Ves al contingut principal

Un cos sense límits

Exposició Un cos sense límits. Diversos artistes. Fundació Joan Miró, Barcelona. Del 26.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La llibertat del cos al Segle XX (notícia web, notícia pdf pàg. 1, pàg. 2)

Amants de l'art, gent d'esperit curiós, ulls que rastregeu el cel cercant qualsevol cosa: acosteu-vos a la Fundació Miró. L'exposició Un cos sense límits (el cos humà i la modernitat) ens porta a prop un grapat d'obres fantàstiques.

Es dóna la interessant circustància que en ser una exposició de tema clar, la varietat estilística és total; i això, que podria semblar un problema per a la integritat conceptual de la mostra, n'acaba sent un valor afegit. Hi trobem pintures i escultures del segle XX d'autors tan diversos com Derain, Matisse, Giacometti, Chagall, Miró, Magritte, Staël, Klein, Tàpies, Picasso, etc. Un poti-poti, vaja, que dibuixarà una constel·lació de punts en el mapamundi dels qui hagin estudiat art i una nebulosa de noms a la ment dels qui no ho hem fet. Però tranquils, que la cosa és fàcil d'assimilar. Cal calma i una mica de temps per apreciar prou la gran qualitat expressiva de les obres; cal, per descomptat, renunciar a combinar aquesta exposició amb la permanent de Miró; però la recompensa entra directament pels ulls. Com podríem no entendre, com podríem no sentir res si allò que s'està representant som nosaltres mateixos, els nostres cossos?

El comissari Jean-Louis Prat presenta així l'exposició:
En els segles passats, la semblança va habitar la pintura durant molt de temps. El mateix ha passat amb el cos, que s’ha estudiat i analitzat a les acadèmies de Belles Arts amb imatges boniques i tranquil·litzants. Al segle xx sorgeix un sentiment nou. Neix una manera de ser, de viure, de pensar. Tot i que l’academicisme vetlla i pot, de tant en tant, recuperar el pas. Ara bé, els creadors conquereixen una nova llibertat, i cadascun d’ells aprèn a fer-se responsable de si mateix.

Què tenen de comú les representacions d’un cos de Derain, Matisse, Picasso, Bacon, Giacometti, Chagall, Miró, Freud, Magritte, Staël, Klein, Tàpies? Res, llevat de la llibertat de dir, no el que veuen, sinó el que són. Proclamen amb força la possibilitat de fer aparèixer un cos en les incerteses de la vida.

Així, en la pintura, però també en l’escultura del segle xx, en molts creadors el cos està marcat per una inspiració incessant i per unes contradiccions que han obert vies insospitades, audaces i generoses. Aquests artistes ens revelen una manera d'expressar-se que, si no són confessions, almenys són confidències reals. Des d’aleshores, el cos es pot exhibir sense complexos, no es disfressa amb cap oripell. Els artistes, conscients d’haver retrobat la possibilitat absoluta d’expressar-lo, tradueixen la seva grandesa, així com la seva extremada i dolorosa fragilitat. Teixeixen noves presències, fetes tant de distància física com metafísica. El cos retroba el sentit dels orígens. En endavant, el cos es pot mostrar sense sorpresa, sense noses, sense misteri. Pel plaer extrem de contemplar-lo, finalment en la seva veritat, bella, pertorbadora, inesperada. Un cos sense límits.
Per la meva banda destacaré la impressió que m'han causat algunes obres en particular. Comencem per uns pessics de la sensacional selecció d'escultures. Només entrar ens trobem amb una versió petita de L'home que camina d'Auguste Rodin. Què més dir? Si aquesta fos l'única obra de l'exposició i la resta fossin caixes d'embalar, caldria igualment anar-hi. La gran presència de la Gran dona III d'Alberto Giacometti, espectral i inabastable, em va atrapar una bona estona. El La tempesta i L'huracà de Germaine Richier aporten un to diferent, més matèric. El Gran tors de Willem de Kooning és una altra peça que em va fascinar. Si l'èxit d'una obra es mesurés en impacte, però, la palma se l'emportaria Louise Bourgeois, amb el seu L'arc de la histèria, una impressionant escultura de bronze polit amb un cos masculí arquejat pràcticament en circumferència i suspès d'un fil; la tensió i la fragilitat, la força del múscul i el buit a tocar d'ella.

La pintura no es queda enrere i de fet presenta una quantitat d'obres que no es pot abastar degudament en una primera visita. Citem-ne només alguns exemples. Continuo la meva iniciació a René Magritte amb l'atractiva obra La folie des grandeurs (Mégalomania), que posa a prova la nostra percepció immediata com és habitual en ell. D'Eric Fischl trobem El llit. La butaca. Tocada., amb una representació d'un cos femení sobre un llit que em va encantar. Mater de Jean-Michel Basquiat, El nu vermell de Marc Chagall, la noia de Balthus... Obres que parlen desig, fisicitat, misteri i trascendència conviuen i dialoguen en un ecosistema dinàmic i de recorregut sorprenent a cada racó.

Destacar per últim que moltes de les peces provenen de col·leccions privades. Per tant, cal córrer a veure les obres, perquè l'oportunitat de veure-les pot ser única; i són a Barcelona, per 4 euros només la temporal, i fins al gener. A qui no li agrada l'hivern?

Teoria dels cossos

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…