Un cos sense límits
Exposició Un cos sense límits. Diversos artistes. Fundació Joan Miró, Barcelona. Del 26.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La llibertat del cos al Segle XX (notícia web, notícia pdf pàg. 1, pàg. 2)
Amants de l'art, gent d'esperit curiós, ulls que rastregeu el cel cercant qualsevol cosa: acosteu-vos a la Fundació Miró. L'exposició Un cos sense límits (el cos humà i la modernitat) ens porta a prop un grapat d'obres fantàstiques.
Es dóna la interessant circustància que en ser una exposició de tema clar, la varietat estilística és total; i això, que podria semblar un problema per a la integritat conceptual de la mostra, n'acaba sent un valor afegit. Hi trobem pintures i escultures del segle XX d'autors tan diversos com Derain, Matisse, Giacometti, Chagall, Miró, Magritte, Staël, Klein, Tàpies, Picasso, etc. Un poti-poti, vaja, que dibuixarà una constel·lació de punts en el mapamundi dels qui hagin estudiat art i una nebulosa de noms a la ment dels qui no ho hem fet. Però tranquils, que la cosa és fàcil d'assimilar. Cal calma i una mica de temps per apreciar prou la gran qualitat expressiva de les obres; cal, per descomptat, renunciar a combinar aquesta exposició amb la permanent de Miró; però la recompensa entra directament pels ulls. Com podríem no entendre, com podríem no sentir res si allò que s'està representant som nosaltres mateixos, els nostres cossos?
El comissari Jean-Louis Prat presenta així l'exposició:
La pintura no es queda enrere i de fet presenta una quantitat d'obres que no es pot abastar degudament en una primera visita. Citem-ne només alguns exemples. Continuo la meva iniciació a René Magritte amb l'atractiva obra La folie des grandeurs (Mégalomania), que posa a prova la nostra percepció immediata com és habitual en ell. D'Eric Fischl trobem El llit. La butaca. Tocada., amb una representació d'un cos femení sobre un llit que em va encantar. Mater de Jean-Michel Basquiat, El nu vermell de Marc Chagall, la noia de Balthus... Obres que parlen desig, fisicitat, misteri i trascendència conviuen i dialoguen en un ecosistema dinàmic i de recorregut sorprenent a cada racó.
Destacar per últim que moltes de les peces provenen de col·leccions privades. Per tant, cal córrer a veure les obres, perquè l'oportunitat de veure-les pot ser única; i són a Barcelona, per 4 euros només la temporal, i fins al gener. A qui no li agrada l'hivern?
Amants de l'art, gent d'esperit curiós, ulls que rastregeu el cel cercant qualsevol cosa: acosteu-vos a la Fundació Miró. L'exposició Un cos sense límits (el cos humà i la modernitat) ens porta a prop un grapat d'obres fantàstiques.
Es dóna la interessant circustància que en ser una exposició de tema clar, la varietat estilística és total; i això, que podria semblar un problema per a la integritat conceptual de la mostra, n'acaba sent un valor afegit. Hi trobem pintures i escultures del segle XX d'autors tan diversos com Derain, Matisse, Giacometti, Chagall, Miró, Magritte, Staël, Klein, Tàpies, Picasso, etc. Un poti-poti, vaja, que dibuixarà una constel·lació de punts en el mapamundi dels qui hagin estudiat art i una nebulosa de noms a la ment dels qui no ho hem fet. Però tranquils, que la cosa és fàcil d'assimilar. Cal calma i una mica de temps per apreciar prou la gran qualitat expressiva de les obres; cal, per descomptat, renunciar a combinar aquesta exposició amb la permanent de Miró; però la recompensa entra directament pels ulls. Com podríem no entendre, com podríem no sentir res si allò que s'està representant som nosaltres mateixos, els nostres cossos?
El comissari Jean-Louis Prat presenta així l'exposició:
En els segles passats, la semblança va habitar la pintura durant molt de temps. El mateix ha passat amb el cos, que s’ha estudiat i analitzat a les acadèmies de Belles Arts amb imatges boniques i tranquil·litzants. Al segle xx sorgeix un sentiment nou. Neix una manera de ser, de viure, de pensar. Tot i que l’academicisme vetlla i pot, de tant en tant, recuperar el pas. Ara bé, els creadors conquereixen una nova llibertat, i cadascun d’ells aprèn a fer-se responsable de si mateix.Per la meva banda destacaré la impressió que m'han causat algunes obres en particular. Comencem per uns pessics de la sensacional selecció d'escultures. Només entrar ens trobem amb una versió petita de L'home que camina d'Auguste Rodin. Què més dir? Si aquesta fos l'única obra de l'exposició i la resta fossin caixes d'embalar, caldria igualment anar-hi. La gran presència de la Gran dona III d'Alberto Giacometti, espectral i inabastable, em va atrapar una bona estona. El La tempesta i L'huracà de Germaine Richier aporten un to diferent, més matèric. El Gran tors de Willem de Kooning és una altra peça que em va fascinar. Si l'èxit d'una obra es mesurés en impacte, però, la palma se l'emportaria Louise Bourgeois, amb el seu L'arc de la histèria, una impressionant escultura de bronze polit amb un cos masculí arquejat pràcticament en circumferència i suspès d'un fil; la tensió i la fragilitat, la força del múscul i el buit a tocar d'ella.
Què tenen de comú les representacions d’un cos de Derain, Matisse, Picasso, Bacon, Giacometti, Chagall, Miró, Freud, Magritte, Staël, Klein, Tàpies? Res, llevat de la llibertat de dir, no el que veuen, sinó el que són. Proclamen amb força la possibilitat de fer aparèixer un cos en les incerteses de la vida.
Així, en la pintura, però també en l’escultura del segle xx, en molts creadors el cos està marcat per una inspiració incessant i per unes contradiccions que han obert vies insospitades, audaces i generoses. Aquests artistes ens revelen una manera d'expressar-se que, si no són confessions, almenys són confidències reals. Des d’aleshores, el cos es pot exhibir sense complexos, no es disfressa amb cap oripell. Els artistes, conscients d’haver retrobat la possibilitat absoluta d’expressar-lo, tradueixen la seva grandesa, així com la seva extremada i dolorosa fragilitat. Teixeixen noves presències, fetes tant de distància física com metafísica. El cos retroba el sentit dels orígens. En endavant, el cos es pot mostrar sense sorpresa, sense noses, sense misteri. Pel plaer extrem de contemplar-lo, finalment en la seva veritat, bella, pertorbadora, inesperada. Un cos sense límits.
La pintura no es queda enrere i de fet presenta una quantitat d'obres que no es pot abastar degudament en una primera visita. Citem-ne només alguns exemples. Continuo la meva iniciació a René Magritte amb l'atractiva obra La folie des grandeurs (Mégalomania), que posa a prova la nostra percepció immediata com és habitual en ell. D'Eric Fischl trobem El llit. La butaca. Tocada., amb una representació d'un cos femení sobre un llit que em va encantar. Mater de Jean-Michel Basquiat, El nu vermell de Marc Chagall, la noia de Balthus... Obres que parlen desig, fisicitat, misteri i trascendència conviuen i dialoguen en un ecosistema dinàmic i de recorregut sorprenent a cada racó.
Destacar per últim que moltes de les peces provenen de col·leccions privades. Per tant, cal córrer a veure les obres, perquè l'oportunitat de veure-les pot ser única; i són a Barcelona, per 4 euros només la temporal, i fins al gener. A qui no li agrada l'hivern?
Comentaris