Rats penats
Al pis on vivia de petit, al Santa Perpètua de Mogoda, teníem molt sovint talls elèctrics. Gairebé en totes les tempestes ens quedàvem a les fosques. Calia desconnectar el televisor, perquè al bloc no hi havia parallamps i l'energia elèctrica d'un hipotètic llamp es comunicaria a través dels cables de tv. Eren altres temps. Ara en les tempestes elèctriques sortim al balcó a veure si enxampem un llamp caient a prop de la Torre Agbar, per després penjar-lo a internet. I estem tan avesats a disposar de la tecnologia que un tall de comunicacions de deu minuts ja ens sembla una finestra oberta a l'abisme de la incomunicació i la solitud.
Al poble, a les nits, vèiem rats penats des del balcó. Passaven volant per sota els fanals, desordenadament.
Recordo que el balcó donava a un descampat. El nostre pis estava pràcticament als afores del poble. Avui l'edifici continua al mateix lloc, però rodejat d'una gran extensió de cases unifamiliars. Al descampat que ara ja no hi és hi creixien allò que anomenem males herbes i també ginesta, molta ginesta. Si agafaves la bicicleta, el passeig era rural pràcticament des que sorties de casa. A la nit de Sant Joan a una part del descampat s'hi apilaven estris vells per muntar una foguera. Aquesta és la tradició de Sant Joan que jo recordo, i no les actuals raves a la platja i episodis de kale borroka a l'interior. I a la festa major, a principis de setembre, era també allà on es feia el castell de focs artificials. Els veia des de la finestra, per prevenir el risc que algun coet desviat impactés contra el balcó.
Eren altres temps.
Al poble, a les nits, vèiem rats penats des del balcó. Passaven volant per sota els fanals, desordenadament.
Recordo que el balcó donava a un descampat. El nostre pis estava pràcticament als afores del poble. Avui l'edifici continua al mateix lloc, però rodejat d'una gran extensió de cases unifamiliars. Al descampat que ara ja no hi és hi creixien allò que anomenem males herbes i també ginesta, molta ginesta. Si agafaves la bicicleta, el passeig era rural pràcticament des que sorties de casa. A la nit de Sant Joan a una part del descampat s'hi apilaven estris vells per muntar una foguera. Aquesta és la tradició de Sant Joan que jo recordo, i no les actuals raves a la platja i episodis de kale borroka a l'interior. I a la festa major, a principis de setembre, era també allà on es feia el castell de focs artificials. Els veia des de la finestra, per prevenir el risc que algun coet desviat impactés contra el balcó.
Eren altres temps.
Ara la ciutat va massa depressa com per tolerar una apagada. El problema principal és la quantitat de gent que va en direccions equivocades o que no sap on va, però el segon és que malgrat no saber-ho, hi van massa depressa. Tranquils. Quina pressa teniu?
Si us torneu a quedar a les fosques, no us lamenteu d'aquell cafè de màquina que no podeu prendre o d'aquell bloc que no podeu visitar. Atureu-vos un moment, respireu, mireu al vostre voltant. Podeu aprofitar per pensar, parlar, fer coses imaginatives amb la parella, o en absència d'aquesta treure el cap per la finestra, a veure si trobeu rats penats. O si cauen llamps sobre la Torre Agbar.
Comentaris
Jo tinc en la meva memòria estius meravellosos de la meva primer infantesa sense electricitat; quan es feia fosc teníem un camping-gas d'aquells i tots els matins passava l'home del gel a portar-nos les barres. L'aigua de l'aixeta sortia fresca i saborosa d'una cisterna que dos cops a l'any amb botes d'aigu i un raspall netejàvem. Els millors estius: salvatges i creatius.
Portem 4 o 5 anys consumint pràcticament la mateixa energia que ara, ha estat un augment gradual i és cert que potser, potser hauria de ser més cara per deixar de tenir el rècord d'Europa d'incompliment de Kyoto però aquest encariment hauria d'anar acompanyat d'una disminució de la pressió fiscal per una altra banda (renda, IBI...) perquè si no el problema és que els catalans només fem que pagar. A Amèrica també tenen apagades i unes infrastructures amb problemes però allà tenen la pressió fiscal baixa. Aquí paguem com els alemanys i penso que hauríem de tenir unes infrastructures a l'alçada, i no les tenim perquè una bona part del que paguem no repercuteix aquí. És la meva tesi.