12 de gener 2010

Eric Rohmer


Eric Rohmer ha mort, l'11 de gener del 2010. Tenia 89 anys.

Al cinema es pot parlar de la societat, de la història, dels pobles; es pot fer intriga, ciència-ficció, terror, realisme social... el ventall és tan ample com la imaginació humana. Hi ha cineastes als quals descrivim amb algunes d'aquestes paraules, que caracteritzen i emmarquen la seva obra. En pensar en les pel·lícules d'Eric Rohmer només se m'acut dir que parla de persones.

Em vénen al cap Conte d'estiu, La col·leccionista, El genoll de Clara, La meva nit a casa de Maud, El raig verd, L'amic de la meva amiga, Les nits de lluna plena, Triple agent, L'amor després del migdia, Pauline a la platja, El romanç d'Astrée i Céladon (la seva darrera pel·lícula, magnífica)... Són tants els moments que em tornen al cap, tantes les imatges belles, els plans seductors, els diàlegs magnètics, els personatges estimables... Rohmer és possiblement l'autor que més personatges ha gravat en el record de diverses generacions de cinèfils. Si va ser un mestre en plantejar les situacions en què la vida personal podia ser filmada d'una forma més natural i genuïna (aquestes impagables vacances a la costa, els paisatges rurals tranquils, la ciutat sempre als peus dels personatges), va ser sublim en la direcció d'actors, treient el millor de cadascun, fos una mirada o un gest; sense treure'ls mèrit a ells, ja que en Rohmer també descobrim uns actors nous, gairebé mai famosos, que no cauen en els tics de l'ofici sinó que se'ns mostren com a persones com les que podem trobar-nos al metro cada dia. Però partint d'aquest aire quotidià Rohmer sempre aconseguia fer-los volar, sensualitzar-los i il·luminar-los amb un raig de màgia. Ningú no hauria de dirigir un actor o actriu sense haver vist el pròleg de La col·leccionista, amb Haydée Polytoff caminant per la platja. Pocs diàlegs superaran els que tenen Melvil Poupaud i Amanda Langlet a Conte d'estiu.

I així podríem allargar una llista que ens portaria per alguns dels millors moments de la història del cinema. No cal. N'hi ha prou amb recordar avui, amb agraïment i admiració, un dels directors que més se'ns ha apropat i que millor ha dirigit la mirada sobre nosaltres.

Adéu, mestre.