Ves al contingut principal

Eric Rohmer


Eric Rohmer ha mort, l'11 de gener del 2010. Tenia 89 anys.

Al cinema es pot parlar de la societat, de la història, dels pobles; es pot fer intriga, ciència-ficció, terror, realisme social... el ventall és tan ample com la imaginació humana. Hi ha cineastes als quals descrivim amb algunes d'aquestes paraules, que caracteritzen i emmarquen la seva obra. En pensar en les pel·lícules d'Eric Rohmer només se m'acut dir que parla de persones.

Em vénen al cap Conte d'estiu, La col·leccionista, El genoll de Clara, La meva nit a casa de Maud, El raig verd, L'amic de la meva amiga, Les nits de lluna plena, Triple agent, L'amor després del migdia, Pauline a la platja, El romanç d'Astrée i Céladon (la seva darrera pel·lícula, magnífica)... Són tants els moments que em tornen al cap, tantes les imatges belles, els plans seductors, els diàlegs magnètics, els personatges estimables... Rohmer és possiblement l'autor que més personatges ha gravat en el record de diverses generacions de cinèfils. Si va ser un mestre en plantejar les situacions en què la vida personal podia ser filmada d'una forma més natural i genuïna (aquestes impagables vacances a la costa, els paisatges rurals tranquils, la ciutat sempre als peus dels personatges), va ser sublim en la direcció d'actors, treient el millor de cadascun, fos una mirada o un gest; sense treure'ls mèrit a ells, ja que en Rohmer també descobrim uns actors nous, gairebé mai famosos, que no cauen en els tics de l'ofici sinó que se'ns mostren com a persones com les que podem trobar-nos al metro cada dia. Però partint d'aquest aire quotidià Rohmer sempre aconseguia fer-los volar, sensualitzar-los i il·luminar-los amb un raig de màgia. Ningú no hauria de dirigir un actor o actriu sense haver vist el pròleg de La col·leccionista, amb Haydée Polytoff caminant per la platja. Pocs diàlegs superaran els que tenen Melvil Poupaud i Amanda Langlet a Conte d'estiu.

I així podríem allargar una llista que ens portaria per alguns dels millors moments de la història del cinema. No cal. N'hi ha prou amb recordar avui, amb agraïment i admiració, un dels directors que més se'ns ha apropat i que millor ha dirigit la mirada sobre nosaltres.

Adéu, mestre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…