rebel·lió sense treva contra l'espectacle obligatori. I aquest és el fet més inqüestionable que es pot afirmar d'un autor que tancava una de les seves pel·lícules, In girum imus nocte et consumimur igni, amb una frase definitiva: "La hora de sentar cabeza no llegará jamás".

Aquest era Guy Debord.