A mitja taula

Alguns se senten obligats a guanyar; ho veiem sobretot a la lliga anglesa i l'espanyola. Es fan inversions milionàries, tothom espera guanyar-ho tot (Arsenal, Chelsea, Liverpool i Manchester United aspiren a la Premier League i la Champions; igualment el Real Madrid i el Barça) i així guanyar només el 75% o el 80% de partits és un mig fracàs. I un 0-0 a casa als 30 minuts de la primera part és ja un partit mal començat.

Mentre això passa surts a comprar un diumenge al matí i et trobes els infantils o alevins del Martinenc i tot de pares mirant-los. El cert és que el futbol, l'esport que estimo i que he jugat, és aquest dels nens. Les porteries semblen enormes i molt llunyanes, el camp és una esplanada de terra que no s'acaba mai, i mirar-ho no ha estat mai cap gran espectacle d'emoció contínua; el futbol amb què he crescut és de jugades discretes, de passades massa llargues i driblatges que fallen, d'errades desesperants i d'algun toc de geni, de sobte, quan menys t'ho esperes.

Deia la meva professora de català que potser no faríem grans poemes, però sí que ens sortirien grans versos; d'igual manera, potser aquests nois no seran grans futbolistes (algun sí), però segurament els sortiran grans jugades, passades, gols o aturades d'aquelles que se't queden gravades a la memòria; hi somies mil vegades.

Els ídols cal que hi siguin, sens dubte; és necessari un Messi que creï les grans jugades que serveixen de referent a milers de criatures i de no tan criatures. Les finals de Champions i els Barça-Madrid, els mundials, les jugades polèmiques i els gols mestres. Però cal també i sobretot que a cada barri els nois i noies puguin córrer com a desesperats darrera de la pilota, i aprenguin que la força no ho és tot, que cal organitzar-se, treballar en equip per assolir objectius superiors; que calen ambició i generositat i no són contradictòries; estratègia i improvisació, lògica i intuïció, murrieria i geni. El desig que el partit no acabi, la sensació final que sempre podria haver anat millor. Cada partit una dosi intensa de vida.

El meu equip és el Sabadell; sóc arlequinat sense remei. L'he vist jugar contra el Barça, el Real Madrid, el Betis... Ara vénen a veure'ns l'Ontinyent, el Gavà o el Vila-Real B (el Vila-Real B! on era el primer equip del Vila-Real quan nosaltres jugàvem a primera?), i el desplaçament més exòtic que ens toca fer és a Eivissa (que mira, també pot estar bé). El retorn a l'èlit és lluny, i l'objectiu d'enguany és ser a mitja taula. Però de colors no es canvia, i els meus són arlequinats.

Ser aficionat al futbol ha de voler dir estimar l'esport, i respectar sempre l'adversari. L'esperit de lluita per guanyar netament, l'honor de saber que ets fidel a tu mateix i que no renuncies als somnis.

___

[1] P.S. (29/10/2013): El meu segon equip ja no és el Barça. Ja no tinc un segon equip.