Ves al contingut principal

Rats penats

Al pis on vivia de petit, al Santa Perpètua de Mogoda, teníem molt sovint talls elèctrics. Gairebé en totes les tempestes ens quedàvem a les fosques. Calia desconnectar el televisor, perquè al bloc no hi havia parallamps i l'energia elèctrica d'un hipotètic llamp es comunicaria a través dels cables de tv. Eren altres temps. Ara en les tempestes elèctriques sortim al balcó a veure si enxampem un llamp caient a prop de la Torre Agbar, per després penjar-lo a internet. I estem tan avesats a disposar de la tecnologia que un tall de comunicacions de deu minuts ja ens sembla una finestra oberta a l'abisme de la incomunicació i la solitud.

Al poble, a les nits, vèiem rats penats des del balcó. Passaven volant per sota els fanals, desordenadament.

Recordo que el balcó donava a un descampat. El nostre pis estava pràcticament als afores del poble. Avui l'edifici continua al mateix lloc, però rodejat d'una gran extensió de cases unifamiliars. Al descampat que ara ja no hi és hi creixien allò que anomenem males herbes i també ginesta, molta ginesta. Si agafaves la bicicleta, el passeig era rural pràcticament des que sorties de casa. A la nit de Sant Joan a una part del descampat s'hi apilaven estris vells per muntar una foguera. Aquesta és la tradició de Sant Joan que jo recordo, i no les actuals raves a la platja i episodis de kale borroka a l'interior. I a la festa major, a principis de setembre, era també allà on es feia el castell de focs artificials. Els veia des de la finestra, per prevenir el risc que algun coet desviat impactés contra el balcó.

Eren altres temps.

Ara la ciutat va massa depressa com per tolerar una apagada. El problema principal és la quantitat de gent que va en direccions equivocades o que no sap on va, però el segon és que malgrat no saber-ho, hi van massa depressa. Tranquils. Quina pressa teniu?

Si us torneu a quedar a les fosques, no us lamenteu d'aquell cafè de màquina que no podeu prendre o d'aquell bloc que no podeu visitar. Atureu-vos un moment, respireu, mireu al vostre voltant. Podeu aprofitar per pensar, parlar, fer coses imaginatives amb la parella, o en absència d'aquesta treure el cap per la finestra, a veure si trobeu rats penats. O si cauen llamps sobre la Torre Agbar.


Doneu-me tempestes

Comentaris

arsvirtualis ha dit…
No sols són els dèficits històrics, sinó també el consum disparat i sense sentit d'energia.

Jo tinc en la meva memòria estius meravellosos de la meva primer infantesa sense electricitat; quan es feia fosc teníem un camping-gas d'aquells i tots els matins passava l'home del gel a portar-nos les barres. L'aigua de l'aixeta sortia fresca i saborosa d'una cisterna que dos cops a l'any amb botes d'aigu i un raspall netejàvem. Els millors estius: salvatges i creatius.
Daniel D.L. ha dit…
Personalment penso que no és un tema de consum d'energia, sinó de xarxa elèctrica.

Portem 4 o 5 anys consumint pràcticament la mateixa energia que ara, ha estat un augment gradual i és cert que potser, potser hauria de ser més cara per deixar de tenir el rècord d'Europa d'incompliment de Kyoto però aquest encariment hauria d'anar acompanyat d'una disminució de la pressió fiscal per una altra banda (renda, IBI...) perquè si no el problema és que els catalans només fem que pagar. A Amèrica també tenen apagades i unes infrastructures amb problemes però allà tenen la pressió fiscal baixa. Aquí paguem com els alemanys i penso que hauríem de tenir unes infrastructures a l'alçada, i no les tenim perquè una bona part del que paguem no repercuteix aquí. És la meva tesi.

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…