A mitja taula

Perill a l'àrea

Alguns se senten obligats a guanyar; ho veiem sobretot a la lliga anglesa i l'espanyola. Es fan inversions milionàries, tothom espera guanyar-ho tot (Arsenal, Chelsea, Liverpool i Manchester United aspiren a la Premier League i la Champions; igualment el Real Madrid i el Barça) i així guanyar només el 75% o el 80% de partits és un mig fracàs. I un 0-0 a casa als 30 minuts de la primera part és ja un partit mal començat.

Mentre això passa surts a comprar un diumenge al matí i et trobes els infantils o alevins del Martinenc i tot de pares mirant-los. El cert és que el futbol, l'esport que estimo i que he jugat, és aquest dels nens. Les porteries semblen enormes i molt llunyanes, el camp és una esplanada de terra que no s'acaba mai, i mirar-ho no ha estat mai cap gran espectacle d'emoció contínua; el futbol amb què he crescut és de jugades discretes, de passades massa llargues i driblatges que fallen, d'errades desesperants i d'algun toc de geni, de sobte, quan menys t'ho esperes.

Deia la meva professora de català que potser no faríem grans poemes, però sí que ens sortirien grans versos; d'igual manera, potser aquests nois no seran grans futbolistes (algun sí), però segurament els sortiran grans jugades, passades, gols o aturades d'aquelles que se't queden gravades a la memòria; hi somies mil vegades.

Els ídols cal que hi siguin, sens dubte; és necessari un Messi que creï les grans jugades que serveixen de referent a milers de criatures i de no tan criatures. Les finals de Champions i els Barça-Madrid, els mundials, les jugades polèmiques i els gols mestres. Però cal també i sobretot que a cada barri els nois i noies puguin córrer com a desesperats darrera de la pilota, i aprenguin que la força no ho és tot, que cal organitzar-se, treballar en equip per assolir objectius superiors; que calen ambició i generositat i no són contradictòries; estratègia i improvisació, lògica i intuïció, murrieria i geni. El desig que el partit no acabi, la sensació final que sempre podria haver anat millor. Cada partit una dosi intensa de vida.

El meu equip és el Sabadell; sóc arlequinat sense remei. El meu segon equip és el Barça [1]. A la Nova Creu Alta l'equip blaugrana era, com el Real Madrid, el Betis o qualsevol altre, el rival a batre. Ara vénen a veure'ns l'Ontinyent, el Gavà o el Vila-Real B (el Vila-Real B! on era el primer equip del Vila-Real quan nosaltres jugàvem a primera?), i el desplaçament més exòtic que ens toca fer és a Eivissa (que mira, també pot estar bé). El retorn a l'èlit és lluny, i l'objectiu d'enguany és ser a mitja taula. Però de colors no es canvia, i els meus són arlequinats.

Ser aficionat al futbol ha de voler dir estimar l'esport, i respectar sempre l'adversari. L'esperit de lluita per guanyar netament, l'honor de saber que ets fidel a tu mateix i que no renuncies als somnis.

___

[1] P.S. (29/10/2013): El meu segon equip ja no és el Barça. Ja no tinc un segon equip.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

Les illes de Venècia

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)